29
CABINES
HABITATGE DE CIVILS, LLOC DE CONSTRUCCIÓ SECTOR DELTA, ESTRELLA DE LA MORT
La
Teela havia arribat a la conclusió que al seu cap li agradava llançar-li els
problemes a ella, només per veure la seva reacció inicial. Aquest era més fàcil
que alguns, més difícil que uns altres, i en general una altra tasca que hagués
preferit no haver de fer.
Stinex
la va mirar amb expectació.
—Què
et sembla?
—Em
sembla que has d'obtenir algun tipus de plaer pervers turmentant-me.
Ell
va riure.
—Com
més vell et tornes, més difícil és trobar coses divertides per fer. La teva
solució?
—Temde.
O això, o umg.
Stinex
va riure de nou, més fort. Temde
venia de TMD, que era l'acrònim de Tirar-li Més Diners; Umg venia de UUMG: Utilitza Un Martell Més Gran. Tots dos eren
termes que als constructors i als mecànics els agradava llançar en converses.
Un munt de problemes es podien resoldre si un tenia suficients crèdits per
comprar el que fos necessari per corregir-los. I la força bruta també tenia el
seu lloc. Cap de les dues era viable aquí i ella ho sabia, però li agradava fer
riure al Vell.
—De
debò —va dir.
Teela
es va posar dempeus i va caminar cap a l’holo dels dormitoris proposats. De prop,
no s'assemblava a cap altra cosa a part d'un taüt, i sabia que ella no era
l'única a qui li donaria aquesta impressió. Va fer un gest, i va aparèixer una
línia d'estadístiques i dimensions lluminoses.
—Vinga,
cap —va dir—. Tu coneixes les estadístiques tan bé com jo. Si tractem de ficar
a cinc-cents civils que no han tingut l'entrenament ni aclimatació a dimensions
fobiaespacials en coses com aquestes, els cuidadors els tindran sortint per les
seves orelles. Sobrecarregarem la secció mèdica, els civils no faran el treball...
no hi ha cap costat positiu.
Ell
va assentir amb el cap.
—No
obstant això, hem de trobar una manera, i com jo estic a càrrec, puc fer que
aquesta sigui la teva tasca.
Teela
va murmurar una maledicció particularment vil.
La
dificultat era que hi havia una X quantitat d'espai dins del com allotjar un
nombre Y d'éssers vius. Era ben conegut pels constructors al llarg de l'espai
galàctic que moltes espècies, sense suficient espai per viure, es tornaven
claustrofòbiques, sovint de forma violenta. Els humans eren particularment
susceptibles a això, la qual cosa era un problema, perquè alguna cosa així com
el 95 per cent de la tripulació projectada de l’Estrella de la Mort eren humans o genèticament molt similars. Hi ha
formes d'entrenar als soldats humans —combinant hipnosis, drogues, i períodes
d'aclimatació—, per compensar això, així que el problema no anava a ser una
epidèmia entre el contingent militar, però els civils generalment no tenien
aquest entrenament. Si poses a la gent a dormir en un espai de la grandària
d'un taüt, un gran nombre d'ells ràpidament desenvoluparà problemes
psicològics. A algunes espècies alienígenes, tals com gamorreans i trandoshans,
no se’ls hi podia ficar voluntàriament en aquests llocs, sense importar què.
No
volies que algú soldant una unió crítica d'una articulació crucial en una línia
de subministrament d'aire estigués mig embogit per la falta de son a causa que
la seva por als espais reduïts l'havia mantingut despert durant diversos
cicles.
Podries
pensar que en una estació tan gran, l'últim problema que tindries seria l'espai
d'allotjament. I, no obstant això, algun idiota que havia creat els plànols
inicials anys abans havia pensat que una càmera que mesurés un metre per un
metre per dos era suficient espai per a algú de grandària humana, si tot el que
ella o ell anava a fer era dormir[1].
Que és tot el que un podria fer allà; no hi havia espai per fer cap altra cosa.
Calia entrar de quatre grapes per la ranura i, una vegada dins, no podies
asseure't o ni tan sols donar la volta. Si entressis amb els peus per davant,
sorties amb el cap i viceversa.
Així
que la pregunta era: Com donar més espai als inquilins? Almenys, un necessita
una estança de dos metres de costat, perquè la majoria dels ocupants poguessin
parar-se sense xocar el cap contra el sostre, o estirar els braços sense
copejar les parets, i així i tot era marginal. Necessitaves quatre vegades
l'espai actualment assignat. El problema era, d'on anava a sortir? L'espai
disponible en els sectors civils ja havia estat designat per a altres usos.
Stinex
ho sabia tan bé com ella. I probablement ja tenia una resposta en ment. Però
sempre era una prova amb ell. No era com si ell volgués que ella fallés; no ho
creia en absolut. Però sabia que ell es delectava quan a ella se li ocorrien
solucions i com més noves, millor.
Aquesta,
no obstant això, no anava a ocórrer-se-li molt ràpid. Hauria de pensar en això.
