Clons (XIV)

Anterior

Capítol 14

Hoole també era un clon!

Tash va tractar d'alliberar els seus braços, però l'agafada d’en Hoole era massa forta.

—No et molestis a lluitar —va dir el clon—. O canviaré de forma a un ser prou fort com per aixafar-te com a una fruita blum.

Tash va deixar de forcejar.

—Si us plau, deixa'm anar.

—No. Vine amb mi —el clon va començar a arrossegar-la cap a les ruïnes.

El clon parlava com Hoole. Fins i tot tenia la seva inflexió. Si era tan semblat a Hoole, tal vegada pogués raonar amb ell.

—Oncle Hoole —va dir—. Si us plau, sóc jo, Tash. No has de fer el que digui Vader. Pensa per un moment!

El clon shi’ido la va mirar amb desdeny.

—No siguis ximpleta. Sóc Hoole, però no el Hoole que tu coneixes. El nostre líder s'ha ocupat d'això. Sóc tant fort com és Hoole, sense cap de les seves petites febleses. Sóc invencible.

Just quan va acabar de parlar, alguna cosa dura va colpejar el seu crani i el clon d’en Hoole va caure al terra com un sac de llana de nerf. Quan es va esfondrar, Tash es va tornar per veure qui s'havia acostat a ells per darrere en silenci.

—Zak!

El seu germà sostenia un tros de bloc de pedra a la mà i tenia un somriure d'orella a orella.

—Això li ensenyarà a Vader —va bromejar Zak—. M'agrada l'oncle Hoole, però amb un és suficient.

—On estaves? —va preguntar Tash.

—Atrapat —va explicar el seu germà—. Vaig trobar alguns registres informàtics que em van revelar el que estava passant, i els clons de Vader em van agafar abans que pogués dir-ho a l'oncle Hoole. És a dir, al real —va tocar al clon inconscient de Hoole amb la punta del peu—. Però suposo que vau ser tu i l'oncle Hoole els qui van causar una mica de revolada prop del pont. Quan tothom va començar a perseguir-vos, vaig ser capaç d'alliberar-me.

—Has vist el veritable oncle Hoole? —va preguntar.

—No —va respondre Zak—. Però espero que escapés.

—Hem de trobar-lo! —va dir Tash.

—El primer és el primer —va dir Zak. Va treure una cosa de la seva butxaca i la hi va tendir.

—El control remot de la nau! —va dir Tash animada.

—Sí —va respondre Zak—. Pots cridar-la. Vaig a veure si puc trobar alguna cosa útil en les butxaques d'aquest clon.

—Bé —va dir Tash. Va prendre el control remot de les mans d’en Zak. Ella coneixia el codi de seguretat. Hoole l'hi havia donat a tots dos només per estar segur. Va introduir els primers dígits.

Llavors es va detenir.

—Zak? —va dir.

—Sí? —va respondre el seu germà. Estava ocupat rebuscant en les butxaques de la túnica del clon de Hoole, sense trobar res.

—Per què no vas cridar a la nau tu després d'escapar?

Zak va detenir la seva cerca i va alçar la mirada.

—Volia trobar-te i assegurar-me que estaves bé. Ja saps, les coses que fa un bon germà.

—Podries haver-me trobat més fàcilment amb els escàners de la Mortalla —va assenyalar Tash.

Zak es va gratar el cap.

—Suposo que tens raó. No vaig pensar-hi.

Tash va serrar les dents. Des de quan Zak no pensava a usar tecnologia?

Tash va tendir el control remot de tornada a Zak.

—Per què no crides tu a la nau?

Zak es va quedar mirant el control remot sense agafar-lo.

—Per què? Ja podries haver-ho fet tu.

—No —va insistir ella—. Fes-ho tu.

Zak va sospirar i la va mirar com si fos un nen desobedient.

—Oh, bé, haurem de fer això de la manera difícil.

Mentre parlava, diverses dotzenes de figures van sortir d'entre les ombres projectades per les enormes pedres i van aparèixer girant les cantonades. Tash va observar als nouvinguts i es va empassar un crit de sorpresa. Retornant-li la mirada hi havia dotzenes d'imatges de si mateixa, i dotzenes de versions d’en Zak.

Un exèrcit de clons.

Com un, els clons congregats es van llançar cap endavant.

De la mateixa manera que anteriorment, quan una clon seva li va llançar la roca, Tash va sentir que es movia sense pensar. En lloc de córrer, va saltar sobre un mur de pedra a la seva esquerra. D'alguna manera va trobar un punt de suport i va grimpar a la part superior. Però mentre ho feia, va perdre el seu control sobre el control remot, i aquest va caure de nou al terra.

—No! —va dir, però no podia parar. Alguns dels clons ja estaven tractant de seguir-la pujant la paret.

Tash tractava de baixar per l'altre costat quan va sentir a una clon Tash dir:

—No arribarà molt lluny sense la seva nau. Disperseu-vos! La trobarem.

Penjant de la vora de la paret, Tash va mirar cap avall. El terra semblava estar molt llunyà. Com havia saltat tan alt?

De pressa!, es va dir. Els clons girarien per l'extrem de la paret en qualsevol moment.

Però Tash no podia obligar-se a fotre el camp. El terra semblava tan lluny com els estels. Armant-se de valor, va prometre comptar fins a tres i després marxar.

Però no va haver de fer-ho. La paret era vella i estava deteriorada pel clima. Abans que pogués saltar, tota una secció de la part superior va cedir. Tash va caure, colpejant el terra amb duresa. Va sentir graveta i pedres ploure sobre ella. Va sentir pedres més grans colpejar les seves espatlles. Va sentir alguna cosa pesada impactar en el seu cap.

Llavors no va sentir res en absolut.

Tash es va despertar amb un esternut. Cada vegada que intentava respirar, més pols omplia el seu nas. I a mesura que despertava, es va adonar com de difícil que era si més no respirar.

Va obrir els ulls. La foscor l'envoltava. Estava estirada, però alguna cosa pesada estava damunt d'ella. Amb esforç, es va empènyer fins a situar-se en posició asseguda i va sentir un monticle de sorra i graveta lliscar-se pels seus braços i la seva roba. El seu cap ressonava, i va sentir una inflor palpitant per darrere de l'orella.

Prop del cap hi havia un petit tros de pedra. I només uns pocs centímetres enfront de la seva cara hi havia un altre tros, molt més gran i molt irregular.

Havia caigut de la paret quan es va esfondrar. Els enderrocs l'havien seguit i un dels trossos de pedra la hi havia noquejat. Si hagués estat el tros més gran... no volia ni pensar-hi.

Tash es va posar dempeus, usant la paret per recolzar-se. El crepuscle s'acostava. Aquest havia de ser el dia més llarg de la seva vida.

Estava coberta de pols, i podia sentir més sorra lliscant-se per l'interior de la seva roba. La roba que portava la va sobresaltar. Per què portava aquest mico? On estava la seva pròpia roba? No podia recordar el canvi... però sentia el seu cap com si fora a explotar, i no podia pensar amb claredat.

Tash va escoltar. Per un moment no va sentir res. No hi havia sons de perseguidors, no hi havia veus cridant. Tot estava en silenci.

Llavors va sentir el plor. Va arribar feblement al principi, després amb més força. Caminant de puntetes, Tash va seguir el so. A poc a poc, amb cautela, va treure el cap per una cantonada.

Es va veure a si mateixa asseguda sobre un tros de pedra, amb els genolls fins al pit i sanglotant. Aquesta Tash no portava un mico. Portava la pròpia camisa blanca de la Tash i uns pantalons.

Què està passant aquí?

Tash va pensar que havia de córrer, però estava massa feble per la caiguda. Si els clons anaven a capturar-la en aquest moment, no hi havia molt que pogués fer sobre aquest tema.

En el seu lloc, es va trontollar cap a l'altra Tash.

—Per què estàs plorant? —va preguntar.

L'altra Tash va saltar com si l'haguessin punxat. Tan aviat com va veure-la, va retrocedir, implorant:

—No em facis mal, si us plau, no em facis mal!

Tash es va sacsejar les teranyines del cap.

—No vaig a fer-te mal. Digues-me per què estàs plorant.

L'altra Tash va sanglotar.

—Perquè van a trobar-me.

—Qui?

—Els clons —va respondre l'altra noia.

Tash va parpellejar.

—Però tu ets una clon.

—No, jo no —va dir l'altra noia—, jo sóc la veritable Tash Arranda!

 Següent