Estrella de la Mort (XXX)

Anterior

30

CANTINA, COBERTA 69, ESTRELLA DE LA MORT

—Ja se t'ha ocorregut un nom? —va preguntar Rodo mentre miraven l'interior acabat de la cantina.

—Crec que sí. —Oficialment se li anava a donar un nombre de coberta, àrea i habitació, però extraoficialment a la gent li agradaven els noms descriptius. El seu establiment en el Subsòl Sud que s'havia cremat havia estat «el Cor Tendre». Aquest nou, encara que ella no era la propietària, era seu per administrar-lo, i donat el lloc on estava i els parroquians que anaven a freqüentar-lo, Memah va pensar que una variació de l'antic nom podria encaixar.

—Vaig a dir-ho el Cor Dur.

Rodo va assentir amb el cap.

—Funciona per a mi.

Els droides de construcció i un parell de supervisors wookiees havien treballat de forma ràpida, però fins a on ella podia veure havien fet un bon treball. Rodo havia inspeccionat alguns detalls i semblava satisfet. El disseny bàsic era el model de bar/cantina militar estàndard que havia vist en dotzenes de llocs per tot el que ara era l'Espai Imperial. El saló principal era més o menys quadrat, amb la barra que recorria gairebé la longitud de la paret est. En l'escaire nord-est hi havia un petit escenari, en cas que tinguessin la sort d'aconseguir algun talent en viu de comèdia o música, o en cas que alguns dels parroquians més borratxos se sentissin motivats a representar commovedores versions de les seves cançons favorites. Les unitats sanitàries unisex/uniespècie estaven situades en la paret nord-oest, i una oficina d'administració al costat d'aquelles. Hi havia tres entrades, una en cadascuna de les parets sud i nord, a més d'una sortida d'emergència en la paret oest darrere de la barra.

Vint taules omplien la sala, cargolades en ranures inserides en la coberta, cadascuna amb mitja dotzena de tamborets de respatller baix i altura regulable. Si venia un grup nombrós, es podien unir fins a cinc taules en qualsevol fila per formar un mòdul més gran. Els tamborets també es podien moure, però normalment es mantenien en el seu lloc amb traves elèctriques controlades pel cantiner des de darrere de la barra. La gent podria ajustar els seients segons ho necessités per a la seva grandària o nombre, però una vegada que tot estava en el seu lloc el cantiner podia moure un interruptor i bloquejar els tamborets. D'aquesta manera, si la multitud es tornava sorollosa, no podria usar els mobles l'un contra l'altre. No és que tal escenari fos probable amb Rodo en el treball, però millor és prevenir que omplir-se d'escombraries.

Els consumibles estaven tots darrere de la barra, en els prestatges de la paret o sota el mostrador: licor, aperitius, menjars. El menjar en general eren plats autoescalfables; podies viure d'ells, però això era tot. Una cantina no era el lloc per a un sopar fi.

El sostre i les taules tenien bufadors i aspiradors integrats, i les unitats de les taules podien ser controlades ja fóra des de les taules o pel cantiner o els altres servidors en el bar. Si els nois de la taula sis estaven fumant herba rància en escabetx i produïen núvols ondulants, fragants i embriagadors de fum blau, podien ajustar les aspiradors perquè no volessin, com boira sobre les noies en la taula set, que estaven llepant espirals de pols-kik, o als bevedors en la taula cinc que bevien gerres de cervesa andoana. Els depuradors d'aire no arribaven al 100%, per descomptat, però eren prou eficaços.

La droide cambrer, SU-B713, també coneguda com Esaú, va venir rodant, d'aspecte era molt similar a una gran llauna amb cúpula. Esaú havia estat programada amb un vocabulador femení:

—Les existències estan de gom a gom, cap. Estem llestos per salpar i treure fum.

La Memah va somriure. Qualsevol que hagués programat la SU-B713 es deuria d'haver divertit fent-ho.

—Bé. Executa una comprovació final de la interfície de crèdit, assegura't que tots els lectors estan en línia.

Una matriu multicolor de llums centellejà en la pantalla de computadora de la droide.

—Entès, els lectors de diners estan verds i maliciosos. Vaig a córrer una comprovació dels sistemes interns i després desfragmentar-los, per mantenir el meu disc viu.

—Els comediants professionals es moren de gana en el circuit d’EHR i tenim una droide cambrera principal que fa stand-up —va dir Rodo després que la droide se n’anés.

—Ei, si això fa feliços a les tropes.

—Sí, però com vaig a fer els meus entrenaments si tots els parroquians es porten bé?

Ella va somriure.

—Au, pots ajudar-me a ajustar el purificador de gasos en el cubiculum sobredimensionat. Si tenim un parell de hutts o un drack allà, no volem que la circulació d'aire sigui aclaparada.

Amb les últimes tasques realitzades, estaven tan llestos com podien, va decidir la Memah. Tot en el que podia pensar s'havia disposat el millor que es podia, però encara estava una mica nerviosa. L'obertura d'una nova cantina et regirava els budells en el millor dels casos. Cert, era només una cantina, res enorme en l'esquema còsmic de l'Imperi Galàctic, però quan era la teva cantina, volies que sortís bé. Una estació com aquesta estaria aquí per dècades, i una bona reputació des del començament mai era dolenta per als negocis. Ella obtindria, després de tot, almenys una petita porció de l'acció, i quant millor anessin les coses, més podria treure.

DEI URPA D'ACER

—Tots els informes de sistemes estan normals, almirall.

Motti va assentir amb el cap. Aquest tediós assumpte en la nau havia de fer-se, per descomptat, però volia que acabés ràpid i tornar a l'estació. Sentia una preocupació gairebé supersticiosa quan estava fora per molt temps. Sí, Tarkin era el moff, i ell estava a càrrec, però l'administració real de l'estació requeia en Motti... com hauria. Cap home en l'Armada Imperial tenia un interès i inversió major en el «Estrella de la Mort» que l'Almirall Conan Antonio Motti.

El capità que va informar-lo va saludar i es va marxar, i Motti va mirar el crono integrat en la paret del pont. En una hora podia anar-se’n, prendre una llançadora de retorn a l'estació, i tornar a les funcions importants. Perquè, a part de les supersticions, també hi havia raons pràctiques, del món real, perquè Motti estigués intranquil en les llargues absències forçades de l'estació. Sent la major que no confiava en el General Bast ni en el General Tagge.

Tots dos eren oficials del contingent de l'Exèrcit Imperial, i tècnicament tots dos superaven en rang a l'Almirall Motti, malgrat el fet que l'estació era una part de l'armada. Tarkin, per descomptat, com a gran moff, estava per sobre de les petites distincions de les branques de serveis. Ell els superava a tots.

Motti temia sobretot a Tagge. La Casa de Tagge era una vella i rica família, molt respectada en els passadissos del poder allà en Centre Imperial. Tagge tenia influència amb l'Emperador, i sabia com usar-la. L'havia utilitzat per aconseguir la seva posició actual com a assessor d’en Tarkin.

Bast, subordinat d’en Tagge, també era un focus de preocupació. Encara que no posseïa cap aspiració personal més enllà de servir a l'Imperi, era lleial a Tagge i Tarkin, i podria convertir-se en un obstacle en algun punt del futur.

En ple funcionament, l'estació de combat seria la força més poderosa de la galàxia, per molt. Era cert que l'Emperador i Vader suposadament tenien aquesta mística connexió amb la Força, i Motti recordava bé, quan era jove, que va ser testimoni de primera mà d'algunes de les sorprenents gestes dels Jedi durant les Guerres Clon. Però ni tan sols les habilitats sobrehumanes podrien enfrontar-se a una arma que podia volar un planeta a trossos.

En qualsevol cas Tarkin o no havia captat els suggeriments o, més probablement, sí, però havia optat per mantenir les seves opcions obertes... i per a si mateix. No importava. Si Tarkin volia fingir lleialtat a l'ancià marcit que estava assegut al capdavant de l'Imperi, això estava bé, ara com ara. Motti coneixia els secrets de l'estació millor que ningú. I havia desenvolupat una certa fidelitat entre els oficials d'alt rang. Finalment, arribaria el moment. Si Tarkin no estava amb ell, llavors seria per a l'infortuni del gran moff. Els riscos eren alts, però també ho era el que estava en joc. Ser el màxim poder de la galàxia... tal vegada de l'univers? Qui podia negar-se a això, donada l'oportunitat de tenir-ho?

Següent