40
CANTINA
EL COR DUR, COBERTA 69, ESTRELLA DE LA
MORT
La
Memah Roothes era conscient que s'estava —bé, per no posar-li un punt massa fi—
empolainant. Aquest era un mal senyal, ho sabia, quan començava a preocupar-se
pel que un nou home pensés de la seva aparença. Les accions en si mateixes no
semblaven gran cosa: un lleuger ajust de la seva postura, un petit retoc sobre
el front per suavitzar una mica el maquillatge, un ràpid cop d'ull al seu
reflex quan passava enfront d'un mirall per comprovar la posició dels seus
lekku. Res important. Però ella ho sabia. Volia veure's bé, i volia que Ratua
notés que ho feia.
No
era massa vella, lletja, ni grossa, i no era estúpida. A ell ja li agradava...
no podies fer funcionar cantines per tant temps com ella sense ser capaç de
sentir la calor provinent d'un home quan et mirava. Tot i així, la sensació
d'agitació que sentia, l'acceleració de la freqüència cardíaca i la respiració...
tots aquests eren mals senyals. No tenia necessitat d'una nova complicació en
la seva vida ara mateix.
I
Ulls Verds definitivament ho era. D'una banda, ell no existia, d'acord al que
Rodo hi havia trobat —o no havia trobat— en la seva recerca en l’HoloNet, i
això significava que era un noi dolent d'algun tipus. Podria ser un noi dolent
legal... diguem, un agent sub-rosa[1]
de l'Imperi. O podria ser un espia rebel. O algun tipus de criminal...
Però
ell la feia riure, era ràpid i intel·ligent i aquests ulls... ella mai abans
havia vist cap d'aquest color exacte. Eren com maragdes líquides, brillants i
alertes.
Per
tant, s'empolainava.
En
l'extrem de la barra, un parell de CS estaven parlant d'una rumorejada fugida
de presó a l'àrea de detenció. Memah va aconseguir sentir a un d'ells dir:
—Segons
vaig escoltar, es van escapar nou tipus, un d'ells un Jedi.
L'altre
CS es va petar de riure.
—Odio
assenyalar-ho, però els Jedi són realment escassos en aquests dies.
—Només
t'explico la història, Tenn.
—Sí,
jo també l'he sentit. Només que jo vaig sentir que eren cinquanta tipus, tots
rebels capturats, dirigits per cinc Jedi. I van assumir el control del superlàser
i van començar a fer esclatar destructors estel·lars. Per descomptat que l'arma
gran ni tan sols està operativa encara. Si algú ho sap sóc jo. Però, eh, per
què permetre que els fets s’entremetin en el camí d'una bona història?
El
primer cap va riure i va xarrupar la seva cervesa.
—Gairebé
sona com un simulacre, veritat? Un simulacre realment boig.
—Per
quan acabi la guerra, t'aposto al fet que aquesta història tindrà a un exèrcit
rebel gairebé destruint l'estació —va dir el segon CS—. En cada acció en la
qual he estat, sorgeixen històries com aquesta. Un floob escup en la vorera, i
al final del cicle es converteix en una unitat d'avançada dels rebels assaltant
una fortalesa.
El
primer d'ells es va petar de riure una altra vegada.
—Sí.
Després van a dir que va fer falta que vingués la 501 per acabar amb ells.
Tots
dos homes van riure.
Memah
va somriure. Ella també havia sentit algunes d'aquestes històries. Per què la
gent sentia la necessitat d'embellir la veritat, o fins i tot fabricar alguna
cosa totalment diferent, quan massa sovint la realitat era absolutament
fantàstica, estava anys llum més enllà del seu enteniment.
Ella
estava per casualitat mirant la porta quan Ratua va entrar caminant com si fos
l'amo del lloc. Va atrapar la mirada d'ella, va somriure i es va dirigir a la
barra. Una vegada allà, la va mirar de dalt a baix amb franca apreciació.
—Tu
—li va dir—, sembles la raó per la qual va començar el motí.
Ella
es va adonar per a la seva sorpresa que s'estava ruboritzant.
