El rescat (i XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

EVACUACIÓ

Lina es va cordar el cinturó del seient del copilot mentre Auric feia les comprovacions finals dels comandaments de vol del Missatger Estel·lar. Les llums ondaven a través de la recentment soldada consola mentre Milo prenia seient darrere d'ella, i comprovava el sistema de navegació.

—Com anem per aquí enrere? —va dir Auric, i Lina es va tombar per treure el cap al fosc celler. Va veure unes espurnes, i va sentir a la seva mare maleint en veu alta.

—Ja gairebé estem —va respondre Rhyssa—. Cràter, passa'm la clau hidràulica.

Els agarians havien lliurat la nau en sortir el sol, arrossegant-la pel bosc de bolets usant cordes i corrons. Rhyssa s'havia posat a treballar immediatament: va arreglar el costat destrossat del Missatger Estel·lar i va canviar els cables que anaven de la cabina al motor. Afortunadament, els propulsors no estaven danyats, i una vegada que CR-8R va ser connectat al seu antic xassís, va poder ajudar a fer les reparacions finals.

—Espero que aquesta andròmina aguanti —va murmurar, obtenint la palanca d'alimentació de combustible.

—Ho farà —va dir Lina—. No està malament, per ser una nau imperial. Només és que ha rebut algun que un altre cop.

—Hauríem d'haver demanat prestada una d'aquestes —va dir el seu pare, assenyalant—. Em sentiria més segur.

A través de la finestra, es podia veure un transport imperial que s'elevava del complex, pujant en direcció al Destructor Estel·lar que esperava en òrbita. Un grapat de soldats d'assalt seguien amuntegats al pati, esperant a ser evacuats.

—No em puc creure que Hffrr els deixi anar sense més —va comentar Lina—. Si se’ls quedessin com a presoners, els agarians tindrien alguna cosa amb el que negociar.

—Això no canviaria res —li va dir Auric mentre el transport s'esvaïa entre els núvols—. Tarkin no s’ho pensarà dues vegades abans de reduir aquest planeta a trossos, tant si els seus homes segueixen en la superfície com si no.

Lina es va posar malalta.

—Això és horrible —va dir—. És un monstre.

—Ho és —va afirmar Auric—. Però Hffrr no ho és. Ell prefereix deixar-los marxar, fins i tot sabent que recuperaran les seves unitats. L’admiro.

Lina va assentir. Imaginar-se a tots aquests soldats imperials lliures la feia enfadar, però sabia que el seu pare tenia raó. Si els agarians els deixessin morir, no serien millors que l'Imperi.

—I què creus que passarà? —va preguntar Milo, recolzant-se entre els seients—. A què es referia Hffrr quan deia que era el moment de marxar-se?

Auric es va encongir d'espatlles.

—Sé tant com tu —va dir—. En el nostre últim viatge, no vam veure cap senyal que els agarians tinguessin tecnologia interplanetària. Però hi ha moltes coses que no sabem sobre ells. Per exemple, Hffrr està pràcticament igual que fa tretze anys. No ha envellit.

Els agarians havien estat ocupats tota la nit fent preparatius, però Lina no podia endevinar el que significava tot allò. Havien aparegut nous brots del bosc de bolets, grans fongs en forma de bol que s'elevaven per sobre de les tiges més altes. Des que va clarejar, no havien vist a Hffrr o a la seva gent; els havien lliurat el Missatger Estel·lar i havien desaparegut sota terra. Lina es va preguntar si tornarien per acomiadar-se.

Una altra nau imperial es va enlairar, fregant el terra del pati amb les ales mentre desenganxava. Auric va entretancar els ulls.

—Aquest deu ser l'últim —va murmurar—. Ens hem d'anar ja. Què estan fent aquí enrere?

—El sento, i ho sap —va afirmar CR-8R des del celler de càrrega—. Treballem tan ràpid com podem.

—Ho sé —va dir Auric—. Treballeu més ràpid.

—Ei —va protestar Rhyssa mentre entrava per la porta de la cabina. Les seves mans estaven negres pel greix—. Quan Cràter diu que estem treballant tan ràpid com podem, és que estem...

—Silenci —va etzibar Auric, aixecant una mà.

El rostre de Rhyssa va enrogir.

—No em diguis que... espera, què és aquest soroll?

Una xiulada, que semblava arribar de tots costats, havia començat a omplir la cabina. Per un moment, Lina va quedar perplexa. Hi havia algun problema amb la nau?

Llavors va recordar l'incident en el túnel, aquest estrany moment en el qual les parets semblaven parlar.

—Hffrr? —va preguntar—. Ets tu?

—Síiiiii... —La veu de l’agarià era feble però cada vegada s'aclaria més—. Esteu llestos per eeenlaiiiiraaaar-voooos?

Milo va estirar la mà per tocar una zona amb fongs negres en la paret. Els fongs vibraven entre els seus dits. Lina va veure una altra zona en la consola, i una més gran en el terra sota el seient del pilot.

—Ja gairebé estem —va dir Auric, sense estar molt segur cap a quina direcció parlar.

—Bé —va dir Hffrr—. La vostra nau ja no hauria d'estar danyada quan passi, però heu d'estar tan fora de perill com sigui possible.

—Quan passi el què? —va preguntar Milo—. Què penseu fer?

Hffrr es rigué suaument.

—Jove Milo —va dir—. Trobaré a faltar la teva ment curiosa. Molt bé, ja que ens sobra una mica de temps. Ens dieu agarians, però aquest planeta no és la nostra veritable llar. La colonitzem igual que els humans colonitzaríeu un planeta inhabitat. Quan jo vaig arribar, Agaris no era més que una roca. Tota la vida que veieu al vostre voltant ve de nosaltres.

—Però com? —va preguntar Milo—. Com vau viatjar fins aquí sense naus?

—En espores —va explicar Hffrr—. No som com vosaltres, no necessitem oxigen per sobreviure, només una mica de llum. Podem sobreviure en el buit i fer un llarg viatge fins que trobem un planeta que s'ajusti a les nostres necessitats. Llavors ens establim, i aquest és el resultat.

—Espera, retrocedeix —va ordenar Auric—. Has dit «quan jo vaig arribar». Però perquè florís tota aquesta vida han hagut de passar milers d'anys. Quants anys tens, Hffrr?

L’agarià rigué de nou.

—Nosaltres no mesurem el temps com vosaltres —va explicar—. Però he vist estels néixer i morir.

Va haver-hi una sobtada tremolor, i Lina va sentir com el terra tremolava.

—Ha començat —va dir Hffrr—. És hora que us marxeu.

—Estem llestos —va indicar la veu de CR-8R des de la part posterior de la nau—. Les connexions són segures. Puc fer les últimes reparacions a l’hiperpropulsor quan estiguem en òrbita.

Rhyssa va assentir.

—Per mi és suficient —va dir, cordant-se el cinturó al costat de Milo mentre la nau es començava a moure—. Som-hi.

—No tornarem a veure'ns —va afirmar la veu incorpòria de Hffrr amb tristesa—. Però ha estat un plaer conèixer-vos a tots. Lina, sigues valenta. Milo, segueix explorant. Rhyssa i Auric, cuideu l'un de l'altre. Si hi ha alguna cosa que he après en la meva llarga vida, és que la família és el més important de l'univers.

—Gràcies —va dir Auric, encenent els motors—. Per tot.

—No t'oblidarem —va afegir Milo.

—Adéu, Hffrr —es va acomiadar Lina—. Gràcies per salvar-nos.

—Ha siguuut... un plaeeeer... —va murmurar Hffrr, mentre la seva veu s'esvaïa.

Auric va encendre els propulsors i el Missatger Estel·lar va començar a elevar-se. Un vent començava a aixecar-se i Lina podia sentir com la nau es balancejava mentre ascendia cap als núvols.

—Què està passant? —va preguntar Milo mentre treia el cap per una de les finestres laterals i la nau s'inclinava. El terra havia començat a tremolar i a sacsejar-se, creant ones geològiques que s'estenien per tota la superfície del planeta. A mesura que els terratrèmols es feien més intensos, Lina va veure que les muntanyes començaven a disminuir quan els cims queien rodant cap avall. El complex imperial es va esfondrar pel centre i tot es va omplir de fum quan va cedir sobre el pati. I, al centre de cadascuna de les ones, hi havia una d'aquestes enormes i creixents boles verdes amb una fosca obertura al centre.

