Estrella de la Mort (XXXVII)

Anterior

37

SIMULADOR, SECTOR DELTA 7, ESTRELLA DE LA MORT

Vil Dance volava com un home posseït per un esperit lliure, tan bé com sempre havia pilotat un caça TIE, realment agut, ho sabia... i no obstant això no era prou bo. No importava com zigzaguegés o frenés de cop o es capbussés, l'atacant seguia just darrere d'ell! No podia treure-se’l de sobre... l'altra nau era com una ombra impossible, imitant cadascun dels seus moviments.

Vil va fer una caiguda amb potència, però el perseguidor es va quedar just darrere d'ell com si estigués soldat al TIE d’en Vil. Va rodar, es va posar vertical i la cua encara estava allà. No havia disparat ni un tret.

—Molt bé —va murmurar entre dents—. Anem a cremar algunes g, amic. Va forçar al TIE en un gir de gairebé noranta graus a estribord, gairebé desmaiant-se per la irresistible estirada de la gravetat que es va elevar almenys a quatre g. I el misteriós caça negre no només li va igualar, sinó que ho va fer semblar fàcil. Vil, gairebé podia sentir al seu Nèmesi darrere d'ell badallant. Si pogués treure-se’l de sobre el temps suficient per girar, almenys podria aconseguir una maniobra desesperada que els pilots deien LDM: Els Dos Morim. S’emportaria al fill d'un raitch amb ell.

Però ja era massa tard per això. Abruptament els canons d'ions del seu contrincant refulgiren. Una llum blanca va omplir la cabina, i mentre li encegava, Vil va escoltar:

—La seva nau ha estat destruïda. —No se suposava que la veu del simulador de vol tingués cap inflexió, però Vil estava segur que va escoltar un petulant to de: T’he enxampat!

—Apagar simulador —va dir Vil. Estava disgustat amb si mateix. L’holoprojecció es va apagar, i ell es va inclinar cap enrere en la cadira flueixforma de control i va sospirar.

Havia pensat —esperat— que les coses d'arts marcials que havia estat estudiant farien una diferència. Després d'un parell de mesos de classes, sentia que s'havia tornat una mica més agut. I era cert, s'havia adonat en mirar les lectures; els temporitzadors havien comprovat el seu temps de reacció. Era més ràpid.

Però no prou ràpid com per superar al simulador.

Des que el novençà Kendo havia mort, més d'un mes enrere, Vil sentia que estava fora del seu joc. No era res dramàtic... encara podia volar millor que qualsevol en l'estació de combat, sense cap dubte. Però encara se sentia menys que òptim.

No havia estat la seva culpa. El noi havia estat imprudent. Va acabar mastegant buit per això, i no hi havia res que Vil pogués haver fet.

Però havia estat un de l'Esquadró Alfa, i com a tal, Vil se sentia responsable. Mai abans havia tingut una mort en el seu esquadró. Sentia que ell havia de fer una mica més que el servei commemoratiu obligatori, les expressions de condolences a la família través d'un holo. Però no tenia ni idea de què.

Hauria estat una cosa si Nond Kendo hagués mort en el fragor de la batalla. Però anar-se’n en una cosa tan ximple com un exercici d'entrenament... era tan sense sentit.

De fet, hi havia vegades quan a Vil tot li semblava bastant sense sentit. I aquests pensaments, aquestes sensacions, el pertorbaven... gairebé tant com la mort del noi.

Ell havia signat per ser pilot de combat de l'Imperi; s'havia imaginat que estaria volant com un coet a través del cosmos, disparant-li als malfactors en nom de tot allò bo de la galàxia. Però fins al moment, les úniques morts que havia vist eren les d'un bigarrat grup de convictes escapats que havien robat una llançadora i un noi massa envanit per viure.

No era exactament com ho havia visualitzat.

—Temps de lluita? —va preguntar.

—Dos minuts, catorze segons —va dir la computadora.

Les celles d’en Vil es van aixecar davant això. No havia semblat tant temps durant el combat. Aquest era un millor temps personal contra el simulador del Coronel Vindoo Barvel, l'únic home que havia aguantat encara que fos algunes respiracions contra Darth Vader. Vil es va preguntar com li aniria contra un simulador de Vader. No és que alguna vegada fóra a descobrir-ho; li agradaria conèixer al tipus prou boig i ximple com per demanar-li a l'home de negre que permetés que li analitzés i gravés en holo mentre que fingia pilotar un TIE. Per bé o per malament, el més probable seria que Vader li tallés el cap a l'home amb aquesta extravagant espasa làser que usava.

De totes maneres, ell havia aguantat els seus dos segons més que mai abans. Tal vegada aquestes coses llamp a la mà que ensenyava Stihl tenien algun mèrit, després de tot. Se sentia una mica millor.

—On estic en el rànquing general?

—Entre els pilots imperials en servei, vostè està actualment en el lloc dinou d'aquesta simulació.

Hmm.

—Entre quants?

—Dos-cents trenta-quatre mil cent dotze.

Bé, així que no era massa dolent. Només hi havia divuit pilots per davant d'ell, entre gairebé un quart de milió? Certament no era res del que avergonyir-se...

Vil va sospirar. Es va inclinar cap enrere en la flueixforma.

—Prepara-la una altra vegada —va dir.

—Començament de la simulació en deu segons. Nou... vuit... set... sis...

Vil va respirar profund i va aferrar els controls.

BIBLIOTECA I ARXIUS, COBERTA 106, ESTRELLA DE LA MORT

Atour havia estat treballant en un problema de recuperació de dades durant gairebé una hora quan es va adonar que algú estava parat darrere de la seva cadira. Va arrufar el nas i es va donar la volta, llest a renyar a qualsevol que fora per entremetre’s en el santuari de la seva oficina.

Però les paraules van morir sense pronunciar-se. Dempeus darrere d'ell, prou a prop com per tocar-lo, hi havia un droide, un dels nous models bibliotecaris. No havia tingut l'oportunitat de veure un abans, a part d’holocatàlegs i material de vendes. Era una mica semblat a un androide de protocol estàndard bípede, tret per que el seu color era blau metàl·lic en comptes de daurat, amb una resplendor blavosa en els seus fotoreceptors. El cap també era una mica més gran, la qual cosa reflectia la seva capacitat de memòria augmentada.

—Sí?

—Bon migdia, senyor. M'han ordenat presentar-me a vostè per a la meva assignació.

Què era aquest accent? Sonava com a alt coruscantí. Molt succint i elegant. Mai havia sentit a un androide afectar un accent abans, i la sensibilitat de classe alta que transmetia va fer que Atour ocultés un somriure.

—En quina capacitat?

—Senyor, sóc bibliotecari. Estic aquí per ajudar-li amb qualsevol cosa que pugui requerir[1].

Requerir. No era una paraula que un acostumés a escoltar del vocabulador d'un androide. O qualsevol altra persona, per al cas. De vegades Atour pensava que era l'últim home amb educació clàssica en la galàxia.

—Enviat per qui?

—L'almirall de sector Poteet, senyor.

—Ja veig. I el teu nom?

—Sóc model P-RC-3.

—No, no, no el teu nombre de model. El teu nom.

—No tinc nom, senyor. —El to polit sonava d'alguna forma desaprovador—. Sóc un androide.

—Qui et va programar?

—La meva programació principal va ser instal·lada per Lord Alferon Choots Bemming, l'amo i director d'operacions de Sistemes Bibliotron.

Ah.

—Al Centre Imperial.

—Sí, senyor. —Una altra vegada el subtext subtil, que aquesta vegada va aconseguir donar a entendre, on més?

Atour, per descomptat, havia sentit parlar de Lord Alferon, l'inventor amateur i hereu de la fortuna d'Enviaments Bemming. La família posseïa una de les majors biblioteques privades de còpies impreses de llibres en la galàxia, més de set milions de volums, alguns que es remuntaven a l'Edat d'Or. Lord Alferon suposadament era tan ric que podria comprar un planeta, cobrir-lo fins als genolls de metalls i joies precioses, i després utilitzar la rumorejada arma del judici final d'aquesta estació de combat per volar-ho en àtoms sense fer un buit notable en el seu erari. També era una espècie d'experimentador, i era amo d'una empresa de disseny de droides on passava una gran part del seu temps personal. Atour va pensar amb nostàlgia en la biblioteca de l'home ric. Hi havia gent que mataria per treballar allà, i ell estava en primera fila entre ells. Set milions de llibres. Va sospirar. Això feia doldre el cor d'un.

—Està bé, llavors. D'ara endavant, respondràs al nom de «Percé». Tret que tinguis alguna objecció?

—Cap objecció, senyor. —Era el to de l’androide lleugerament més fred? Bé, si era així, era una llàstima.

—Bé —va dir Atour—. Ara vine aquí i fes alguna cosa útil. Hi ha un coll d'ampolla en aquest sistema d'accés, aquí... —va assenyalar en l’holopantalla—... i el vull eliminar. Troba una manera.

—Molt bé, senyor. Serà això tot ara com ara?

—Això és suficient, m'imagino. Quant temps estimes que trigaràs?

L’androide es va avançar, va tocar diversos controls en l’holoconsola, i va veure com un munt de paraules i nombres es desplaçaven cap amunt tan ràpid que cap humà podria llegir-les. Després d'uns segons va tocar un segon control. Els caràcters alfanumèrics es van detenir i l’androide es va quedar allà parat en silenci.

Atour va comptar lentament fins a cinc.

—Anaves a donar-me una estimació del temps necessari per eliminar el coll d'ampolla.

—Innecessari, senyor. El problema ha estat solucionat.

Atour va parpellejar.

—De debò?

—Per descomptat, senyor. Hi ha quelcom més?

Atour va somriure. Un assistent competent! Quina meravella! Millor un sol androide que sabia el que feia que qualsevol nombre de maldestres éssers orgànics.

—No, crec que és tot ara com ara. Moltes gràcies, Percé. T'ho agraeixo.

—És la meva funció, senyor. Li agradaria un te mentre determina la meva propera tasca? He comprovat els armaris de rebost de la cuina i puc oferir-li l'opció de Jaspi Manellà, Kosh, Kintle Fruita Blava...

Ara Atour Riten va esclatar a riallades. Tal vegada aquest lloc de treball no seria tan onerós després de tot.

Següent

---

[1] … in whichever way you deem felicitous en l'original, més paraules rebuscades en anglès, que Atour torna a festejar, com ja havia fet en el capítol 25. (N. Del T.)