Estrella de la Mort (VII)

Anterior

7

DESTRUCTOR ESTEL·LAR CLASSE IMPERIAL DEVASTADOR, EN RUTA CAP AL SISTEMA HORUZ

Darth Vader estava parat en el pont de la seva nau de guerra, mirant pel finestral cap al caos calidoscòpic de l’hiperespai. L'efecte, fins i tot en moure's a la velocitat relativament senyorial d'un Destructor Estel·lar, era com caure per un túnel sense fi ni forma, fet de patrons de llum giratoris... la llum dels estels i nebuloses difuminada en taques impressionistes per la velocitat superlumínica de la nau. Sabia que fins i tot els viatgers espacials experimentats i el personal de l'armada sovint dubtava a mirar cap a ell. El procediment operatiu estàndard era enfosquir les gruixudes lloses de transpariacer mentre es viatjava per l'univers de dimensions més altes. Hi havia quelcom profundament equivocat sobre l’hiperespai, compost per més de les tres dimensions espacials i una temporal a les quals la majoria d'espècies intel·ligents estaven acostumades. Mirar massa cap a l’hiperespai prometia la bogeria, segons explicaven les històries. Mai havia escoltat que algú realment sucumbís al «hiper-embadaliment», com se li deia. No obstant això, les llegendes persistien.

Vader gaudia mirant-lo.

S'havia, últimament, tornat conscient del so de la seva respiració, els impulsos rítmics i parells del respirador del seu vestit. El dispositiu mecànic que ajudava a mantenir-lo amb vida era molt eficient, i ell generalment ni ho notava. De tant en tant, no obstant això, generalment en moments tranquils o contemplatius, ho notava, recordant-li que era per la voluntat del seu Mestre que s'havia convertit en el que s'havia convertit. De moltes formes, en molt menys del que havia estat abans.

I d'altres formes, en molt més...

La creació i construcció del vestit havien estat forçosament precipitades, ja que la cosa mutilada i cremada que havia estat Anakin Skywalker s'estava morint i no hagués sobreviscut per molt temps ni tan sols en un tanc de bacta. No hi havia hagut temps per adaptar tot el sistema de suport vital específicament a les seves necessitats. Moltes de les característiques del vestit van ser adaptades de tecnologia anterior, tal com la que havia estat dissenyada més de dues dècades abans pel droide cyborg, el general Grievous. No era molt avançada. Es podria, sabia Vader, reconstruir ara i fer-ho infinitament millor, més còmode, i més poderós. Hi havia només un problema per fer això: ser completament separat del vestit, encara que fos temporalment, el mataria. Ni tan sols la seguretat de la càmera hiperbàrica —de fet, ni tan sols el seu control del Costat Fosc— podria assegurar la seva protecció durant aquest procediment.

Li agradés o no, el vestit i ell eren un, ara i per sempre.

—Lord Vader —va venir la veu del capità del Devastador des de darrere d'ell. Només hi havia un molt petit besllum de por en ella, però fins i tot això era obvi per a algú iniciat en el Costat Tenebrós de la Força. Vader ho va sentir com una esgarrifança gelada al llarg dels seus nervis, un concorde estrident que només ell podia sentir, el centelleig d'un llampec a través d'una plana fosca. La por era bona... en els altres.

—Sí?

—Ens estem acostant a la sortida a l'espai real.

Vader es va girar i va mirar a l'home.

—I?

El Capità Pychor va empassar saliva.

—R-res més, senyor. Només vaig pensar a informar-li.

—Gràcies, capità. Ja sóc conscient d'això.

—Sí, senyor. —El capità va fer una reverència i es va allunyar.

Dins del casc, Vader va somriure, encara que fer l'expressió li causava dolor. Però el dolor estava sempre amb ell; una mica més no significava res. Ni tan sols era necessari invocar al Costat Fosc per ocupar-se d'ell. Era purament una qüestió de voluntat.

El somriure es va esvair mentre contemplava el futur immediat. Aquest viatge, sentia, no hauria de ser necessari. El governador Wilhuff Tarkin —el «Gran Moff Tarkin», com havia estat designat recentment; un títol ridícul, en opinió de Vader— coneixia el seu deure. L'Emperador li havia encarregat crear aquest gegant que se suposava que infondria la por en els cors dels rebels, i sens dubte sabia el que li passaria si fracassava en el seu deure. La filosofia de Tarkin era sòlida: la por era una eina útil. I l'estació de combat, sens dubte, seria útil, a pesar que el poder que tot el seu tan esbombat armament i naus de combat podien produir empal·lidís comparat amb el poder de la Força. Però l'Emperador ho desitjava, i així anava a succeir.

No obstant això, hi havia hagut contratemps —accidents, sabotatge, retards—, i aquests eren preocupants per a l'Emperador. I així Palpatine va enviar a Vader a transmetre una vegada més el seu descontentament per aquests contratemps en el projecte favorit de Tarkin i a suggerir —fortament—, que el gran moff trobés formes d'evitar-los en el futur.

Tarkin no era cap neci. Entendria el missatge: Si fracasses, sofriràs les conseqüències.

El Devastador va fer la transició del caos al·lucinogen de l’hiperespai a la vista més estable de l'espai real. Vader es va apartar de la vista, la seva capa es va arremolinar al voltant seu. Ara que ja gairebé estaven arribant al seu destí, podria passar algunes hores en la seva càmera hiperbàrica, lliure almenys del seu casc. Temps per reflexionar sobre els seus records, de permetre que la seva ira i ràbia s'elevessin, i per un breu temps que el Costat Fosc s'alimentés d'aquesta ràbia i l’alliberés del dolor constant. Encara que la curació mai durava. Era impossible de mantenir per molt temps, fins i tot dins dels confins de la càmera. Tan aviat com la seva còlera minvava i la seva concentració disminuïa, tornava a ser en el que s'havia convertit... en el que Obi-Wan Kenobi, el seu antic mestre Jedi, havia fet d'ell.

La majoria dels Jedi havien estat destruïts. Alguns dels pocs que més importaven, no obstant això, no. Alguns havien escapat, entre ells Yoda. Això era pertorbador. Malgrat que el petit dimoniet verd de veu gemegosa era un vell, encara podia ser una amenaça.

Més important, no obstant això, era el coneixement que el Nèmesi de Vader encara vivia. Si el vell hagués mort, ho hauria sentit a través de la Força, d'això estava segur. I això era una cosa bona, sí, una cosa molt bona. Perquè algun dia, d'alguna manera, Obi-Wan Kenobi anava a pagar pel que li havia fet a Anakin Skywalker, i seria Darth Vader el que l'hi cobraria. Mataria a Kenobi com ho havia fet amb molts dels seus col·legues Jedi, ja fossin mestres, cavallers o padawans. Finalment allò inevitable es convertiria en realitat, i els Jedi deixarien d'existir.

Aquest pensament valia un altre somriure dolorós darrere de la màscara d’ònix.

Següent