31
A
MIG SEGON-LLUM DEL MOLL 1-A, TRINXERA EQUATORIAL, ESTRELLA DE LA MORT
—Eleva't,
Kendo! —va dir Vil Dance. Esperava un reconeixement, però no semblava que
estigués per arribar cap—. Tinent Kendo, t'has quedat sord?
El
TIE del propi Vil va vibrar mentre ell s'inclinava cap al gir brusc, cap a
babord i «a dalt», accelerant amb força per evitar als drons robòtics de
pràctica agrupats en una formació atapeïda a només sis-cents clics per davant
d'ell.
—Pujant,
senyor —va dir finalment Kendo. A través del comunicador, la veu de l'home
sonava... què? Lacònica?
No,
més aviat... avorrida.
Vil
va observar a la nau de Kendo apartar-se del curs que l'hauria estavellat
contra els drons en altres dos batecs. Per
un pèl és tan bo com per un parsec, resava una vella dita dels pilots, i
encara que això pogués ser cert, seguir les ordres era més important.
Un
fet que el nou recluta, el Tinent Nond Kendo necessitava molt aprendre.
La
resta de l'esquadró esperava enrere a un parell de centenars de clics, veient
al novençà Kendo i al veterà Dance mentre feien la primera passada
d'escalfament contra els objectius. Gairebé no conversaven, perquè no feia
falta un processador de petahertzs per veure que el seu cap d'esquadró estava
llest per arrencar-li el cap d'una mossegada a algú i escopir-la a mig camí
fins al Nucli, donat el rendiment d'aquest novençà.
Quan
arribaven, tots pensaven que ells eren els millors pilots que mai van posar les
mans sobre una palanca de control, cadascun d'ells. Vil havia sentit el mateix.
Però havia après ràpidament que quan el líder de l'esquadró deia que fessis
alguna cosa hi havia motius, i si decidies que tu sabies més sobre el vol que
ell, et podia costar. I severament.
No
hi havia manera que anés a tenir res menys que actuacions perfectes en les
seves primeres setmanes en el seu nou càrrec. Havia estat enviat de l'Urpa d'Acer a l’Estrella de la Mort només un parell de setmanes abans, i volia
assegurar-se que els superiors no tinguessin cap raó per reconsiderar la seva
decisió.
Aquest
era un simple exercici d'entrenament; cadascun dels membres de l'esquadró tenia
atacs solitaris contra els drons objectiu, amb el Tinent Comandant Dance
darrere d'ells, mirant per sobre de les seves espatlles. La primera passada era
per comprovar el rang i la distància. En la segona, era només làsers de
punteria... pintaves l'objectiu, se t'assignava l'enderrocament
electrònicament, i el líder d'esquadró puntuava el teu atac. Només en la
tercera passada podies disparar de debò. Els drons —vells vaixells de càrrega
recondicionats per a exercicis navals— estaven fortament blindats, i es
necessitaria molt més que un tret d'un únic TIE per danyar-los greument, per la
qual cosa una dotzena d'esquadrons podria disparar-los abans que haguessin de
ser reparats; així l'Armada Imperial s'estalviava un parell de crèdits. On
col·locar el teu tret era important, i aprenies a fer-ho amb atacs a velocitat
real i potència d'armes real, però només seguint els passos i les instruccions.
Vil
havia vist els làsers de punteria de Kendo guspirejar cap al dron capdavanter,
i el tret de pràctica li havia semblat bastant bo. Va comprovar la gravadora de
la seva nau sobre la finalització de la passada, i va confirmar la seva opinió
mentre giraven per a la tercera i última passada.
Bé, sí, el noi
disparava bé.
El que no millorava la seva imatge a ulls d’en Vil... encara era una reacció
supercrítica potencial.
—Escolta,
Kendo, i presta molta atenció. Tens cinc segons, apunta a la matriu de sensors
de popa, i desvia't immediatament,
entesos?
Va
haver-hi una pausa de dos segons i, a continuació:
—Ah,
entès, Cap d'Esquadró. Sol·licito permís per disparar al port de pilot de popa.
Puc donar-li amb qualsevol de les armes... digui'm vostè.
—Estic
segur que pots, tinent, però aquesta no és l'assignació que t'he donat,
veritat?
Una
altra pausa.
—No,
senyor.
—Bé.
Almenys se't pot ensenyar. Ara dóna la volta i anem a fer-ho al peu de la
lletra.
—Entès.
L'última
paraula tenia un inconfusible deix de menyspreu. Era com si tota l'arrogància
d'un pilot jove, ple de si mateix, entrenat en simuladors estigués comprimida
en ella. Eh, deia, jo puc fer això! No necessito que algun vell
comandant d'esquadró sense nassos, al voltant del qual puc volar en cercles, em
porti de la mà!
No
va poder evitar somriure. Només li portava tres anys a Kendo; no obstant això,
de vegades se sentia com trenta anys major que els novençans. No va respondre,
simplement va desaccelerar a zero i va observar a Kendo girar en un tancat i
ben executat mig tirabuixó mentre s'alineava per al seu atac. El noi podia
volar. Però podia fer el que li deien?
Per
davant, els sis drons navegaven serenament a través de la negror. Estaven
programats per activar armes defensives: rajos de baixa potència que eren
suficient per sacsejar-te les dents si un encertava al teu caça, però no tan
forts com per causar un dany real. Qualsevol que parés esment podia
esquivar-los, però requeria pràctica. Al món real, fins i tot un vaixell de
càrrega podria tenir sort i volar-te en el buit, i per això és que estava
l'entrenament, per ensenyar-te com evitar aquests contratemps. Els TIEs eren
ràpids, però no tenien ni suport de vida ni blindatge; un tir sòlid de
qualsevol arma real podria deixar-te tan cruixent com un fregit d’humus.
Kendo
va accelerar... un pèl més ràpid del necessari, però Vil es va contenir
d'indicar-li-ho. Anem a veure el que pots
fer, noi...
El
novençà volà rabent cap a l'objectiu. Vil va comprovar el seu senyal doppler.
Set segons. Sis... cinc...
—Dispara
—va dir Vil.
No
va haver-hi resposta.
—Kendo,
dispara i eleva't!
Però
Kendo va mantenir el curs, acostant-se al dron capdavanter.
Estúpid mopak! Va al
port del pilot!
—Eleva't,
tinent! És una ordre! Eleva't, ara!
El
dron va disparar les seves armes de babord. La llum estroboscòpica atenuada va
donar en el caça d’en Kendo. No va ser suficient per fer-li mal, però va haver
d'haver estat suficient per sobresaltar-lo. Va disparar, es va desviar a babord...
Massa
tard.
Si
girava un quart de segon abans l’hauria esquivat, però com va succeir el panell
solar d'estribord del TIE va copejar el morro del dron. L'impacte va arrencar
el panell del caça, desentranyant espasmòdicament les bobines de recol·lecció
d'energia, com una serp decapitada; les línies d'energia llançaven espurnes al
fred buit mentre s'arrencaven. El suport es va trencar i l'impacte va fer girar
a la nau en tombs descontrolats.
Vil
va empènyer la palanca, va sentir les forces-g bufetejant-lo amb força, sabent
que era massa tard per fer qualsevol cosa excepte mirar.
—Talla
l'energia! Talla la...!
El
tanc de combustible es va separar del casc. El segell va resistir, però la
línia de combustible es va estirar, es va estirar... Vil ho va poder veure
succeir, lentament, com si el temps s'hagués detingut...
La
línia es va trencar, llançant el gas radioactiu en un sobtat núvol cap a la nau
que donava tombs. Alguna cosa —una placa de circuit trencada, tal vegada— va
llançar una espurna. Va haver-hi un centelleig silenciós, que feria la vista...
—Maledicció!
—va cridar Vil—. Maledicció, maledicció, maledicció!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada