Estrella de la Mort (XVII)

Anterior

17

LLOC DE CONSTRUCCIÓ BETA-9, ESTRELLA DE LA MORT

Per a la Teela l'home vestit de negre amb el casc respirador se sentia com alguna cosa sortida d'un malson oblidat feia llarg temps. Gairebé podia sentir el mal irradiant d'ell en onades polsants; només estar prop d'ell li donava nàusees, i feia regirar-se el seu estómac.

I malgrat tot això, ella ni tan sols era el seu enfocament, simplement una entre el grup d'arquitectes i constructors dempeus en el fons mentre el Gran Moff Tarkin arribava amb la seva comitiva per mostrar-li aquesta part de l'estació. No li havia parlat a Vader, ni ell a ella, però tot i així, se sentia com imaginava que es podria sentir un insecte sota una lent d'augment si mirava cap amunt i veia un ull gegant observant-la. Vader li donava l'esquena, i ella encara podia sentir la seva atenció com una espècie de pressió fosca, com una mà freda recolzada en la seva espatlla.

La feia voler anar-se’n. No, la feia voler sortir corrent, arribar tan lluny d'aquí com pogués, tan ràpid com pogués. Mai havia sentit una sensació d’aprensió tan forta. El costat oposat de l'estació de combat no seria suficientment lluny per escapar. Però intentar tal cosa seria un mal moviment en la carrera de qualsevol, i més encara per a una criminal en llibertat condicional.

Tarkin parlava monòtonament sobre alguna cosa que tenia a veure amb la potència de foc, assenyalant els emplaçaments turbolàser, i Vader semblava estar escoltant. Però la Teela, d'alguna manera, sabia que el seu enfocament no estava en el discurs del moff. Estava sondejant les ments dels qui els envoltaven, examinant-les, i buscant en elles... li faltava alguna cosa.

De sobte va ser conscient que tota la seva atenció havia arribat a ella. Per un moment, es va sentir com si estigués nua, tant en la ment com el cos, i que Vader, com el científic imaginari que examinava l'insecte atrapat sota la seva lent, contemplava tot el seu ésser, allò bo, allò dolent, els defectes, els punts forts... tot el que la feia qui era.

Instintivament, va aixecar un mur mental, un escut per evitar la intrusió, com si tanqués de cop una porta blindada. Ho va fer visualitzant justament això: un pesat portal de duracer tancant-se, el vorell exterior segellant-se, els pestells lliscant-se en els seus bressols. Sempre havia tingut una vívida imaginació, una gran raó de per què tenia èxit en el camp que havia triat, i va poder veure en l'ull de la seva ment, cada junta i segell, cada soldadura i rebló de l’escotilla, va poder sentir el ressò del sòlid bum! que va fer en tancar-se, fins i tot va poder sentir la vibració. Just abans que es tanqués, va creure distingir un petit indici en els pensaments de Vader: sorpresa.

I... curiositat.

Però... això era impossible. Com podria ella sentir els pensaments d'una altra persona?

Haurà estat la meva imaginació, va pensar la Teela. Però un moment més tard l'alta figura es va girar i la va mirar directament. Les lents en el casc negre ocultaven els seus ulls, però no hi havia dubte: ell la hi havia marcat.

No era només la seva imaginació.

La Teela va sostenir la mirada tan ferma com va poder i va mantenir el seu mur mental.

Va passar un moment. Va semblar molt temps, però no van poder haver estat més d'uns pocs batecs del cor. Vader va semblar assentir lleument amb el cap, després es va tornar per mirar el que fos sobre el que Tarkin estava balbotejant.

La remoció de la seva atenció va ser com una bombolla de vidre trencant-se al seu voltant. La Teela gairebé cau. Va panteixar, prou alt per fer que diversos dels seus col·legues li fessin un cop d'ull. Se sentia sacsejada fins al nucli.

Què acabava de succeir?

COLÒNIA PENITENCIÀRIA SLASHTOWN, DESPAYRE

Ratua va considerar les seves opcions, o almenys les que pensava que podrien ser, i les va trobar menys satisfactòries cada vegada que les enumerava. Només una tenia algun atractiu, i no era per tant.

Com ell veia les coses, podria passar la resta de la seva vida en aquest pestilent món tropical, fins que un dia algú o alguna cosa el matés...

O podia anar-se’n.

És a dir, podria intentar-ho. Les estadístiques eren tan simples com depriments: ningú vivia fins a una edat avançada al planeta presó, i moria pacíficament en el seu somni. Ningú. O alguna horrible malaltia local se’ls emportava, o algú volia les seves botes, o alguna cosa amb ullals i urpes verinoses s'acostava massa buscant menjar, i això era tot. Despayre era un lloc difícil, i tard o d'hora series aliment de cucs, encara que fossis tan ràpid com Ratua.

Estava de tornada en la seva barraca, solitari i malenconiós. El lamentable interior estava il·luminat per una barra lluminosa, que amb prou feines donava suficient llum per mostrar la cadira sense respatller, el gran rodet de cable que usava com a taula, amb el seu plat esquerdat i dues gerres esberlades que no formaven un joc, i el cranc aranya tan gran com la seva mà situat en una de les cantonades de dalt, prop del sostre. La nit havia caigut, i els depredadors als quals els hi agradava la foscor havien sortit a caçar. Alguns eren presoners, alguns animals, i cap d'ells era propens a desitjar-te el millor. I no obstant això, pel camí en el qual Ratua necessitava estar, hauria d'aventurar-se a sortir a la nit. A més, ho hauria de fer molt ràpid, perquè l'única oportunitat que tenia de sortir d'aquesta roca era el més petit dels tortuosos caminois que podria tancar-se en qualsevol moment. L'intent li costaria tot el que tenia —que no era molt, i això era part del problema— i si fracassava, i no obstant això sobrevivia d'alguna manera, hauria de començar de nou des de zero, amb res més que les robes que tenia posades.

Ratua va sospirar, mirant la improvisada paret de la seva barraca. Era la vida aquí pitjor que el risc de tractar de sortir d'ella? Qui no arrisca no pisca, però tampoc perd res...

Un toc a la porta va interrompre la seva meditació. Va agafar el seu condensador, va caminar els dos passos fins a l'entrada, i va mirar a través de l'espiell. El condensador, recuperat de la bateria gel d'una càmera trencada, no era una arma molt bona. Requeria fer contacte amb l'atacant, la qual cosa era més a prop del que Ratua volia estar contra algú amb, diguem, un ganivet, però era millor que res. El dispositiu, una vegada activat, aconseguia una càrrega elèctrica en un parell de segons. L’amperatge era baix, però encara hi havia suficient voltatge per llançar d'esquena a un humà de grandària completa... suposant que poguessis tocar-li la pell nua amb els punts de contacte. La seva rapidesa la feia una arma una mica millor del que podria ser en mans d'algú amb reaccions normals, però servia per a una sola electrocució abans de ser recarregada, la qual cosa seria massa lent en una baralla si no podia demorar l'atac el temps suficient per permetre que tornés a acumular energia.

Malgrat ser un bon espavilat, mai havia estat capaç d'aconseguir un blàster. No és que ho hagués intentat tant. Portar una arma de foc no era la millor manera de mantenir-se sota el radar. Tot i així, hi havia vegades, com ara, quan lamentava no haver buscat més intensament.

Mirà a través de la petita lent d'ull de peix en la porta, rescatada de la mateixa càmera que el condensador, i es va relaxar. Era Brun, el cap de l'equip de càrrega del torn de nit. Al que havia estat esperant.

Ratua va obrir la porta, va comprovar que no hi hagués ningú darrere d’en Brun, i ràpidament va tancar i barrà la porta darrere de l'home.

Brun era humà, més o menys; semblava ser un home de grandària normal que hagués estat aixafat per alguna cosa gran i pesada. El seu tors tenia la forma d'un barril, i el seu cap era gairebé més ample que alt. Era d'algun planeta del que Ratua mai havia sentit parlar abans d'haver-lo conegut. Brun havia estat al món presó durant anys, i treballat fins a obrir-se camí a una posició de certa confiança en la qual se li permetia entrar al recinte per ajudar en la càrrega i descàrrega dels subministraments que arribaven als llocs en terra dels guàrdies.

L'única manera de sortir del món era en una nau, i les naus de subministraments dels guàrdies eren el transport més probable. Hi havia hagut motins organitzats que havien capturat completament alguna nau, però això era, en opinió de Ratua, estúpid, més enllà del punt del suïcidi. L'Imperi tenia tot tipus de poder de foc allà dalt, i no eren tímids per usar-lo si s'assabentaven que el transport estava fora del seu control. Això havia passat feia més o menys sis mesos, i no va haver-hi cap supervivent d'aquest intent de fugida.

Si no podies sortir furtivament, no anaves a arribar molt lluny. I en una lluita contra naus de guerra imperials, anaves a perdre.

Brun no era un home que perdés el temps en cortesies.

—Krovvy me tu bit-ska, floob. M’turno revs nuna cyke.

Fos quin fos el món del que venia Brun estava massa allunyat en la Vora per tenir un programa educatiu decent, o a la seva població nativa realment no li preocupava que ningú pogués entendre'ls bé. Després de mesos de conversa, Ratua podia captar suficient del dialecte de Brun per entendre l'essència de la seva declaració, que era alguna cosa al llarg en les línies de: “Explica'm la teva idea, amic. El meu torn comença en una hora”. El terme floob era considerablement menys benigne que «amic», però Ratua estava disposat a passar-ho per alt. Va assenyalar una de les dues cadires. Quan Brun es va asseure fent que la fusta cruixís sota el seu pes, Ratua va anar al calaix de les seves reserves i va treure una ampolla de vi. No era un gran vi, però venia d'un altre món i no de la verema local, per la qual cosa era molt millor del que estava disponible per a la majoria dels presoners. Ratua l’havia estat guardant per a una ocasió especial, i aquesta era tan especial com arribaria a ser-ho.

La destapà i va servir una mica en les dues gerres, lliurant una al seu convidat.

—Starry —va dir Brun, en provar-ho. “No està malament”.

—Queda't amb l'ampolla.

Brun va assentir amb el cap.

—’Shuques? —“Què vols?”

Ratua va inspirar profundament, component-se el millor que va poder. Qui no arrisca, no...

—Vull que em deixis entrar en la nau de subministraments abans que se’n vagi al matí.

Va passar un llarg batec de silenci; llavors Brun es va posar a riure, va sacsejar el cap en forma de llesca de pa, va prendre un altre xarrup de vi i va respondre, per a sorpresa de Ratua, en bàsic perfectament comprensible:

—Puc fer això, però quin és el punt? No va a cap lloc excepte de tornada al vaixell de càrrega estacionat en geo-sinc. Qualsevol nau que surti del sistema serà escanejada fins als reblons, i probablement ja has escoltat que cap s'ha anat últimament. No pots anar a cap part, Ratua. La vida en un magatzem no serà millor que aquí. Saps que de tant en tant, obren les portes al buit i deixen que hi hagi molt fred en les unitats d'emmagatzematge no crític?[1] Només per desfer-se dels, uh, paràsits?

Ratua es va encongir d'espatlles.

—Sí, ho sé. —No anava a quedar-se a l'àrea d'emmagatzematge, però no veia la necessitat d'explicar-li els seus plans a Brun. Com menys sabés l’humanoide rabassut, millor—. Deixa que jo em preocupi per això. Tenim un...?

Brun va sacsejar la copa.

—Espera, espera. No he dit que ho faria. Si t'enxampen viu i em delates, estaré de tornada amb el munt, sense privilegis. Per què anava a córrer el risc?

Ratua havia esperat que ell plantegés precisament això. Va tornar al calaix de les seves reserves i va desenterrar un petit dispositiu electrònic, que li va mostrar a Brun.

—Saps el que és això?

Brun estava dins per una sèrie de crims, un dels quals era la pirateria, especialitzant-se a remoure i després revendre els electrònics de les naus capturades. Ell va assentir.

—Sembla un implantador.

—Exactament correcte. Un mataespies d'un sol ús. Revisa-ho. —L'hi va lliurar a Brun perquè l’examinés.

—D'on vas treure això?

—Ja em coneixes; d'aquí, d'allà, me les rebusco.

Brun va tornar a assentir. Aquest era el talent de Ratua, tots ho sabien. Ell podia aconseguir gairebé qualsevol cosa. Brun va tocar alguns controls del dispositiu de la grandària d'una mà i va assentir davant la lectura.

—Està carregat. Té bona pinta. Quant vols per ell?

—No està a la venda. És la teva garantia —va dir Ratua—. Et permetré implantar-me i configurar l'implant amb el teu nom.

Brun va semblar pensatiu. Amb un mataespies instal·lat, Brun no hauria de preocupar-se massa sobre que Ratua li delatés si era capturat. La unitat implantada, que tenia aproximadament la grandària de la ungla d'un nadó, descansaria inofensivament en el crani de Ratua per la resta de la seva vida. Però estaria sintonitzada a una determinada paraula, i si aquesta paraula era pronunciada per Ratua i només per Ratua, el dispositiu explotaria. No era una gran explosió... només prou per fregir-li el cervell fins que quedés ben cruixent.

—Llavors, què trec jo d'això?

Ratua va indicar a l'interior de la barraca.

—Aquí tinc algunes coses de primer... menjar, beguda, electrònics, varetes letals. I et donaré una llista dels meus proveïdors. Quan me’n vagi, ells parlaran amb tu; no hi ha ningú més. Val un munt.

—Tot el que succeirà és que et congelaràs fins a la mort allà dalt.

—Aquest és el meu problema. Tenim un tracte?

Brun es va quedar allà, les seves curtes i gruixudes cames amb prou feines arribaven al terra, amb la copa de vi en una mà i l’implantador en l'altra. Ratua sabia que estava sospesant els riscos. Sí, hi hauria alguns... però si Ratua estava mort, no anava a assenyalar-li amb el dit. L'avarícia va lluitar contra la preocupació i Ratua va veure el desenvolupament de la batalla en el rostre d’en Brun.

Va guanyar l'avarícia.

—Molt bé. Porta Sud, a la mitjanit, i estigues fora de la vista fins que em vegis. Si veus a algú amb mi, mantingues-te allunyat.

Ratua va exhalar l'alè que havia estat contenint.

—Fet.

—No empaquetis una borsa gran —va afegir Brun—. Ara dóna't la volta.

Ratua va prendre l'últim glop del seu vi i va fer el que li havia dit. Brun va posar la boca de l’implantador contra la part posterior del cap de Ratua; va poder sentir la pressió freda, i després un moment de lleu dolor quan Brun va injectar la unitat en el seu crani.

—Llavors —va dir Brun, guardant-se l’implantador—, com saps que no vaig a simplement matar-te?

—Perquè no ets un assassí —va respondre Ratua—. Un ésser raonablement civilitzat sol poder reconèixer a un altre.

Brun grunyí.

—Dej’ sarl fiddymon —va dir. “Deixa'm veure les mercaderies”. No va respondre a l'avaluació que Ratua va fer d'ell, però Ratua sabia que era la veritat. No havia de preocupar-se que el dispositiu explotés i pintés l'habitació en la qual estava amb el seu cervell. Fins i tot si Brun fos un assassí, seguia sense ser una preocupació, perquè el dispositiu no estava correctament armat. Aquesta petita reprogramació, i la peça necessària per fer que l’implantador mostrés que el xip estava armat quan no ho estava, li havia costat una petita fortuna en mercaderies del comerç, i hauria estat barat si hagués costat el doble. Podria saltar a dalt i a baix cridant «Brun!» fins que els seus llavis caiguessin i no passaria res... almenys no respecte al que es referia a l'implant fals. De cap manera s'anava a passar la resta de la seva vida amb una bomba en el cap, esperant una relliscada verbal. Brun no era un assassí, era cert. Tampoc era l'estel més brillant del clúster, ni per diversos ordres de magnitud.

Si capturaven a Ratua, delataria a Brun en un batec del cor d'un jawa. Per tot el que el petit humanoide anava a treure del tracte, podria córrer un lleuger risc.

A condició que no ho sabés.

 Següent

---

[1] Els autors insisteixen amb el tema que el buit de l'espai és congelant. No, per contra, el buit és un excel·lent aïllant tèrmic. Encara que com es diu aquí pot tenir sentit per asfixiar a «feristeles» que respiren oxigen. Però si el material emmagatzemat no és danyat per la despressurització, tal vegada seria més convenient mantenir un buit permanent, disminuint el pes de la nau, i prevenint danys per oxidació i riscos d'incendi. (N. Del T.)