Li
ho va dir. Ell va assentir amb el cap. Era de la filosofia de mesurar dues
vegades, tallar una, i sabia que era millor que ella considerés el problema amb
la deguda serietat en lloc de només dir impulsivament el que li vingués a la
ment.
—Tens
fins demà —va dir—. Zero vuit-centes.
BARRACONS
G-12, SECTOR N-7, LLOC DE CONSTRUCCIÓ, ESTRELLA
DE LA MORT
Nova
va esquivar el tosc cop, va agafar el braç del guàrdia atacant i el va fer
girar cap al soldat darrere d'ell. Tots dos homes van caure, però no tenia
temps per alegrar-se... hi havia uns altres que venien a per ell, un munt d'uns
altres. Es va llançar cap a un parell de guàrdies i els va copejar a tots dos
amb el mateix cop de puny doble instantani, aixafant-los els nassos, després va
baixar i va escombrar, derrocant a un altre, i abans que aquest copegés la
coberta s'havia tornat a aixecar disparant una puntada lateral a la panxa d'un
altre...
Era
conscient que algú estava lluitant al seu costat, un humà com ell, però enorme,
i tan bon lluitador com ell. El seu aliat sense nom va agafar a un guàrdia pel
front, el va aixecar i li va donar un cop de cap a l'home, arrencant-li el
casc, després el va tirar, va girar i va deixar fora de combat a dos més amb
una puntada giratòria.
—Ara
ens estem divertint, veritat? —va dir l'home gran. Va riure.
Nova
no tenia idea d'on estava o per què estava aquí, lluitant contra tota una
falange de soldats d'assalt. No sabia qui era el seu misteriós aliat. Només
sabia que anaven a perdre. Havien tret de combat a un gran nombre de guàrdies,
però encara quedaven set o vuit d'ells dempeus, i l'única raó per la qual Nova
i el grandàs encara no havien estat rostits, era a causa que la lluita havia
estat de massa a prop perquè els guàrdies usessin els blàsters. Encara que això
era a punt de canviar. Els guàrdies estaven retrocedint, mentre buscaven les
seves armes. El joc era a punt d'acabar.
Nova
va sentir la por acumulant-se dins d'ell. No per si mateix; sabia que era un
home mort lluitant. Dos contra quinze, els últims armats amb blàsters? No es
podia guanyar amb aquestes cartes. Però era de vital importància que
perllongués la lluita tant com pogués, per donar-li als altres...
Per
donar-los què? Per donar-los què a qui?
No
ho sabia. Tot el que sabia era que aquest anava a ser el seu últim ball, i que
volia que fos el millor que pogués. Enfrontant probabilitats impossibles, caure
lluitant, utilitzant el que sabia.
Hi
havia moltes pitjors formes d'anar-se’n.
Va
veure al soldat ajupir-se i desenfundar, va veure la boca del blàster apuntant
al seu cap, sabia que mai podria aconseguir-ho a temps...
Nova
va despertar, asseient-se xopat en suor, amb el cor martellejant.
Maledicció!
La
resplendor dels monitors de suport de vida banyava la petita habitació en
tènues llums blau i verd, prou per veure que Mantologo, l'altre suboficial que
també estava fora de torn, estava dormint com els morts, roncant lleugerament.
Estaven només ells dos; els altres dos sergents que compartien l'habitació
estaven treballant.
Nova
es va asseure en la vora de la seva llitera, després es va lliscar per les
planxes fredes del terra. Va caminar a la unitat sanitària, una petita unitat
que tenia un lavabo, un vàter i una estreta placa de dutxa sònica. Es va
esquitxar aigua tèbia sobre la cara, la va assecar amb una tovallola, es va
mirar en el petit mirall sobre el lavabo.
El
mateix somni.
Aquesta
era la quarta vegada que el tenia des que havia estat transferit a l'estació de
combat. Hi havia lleugeres variacions en ell... de vegades lluitava sol; de vegades
hi havia més guàrdies, de vegades menys. L'última vegada que l’havia tingut
havia estat calcinat per l'energia del raig làser i «va morir». Allò havia
estat dolent.
Tal vegada hauria de
fer que els metges em revisessin, va pensar.
Sí.
És clar. I com es veuria això en el meu expedient? Malsons? Quina classe de tipus dur expert en arts
marcials ets, Stihl, anar a veure al metge per un malson?
Va
negar amb el cap. No. Ell no anava a fer això en cap moment aviat.
A
més, no ocorria tan sovint. En general podia tornar a dormir, i mai va tenir
una repetició del somni en la mateixa nit. Nova es va encongir d'espatlles. El
més probable és que fos alguna cosa que els filtres eventualment netejarien de
l'aire. Res pel que alterar-se. Va començar a practicar una de les meditacions
per netejar la ment que sabia abans d'anar al llit. Això podria ser d'ajuda.
Si
no, bé, podria aprendre a viure amb això. Però naturalment que no seria la seva
primera opció.
[1] Probablement
estic assenyalant una obvietat, però com s'esmenta en el capítol 2, els plànols
inicials van ser fets per geonosians. (N. Del T)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada