Estrella de la Mort (XXXIV)

Anterior

34

BADIA D’EMBARCAMENT 6, SECTOR ALFA, ESTRELLA DE LA MORT

Daala va baixar per la rampa amb aspecte d'almirall imperial en cada centímetre. Ella no només caminava, arrasava, i va ser una alegria veure el seu pas. Forta, intel·ligent, ambiciosa, dedicada, divertida, i bella... què més podria un home desitjar en una companya?

Bé, seria bé una mica més de proximitat. Però tots dos eren criatures del deure, i Tarkin sabia que no estava disposat a canviar en el curt termini; segur que no fins que l'estació de combat estigués acabada i llesta per a l'acció. Tal vegada ni tan sols llavors. Ell sabia que la Daala el mirava amb molta preferència, però la relació sempre havia estat secundària a la seva carrera. Ell ho entenia. Més; ho admirava. No voldria una dona que pensés menys de si mateixa. Aquesta era la màxima paradoxa, per descomptat.

—Gran Moff Tarkin. M'alegro de veure’l una altra vegada, senyor.

Tarkin va mantenir el seu somriure sota control. Un havia d'actuar de forma apropiada amb tals coses a plena vista.

—Almirall Daala. El plaer és meu. Confio que el seu viatge transcorregués sense incidents?

—Sí, senyor. Cap inconvenient en absolut.

—Excel·lent. Permet-me guiar-te a la teva cabina. La teva suite, dóna la casualitat, està just al costat de la meva.

Va veure un centelleig d'anticipació creuar pel seu rostre amb prou feines suficient per notar-ho estant just davant d'ella.

—Què convenient, Wilhuff —va dir ella, en una veu molt baixa i sense moure els llavis.

Ell no va poder evitar somriure, malgrat els seus esforços.

—Per aquí, almirall. —Va estendre una mà per mostrar-li la direcció.

Ella li va fer un assentiment militar, i van deixar enrere la guàrdia d'honor. Mentre caminaven, ella va mirar al voltant de l'hangar, impressionada.

—Sabia que seria enorme, però la realitat és més del que havia imaginat.

—Guarda la teva sorpresa per quan estigui acabada i operativa. El que ja serà molt ràpid.

—L'Aliança Rebel no sabrà el que els va copejar.

—Oh, ho sabran, estimada. Tothom ho sabrà. Aquesta és la idea.

Ella s'havia tallat el cabell més curt que l'última vegada que van estar junts. Li quedava bé, però és clar, ell mai l'havia vist amb un pentinat que no li quedés bé. En realitat no hi havia cap regulació sobre com havien de vestir-se o arreglar-se les dones almiralls... Daala era l'única, després de tot, i qui s'atreviria a regular-la?

Ella havia pujat només per mèrit, però sens dubte el seu ascens en els rangs de comandament havia causat algunes especulacions sobre la seva relació amb Tarkin i com això podria haver-li aplanat el camí. Ningú especulava sobre allò on ell pogués sentir-ho, per descomptat. Ja no, perquè les cendres dels pocs ximples que ho havien fet havien estat escampades als quatre vents solars. Tarkin no havia aconseguit el rang únic que tenia sent compassiu amb els seus enemics. Sí, la Daala havia estat la seva protegida, i sí, ell li havia obert algunes portes una mica abans del que ella hagués pogut fer-ho pel seu compte, però ella havia arribat a comandant insígnia sense la seva ajuda. Hi havia un munt d'almiralls homes que no eren aptes ni per polir les seves botes.

Aviat van arribar a la porta de la seva cabina.

—Passem a discutir això més a fons? —li va murmurar.

—Per descomptat, Gran Moff Tarkin.

Abans que la porta acabés de tancar-se lliscant-se darrere d'ells, ella estava en els seus braços.

BIBLIOTECA I ARXIUS, COBERTA 106, SECTOR N-1, ESTRELLA DE LA MORT

La biblioteca de bord de l'estació de combat no era ni de prop la més gran que Atour hagués vist. Havia estat aprenent en els Arxius Baobab en Mana, encara que en aquests dies no considerava exactament prudent destacar aquest fet en el seu currículum. I d'allà havia passat a ser arxiver d'aquests repositoris com l'Ateneu Dorismus de Corèllia i l’Holorepositori al món roda Arkam XIII. Aquest últim era conegut per tenir la major col·lecció de la història en l'Antiga República fora del Temple.

La d'un arxivista no era la més emocionant de les vides, però era una que a ell li esqueia bé. No sempre havia estat, com molts suposaven, introspectiu i estudiós; de jove havia lluitat per Janissariad en la Guerra Civil Baldurana. L'experiència li havia deixat un mal sabor de boca sobre qualsevol i totes les formes de govern centralitzat. Disgustat amb la política, Atour Riten s'havia retirat, en ànima si no en cos, al bromós passat. Va ser una decisió que mai havia lamentat.

La Biblioteca de l’Estrella de la Mort —com la seva ment insistia a nomenar-la— se suposava que rebutjava l'ús d’holollibres, cintes, i holocrons, i en el seu lloc confiava en l'emmagatzematge d'entramat fonònic. Això permetria l'emmagatzematge d'una enorme quantitat d'informació en un espai molt petit. Supervisar als droides que convertien la informació d'altres mitjans a la forma d'entramat era part de les responsabilitats de l’Atour en aquest nou treball. Fins i tot en una cosa de la grandària de l’Estrella de la Mort, l'espai era limitat... almenys per a les coses tals com l'emmagatzematge de dades.

Encara que havia vist més grans i millors, la quantitat de dades acumulades era impressionant. Els arxius eren extensos, els sistemes de recuperació comptaven amb una gruixuda memòria per accelerar les descàrregues, i els circuits de difusió per al lector eren de primera. Era una llàstima que la majoria de la gent ja no anés a les biblioteques, no quan podia asseure's en la comoditat de les seves pròpies cabines i accedir electrònicament als arxius.

Vols llegir la nova novel·la interestel·lar de moda, o l'últim nombre de l’Holorevista Éssers? Ingressa el nom, toca un control i zas... ja està en el teu quadern de dades. Necessites estudiar la història de les espècies intel·ligents amb ales? No és més difícil que introduir paràmetres de cerca, després buscar en les referències bibliogràfiques i triar un lloc per on començar.

Per descomptat, hi havia éssers antiquats que encara realment anaven fins a on estaven els arxius. En alguns mons les biblioteques més antigues tenien llibres —veritables volums enquadernats de pàgines impreses— alineats prolixament en els prestatges, i els lectors podien caminar pels passadissos, agafar un volum, olorar l'olor de floridura polsosa en ell i després portar-lo a una taula per llegir-lo tranquil·lament.

No quedaven molts d'aquests lectors, i cada vegada eren més rars... això Atour ho sabia per experiència. Però hi havia alguns que encara sabien com passar de pàgina... i per a aquells que encara estaven disposats a fer-ho, les recompenses podrien ser molt grans.

Per descomptat que Atour no era cap antiquari ludita que renegava i vituperava contra el món modern. Per contra, havia estat elogiat pels experts com un tallacodis d'excel·lent qualitat. I més d'una vegada li havia estat molt útil tenir coneixement que se suposava que no havia de tenir. Un normalment no pensava que el negoci d'emmagatzematge de dades i recuperació d'informació era particularment despietat, però calia recordar que, en l'Imperi de Palpatine, cada negoci era despietat. I si un era el bibliotecari i arxivista principal, aquest tipus d'arxius era accessible, fins i tot sense autorització d'alt nivell. No s'havia passat la vida entre les piles sense aprendre un o dos trucs.

Així va ser com Riten es va trobar buscant un conjunt de plànols d'aquesta estació de combat, també coneguda com l’Estrella de la Mort. No era cap enginyer per entendre tots els esquemes, i els documents estaven plens d'argot tècnic, però qualsevol amb fins i tot un grapat d'educació general podria veure la meravella del lloc. Era un monstre en grandària, i en intenció —així com en capacitat de matar—, o ho seria una vegada que estigués muntat tot l'armament i estigués operacional.

Un material fascinant...

Durant més d'uns pocs anys, quan Atour Riten descobria aquests arxius interessants i potencialment útils, els copiava i registrava en una carpeta personal el codi de la qual era pràcticament impossible de tallar. A més de les millors proteccions militars i tallafocs, la carpeta també estava protegida per un nombre aleatori generat per una computadora quàntica, aquest nombre era de quaranta-set dígits. D'altra banda, el programa canviava cada dígit a una xifra inferior o superior cada sis hores estàndard, i només algú amb el codi d'accés al programa en execució podria fer un seguiment d'aquest canvi... calia conèixer la data i l'hora en què el programa generava el nombre amb la finalitat de seguir la seqüència. Era un procés lent i difícil de manejar, poc convenient per als arxius que necessitaven ser accedits amb alguna freqüència, però factible per a ell.

Una vegada que els arxius es copiaven, necessitava un lloc segur on mantenir-los. Durant algun temps, des que havia administrat la biblioteca de la base militar allà, ell havia enviat els arxius a Danuta, un planeta de cap gran importància o valor tret per la seva ubicació lleugerament estratègica. Era bastant fàcil fer que la informació codificada viatgés a coll d'un missatge de comunicacions imperial o fins i tot d'una holocomunicació... un altre truc que havia après en els seus anys d'accedir a secrets militars.

Algun dia, si vivia prou, Atour pretenia escriure una història dels temps que havien començat amb les Guerres Clon i passant per l'actual conflicte entre l'Imperi i l'Aliança Rebel. Per descomptat que hauria d'esperar i veure qui guanyava abans de poder arribar en aquesta part, però sempre estava buscant material de recerca. Els plànols d'aquesta estació de combat, que bé podria ser un punt d'inflexió de la guerra en curs, sens dubte semblaven dignes d'un lloc en aquesta recerca. Hauria d'escriure aquest recompte sota un pseudònim, per descomptat. No importava quin costat guanyés, voldrien tenir unes paraules amb l'autor de tal tom, que sostindria tots dos costats sota una llum brillant que no adularia a cap. Probablement la informació seria suprimida, però això no importava. Sempre hi hauria còpies d'ella surant, i éssers que desitjaven conèixer el seu contingut. El coneixement era així... una vegada que es treia a la llum, era difícil, si no impossible, retornar-lo a les ombres.

Atour es va reclinar en la cadira flueixforma, que oferia un ajust silenciós als seus contorns. Havia de reconèixer que l'Imperi... quan volia, podia proporcionar ambients de primera classe. La seva oficina era testimoniatge d'allò.

Va fer un gest a la càmera de la computadora, movent els dits en un patró que deia: Netejar tots els registres d'aquest accés. L’holo va parpellejar una vegada, i estava fet. Ara necessitava trobar un senyal de comunicació sortint de l'estació, i enllaçar i posar en camí als seus arxius robats amb ella. Les comunicacions estaven restringides en aquesta base, per descomptat, però si anaves prou alt en la cadena de comandament, sempre hi havia algú que podia parlar amb algú més. I atès que qualsevol oficial tan ximple com per arriscar la seva carrera robant un ús de les comunicacions d'un oficial superior probablement no hauria estat assignat aquí en primer lloc, els tècnics molt probablement ni es molestaven a mirar molt de prop els missatges que s'estaven generant. I encara si ho fessin, no veurien l'addició d’Atour si no sabien exactament on i com buscar.

L'escletxa en l'armadura dels éssers poderosos era que creien que el poder els feia més intel·ligents, així com a prova de blàsters. Segons l'experiència d’Atour Riten, cap d'aquestes coses era certa.

Va teixir un complicat patró a dues mans enfront de la càmera de la computadora, que va començar el rastreig de freqüències de comunicació, a la recerca d'un viatge. Amb el temps trobaria un. No hi havia cap pressa.

Mentrestant, era hora de l'esmorzar.

 Següent