—Bé
—va respondre—, tu sembles algú al
que li asseuria bé una beguda. Què serà?
Ell
va riure.
—Prendré
allò inusual.
—I
això què significa exactament?
—Sorprèn-me.
Alguna cosa exòtica. Prou cara com per justificar que jo estigui aquí assegut i
ocupant el teu bar i la teva atenció.
—No
crec que tinguem res que valgui tant.
—Em
fereixes. Just aquí. —Es va posar una mà sobre el cor, o almenys on estaria el
cor d'un humà—. Aquí estic, buscant santuari, tractant de mantenir-me fora de
problemes...
—Crec
que tu ets problemes, Ratua —va dir la
Memah—. Probablement seria molt millor per a mi si em mantinc tan lluny de tu
com pugui.
—Probablement
—va convenir ell, en un to més seriós—. Però on està la diversió en això?
Li
va preparar un glop, un de senzill, amb una gran quantitat d'alcohol i alguns
edulcorants i colors. Era un de potent. Fins ara mai li havia vist borratxo...
almenys, no que pogués notar-ho. Ha de
tenir el metabolisme d'un hiperpropulsor, va pensar.
Va
recolzar el got, després va plantar ambdues mans en el mostrador de fusta de
pleek i es va inclinar cap a ell.
—La
diversió comença amb la veritat. Qui ets?
Ell
va sospirar i no va dir res durant un parell de segons.
—Sempre
he trobat que la veritat, està molt sobrevalorada.
—No
obstant això...
—Està
bé. —Va prendre un fortificant xarrup de la seva beguda, i després va dir—: Sóc
Celot Ratua Dil, segon fill del Primer Conseller Nagat Keris Ratua i la seva
Esposa Terciària, Feelah Derin. Últimament, residia al planeta Despayre, on
estava empresonat per un crim que en realitat no vaig cometre... encara que per
ser equilibrat, no puc dir que sóc un ciutadà respectable.
—Així
que allò d'abans no era una broma?
—No.
—Quin
va ser el crim?
—Culpable
per associació. Estar en el lloc equivocat, al moment equivocat.
—I
com vas arribar aquí?
—Em
vaig escapar.
—De
debò. Així de fàcil?
—Bé,
no vull avorrir-te amb els detalls...
—Oh,
si us plau... avorreix-me. M'avorreixo tan poques vegades en aquests dies.
—No
et molesta que sigui un fugitiu?
Memah
es va tornar a dreçar i es va creuar de braços.
—Estaves
bastant segur que no, veritat? O no m'ho hauries dit.
—Tenia
l'esperança. I tu em vas demanar la veritat.
—Ho
vaig fer. I em pregunto quan vaig a aconseguir-la.
Ratua
va estudiar la beguda per un moment, després la va mirar, i ella va haver de tibar-se
físicament per resistir la sinceritat en aquells admirables ulls.
—Bé,
si tu ho desitges.
—Què
has fet perquè poguessis haver merescut ser empresonat?
—Era
contrabandista. Entre altres coses. Res violent.
—Això
és bo. —Ella li va tornar a omplir la copa. Ell li va somriure a la copa,
després a ella.
Somriu i usa aquests
ulls tant com vulguis,
va pensar ella. Si haig de lliurar-te, ho
faré.
—Pensa
bé abans de dir res més, Celot Ratua Dil. Si ets culpable de delictes contra
l'Imperi, llavors jo podria estar posant la meva cantina en perill en parlar
amb tu. Podries preferir donar la volta i sortir d'aquí ara mateix, perquè si
la teva presència és un perill per a mi i el meu mitjà de vida, vas a trobar
d'on va sortir el nom d'aquest lloc.
Ell
la va mirar.
—Crec
que ets el tipus de persona que faria alguna cosa així.
La
Memah va assentir amb el cap.
—Ho
sóc.
—Bé
—va dir Ratua—. Si no ho fossis, no estaria parlant amb tu.
[1] Sub rosa és una expressió llatina que
significa «sota la rosa» i s'usa per denotar secret o confidencialitat. (N. Del
T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada