Deute de vida (XVIII)

Anterior

CAPÍTOL 18

La Leia sent veus a l'altre costat de la porta. S'acosta a escoltar i es va enfuriant per segons.

—Les nostres aliances per tota la galàxia són molt disperses —diu Ackbar—. Molts sistemes estan sols i estan caient per la fissura creixent que hi ha entre el nostre poder i la influència de l'Imperi. No estem creixent prou ràpid. No anem al ritme del seu declivi. No estem tendint un pont sobre aquesta distància.

—Per això —intervé la Mon Mothma— hem de concentrar els nostres esforços en ajudar als planetes que tenen més probabilitats d'unir-se a la Nova República per tenir veu en el Senat.

—Les nostres reserves de recursos s'estan esgotant, cancellera! —exclama un dels consellers de la Mothma, Hostis Ij—. Però segueix havent-hi una forma molt simple d'obtenir noves línies de proveïment de menjar, combustible i altres productes essencials...

—Vinga, si us plau... deixa que ho endevini... —replica l'altra consellera principal de la Mothma, Auxi Kray Korbin—. Un exèrcit més fort? I expliqui'ns. Com ens ajudarà tenir un exèrcit més fort?

—Si augmentem el reclutament —explica Hostis—, tindrem més soldats per afermar les línies de proveïment que posseeix l'Imperi. Aquests recursos estan aquí fora, i qui sap qui se’ls quedarà.

Segueixen els crits i les discussions. És hora d'entrar.

La Leia acosta el palmell de la mà al panell lateral i la porta s'obre cap a un costat.

Les persianes metàl·liques de la sala de reunions estan tancades, encara que la llum brillant del dia a Chandrilà es cola per les escletxes com si fos magma. Per la sala suren diverses holoprojeccions: gràfics de dades, mapes de sistemes, mapes planetaris, diagrames. Tot això il·lustra una galàxia sumida en el caos, una galàxia, les lleialtats de la qual estan dividides. No dividides únicament entre els dos bàndols, la Nova República i l'Imperi Galàctic, sinó finament trossejades en faccions.

Aquestes faccions lluitaran entre elles i formaran les seves pròpies estructures de poder. Les lideraran cacics, dèspotes, senyors del crim, líders de sectes. La galàxia passarà de sofrir la crueltat de l'ordre de l'Imperi a caure en una voràgine de desordre i bogeria. La Leia sap que si la Nova República no pot obrir-se pas a través d'aquest garbull laberíntic, els esperen temps desagradables. Temps foscos.

Quan entra a la sala, totes les mirades se centren en ella.

Estan sorpresos. Leia té la seva cadira a la sala, una cadira entre Mon Mothma i l'Almirall Ackbar. No obstant això, la seva cadira està buida perquè ningú l'ha informat d'aquesta reunió. L'han mantingut al marge a propòsit.

—Leia —diu la Mon Mothma, posant-se dreta—. Benvinguda. Asseu-te.

—Em quedaré dempeus —respon, conscient del to gèlid de la seva veu. La Leia pensa que ha de controlar-ho, però llavors decideix que no. Que sofreixin per aquest to gèlid com ella ha sofert per l'exclusió—. Esteu reunits?

—Si us plau, ho has de comprendre —diu Mon—. Estàs passant un moment difícil. El teu marit no està, i la situació desafortunada amb aquest equip...

—Sí. Que desafortunada.

—Jo... evidentment, pots asseure't amb nosaltres, compartir les teves idees.

—L'hi vaig dir —li adverteix Ackbar amb la seva veu ronca.

Mon assenteix amb el cap.

—Per descomptat. No convidar-te ha estat un error meu, Leia. He pensat que ja tenies massa coses en el cap.

—Leia és més que la nostra façana pública en tota la galàxia —explica l'almirall, assentint amb el cap com per donar-se la raó a si mateix—. També és un recurs valuós en si mateixa. Intel·ligent, hàbil... una veu necessària.

Leia s'adona que Ackbar és un bon amic. Mon també. Ha de recordar-ho.

Però Mon és realista; de vegades, sembla freda. I Leia és una idealista; de vegades les seves passions s'exalten. Seguiran sent amigues malgrat tot això, però potser Leia pot, o ha de, distanciar-se una mica.

És un moment delicat per a la Nova República. Quan Palpatine va fundar l'Imperi, ho va fer com un paràsit: una criatura que va créixer dins del cos d'un amfitrió més fort, fins que va poder sortir a la superfície i prendre el control. L'Imperi va emergir quan aquesta crisàlide brutal va estar totalment formada. L'única cosa que va haver de fer va ser apropiar-se dels recursos que la República en declivi ja tenia: naus, armes, soldats, subministraments.

La Nova República no compta amb aquest avantatge. Ha de lluitar amb dents i urpes per cada nau, per cada arma, per cada tros de menjar, per cada soldat.

Mon vol que aquesta transició sigui el més pacífica possible. Evidentment, aquest és un objectiu noble. I en les seves converses a última hora de la nit, la cancellera li va confessar la por que sentia en pensar en el paràsit de Palpatine introduint-se sota la pell de la República. Com de fàcil que li va resultar utilitzar les inquietuds de la galàxia. Com de fàcil que li va resultar enfrontar els sistemes entre ells avivant el foc de la xenofòbia, la ira, l'egoisme. Aquí la Leia recordava la veu d’en Luke: «Són les formes i les armes del Costat Fosc, Leia». Com es forma un Imperi? Robant-li a la República. I com es roba a la República? Convencent a la gent que no poden governar-se per si mateixos, que la llibertat és el seu enemic i la por el seu aliat.

Palpatine va ser un gran titellaire. Va aconseguir tot el poder per a ell. Tirava de tots els fils i la galàxia ballava al seu antull.

Afortunadament, Mon Mothma no vol un poder així, i ja ha començat a renunciar a ell. Com a cancellera ha iniciat vots que han iniciat el camí de la desmilitarització. Això suposa un símbol de força moral, però també envia un senyal de vulnerabilitat defensiva. Per a ella, signar nous contractes militars, com la construcció de les naus Starhawk, és com arrencar-li dents de la boca a un tauntaun malhumorat. Quant a lluitar contra les restes disperses de l'Imperi, Mon Mothma creu que és una infecció que es destruirà a si mateixa. Cal atacar quan sigui necessari, però d'altra banda n'hi ha prou amb asseure's i deixar que actuïn els anticossos d'una galàxia lliure.

La Leia creu que la cancellera no comprèn la infecció. La malaltia no trigarà a tornar a propagar-se. De vegades, les malalties evolucionen. Pitjor encara. Què ocorrerà amb els sistemes que necessiten a la Nova República ara mateix? L'Imperi segueix esclavitzant sistemes sencers.

«Com Kashyyyk», pensa la Leia.

Kashyyyk. Un planeta en el qual la Nova República deixa que l'Imperi es destrueixi sol. Això té unes implicacions descoratjadores però totalment pragmàtiques: els wookiees no són un recurs significatiu per a la Nova República, ni a nivell militar ni governamental. Kashyyyk té recursos, però no són tan espectaculars com perquè la Nova República estigui disposada a sacrificar naus. A més, l'Imperi ja ha saquejat bona part d'aquests recursos.

Però el sacrifici ho és tot, no? Simbolitza la voluntat de saltar al buit per salvar als qui ho necessiten. Salvar als teus amics.

—Estem discutint —diu la Leia de sobte— sobre si és hora de consolidar l'exèrcit o reduir-ho. Però oblidem que tenim el privilegi de debatre des d'unes cadires còmodes a molts parsecs de distància. Debatem sobre el que és prudent o el que és pràctic mentre la gent sofreix. Sabeu què és el que la gent espera veure de la Nova República? Ho sabeu de debò?

Mon Mothma li cedeix la paraula.

—Si us plau.

—Volen que siguem herois.

Al principi tots intercanvien rialletes incòmodes, fins que s'adonen que ho diu de debò.

—Ho sé —afirma la Mon—. Tens raó. I tu ets una heroïna, i ens vas ajudar a tots a ser els herois necessaris per arribar en aquest punt. Però cal moderar l'idealisme i la passió per adaptar-los a la realitat. Això és un govern. Té moltes peces en moviment.

La Leia es posa rígida.

—Aquí és on fracassarem. Això no és una màquina, cancellera. Quan vam començar a veure això com un govern i no com un grup de gent ajudant a una altra gent? Comencem a veure... territoris, logística de batalla i vots. Deixem de veure cors, ments i rostres. Com més ho fem, més perdrem... de nosaltres mateixos, de la galàxia.

—Liderar un govern galàctic és complex.

—Llavors jo no vull liderar un govern galàctic! —ho diu molt més fort del que pretenia. Tothom sembla sorprès per la seva intensitat. «Buida't. Centra't». Ha de fer-ho, però no pot.

—Tot això és per Kashyyyk —diu la Mon suaument—. És per Han.

—Hauríem d'haver ajudat als wookiees —la veu de la Leia tremola amb ràbia i tristesa.

—Ho comprenc —li respon Mon amb to lent i ferm, com una mare a un fill que té una enrabiada. «M'està parlant amb condescendència. La meva pròpia amiga m'està parlant com si jo fos una nena», pensa la Leia—. Però tal com ja hem parlat, hem fet els càlculs i simulacions, i ara no és el moment més raonable...

—Raonable! —li etziba —. Em temo que hem perdut la raó. Tens raó, no hauria d'haver vingut en aquesta reunió.

Leia dóna mitja volta i es dirigeix a la porta de la sala de reunions. Ackbar la crida, però ella no es deté.

Li agradaria sortir donant un cop de porta, però en un lloc d'això, la porta es tanca lliscant suaument a les seves esquenes.

***

Apareix una transmissió. Sobre la taula d’en Rax es projecta el rostre d'un bith, un cambrer del llunyà planeta d’Irudiru. La seva aparició només pot significar bones notícies.

El crani enorme del bith es torna a esquerra i dreta, com per comprovar que està sol. Quan ha satisfet la seva curiositat, el cambrer comença a parlar:

—Estan aquí. I estan junts.

El somriure que es forma en els llavis d’en Rax és com un foc que tot ho consumeix. Aquestes notícies li agraden molt. Ha trigat molt temps en arribar fins aquí. Ha hagut de col·locar moltes peces d'un trencaclosques, i moltes d'aquestes peces eren molt testarrudes, poc inclinades a posar-se en el seu lloc. Preparar un misteri i una amenaça convincents és un treball molt delicat. Cal recórrer als ardits teatrals, però sense excedir-se. Si algú arriba a detectar la seva ombra darrere de tot això, dirigint l'escenari, s'hagués deslligat un devessall incontrolable.

«La Contingència continua», pensa Rax.

—Molt bé —respon Gallius Rax—. Segueixi supervisant. Els crèdits estan de camí —diu, i llavors tanca la transmissió.

Es pregunta si Golas Aram és una peça que necessiti una petita empenta. «Paciència», es diu a si mateix. Cal deixar que el mecanisme funcioni sol.

I Sloane forma part d'aquest mecanisme. Ella ha detectat la seva ombra darrere de tot, i això suposa un problema. Potser ho pugui utilitzar en el seu benefici.

És hora de parlar amb ella.

També és hora de fer una última prova.

***

L'habitació és blanca i està pràcticament buida. Les parets estan embuatades. A través de les moltes finestres, els rajos del sol entren amb força.

L'única cosa que hi ha a l'habitació és un test amb una planta. I la Leia.

La planta és un plançó dels arbres santuari d’Endor, encara que hi ha qui els anomena puzle de serp, per la forma en la qual les seves branques fosques s'entrellacen i formen una espècie d'entramat orgànic.

L'ha fet créixer a partir d'una petita llavor protuberant que li va donar el petit ewok conegut com Wicket. La va plantar en un test amb terra chandrilana i, sorprenentment, va arrelar.

S'ha convertit en l'objecte de les seves meditacions, tal com li va suggerir Luke. En sortir a tot córrer de la sala de reunions ha pensat que el millor era venir aquí. Serà millor que es concentri en alguna cosa que no sigui l'estat de la galàxia, o la Nova República emergent o la irritant sensació de què la Mon Mothma l'ha traït d'una manera subtil però significativa.

S’asseu amb el test al centre de l'habitació.

Intenta aclarir la ment.

I llavors intenta sentir l'arbre.

Fa el mateix almenys una vegada al dia.

Mai ha pogut sentir l'arbre.

I no serà per falta d'intents. S’asseu aquí. Es buida de respiració, com li va ensenyar Luke. Això funciona bé gairebé sempre. Però Luke va dir que era possible sentir l'energia vital de les coses a través de la Força. Leia li va assegurar que ella no ho tenia. Aquest poder místic i intangible que posseeix el seu germà i que posseïa el seu pare... el seu pare biològic. En pensar en ell, una esgarrifança li recorre tot el cos.

Luke segueix assegurant-li que, amb el temps, ella també podrà sentir la Força com ell. Li recorda que així va ser com ella va sentir el seu dolor quan estava a la Ciutat dels Núvols, penjant, esgotat, ferit i a punt de caure sobre un mar de núvols. Luke va dir que anava a ensenyar-li.

I li va ensenyar. Algunes coses, almenys.

I llavors se’n va anar. Igual que Han.

«Luke...»

La seva ment se centra en ell. Els seus pensaments van a buscar al seu obstinat germà com si fossin un ésser viu. Com unes branques a la recerca del sol.

«Et necessito aquí. Necessito la teva ajuda». En ocasions, Luke tenia la ingenuïtat d'un granger. Ara mateix li aniria molt bé una mica d'aquesta innocència.

La seva ment és com un embull de pensaments. Les complexitats de la política, l'amor i la ràbia que sent per Han, la pèrdua d’en Luke... i per sobre de tot, la preocupació constant per la vida que porta dins...

Sent un formigueig per tot el cos. De sobte, sembla que la seva ment se separa de la resta del seu cos. Sent un gran mareig, com si estigués a punt de caure.

«Oh!»

Aquí està. Ho sent. L'envaeix, la travessa. Una consciència que no havia sentit mai abans, com un batec resplendent, pampalluguejant, intensíssim.

No és la planta. No és Luke. Ni tan sols és Han.

És el seu bebè.

No és com la sensació que tenen les mares de portar una vida dins. Això ja ho ha experimentat. Fins ara ha estat molt conscient de la persona diminuta que porta en el seu interior, i coneix també la cremor d'estómac, les nàusees abans de l’esmorzar, les nàusees després de l’esmorzar, la gana de després de l’esmorzar...

Això va molt més enllà. És una cosa totalment separada d'ella. No és una sensació física. L'envolta completament, la cobreix com el perfum d'una jungla de flors. De sobte és conscient de la ment i l'esperit del seu bebè. Detecta el coratge, l'astúcia, els nervis d'acer i la ment atenta. Per la sang d’Alderaan, serà un guerrer! Un moment...

Un guerrer? És un nen.

«És un nen».

Es porta les mans a la boca, mentre riu i plora alhora. Aquesta és la llum de la qual sempre li parla Luke... la promesa de llum, la promesa d'una nova vida...

I llavors, les tenebres del Costat Fosc planen sobre la seva felicitat com un nus corredís. Perquè el que segueix a l'esperança és la por, una por que s'estén pertot arreu com una ombra creixent. La por de tenir un fill en una galàxia inestable. La por de no saber si Han està viu... i el mateix per al Luke. El seu fill tindrà pare en créixer? I oncle? I mentor? Quin serà el llegat de la Leia? I el del seu fill?

La seva respiració es deté. Ha d'obligar-se a respirar.

«Aclareix la ment. Buida-ho tot. Concentra't, Leia. Concentra't».

Aquests són els seus pensaments? O són d’en Luke?

***

L'Imperi no es preocupa molt per les frivolitats de la vida i prefereix vestir-ho tot amb una capa de color gris. No obstant això, Gallius Rax va créixer en un lloc mort, i haver instal·lat un jardí en els nivells superiors del Devastador li ofereix una mica de consol.

A les seves esquenes, Rae Sloane s'aclareix la gola.

Rax no es torna cap a ella. Sospita que Sloane ha portat un blàster. Sloane no es fia d'ell, i Rax suposa que se sent atrapada per les opcions que té. L'opció que sembla tenir més sentit, la que demostraria una força que ningú podria negar, seria fer-li un forat en l'esquena amb el blàster.

L'Almirall de la Flota Rax té la intenció de canviar això.

—Em menysprea —diu Rax, contemplant una flor kubari de llengua vermella. Els seus pètals tenen moltes capes, enganxades les unes a les altres. Els pètals més bonics, de color carmesí més intens, estan ocults a la vista.

—No —respon Sloane. Una mentida, sens dubte—. Per descomptat que no. El respecto.

—Pot respectar-me i menysprear-me alhora. Jo sentia quelcom semblat pel nostre emperador. Era poderós i digne de lloança, però alhora era un monstre. I cometia errors.

Això hagués suposat una heretgia si Palpatine encara estigués viu. Encara podria ser-ho, si aquestes paraules se li diuen a la persona errònia.

—Podria ser —respon Sloane, sobtadament incòmoda—. Però no es preocupi per mi, si us plau.

—Doncs sí que em preocupo. Sé que ha anat a veure a Mas Amedda. Sé que ha estat investigant sobre mi en una manera que va més enllà de les comprovacions rutinàries. I suposo que a hores d'ara se sent amenaçada i està acostant la mà a aquest elegant blàster cromat que porta a la cintura. Però li demano que esperi.

En el reflex del cristall a prova de blàster, Rax veu que Sloane té la mà prop de l'arma. Molt a prop.

Cal reconèixer que Sloane no nega res. Molt bé. Sloane li agrada. Seria una pena que aquesta sensació quedés tacada per alguna cosa tan feble com una mentida vulgar. Les mentides han de ser grans, ambicioses, amb un propòsit important.

—Segueixi —diu Sloane.

En aquest moment, Rax es torna cap a ella amb els braços completament oberts en senyal de benvinguda, i un somriure fred en els llavis.

—Vull explicar-li el meu pla.

Hi ha confusió en el rostre de l’Sloane, com el curtcircuit d'una holotransmissió.

—Per què? Per què ara? M'ha mantingut allunyada...

—Sí. Perquè sóc desconfiat per naturalesa. I perquè el futur d'aquest Imperi fa equilibris sobre un cable finíssim. L'abisme que hi ha sota és profund, i no tinc intenció de llançar-ho al buit per confiar en la gent equivocada.

Sloane entretanca els ulls.

—Està tirant de fils, almirall. No sé a què estan connectats ni per què està tirant d'ells. Ni tan sols sé qui és ni d'on ve. És poc més que una ombra. I, no obstant això, està al comandament de l'Imperi.

—En secret. Li recordo que vostè és la gran almirall.

—Nominalment, sí. I el seu lideratge no és tan secret. Actua en públic més del que es creu. Acabarà corrent la veu.

—I quan això ocorri, confirmaré que no sóc més que el seu conseller més fidel, un heroi de guerra que recolza la seva candidatura a emperadriu.

—Qui és vostè, Almirall?

Rax entretanca els ulls. Quina pregunta més mesquina i brutal. No vol malgastar temps responent. Per ventura la identitat d'un home és una cosa tan especial? La bellesa resideix en el mecanisme total, no en les seves parts individuals.

En lloc d'això, va al gra.

—Tinc la intenció d'atacar Chandrilà —explica Rax.

Quina expressió de commoció en sentir-ho. Rax no va a negar que li encanta aquesta reacció. Significa que no s’ho esperava. I si ella no s’ho esperava, llavors ningú s’ho esperarà.

—Hem romàs a l'espera tant temps, immòbils, pacients... —comenta Sloane.

—I ha arribat l'hora de tornar a la galàxia i assestar un cop en ple cor de la Nova República. El nostre atac els deixarà atònits.

—Les flotes amagades en les nebuloses? Les va a utilitzar?

Un altre somriure despietat es forma en els llavis d’en Rax, i ella ho confon amb una confirmació.

—Quan? —pregunta Sloane.

—Aviat. Gairebé totes les peces estan en el seu lloc.

—Quines peces?

—Amb el temps ho sabrà.

Sloane s'enfuria amb aquesta resposta.

—Necessito saber...

—I jo necessito que confiï en mi. Tot se sabrà al seu degut moment. Vull que estigui amb mi durant tot això, Gran Almirall Sloane. És un recurs de vital importància —aquesta última frase la diu amb l'esperança que sigui veritat. Haurà de posar-la a prova una última vegada, igual que a ell l’han posat a prova moltes vegades—. Confia en mi?

Sloane vacil·la.

—No ho sé.

—Una resposta honesta. Molt bé. No li expliqui a ningú la nostra petita xerrada. L'avisaré quan arribi el moment. Vull que estigui preparada.

Dit això, s'allunya d'ella. Perquè la conversa ha acabat.

INTERLUDI

TATOOINE

És dur ser una criatura sense propòsit.

El propòsit d'aquest home, Malakili, va ser en el seu moment el de donar-li propòsit a les criatures. Sempre se li han donat bé les bèsties. De nen, en un suburbi de Nar Shaddaa, ensenyava als feroços gugverms al fet que deixessin de robar en les botigues de menjar. Amb el temps es van convertir en les seves mascotes, els seus amics, els seus protectors.

Més tard va ajudar a domar i preparar diverses bèsties per als circs dels hutts: dracs de les sorres, ales de sang i petites rates womp vestides amb els seus vestidets. I més endavant el seu major delit, els rancors, els monstres que no podia domesticar ningú més que ell.

I ara, el seu últim rancor ha mort. Pateesa. Aixafat per un insensat afortunat vestit de negre.

Però el pitjor és que el seu cap també ha mort, assassinat pel mateix insensat afortunat i els seus amics cruels. Quan va esclatar la barcassa velera de Jabba, Malakili i els altres es van quedar en el palau sense saber què fer. Van dir que vindria un altre hutt a ocupar la tarima. Molts d'ells es van quedar allà quan va començar a escassejar el menjar i es va esgotar l'aigua. Però aviat tots els que quedaven també van començar a marxar, més enllà de la sorra i de les dunes. No arribava cap hutt. La galàxia estava canviant. Podia ser que els hutts estiguessin lluitant? Hi havia una espècie de guerra al baix món enfrontant-los entre ells? Malakili va ser un dels últims que es van quedar en el palau.

I llavors, un dia, ell també es va anar.

Va pensar que potser podria domar la monstruositat que vivia en el fons del Gran Pou de Carkoon (i, si fracassava, es llançaria a les seves gargamelles), però el poderós sarlacc estava ferit. Li havien caigut damunt les restes en flames de la barcassa velera. El seu cos, considerablement més gran que la boca que sobresortia per sobre de la sorra, s'havia desenterrat parcialment. Els seus estomatubs estaven esberlats, oberts, i els laboriosos jawes es dedicaven a saquejar el contingut de les seves entranyes. Van treure d'aquí armes, armadures, droides i eines. I esquelets, evidentment.

La criatura del gran pou de Carkoon tenia un propòsit molt clar: esperar i menjar. I ara només li quedava gemegar i sofrir a les mans dels saquejadors. Malakili va plorar per una altra vida sense propòsit.

Va començar a passejar, com a tants d’altres. Se sentia com un tros de drap o un tros d'escombraries arrossegat a l'atzar pel vent del desert. Vagarejant sense destí, sense significat.

«I ara vaig a morir», pensa.

Els busca-raons de la Clau Vermella l’han trobat rondant cap a Mos Pelgo. L’han perseguit. Ara és més vell i lent que abans. Un cop a l'esquena... i ara què? Ara té la cara aixafada contra la sorra calenta. Una bota li estreny el coll, i li cruixen els ossos de l'esquena. Un dels Saquejadors de la Clau Vermella, homes que diuen treballar per al nou conglomerat miner, però fins i tot l'innocent Malakili sap que és la tapadora d'un sindicat criminal, li lleva la caputxa de pell del cap i prem el canó del blàster contra el seu crani. Li arrenquen el farcell de l'espatlla i el buiden sobre la sorra. La seva bossa d'aigua acaba en mans d'un segon pinxo, que l'aixeca i es beu el poc que queda. La resta de possessions d’en Malakili està escampat per la sorra: un floc de la sort de pèl i dents de bantha; un petit ganivet fet amb un os de dewback; unes quantes peces de droide i objectes lluents per donar-los-hi als jawes o als Incursors tusken perquè li deixin tranquil.

Un home, que es presenta com Biwam Gorge, li murmura a cau d'orella:

—Què més tens, viatger? Aquestes sorres pertanyen a la Clau Vermella, i Lorgan Movellan s’emporta la seva part. No voldràs que la seva part siguin les teves orelles o la teva llengua, no?

El segon pinxo riu a través d'un respirador.

Per il·lustrar les seves paraules, el primer fatxenda clava en el terra un ganivet de caça lluent, que travessa la sorra amb una espècie de xiulada.

Per sobre dels seus caps senten el xiuxiueig d'un tret de blàster... i el fatxenda cau sobre la sorra, desplomat com un vaporitzador atropellat per un bantha. Queda de cara a Malakili. Per darrere del crani puja un filet de fum, i fa olor de carn i pell cremades. La seva boca es mou sense emetre cap so, fins que els ulls es queden inexpressius.

De sobte, l'aire s'omple de trets de blàster. El segon pinxo llança un rugit a través del respirador, però dura molt poc. Trontolla cap enrere, agitant els braços i deixant caure el rifle. Acaba unint-se al seu amic sota els dos sols.

Malakili no es mou.

Qualsevol que s'acosta és molt pitjor que aquests dos, i creu que el millor és fer-se el mort. És un truc que va aprendre de moltes de les bèsties a les quals domava. La presa sap que la millor disfressa davant un depredador és la disfressa de mort.

«Deixeu-me en pau si us plau, deixeu-me en pau si us plau, deixeu-me...»

Però, per què? Amb quin propòsit? Salvar-se és un privilegi que hauria de pertànyer a les criatures amb objectiu.

S'acosten uns passos de botes sobre la sorra.

—Pots aixecar-te —diu una veu d'home. Aspra, senzilla, clara.

—Relaxa't. No som Saquejadors —diu una veu de dona—. Som la llei.

Llei? A Tatooine? No existeix tal cosa. Els hutts eren la llei. Jabba era la llei. Però ara que Jabba està mort...

Malakili roda sobre si mateix i s’asseu en la sorra. Davant té un home amb armadura mandaloriana plena de forats i marques. Aquesta armadura li resulta sorprenentment familiar. A Malakili se li remouen les entranyes en veure-la. L'home porta una carabina blàster penjada de l'espatlla.

Al seu costat hi ha una dona alta. Les cues del cap indiquen que és una twi’lek. Una de les cues té la punta arrugada i plena de cicatrius. Porta dues pistoles en el cinto.

—Sóc Issa-Or —es presenta la dona, amb un somriure burleta.

L'home es lleva el casc. Porta barba de diversos dies. Fa una ganyota quan li dóna en els ulls la llum dels sols bessons.

—I jo sóc Cobb Vanth. Agent de l'ordre i alcalde del que abans era Mos Pelgo.

—Ara es diu Ciutat Lliure —afegeix la twi’lek—. Un lloc al que pots anar si ets un ciutadà de bé i estàs disposat a treballar. Si estàs disposat a plantar-li cara als sindicats, a gent com Lorgan i la Clau Vermella.

Malakili assenteix, com si comprengués. Però no ho entén. Encara no.

Cobb s'agenolla.

—La teva cara em sona.

—No sóc ningú.

—Tothom és algú, amic meu. Per viure a Ciutat Lliure, has de ser útil per a alguna cosa. Ets útil?

Aquí és quan Malakili s'esfondra. No és útil per a ningú, ho reconeix, i els seus ulls ressecs de sobte s'omplen de llàgrimes.

—No tinc cap valor per a vosaltres. Mateu-me. Ha mort la meva criatura, Pateesa. Totes les meves bèsties han mort...

—Ets domador de bèsties? —pregunta la twi’lek.

«Domador». Tant de bo es mereixés aquest títol. Assenteix tímidament amb el cap.

—Em dedico a domar bèsties, sí.

Els dos es miren. Vanth riu entre dents, un riure sec que sona a roques caient per un penya-segat.

—Tenim un parell de rontos rebels i ens aniria bé una mà. Podries encarregar-te d'això? Es pagaria. I tindries casa, si t'interessa.

Malakili recupera de seguida l'ànim. Té un objectiu. La llum torna a brillar en la foscor.

—Jo... sí, podria fer-ho.

—Hi ha una cosa més —afegeix Issa-Or.

—L'hi podem dir?

—Per què no? Si algú pot ajudar...

Cobb s'acosta a Malakili i l’ajuda a aixecar-se, murmurant-li a cau d'orella. Com si la sorra pogués estar escoltant:

—Saps alguna cosa sobre hutts?

—Sé bastant.

—Creus que podries domar un hutt?

—Però... són éssers intel·ligents, no mascotes.

—D’acord. Educar un hutt, llavors.

—Podria. Crec. Però per què?

Issa-Or somriu.

—Perquè tenim un a Ciutat Lliure.

—Un bebè —afegeix Cobb, gratant-se la mandíbula—. Sembla ser que els de la Clau Vermella intentaven colar-se amb un per instal·lar-ho en la tarima del palau. Vam interrompre el seu pla, i ara tenim aquest... llimac, i no sabem molt bé què fer amb ell. Si pots ajudar-nos amb els rontos i potser amb el hutt, tens un lloc a Ciutat Lliure. Com sona això, amic?

—Sona... —«A objectiu», pensa— ...excel·lent. Gràcies.

—Pots agrair-m'ho fent el teu treball.

—Anem —diu Issa-Or—. Deixarem els cossos perquè els trobin els altres. Que vegin que ha arribat la llei. La llei de debò.

 Següent