—Què són aquestes coses? —va preguntar Milo mentre el Missatger Estel·lar s'obria pas entre els núvols—. Què estan fe...?

Va haver-hi una explosió ensordidora.

Agaris es va sacsejar de pol a pol, com si una explosió gegantesca hagués sorgit del cor del planeta. El Missatger Estel·lar va sotraguejar, i les parets i les finestres van començar a vibrar. A través del cristall, Lina va poder veure que el planeta sencer s'estremia, com si una mà invisible s'hagués apoderat d'ell i l’estigués sacsejant bruscament.

I com una bola d'espines que llança els seus punxons, Agaris es va desprendre de la seva pell ennuvolada. Els núvols es van desfer, evaporant-se cap a l'espai. Lina va veure com el bosc de fongs se separava de la superfície del planeta, mentre fonts de terra negra s'acumulaven al voltant d'ells. Els grans bolets van caure i van rodar, amb les seves enormes arrels darrere d'ells. Les primes tiges van sortir disparades com fletxes, impulsades per la força del terratrèmol. Una d'elles es va dirigir cap al Missatger Estel·lar, el va colpejar amb el seu enorme cap i va apartar la nau a un costat.

—Treu-nos d'aquí —va ordenar Rhyssa mentre el núvol d'enderrocs se’ls començava a empassar. Auric va assentir.

Era com travessar un camp d'asteroides, va pensar Lina, excepte que aquests projectils eren més petits i més plans, i es movien ràpidament cap a l'espai. La nau seguiria sofrint grans danys si alguna d'aquelles coses enormes impactava contra ells.

Llavors alguna cosa va passar per davant del finestral, a més velocitat que qualsevol de les altres tiges. Era una esfera fosca que tenia la meitat de grandària que el Missatger Estel·lar; movent-se a una velocitat encegadora cap a la llunyana foscor. Una altra la va seguir, i una altra.

—Són ells! —va dir Milo sorprès, estirant el cap per mirar cap al planeta.

Les esferes negres sortien del centre d'aquests túnels gegants com projectils d'un canó d'ions, travessant el camp d'enderrocs cap a l'espai buit. El planeta tremolava amb cada descàrrega violenta.

—A què et refereixes amb ells? —va preguntar Auric, observant amb sorpresa.

—Els agarians —va dir Milo—. Aquestes deuen ser les plantes de les quals parlava Hffrr, les que podien sobreviure a l'espai. Mira, es dirigeixen al sol.

Tenia raó. Les espores es movien en formació, girant en direcció al llunyà estel.

—No es cremaran? —va preguntar Lina.

—Deuen usar la gravetat de l'estel —va suggerir Rhyssa—. Una ona, per agafar velocitat. Han de creuar distàncies interestel·lars, després de tot.

—Entesos, ara és això el més increïble que he vist en la meva vida —va dir Milo—. Ho sento, Cràter.

—No passa res —va dir el droide—. Estic bastant d'acord.

—Fins i tot l'Imperi s'està apartant del seu camí —va dir Auric, i Lina va veure que el Destructor Estel·lar començava una acció evasiva, apartant-se de l'òrbita d’Agaris mentre el núvol d'enderrocs anava en la seva direcció.

—Anem a escoltar-los —va dir Rhyssa abans d'encendre la ràdio. El soroll estàtic va omplir la cabina.

Una veu imperial va sorgir del no-res.

—Obrim foc?

—Deixi que se’n vagin —va respondre Tarkin amb to pausat—. El planeta és nostre.

—Percebo una nau que surt d’Agaris —va continuar la primera veu—. És una embarcació imperial, però totes les nostres naus estan comptabilitzades.

—La família Graf —es va burlar Tarkin—. Bé. Enviïn un esquadró caça per interceptar-los.

Rhyssa va apagar la ràdio.

—De debò que no aguanto aquest home. —Es va tornar, alçant la veu—. Cràter, com va l’hiperpropulsor?

—Ja gairebé està —va respondre el droide—. Dos minuts.

Lina va veure quatre caces TIE que sortien de l'Executor i es dirigien cap a ells.

—No anem a tenir dos minuts.

—Traçaré un rumb —va dir Auric, inclinant-se sobre la consola—. Així podrem donar el salt a la velocitat de la llum quan Cràter ens digui.

—Sabem on anem? —va preguntar Rhyssa.

—A algun lloc segur —va dir Auric—. Encara tenim els mapes, recordes? Trobarem un planeta tranquil i agradable, algun lloc verd i pacífic, lluny dels soldats d'assalt i els Destructors Imperials.

Una imatge va aparèixer en el cap de la Lina. Una casa en el bosc, al costat d'un riu salvatge. Un cultiu de grans plantes fruiteres. Un lloc en el qual ella i Milo poguessin créixer forts i sans, on els seus pares poguessin ensenyar-los tot el que necessitaven per sobreviure. Tota la seva família, junta, a anys llum del perill. Seria perfecte.

Però això era impossible.

—No —va dir—. No, no podem.

Auric es va tornar cap a ella.

—Què vols dir? —va preguntar—. Lina, no vaig a posar-vos en perill una altra vegada.

Lina va posar la seva mà sobre el braç del seu pare.

—Tota la galàxia està en perill, papa. L'Imperi no pararà fins que tot els hi pertanyi, tots els planetes. I no podrem perdonar-nos per haver fugit.

—No estem fugint —va argumentar Rhyssa—. Aquesta no és la nostra lluita.

—És la lluita de tots —va dir Milo, encarant-se amb la seva mare—. Lina té raó. Hi ha gent aquí fora que ho han arriscat tot per nosaltres. Estàvem perduts i sols i no sabíem què estàvem fent, i ells ens van ajudar. Ara és el moment que nosaltres els ajudem a ells.

—Els rebels? —va preguntar Auric—. Mai podrem agrair-los tot el que han fet. Però ells van escollir posar les seves vides en perill. Ells van decidir lluitar contra l'Imperi. Nosaltres mai vam tenir elecció.

—Però ara la tenim —va dir Lina—. I hem de tornar.

—Estic d'acord —va dir CR-8R mentre treia el cap surant en la porta, observant-los.

Rhyssa va alçar la mirada.

—Tu també, Cràter? —va preguntar—. Tu vas ser programat per protegir a Milo i Lina, no per posar-los en perill.

—Això no és del tot correcte, senyora Rhyssa —va dir CR-8R—. Si recorda, vostè va ser la que va instal·lar la meva programació primària. Em va dissenyar per protegir nens, sabent que començaria amb els seus. Però Milo i Lina no són els únics nens de la galàxia. Hi ha milers de milions més sota amenaça. A l'Imperi no li importen els nens. L'única cosa que els importa és el poder. Si ens unim en aquesta lluita, qui sap a quantes famílies podríem salvar.

Per un moment, es va fer el silenci. Lina va mirar la cara de la seva mare i després la del seu pare. Els ulls de l’Auric estaven fixos en el terra, i negava amb el cap lentament.

Llavors, un projectil làser va impactar contra un costat del Missatger Estel·lar i Milo va deixar anar un crit. Els caces estaven encarats cap a ells, disparant mentre s'acostaven.

—Cràter, espero que hagis arreglat l’hiperpropulsor abans de decidir venir aquí a fotre’ns el sermó —va dir Rhyssa.

—Per descomptat —va respondre el droide—. I també em vaig prendre la llibertat de posar rumb a Lothal.

Auric li va mirar.

—Has fet... què?

Milo esclata a rialles.

—Cràter, ets un geni.

Un altre projectil va encertar a la nau. Enfront d'ells, Lina va poder veure com les espores agarianes es dirigien cap al sol, augmentant la velocitat. Esperava que Hffrr i la seva gent arribessin a bon port. Però per a ella, no hi havia tal lloc. Era hora de tornar i continuar la lluita.

—Accelera, papa —va dir, agafant la mà de Milo i estrenyent-la.

Auric va activar l’hiperpropulsor. Els estels es van dirigir cap a ells, i van desaparèixer.

FI