36
SIMULADOR
DEL SUPERLÀSER, SECTOR THETA, ESTRELLA DE
LA MORT
Al
Cap Suboficial Tenn Graneet li havien assegurat que la reproducció de la sala
de control de la bateria del superlàser era una rèplica exacta de la qual
encara estava inacabada, fins a l'últim rebló. Cada funció que es trobava en
l'arma definitiva ràpida a entrar en funcionament estava replicada en el simulador.
L'equip d'artilleria anava a passar llargues hores d'entrenament en les
consoles simulades, programant en els seus cervells el complicat procediment de
tret, de manera que quan la veritable sala de control es posés en funcionament,
el canvi a la cosa real seria tan fàcil com caure d'un bantha.
El
que era bo, perquè la bateria superlàser no era una instal·lació simple. Era,
de fet, molt més complexa que qualsevol control d'armes en una nau de l'Armada
Imperial que Tenn mai hagués trobat. Hi havia bancs d'interruptors il·luminats
codificats per color per a cadascun dels vuit sub-rajos tributaris; una doble
fila de monitors al voltant de la paret que mostrava cadascuna de les funcions
del reactor i generador d’hipermatèria; lectures de sensors des del cor del
reactor als amplificadors i inductor de camp, l'eix del raig... presos en
conjunt, feien que l'arma més gran d'un destructor pesat semblés una joguina
per a nens. Cada component havia de ser precisament afinat i enfocat. Si
l'imant d'enfocament del feix principal estava desviat un nanòmetre, els rajos
tributaris no s'unirien, i hi havia una bona possibilitat d'explosions de
desequilibri en l'eix del raig, si els tributaris no es premien exactament al moment adequat i en la
seqüència apropiada. Els tècnics i enginyers tendien a desestimar aquesta
possibilitat com massa petita com per preocupar-se. Era una possibilitat entre
cent milions, deien. Tenn no s'anava a empassar això. Quan es tractava d'alguna
cosa tan potencialment mortal, no hi havia probabilitats prou remotes. Era cert
que hi havia dispositius automàtics a prova de fallades, però Tenn —ni cap cap
digne de la sal en ell— confiava en ells tant com podia passejar en el dur
buit. Alguns d'aquests enginyers vivien en ganxos celestials tant més amunt
dels núvols que s'havien oblidat de com era el terra. Si un dissenyador d'armes
no estava disposat a estar al seu costat quan era provada, bé, Tenn tampoc veia
cap raó per estar allà.
Disparar
un monstre com aquest no era com tirar del gallet d'un blàster. El temps òptim
seria de quinze o vint segons des de rebre l'ordre de foc fins que el feix
principal estava llest per ser deslligat, i encara no havien aconseguit arribar
ni a prop d'això. La meitat de les vegades durant les simulacions de foc no
podien equilibrar els harmònics de fase prou per disparar el feix primari. I
fins i tot si l'anell magnètic era precisament estabilitzat, tot el que faria
falta era que un dels tributaris se sortís tant com un microhertz fora de fase,
i la resta també es desincronitzaria. El resultat seria una explosió per
retroalimentació al llarg de l'eix del raig i fins al reactor principal que al
seu torn convertiria a l'estació de combat en un núvol de plasma incandescent
en menys d'un sol batec, i l'Imperi donaria les gràcies a les seves famílies
pel seu sacrifici.
Això
no anava a succeir mentre ell estigués a càrrec, va jurar Tenn. Per quan la
veritable bateria estigués en funcionament, Tenn esperava que el seu equip
executés el programa tan suau com el lubrificant en una placa de densicris
polit. Però encara no estaven allà. Ni tan sols a menys d'un parsec de
distància.
Afortunadament,
hi havia un munt de temps per a la pràctica. La tripulació, la meitat dels
quals Tenn havia portat de la seva antiga unitat, amb l'ajuda del seu nou
comandant, estava prou afinada, però es requerien dotze persones per fer que la
bateria encengués correctament el gran canó i el fes disparar, i cadascun
d'ells havia de fer la seva part perfectament. No hi havia marge per a l'error.
Fins al moment, en la primera dotzena d'assajos, havien estat capaços de
disparar el feix primari cinc vegades en un minut des de l'ordre. Una vegada
havien demorat dos minuts, i quatre vegades no havien estat capaços d'enfocar
correctament tots els afluents, la qual cosa va resultar en un complet fracàs
del tret. Una vegada la computadora havia registrat una ondulació menor del
raig que hauria donat lloc a una parada automàtica de l'alimentació d'energia
primària per evitar danys, la qual cosa significava que hauria pres una hora
abans de tornar a aixecar la seqüència d'encès. I no hauria estat aquest un
treball encantador, recalibrar-ho tot mentre les bateries de terra d'una base
rebel et llançaven dura energia?
A
més dels problemes reals, havien fet la simulació d'una fallada major
d'execució amb múltiples ondulacions de rajos i disharmonia de fases. En
teoria, la computadora podria haver apagat això a temps, però Tenn creia que
aquest informe era optimista. En una situació real, amb una arma completament
energitzada, era més probable que això hagués convertit a un munt d'éssers,
equip i tot la resta en ions xiuxiuejants corrent cap a les vores de la
galàxia.
—Bé,
nois, anem a veure si podem fer-ho bé aquesta vegada. Vull que tot sigui al peu
de la lletra i net. Si mouen l'interruptor equivocat, estaran en patrulla de
cuina per una setmana. Si són massa lents a equilibrar les fases, millor que
s'aconsegueixin uns taps per al nas, perquè van
a fregar els compactadors d'escombraries fins que brillin. Si cau una lectura dels
inductors, es trobaran palejant els corrals d'animals fins que facin olor com
l'extrem sud d'un reek que va cap al nord. Està clar?
—Sí,
cap! —va venir el cor de respostes.
—Repeteixin,
que no els he sentit!
—Sí,
cap!
Va
somriure sota el casc protector, després va fer una ganyota quan un rierol de
suor li va entrar en un ull. El maleït casc seria menys que inútil si els
sortia el tir per la culata, però seria un genial dispositiu de tortura per
interrogar als veritables espies. Cert, era política de l'armada que els
artillers els usessin, però qualsevol que havia dissenyat aquestes galledes
negres no va haver de passar tot un torn en un. Només feien el treball més
difícil en restringir la visió perifèrica i essencialment garantir que passaves
la major part del torn copejant-te el cap contra tubs, puntals, mampares i
similars. També eren calents i sufocants. Tenn estava bastant segur que algun
cap de bota els havia dissenyat per l'aspecte i no la funció. Quan ningú estava
al voltant, deixava que els homes i dones es llevessin els cascos i respiressin
una mica, però donada la naturalesa d'aquesta simulació de bateria, alguns
oficials que volien fer les coses al peu de la lletra sempre passaven a mirar
sorpresos.
—Tenim
l'ordre de començar la ignició primària —va dir—. Començant... ara!
Va
tocar el control del temporitzador i va veure passar els segons mentre
començava el cor d'informes:
—Nivell
del reactor d’hipermatèria al cent per cent. L'alimentació dels tributaris de
l'un al vuit està buidada...
—L'amplificador
d'energia principal està en línia...
—L'amplificador
de camp de tret està en verd...
—Estem
llestos per a l'alimentació del generador d'inducció d’hiperfase...
—Els
camps de rajos tributaris estan alineats...
—El
generador del camp d'objectiu està il·luminat...
—L'imant
d'enfocament del raig primari de gom a gom de gauss...
Tenn
va mirar el temporitzador. Fins ara, tot
bé. Però llavors:
—Tenim
una contenció en el tributari cinc. Repeteixo, tenim taronja en T-5. Disharmonia en el subenrutador.
—Arregla-ho,
soldat! —va dir Tenn. Va tornar a mirar al temporitzador. Vint-i-quatre segons—...
Arregla-ho però ja!
El
suós tècnic del T-5 va tocar botons, va moure lliscadors i pivotà palanques.
—Reharmonitzant...
l'ondulació s’aplana... en cinc, quatre, tres, dos... T-5 està net, estem llestos en T-5!
Tenn
va revisar el seu tauler. L'última llum ataronjada es va apagar i tot estava en
verd. Va apartar el protector de seguretat de la palanca damunt del seu cap i
va tirar d'ella cap avall.
—Ignició
primària aconseguida amb èxit —va dir la computadora.
Va
haver-hi un festeig de la tripulació, i Tenn va somriure.
—Trenta-vuit
segons. És un nou rècord, fins i tot amb la fallada, però podem fer-ho millor.
—Es va llevar el casc—. Reiniciïn-la. Si superem els trenta segons abans que el
canvi o el tercer torn ho faci, jo compraré la cervesa.
Van
festejar-ho, i van tornar al treball amb més voluntat. Una vegada més, va
somriure. Res semblava motivar a un equip tant com l'estímul de la cervesa
gratis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada