Deute de vida (XVII)

Anterior

CAPÍTOL 17

Més que un bar, aquesta petita cantina és una col·lecció heterogènia d'enderrocs. La gent està asseguda sota unes xarxes entrellaçades en un espai delimitat per trossos de ferralla: el peu destrossat d'un caminant AT-AT, una muntanya de pneumàtics entrellaçats i caixes amb les tapes entreobertes que permeten veure els ulls morts de droides desactivats i oblidats.

L'equip s’asseu en el bar i observa a l'home conegut com Han Solo.

Quan l’han vist en aquella plana amb prou feines l’han pogut reconèixer. Aquesta barba tan descurada dificultava el reconeixement, però a més anava vestit amb parracs rasos. Més tard, Jas s'ha adonat que els parracs coincidien amb el color de l’herbaset. Molt intel·ligent. A més, té el pèl més llarg. Entortolligat. Despentinat.

Aquí i ara, Jas reconeix en ell aquesta desimboltura de contrabandista. Han Solo no ha de fer res perquè es noti, forma part d'ell. És part de l'encant genuí d’en Han Solo. És molt guapo, un murri infantil. Si sorgís l'ocasió, Jas se li tiraria damunt com una torreta làser. En pensar això se'n recorda de Jom. «Aquest covard», pensa. Intenta enfadar-se encara més amb el soldat, però no ho aconsegueix. Troba a faltar a Jom Barell.

Solo està assegut còmodament, amb un braç recolzat en una cadira buida. Hi ha una cosa més, alguna cosa a part de la seva actitud i el seu encant. Jas intercanvia una mirada amb Sinjir i s'adona que ell també ho ha notat: Solo té els nervis a flor de pell. És previngut, però un contrabandista sempre és previngut. Això és alguna cosa diferent.

Han Solo està enfadat.

«I no només amb nosaltres», pensa Jas.

Se'ls acosta el cambrer bith. Només té una cama, que és una pròtesi de metall bastant tosca. Posa un got davant de cadascun. Korva, el licor del que parlava Sinjir. L'olor que surt dels gots és suficient per fregir els circuits d'un droide astromecànic. Del líquid surt un vapor que entela l'aire. El bith posa un got davant de Temmin, i Jas veu que Norra li arrabassa el got abans que pugui beure. Temmin fa una ganyota.

Quan el bith s'allunya, Solo se’ls queda mirant.

—Qui sou, i què voleu de Golas Aram?

Els membres de l'equip intercanvien mirades incòmodes.

Norra és la que respon:

—No ens interessa Aram. Et buscàvem a tu.

Passats uns segons, Han reacciona. Deixa anar una riallada, encara que no hi ha alegria en el seu riure.

—Doncs felicitats, senyora, m'heu trobat. Podeu recollir el premi en la porta —s'aclareix la gola—. No sé si m'entens. En sortir.

—El nostre premi ets tu —intervé Jas.

Han Solo ja no té la mà sobre la taula. Jas sap que va a buscar el blàster. Els altres no s'adonen, no entenen que el seu DL-44 haurà acabat amb ells abans que ells pensin si més no a desenfundar. Probablement sigui bona idea anticipar-se.

—No som caça-recompenses —explica Jas, amb les mans a la vista i els palmells cap amunt, en senyal de consentiment i rendició.

Sinjir arrufa les celles.

—Jas, tu... això... tu ets caça-recompenses.

—Calla, Sinjir.

Han els recorre a tots amb la mirada.

—Qui us envia?

—Ja saps qui —respon Norra.

Aquí està. La cautela, la ràbia, els nervis. Durant un moment, se suavitza. Com una màscara que s'aparta i mostra el veritable rostre.

Han Solo diu el que probablement ja sabia:

—Leia.

—La teva última transmissió va acabar abruptament. Pensa que et va ocórrer alguna cosa.

—Així és. Estava de camí cap aquí i em vaig creuar amb una nau d'esclavistes dels Saquejadors de Dodath. Sense Chewie en el seient del copilot, se'm va passar per alt que venien a per mi a tota velocitat. Van obrir foc i em van inutilitzar les antenes de comunicacions. Una altra vegada.

—Podries haver trobat una altra forma de posar-te en contacte amb ella.

Han vacil·la.

Norra omple el buit:

—No volies que Leia vingués a per tu.

—Per descomptat que no. Haig d'ocupar-me dels meus assumptes i ella dels seus. Quan tot això hagi passat, tornaré.

—També tens assumptes a casa —afegeix Norra. Passen uns segons. Norra ha tocat fibra sensible. Jas pensa que potser Norra estigui jugant massa fort. Han Solo està enfadat. L'empipament és una cosa irracional. És un home acorralat en una cantonada, assetjat pels deutes. Norra conclou—: T'ajudarem a trobar al teu wookiee.

—No és el meu wookiee. Chewbacca no és propietat de ningú. Pots estar segura d'això, germana —una vegada més s'està lliurant una batalla en el seu rostre. La suavitat i la tristesa donen pas a la ira. Han Solo agafa el got en un arravatament i el llança contra el petit mur de ferralla. Al lluny se sent el lleu so d'un cristall trencant-se. Crash—. Em vaig equivocar. I ara Chewie ja no està.

Han Solo baixa la guàrdia. Està destrossat. I comença a explicar la història.

—Va aparèixer una cosa en el nostre tauler de comandaments, una oportunitat. I no, abans que em mireu d'aquesta manera, us diré que no. No una oportunitat de contrabandista, sinó una de debò, de les quals importen.

Chewie i jo portem molt temps junts. És el meu soci. No és només un assistent. No és la meva mascota. I està claríssim que no és el meu esclau. Som iguals. Sempre ens ho partim tot, ho enteneu? Ens repartim tots els beneficis, fins i tot compartim les nostres ferides. I de vegades... també compartim les nostres càrregues.

És un wookiee, sabeu? Kashyyyk, així es diu el planeta del que ve, és la seva llar. Però ja no és seu. He estat allà, he vist el que ha fet l'Imperi. Han tallat els arbres, els han posat manilles i cadenes a tots els wookiees. A alguns els obren en canal. A uns altres se’ls emporten per fer els pitjors treballs que pot oferir l'Imperi. Li van arrabassar la seva llar, i això no ho puc suportar. Jo no tinc llar a part del Falcó Mil·lenari, però... i ell? Ell sí, i es mereix tornar a casa. Ell també té família, sabeu?

El vaig salvar. O almenys això diu aquesta gran bola de pèl, però en realitat ell em va salvar a mi. Jo anava pel mal camí, i Chewie em va redreçar. Em va salvar el cul més d'una vegada. Va dir que era una espècie de deute de vida. Té una paraula per a això, però si la intento pronunciar en el seu idioma probablement acabi trencant alguna cosa. Però encara que no sàpiga dir-ho, sé el que significa. Significa que em deu la vida.

Però això és una mentida com un bantha. Ell no em deu res. Jo estic en deute amb ell, per això haig de retornar-li la seva llar. Així que quan va sorgir l'oportunitat, vaig córrer a per ella. Els rebels, o la República o com vulguin dir-se ara... no van voler tenir res a veure. Els ho vaig deixar clar, necessitem que Kashyyyk sigui una prioritat, però no van voler escoltar-me. «No té importància estratègica», deien. «Encara no. Aviat». Bla, bla.

Burocràcia, estratègia, planificació... Em van nomenar general però jo no tenia ni idea de tot això. Jo no vaig per aquí seguint esquemes. Jo segueixo el que sento aquí dins, en les meves entranyes. Aquí el camí sempre és clar.

O això creia. Vaig saltar quan va sorgir l'oportunitat, però no vaig fer cap comprovació abans. Imra, la contrabandista que em va presentar aquesta oportunitat embolicada en paper de regal... resulta que tenia les mans brutes. L'Imperi segurament l'estava pressionant, i em va tendir un parany. No solament a mi, a tots nosaltres. Vaig demanar favors, vaig anar amb un grapat de contrabandistes a un sector no gaire lluny de l'Estació de Warrin. Encara pitjor, vaig convocar també a diversos refugiats wookiees. Sabia que volien lluitar contra l'Imperi, que volien tornar a casa.

Ens reunim tots en un mateix lloc. Mitja dotzena de naus carregades de gent disposada a treballar per a mi... D’acord, potser els vaig prometre indults complets, encara que no sabia si aquesta màgia s'anava a produir. A veure, jo no sóc un Jedi, no puc agitar el menovell i fer ballar a la gent. Bé, aquí estàvem tots. Vaig enviar a Chewie a bord d'una canonera capitanejada per un pirata wookiee, Kirratha. I de sobte estàvem acorralats. Van aparèixer dos destructors estel·lars i un eixam de caces imperials. Se'ns van tirar damunt. Ens van separar. Van obrir foc sobre els motors de Kirratha, i la seva nau va quedar inutilitzada allà mateix, amb Chewie encara a bord. Van escombrar algunes naus del mapa; a unes altres les van atrapar amb el raig tractor. I jo...

Jo vaig tocar el pirandó. Vaig fotre el camp d'allà. No sabia què més podia fer. Vaig pensar que podia ser-los de més ajuda a Chewie i els altres des de la carlinga del Falcó Mil·lenari que tancat en una cel·la d'un destructor estel·lar. Però ara ho sé: vaig ser un covard. Hauria d'haver-me deixat atrapar i trobar una forma de fugir. Hauria d'haver compartit la càrrega i no ho vaig fer. I ara Chewie està aquí fora, sofrint en solitari.

Des de llavors he recorregut tota la galàxia buscant-li. Cada oficial imperial de pacotilla que trobava em deia el que volia saber o es quedava sense dents. Al final vaig descobrir on l'havien portat.

El van retornar a Kashyyyk. El van portar a casa.

Li brillen els ulls. Se li retorcen els llavis mentre es grata la barba. Llavors Jas ho entén: Han Solo està enfadat, però amb si mateix.

—Llavors, per què Golas Aram? —li pregunta Norra—. Per què estàs aquí?

El contrabandista vacil·la. Encara no està segur de poder confiar en ells. Jas ho entén. És difícil confiar en algú. És com deixar-se caure.

Al final, Solo ho explica:

—Es diu que Chewie va acabar en un transport de presoners, una nau que anava a un lloc anomenat la Gàbia d’Ashmead, una presó remota de Kashyyyk. No sé molt sobre aquest lloc... excepte qui ho va construir.

—Golas Aram —intervé Jas.

—Exacte. Li he estat observant. Llavors apareixeu vosaltres i gairebé us ho carregueu tot. Si no hagués fet venir aquest ramat de moraks, haguéssiu col·locat el micro espia a la seva casa. Però Golas... és un paranoic, paranoic de debò. Fa escombratges rutinaris. Hagués trobat el micro abans del vesprejar i hagués enviat droides rastrejadors per caçar-vos... i, de pas, a mi també —de sobte es posa dret amb els braços oberts—. Molt bé, m'heu trobat. Genial. Ara fora d'aquí. Digueu-li a la Leia... Bé, digueu-li el que vulgueu, però no puc permetre que pensi que necessita solucionar tot això. No puc posar-la en perill. Digueu-li que estic bé i que aviat tornaré a casa.

—Quan? —pregunta Norra.

—Digueu-li que arribaré a temps.

Dit això, Han Solo s'obre pas entre ells i surt de la cantina atrotinada.

—Bé! —exclama Sinjir—. Tema resolt. És hora de celebrar-ho! —llavors es beu tot el got de korva de cop i té un petit espasme. Es posa a tossir tan violentament que ha d'assecar-se les llàgrimes dels ulls—. Aquesta cosa és absolutament terrible. No m'estranyaria... —aquí rota— que fos verí.

La resta es queda en silenci, sense saber molt bé què fer. Finalment Norra trenca el silenci:

—Crec que necessitem...

De sobte escolten soroll molt a prop d'allà. Soroll de baralla. Dura poc... un crit alarmat, un cop i un cos caient al terra.

Surten corrent de la cantina. Molt a la vora, prop del destil·lador de korva, veuen un cos. El cos d’en Han Solo.

El Senyor Ossos està al costat d'ell.

—HE REDUÏT A L'OBJECTIU AMB VIOLÈNCIA —anuncia el droide de combat, amb descàrregues d'estàtica en la veu—. MISSIÓ COMPLERTA. VICTÒRIA PER A TOTS.

 Següent