Estrella de la Mort (XXXVIII)

Anterior

38

BADIA D'ACOBLAMENT 35, DESTRUCTOR ESTEL·LAR CLASSE IMPERIAL INTRÈPID

L'Almirall Motti estava complagut que l'Almirall Helaw hagués fet tan bon treball amb l'Intrèpid. Era una vella nau, en la línia durant una dècada abans que qualsevol altra en aquest quadrant i malgrat això, brillava com una refulgent moneda d'un crèdit nova. Tots els sistemes estaven en ordre, i Helaw, que anava a retirar-se tan aviat com s'acabés aquest projecte, era de la vella escola, un home que s'havia guanyat el seu rang en el front d'una dotzena de grans batalles. Quan les armes començaven a funcionar, volies a un home com ell cuidant-te l'esquena... rebria el raig en el seu propi pit abans de permetre que et copegés per darrere.

Mentre els dos homes caminaven pel passadís a la badia d'acoblament on esperava la barcassa d’en Motti, la seva xerrada era fàcil i informal. Es coneixien des de feia molt, Helaw havia estat capità en el Tempesta d'ions quan Motti havia aconseguit el seu ascens a primer tinent. Que Motti finalment hagués passat pels escriptoris en Centre Imperial i fet contactes que li van permetre elevar-se més enllà del seu antic comandant parlava de la seva ambició i intel·ligència en la matèria. Helaw mai havia gaudit de la política, a pesar que Motti havia tractat d'interessar-lo. A l'home de més edat no li importava... l'única cosa que volia fer era agafar la seva nau i calcinar l'enemic, i era tan bo en això com qualsevol home en l'armada. Assignar-ho a un escriptori hagués estat un desaprofitament, Motti ho sabia, a pesar que hauria estat un formidable moff, si hagués volgut anar per aquest camí. Molt millor que Tarkin, les habilitats polítiques del qual eren superiors a les del propi Motti, però la comprensió del qual d'estratègia i tàctiques de treball era molt inferior a la d’en Helaw.

—Així que creus que aquesta estació que sembla un gran tanc que Wilhuff està construint està sortint bé?

—Ho està. I ara que jo estic a bord, ho farà encara més ràpid.

Helaw va riure.

—Mai et falta confiança en tu mateix, Conan[1].

Motti li va retornar el somriure.

—Ja saps el que diuen: De vegades equivocat, però mai amb dubtes.

—Encara crec que és posar massa ous en una sola panera.

—Au, Jaim, has vist les especificacions, a pesar que se suposa que no devies. L'estació és una fortalesa. Té més armes que una flota i una arma que trenca mons com si fossin nous wuli madures. Res que els rebels puguin llançar-li podrà ni tan sols alentir-la un metre. Res que nosaltres tinguem la farà dubtar. Wilhuff pot ser moltes coses, però les seves idees sobre això són sòlides. Els rebels no podran córrer prou ràpid, i si podem fer explotar un planeta sota ells, on podran ocultar-se?

—Tal vegada.

Estaven gairebé en la coberta. Motti es va tornar per mirar al seu antic comandant.

—«Tal vegada»?

—Alguna vegada et vaig explicar sobre el Tinent Pojo?

—No ho crec.

—Fa trenta-cinc o quaranta anys, Kan Pojo era l'instructor de tir i armes de mà en la nau escola Manifest. Era el campió de la flota amb qualsevol tipus d'armes que poguessis portar: carabina, rifle de franctirador, pistola. Podia utilitzar una pistola blàster per matar les mosques d'una paret a deu passos. Mai vaig veure a un home que pogués disparar tan bé com ell. Era sorprenent.

—Justa la fusta. —Motti va resistir les ganes de badallar. Admirava i respectava a Jaim Helaw com a pocs homes, però el vell soldat es prenia el seu temps fent girar el cabdell.

—Ens vam trobar amb uns petits problemes en els Vergesso... uns pirates havien pres el control d'una lluna. Ens van enviar a ensenyar-los que el seu camí estava equivocat.

Motti va assentir amb el cap.

—I?

—Pojo volia entrar en la refrega. Hi havia molt a curta distància: l'única ciutat en la lluna estava en un dom... estem parlant d'un laberint de carrers estrets i carrerons. Ningú podria utilitzar armes grans, perquè qualsevol cosa més gran que un rifle blàster podria trencar el dom. De manera que l’OC va pensar: Per què no?

»Jo estava fent una gira com a complement de l'armada, com a tinent segon, i Pojo va ser assignat al nostre esquadró. Així aterràrem, entràrem al dom, i començàrem a caçar pirates. Eren un grup pollós, tal vegada cent, cent vint d'ells, però escampats.

»El nostre esquadró es va trobar amb un grup d'ells, uns vint-i-cinc homes, i va començar el tiroteig. Pojo estava derrocant-los, esquerra, dreta i centre, com dianes en una galeria. L'única cosa que he vist en la meva vida per comparar-ho és aquest vell holo d’en Phow Ji matant mercenaris. L’has vist alguna vegada?

Motti va assentir amb el cap. Quin soldat no ho havia fet?

—Així que Pojo mata a la meitat del grup abans que qualsevol de nosaltres ni tan sols pugui treure les nostres armes, usant res més que la seva arma de mà: una pistola pesada modificada amb un condensador d'alta potència per disparar més trets que el model estàndard.

»Els supervivents es van dispersar i van córrer, i vam començar a perseguir-los. Pojo i jo anàvem darrere d'un grup de quatre... tres homes i un rodià, crec. Pojo somreia com un gat de sorra sobrealimentat; això era per al que havia nascut.

»Els pirates no podien disparar molt bé, així que es van separar. Jo vaig anar darrere dels dos primers, i van disparar fins que les seves armes van quedar seques, moment en el qual vaig acabar amb ells. Llavors vaig donar la volta fins a on estava Pojo. Tenia acorralats als dos últims, ells havien esgotat els seus blàsters, i ell havia enfundat el seu.

—Va enfundar el seu blàster?

—Sí, per donar-los una oportunitat. Estaven a sis, vuit metres de distància. Pojo diu: «Bé, nois, aquest és el tracte: Allunyin-se, i si erro, són lliures».

Motti va sacsejar el cap. Increïble.

—Així que els dos, pensant que eren homes morts de totes maneres, van carregar cap a ell. Pojo treu aquest blàster modificat més ràpid del que pots creure... la seva mà, la pistola, eren solament una taca... aquests tipus no havien donat ni dos passos. Prepara un tret i li dóna al maleït de l'esquerra just entre els ulls, zap! Llavors apunta al segon pirata, que seguia corrent cap a ell i prem del gallet.

—Deixa'm endevinar: va errar?

—No. El blàster va fer un curtcircuit. Xiulada, esclat, cruixit. El condensador va haver d'haver-se sobrecarregat, i la pistola es va incendiar. Pojo la va tirar, va buscar el seu recolzament... cap tinent d'artilleria portaria solament una arma, però en aquest moment, el pirata ja estava en el seu rostre. El maleït tenia un ganivet. Només una fulla de baixa tecnologia, ni tan sols una vibro, un pas per sobre d'un ganivet de pedra.

—Per quan jo vaig poder apuntar i disparar-li al pirata, ell havia enterrat aquest ganivet en la gola d’en Pojo. Els metges no van poder arribar a temps.

Motti va somriure.

—Una estació de combat de milers de milions de crèdits no és exactament un blàster aparellat barroerament, almirall.

—Com més complexa sigui una arma, és més probable que tingui defectes —va dir Helaw—. Kan Pojo era el millor pistoler que mai he vist, llavors o després, però va ser assassinat pel que essencialment era una roca esmolada quan la seva arma de tecnologia d'avantguarda va fallar.

—No estic massa preocupat pels pirates amb ganivets, Jaim.

—Hauries d'estar-ho, fill —va dir el vell i canós almirall—. Hauries de preocupar-te per tot.

BARCASSA DE L'ALMIRALL MOTTI, DOS-CENTS QUILÒMETRES DEL PORT DE POPA DE L'INTRÈPID

Tenia el vell un punt vàlid? es va preguntar Motti. Era difícil veure com. L’Estrella de la Mort era un veritable cuirassat, un gegant entre nans. Per descomptat, totes les rondalles sobre gegants solien acabar amb què els nans triomfaven d'alguna manera. Tal vegada no seria una mala idea, una vegada que tornés a bord anava a fer una inspecció detallada de la superestructura i els plànols. Manteniment anava a protestar, però això no importava. Després de tot, Motti no havia arribat al seu rang per assumir que tot era com havia de ser. El més probable era que el vell estigués sent paranoic. Però en situacions com aquestes, amb el destí de la galàxia literalment depenent del resultat, era difícil ser massa paranoic...

Motti encara estava meditant sobre la història d’en Helaw quan el Destructor Estel·lar Intrèpid sobtadament va deixar de ser la nau de línia més antiga en el quadrant darrere d'ell.

Amb un brillant i silenciós centelleig incandescent l’Intrèpid va explotar.

Següent

---

[1] Zi en la versió original. Aquest era el nom de pila que els autors havien pensat per a Motti, però poc abans que es publiqués el llibre, George Lucas va dir en una entrevista amb Conan O’Brien que el nom complet del personatge era Conan Antonio Motti. A pesar que era en part una broma, el nom va ser adoptat oficialment, i es va canviar en altres parts d'aquest llibre, però aquí hi havia una omissió d’aquests reemplaçaments. (N. Del T.)