Capítol
10
Ràpida com un raig de llum, la malvada
Tash va llançar la pedra.
Alguna cosa (un instint, o tal vegada
fins i tot la Força) la va empènyer a apartar-se del seu camí, i la roca es va
estavellar contra la paret de pedra de darrere. La bessona malvada va estendre
la mà per aferrar-la per la gola, però Tash es va ajupir i es va lliscar pel
costat de la seva agressora.
Tash va sortir disparada de l'atzucac.
—No pots escapar! —va cridar l'altra
Tash—. Et trobaré!
Tash no la va escoltar. Va córrer tan
ràpid com va poder, sense pensar, sense importar-li on anava sempre que
s'allunyés d'aquesta maligna criatura.
Aquesta vegada, la desesperació i el
pànic cec la van salvar. Va córrer tan ràpid i tan lluny a través de les ruïnes
que l'altra Tash va semblar perdre la seva pista. Tash va poder sentir a la
seva bessona malvada cridant-li, però no estava a la vista.
Tash va buscar una sortida de les
ruïnes. Havia d'explicar-ho a Hoole i a Zak. Havien de deixar aquest lloc
immediatament. Només havia de sortir de les ruïnes i córrer a la base rebel.
Tash va veure una obertura entre les
parets enfonsades i va passar corrent a través. Però es va trobar en el costat
equivocat. En lloc de l'ample riu blau i el pont, Tash estava mirant la prada.
Estava en el costat més allunyat de les ruïnes, el costat per on va entrar la
primera vegada.
Va fer una pausa. Tornar a través de
les ruïnes estava més enllà de qualsevol discussió. I envoltar les ruïnes? Això
portaria massa temps.
Això només deixava una direcció: cap
endavant.
Almenys,
va pensar Tash, sé on puc trobar una mica
d'ajuda.
Tan ràpid com els seus peus van poder
portar-la, va córrer cap al campament dantari.
El campament estava en ruïnes.
Les tendes s'havien esfondrat. Olles
havien estat bolcades, amb el contingut de les mateixes vessat en el terra polsós.
Prop del centre del campament un dels dantari havia posat un marc de fusta, un
estenedor per assecar les pells d'animals. Ara estava trencat, fet trossos, com
si hagués estat calcigat per una multitud presa del pànic.
No hi havia ni un sol dantari a la vista.
—Hola? —va cridar Tash. Però va ser
inútil. No hi havia cap lloc per amagar-se en la prada oberta. Si algú hagués
estat present, ho hauria vist—. Què ha passat aquí? —va dir en veu alta.
A prop, un esbart de fabools sorpresos
va emprendre el vol elevant-se en l'aire. D'altra banda, no hi havia cap so
més.
Tash una vegada va veure a alguns
dantari formar una partida de caça. Es va recordar de com rastrejaven a les
seves preses per les seves petjades, estudiant les pistes de diversos animals
fins que triaven el que volien, a continuació, esbrinaven en quina direcció
havia anat. Ella va baixar la vista al terra, tractant d'estudiar les petjades.
Al principi va semblar inútil. Hi havia dotzenes, potser centenars, de petjades
de peus descalços que s'entrecreuaven entre si. Eren de dantari. Va veure unes
quantes de si mateixa, i les petjades d'unes botes que va suposar que eren d’en
Zak.
Llavors va veure una altra petjada de
bota. Aquesta era molt més gran, almenys de la grandària d'una persona com
l'oncle Hoole. Però Hoole no portava botes, la qual cosa significava que algú
havia estat en el campament.
Un
dels rebels?
Tash va caminar al voltant, a la
recerca de més pistes, però no va trobar res. No podia trobar sentit al que
havia passat. Encara estava caminant, mirant al terra, quan una enorme figura
es va elevar sobre l'herba davant d'ella. Ella va ofegar un crit.
Era Maga.
El dantari va assenyalar-la amb un
gruixut dit.
—Tu ets culpable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada