Estrella de la Mort (XXXIX)

Anterior

39

COBERTA DE COMANDAMENT, SOBREPONT, ESTRELLA DE LA MORT

—Vostè va estar allà —va dir Tarkin.

—Jo no la vaig fer explotar —va replicar Motti.

Tarkin va comptar en silenci fins a deu. Darrere d'ell, a una discreta distància, estava Daala, fingint no escoltar la seva conversa.

—Què podria haver succeït?

—Podria haver estat un accident —va dir Motti.

—Realment no creu això.

—No més que vostè, senyor. L'Almirall Helaw era tan bon comandant com qualsevol de l'Armada Imperial i millor que la majoria. No m'imagino que un accident d'aquesta magnitud pogués ocórrer en una nau que ell capitanejava.

—L'Intrèpid era una nau vella.

—Tot i així.

Tarkin va assentir amb el cap.

—Em temo que estic d'acord. —Va fer una pausa—. Seria millor si hagués estat un accident.

Motti no va dir res, però Tarkin sabia que l'home no era cap ximple. Ho entenia.

—Se suposa que la recent visita de Darth Vader havia eliminat l'amenaça de sabotatge —va continuar Tarkin.

—Això entenc. Pel que sembla no ho va fer.

—Si aquest és el cas, podríem, espero, comptar amb una altra visita de Vader en un curt termini. No és el pitjor que ens podria passar, però sens dubte és una altra càrrega que no necessitem, amb la construcció de l'expansió gairebé completa.

—Un hauria d'esperar tal visita, sí.

—Mentre que si fos un accident, en una nau vella... una fugida en la vàlvula de contenció d’hipermatèria, tal vegada... això seria lamentable, però comprensible, i no hi hauria necessitat que el representant de l'Emperador vingués tot el camí fins aquí de nou.

Motti va arrufar el gest més profundament.

—Seria una llàstima, no obstant això, que semblant «accident» fos plantat als peus d’en Jaim Helaw, seria una taca indeleble en la memòria d'un home amb un registre d'altra banda perfecte.

—Seria una llàstima. No obstant això, amb Jaim mort, això en realitat no va a molestar-li, veritat? I no tenia família.

—L'armada era la seva família —va dir Motti.

—Precisament. I Jaim era lleial fins a l'os. Ell no desitjaria que la seva «família» sofrís, veritat?

A Motti no li agradava, això estava clar, però Motti també era lleial. No hi havia necessitat que Tarkin li recordés el seu deure. L'almirall va inclinar el cap, un moviment precís i militar.

—Molt bé, llavors: un desgraciat accident, i un únic punt negre en una carrera d'altra banda brillant.

—Una desgràcia, així és —va respondre Tarkin—. I tots seguim endavant.

Després que Motti s'hagués anat, Daala es va moure fins a quedar al costat d’en Tarkin.

—No és això una mica arriscat?

—En realitat no. Motti és ambiciós, i sap que aquesta estació és el seu transport a la grandesa. Serà promogut a moff tan aviat com els rebels siguin vençuts, i seria una neciesa de la seva part aixecar un xivarri sobre això. A ell li agradava el vell... jo també li tenia certa estima... però res que puguem dir o fer el portarà de tornada, i millor que la seva mort ens serveixi en lloc d'interposar-se en el nostre camí. Per tant, va ser un terrible accident. Aquestes coses passen.

Ella va assentir amb el cap.

—Però això no resol tot el problema, veritat?

Ell va sospirar.

—Tens raó, almirall. Encara tenim a un traïdor entre nosaltres que d'alguna manera se les hi va enginyar per vaporitzar un destructor estel·lar. Hem de trobar als responsables, abans que els rebels puguin atribuir-se el mèrit d'aquesta acció atroç. I quan dic hem, em refereixo...

—A mi —va acabar ella—. Creus que això és prudent? Jo hauria d'estar tornant als meus deures en les Goles.

—Aguantaran. Jo et necessito aquí més del que ells allà.

Daala va assentir amb el cap.

—Bé. Suposo que si aquest és el meu deure, què se li va a fer?

Ella li va oferir un somriure. Ell l’hi va retornar.

—Començaré immediatament —va dir.

Tarkin es va aclarir la gola.

—Tal vegada no immediatament. Em sembla recordar que hi havia alguns altres assumptes que teníem intenció de discutir.

—En la privadesa de la teva cabina?

Ell va tornar a somriure.

—Precisament.

CANTINA EL COR DUR, COBERTA 69, ESTRELLA DE LA MORT

Teela Kaarz no era una gran bevedora. Naturalment, prendria una mica de vi amb el sopar, una beguda social de tant en tant, però era una borratxa massa feliç, massa disposada a fer qualsevol cosa que qualsevol li demanés només pel gust de fer-ho, i això l'havia ficat en problemes més d'un parell de vegades. Millor mantenir-se sòbria que haver de bregar amb els remordiments més tard... ja tenia bastant d'aquells.

Però aquí estava, en aquesta cantina, escoltant a una jove en el petit escenari tocant un instrument de corda, una cosa clàssica i tranquil·la, amb prou feines audible sobre els sons de gent que bevia, reia i parlava. Estava allà perquè havia guanyat una aposta: un dels altres arquitectes havia posat en dubte la seva capacitat per redissenyar un menjador a causa d'un canvi d'especificació requerit de sobte perquè algú havia traduït malament un sistema de mesurament. Mentre que aquestes especificacions deien que la planta de l'habitació havia de ser de nou-cents metres quadrats, qualsevol que havia escrit el plànol d'alguna manera havia utilitzat el metre trogan en lloc del metre imperial estàndard, i la diferència no es podia fer encaixar a l'espai disponible, ja que hi havia una variació del vint-i-cinc per cent en les mesures.

Quan havia estat estudiant, semblant error hagués estat impensable, però la diferència de l'acadèmia a la construcció real era de la nit al dia. Succeïa tot el temps. Amb prou feines la setmana passada una nau de subministraments automatitzada s'havia incrustat en un magatzem de Despayre, destruint per complet la nau i la meitat de l'edifici que va copejar, perquè algú havia posat la velocitat de desacceleració del pilot automàtic en centímetres per segon en lloc de metres. Si impactes a cent vegades la velocitat que se suposava, fa alguna diferència.

Vishnare, l'arquitecte que havia proposat l'aposta, va aixecar la gerra a manera de salutació, igual que les altres cinc persones del seu grup de treball, i ella va aixecar el seu propi got en reconeixement.

Un grup sorollós va entrar a la cantina just llavors, ofegant qualsevol brindis que Vishnare volgués oferir, juntament amb la música. Teela va mirar els nouvinguts: mitja dotzena d'homes humans tots vestits amb robes informals de pilots.

Va xarrupar una miqueta de la seva beguda i va baixar la gerra. Els pilots eren sorollosos, plens de si mateixos, traspuaven arrogància i excés de confiança. Una vegada ella havia sortit amb un ex-pilot militar que havia deixat el servei i pres un treball volant transports comercials al seu món natal, però no havia deixat enrere l'actitud. Mirin-me, deia, jo sóc molt millor que tothom. Puc volar!

Aquesta relació no va durar molt temps. Estar segur del que feies era bo, però ser odiós sobre això? No tant.

Els pilots van agafar una taula, i una droide va anar a prendre les seves comandes.

Teela va mirar el seu crono subreptíciament. Havia de quedar-se un temps més només per ser cortès, però com no era molt conversadora, es quedaria allà asseguda, somriuria i sostindria la beguda fins que pogués excusar-se i anar-se’n. Tenia algunes revistes que volia llegir, i les habitacions sorolloses i plenes de gent mai havien estat els seus espais favorits. No obstant això, necessitava anar a la unitat sanitària, i mentre que ella preferia fer-ho en la seva pròpia estança, quan havies d'anar, havies d'anar.

Va somriure, es va posar dempeus i es va obrir camí cap a la unitat sanitària.

Estava en el camí de retorn a la seva taula quan un tipus gran vestit del verd dels treballadors d'emmagatzematge va decidir que li donaria l'oportunitat de gaudir de la seva companyia. L'home es va posar dempeus i va bloquejar el seu camí.

—Ei, preciosa, per què vas tan apurada? Deixa'm comprar-te un glop! —Estava almenys mig borratxo, per l'olor del seu alè i els seus moviments inestables.

—Gràcies, però ja tinc una beguda. Haig de tornar amb els meus amics d'allà. —Teela va indicar la seva taula, quatre metres darrere d'on el magatzemer trontollava sobre peus inestables.

—No, no, et vas a divertir molt més aquí en la meva taula, és cert. —Va rotar, i un miasma contaminat de rom va surar més enllà del seu nas.

Teela era conscient que ella no era poc atractiva, i en els anys des que la pubertat hi havia re-esculpit el seu cos, havia après com bregar amb l'atenció no requerida. De vegades podies rebutjar-los amb un somriure, de vegades havies de posar una mica d'acer en la veu, i la majoria de les vegades havies de dir-los obertament que no estaves interessada. Els borratxos no sempre captaven les pistes subtils, llavors va ser directa:

—Ho sento. No m'interessa.

Es va desviar per passar al voltant d'ell. Ell es va lliscar al costat per seguir bloquejant-li el camí.

—No saps el que et perds, preciosa. Sóc de primera!

—Bé per tu. Digues-li-ho a algú que li importi. —Es va donar la volta, amb la intenció de tornar per on havia vingut i donar la volta...

Ell la va aferrar pel canell mentre començava a allunyar-se.

—M'estàs dient que no? —El seu to era definitivament menys amable ara.

Teela va torçar el canell, tractant de desempallegar-se, sabent per endavant que solament serviria per fer que el magatzemer l'aferrés més fort. Tenia raó.

La conversa en les taules que els envoltaven es van tornar més lentes, quan els parroquians, la majoria homes i la majoria tan o més borratxos que el seu aspirant a nuvi, van mirar amb interès ensopit. El magatzemer estava borratxo com tan gran era, la qual cosa el feia absolutament formidable. Teela va deixar de forcejar, perquè en aquesta etapa era el que el seu agressor volia. Havia sentit que el porter de la cantina era ràpid i fiable. Esperava que sí, perquè sabia per experiència com de ràpid que una situació podria tornar-se realment lletja...

—Oh, mira —va dir una veu d'home.

Teela es va tornar. Era un dels pilots. Semblava al voltant de vint-i-cinc anys, i també semblava que, si treballava dur i menjava els seus cereals cada matí, algun dia podria tenir un pit tan gran com el coll del magatzemer.

Genial, va pensar. Un heroi. On està el maleït porter?

—Et fa mal la canyella —va continuar l'aviador, somrient al gran borratxo tan innocentment com un clon recentment decantat.

El magatzemer va arrufar les celles.

—La què?

El pilot li va fúmer una puntada de peu, un moviment curt i baix, i la vora interior de la sola de la seva bota va impactar en la cama de l'home més gran, just per sota del genoll. Va arrossegar el peu a baix per la cama de l'home més gran i va trepitjar l’empenya del magatzemer .

—Au... feke...!

El pilot va posar la mà dreta en el pit del gran borratxo i va empènyer. Tenint en compte que l'altre estava saltant amb un peu, agafant-se la cama atacada i cridant, va requerir molt poc esforç moure’l cap enrere, on es va asseure pesadament en el seu seient.

Abans que pogués fer més que parpellejar de sorpresa ensopida, va aparèixer com per art de màgia un home molt gran directament darrere del magatzemer i va posar una mà de la grandària de l'urpa d'un wampa en l'espatlla de l'home assegut.

—Hi ha algun problema aquí? —va preguntar amb una veu tranquil·la. Era una veu agradable, sense cap enuig en ella, però no obstant això va fer pensar a la Teela en l'embolcall que cobreix el tall d'una navalla.

—No —va dir el pilot—. Aquí el nostre amic s'ha passat una mica del seu límit i se sentia inestable sobre els seus peus. La dama i jo només estàvem ajudant-lo a tornar al seu seient.

El porter parat darrere del magatzemer va somriure.

—Ah. Bé, llavors, gaudeixin de la resta de la nit. —Va baixar la mirada a l'atordit magatzemer —. I tu ja t'anaves, veritat?

—Whuh?

—Bé això. Deixa'm acompanyar-te a la sortida.

Quan s'havien anat, Teela li va dir al pilot:

—No vull semblar descortesa, però això no va ser necessari.

—Quan un home li posa les mans damunt a una dona que no ho desitja, crec que ho és. És descortesia en el millor dels casos; brutalitat, en el pitjor. —Va somriure—. Sóc el Tinent Vil Dance, per cert.

Ella va haver d'admetre que el seu somriure era atractiu. Tranquil·la, noia, es va advertir a si mateixa, però malgrat això no va poder negar el pessigolleig que havia començat en el seu estómac.

—Teela Kaarz —va contestar ella—. I agraeixo el sentiment, tinent, encara que no estigui d'acord amb ell.

—L'estima, fins i tot sense acord, és millor que un cop en l'ull. Em permetries comprar-te una beguda?

—Gràcies, però no. No sóc una gran bevedora.

—Jo, tampoc, en realitat. Preferiria estar en la meva estança estudiant revistes tècniques.

—De debò?

Ell va tornar a somriure.

—En realitat, no. Però espero que si creus que jo sóc un paio seriós, tal vegada pensaràs millor de mi.

El seu somriure era contagiós. Teela no va poder evitar somriure en resposta.

—Això et funciona sovint?

—Fingir ser estudiós?

—No, fingir trair la teva frase seductora.

Ara ell va riure.

—Oh, m'agrada una dona intel·ligent i divertida. —Va atenuar una mica el somriure—. Deixa'm comprar-te un caf o una sucosa. Encara que sigui aigua. Asseu-te i visita'm una estona.

—No ho sé... —El que era una mentida; ella sabia molt bé el que volia fer. En l'ull de la seva ment, la petita projecció mental de la seva consciència i sentit comú va panteixar d'incredulitat. No puc creure que estiguis contemplant seriosament això, la va renyar.

—Vinga. Estem en guerra, sóc un pilot, el meu nombre pot sortir en qualsevol moment. No et sentiries millor sabent que vaig sortir a trobar-me amb el meu destí somrient pel teu record?

Acabes d'escapar per un pèl d'una situació perillosa amb un home, va dir l'avatar de la seva consciència, i aquí estàs deixant-te entabanar per un altre.

Teela va riure per la línia d’en Dance.

—Els pilots i les seves llengües de platí. Molt bé. Suposo que no em doldrà.

La seva consciència va aixecar les mans amb resignació i es va retirar als grisos passadissos del seu cervell.

Quan es van acostar a la taula, va veure als altres pilots mirant-los. Més d'un va mirar dues vegades, o amb més atenció, i tots van quedar obertament impressionats. Es van posar dempeus.

—Ei, Vil —va dir un d'ells—. Ens hem d'anar. Ens veiem en les barracons.

Dance li va mirar.

—Estàs segur d'això?

—Oh, clar. Um... —L'aviador estava evidentment incòmode, i els somriures ocults dels altres, sense deixar d'esmentar la mirada que Dance li estava donant, no li feien les coses més fàcils—. Clar. Hem de, uh... revisar les nostres especificacions tècniques. En l'hangar.

Els cinc pilots es van anar. Teela li va fer a Dance una mirada moderada.

—Tenies una aposta amb els teus amics —va dir ella. No era una pregunta.

Ell es va encongir d'espatlles.

—Per descomptat. El primer home que torna amb una dona guanya la taula. Van a veure si les probabilitats en el pub del nivell 6 són millors. Un no necessita un munt de companys obstaculitzant el seu atac si es té sort.

—No vas a tenir tanta sort, tinent. No aquesta nit, almenys.

Ell li va mostrar una altra vegada aquest somriure d'alta potència.

—Ets massa aguda per a mi, Teela Kaarz. M'agrada molt una dona que fa que m’hagi d'esforçar.

Ella va sospirar. De cap manera anava a tenir cap cosa remotament seria amb un pilot de l'armada. De cap manera.

Però una tassa de caf no podia fer cap mal...

Següent