CAPÍTOL 20
Tot va segons el previst.
Jas està emocionada. El pla ho és tot. Traçar un pla és com
construir un rellotge: totes les peces han d'encaixar, girar i fer tic-tac. I
al final del procés, diu l'hora. O no.
I aquest pla està funcionant com un rellotge.
El primer pas ha estat que ella s'encarregués de desactivar
les mines. Jas s'ha col·locat en el mateix lloc de la planícia, per sobre del
complex de Golas Aram i ha utilitzat la mira del seu rifle llançaprojectils per
identificar les signatures electròniques de cadascuna de les mines. Llavors ha
estat tan senzill com apuntar el rifle llançaprojectils, exhalar tot l'aire i
prémer el gallet.
La primera mina ha fet el que havia de fer:
Bum.
I aquest so ha estat el senyal per engegar la resta del pla.
A quilòmetres d'allà, Temmin i Ossos s'han dedicat a tallar
el conducte procedent de la granja eòlica, que Han Solo ja tenia situada. Així
s'ha desactivat el reixat i les torretes i li ha permès a Sinjir acostar-se al
complex de l’Aram aprofitant la foscor de la nit. Jas pot veure la seva ombra
travessant el reixat.
Per obrir-li camí, Jas es dedica a fer saltar mines davant
d'ell. Les mines detonen amb explosions elèctriques, deixant petits cràters i
una boirina d'ozó per damunt.
Sinjir s'està acostant al complex. De sobte, per tot el
recinte s'obren diverses comportes i emergeixen noves ombres. Les formes
semblen humanes, però es mouen a un ritme que no és humà. «Droides», pensa Jas.
I la seva suposició es confirma al moment en el qual s'encenen unes vibrofulles
de color vermell foc, que surten de les seves mans. Jas veu una dotzena de
droides, potser més, avançant cap a la posició de Sinjir.
«El rellotge és a punt de trencar-se», pensa.
Allà baix, en l'exterior del complex, la lluentor estranya
de les vibrofulles il·lumina la foscor. Dibuixen arcs brillants en l'aire a
mesura que s'acosten a Sinjir. L’eximperial es parapeta contra el timó d'una
vella llanxa repulsora, i llança alguns trets amb la seva pistola. Però no
prou.
Aquí és on intervé Jas. El seu rifle comença a llançar
cartutxos. Derroca un droide rere l'altre. Li costa veure en la foscor, però
s'esforça al màxim. Cada vegada que un dels seus projectils carregats de tànium
li arrenca el cap a un droide, hi ha una pluja d'espurnes que il·lumina una
mica l'entorn.
«Ho tinc controlat», pensa.
La confiança, sobretot en excés, pot arribar a ser
encegadora. I no li ajuda el fet de tenir un sol ull obert enganxat al visor
del rifle. Això significa que sent el que se li acosta un segon massa tard.
Quan nota que l’herbaset comença a agitar-se i a fer soroll,
Jas roda ràpidament sobre si mateixa per posar-se d'esquena al terra i apunta
el rifle cap amunt... però una vibrofulla esquinça la foscor per sobre d'ella,
i colpeja el canó del llançaprojectils. La vibrofulla es queda embussada aquí,
grinyolant i fent saltar espurnes. Jas nota tot el pes del droide rastrejador
damunt d'ella. Intenta apartar-lo a cops, però és com intentar moure un droide
astromecànic cargolat al terra. Mentre Jas forceja en va, la segona vibrofulla
del droide s'encén i es llança sobre ella. Jas aparta el cap a un costat just
quan la vibrofulla s'endinsa en el terra, llançant-li pols i pedres a la cara.
El droide comença a patir convulsions i a brillar. L'altaveu
de la boca anuncia:
—SEQÜÈNCIA DE DESTRUCCIÓ ACTIVADA.
«Merda».
El droide comença a il·luminar-se. És com veure magma a
través d'una pedra trencada. Vibra tant que Jas nota que ella també esclatarà
en mil trossos. Forceja amb força per treure-se’l del damunt abans que exploti.
Si explota, d'ella quedarà poc més que una línia vermella en un cràter
fumejant. Al lluny, sent que Sinjir demana ajuda a crits.
«Ara tinc els meus propis problemes», pensa.
Si pogués inclinar una mica el rifle...
El canó està trencat i encara té la vibrofulla clavada. Però
si dispara un cartutx, podrà fer-li mal al droide. Potser. Ha d'apuntar al cap.
Tibant els músculs al màxim, aconsegueix inclinar una mica el rifle, però només
de centímetre en centímetre...
—DESTRUCCIÓ EN TRES...
Serra les dents, intentant inclinar més l'arma. Ja està a
prop.
—DOS...
El dit va a buscar el gallet.
—UN...
«No. Arribo tard...»
La llum d'un raig làser travessa l'aire i fa un tall net en
el seu coll d'acer. El cap del droide es desprèn de les espatlles. Està roent,
i sembla que va cremant l'aire mentre roda per l'herba.
El cos del droide rastrejador es desploma a un costat.
Això no ha estat la culminació d'una seqüència
d'auto-destrucció. Això ho ha fet algú. Algú que s'acosta a Jas, es deté al
costat d'ella i li ofereix una mà per aixecar-se. Jas sent la veu potent de
baríton de Jom Barell:
—Ja veus, Emari, et deixo sola un segon i et poses a
flirtejar amb un droide. Tens sort que sigui gelós.
—Calla, Barell. Tenim pressa. Sinjir necessita la nostra
ajuda —Jas fa veure com si no importés el seu retorn... que hagi decidit ser
lleial al seu petit equip. Mai li explicarà l’aleteig que ha sentit a
l'interior del seu pit en tornar a escoltar la seva veu. Amb prou feines ho
reconeixerà dintre seu, però ha estat com si tingués un esbart d'ocells atrapat
en la seva caixa toràcica.
Ja estan dins del complex de l’Aram.
Fora, en la foscor de la nit, estan els cossos dels droides
de l’Aram i els cràters de les mines. No obstant això, dins no hi ha res. O,
millor dit, ningú.
—Maledicció! —exclama Sinjir, sortint de la casa.
—Vigila —li adverteix Jas—. No sabem si també va posar
paranys a la casa.
—Està aquí o no? —pregunta Jom Barell.
—No, no està aquí —respon Sinjir—. I, per cert, quan dimonis
has aparegut?
Barell gruny i s'encongeix d'espatlles.
—S'ha anat —diu Sinjir—. La meitat dels seus ordinadors
estan fregits. Les bases dels droides estan buides. Pot ser que siguin els
monstres que acabem de conèixer, o que s'ha portat una patrulla amb ell a algun
lloc.
—On s'ha anat? —pregunta Jom.
—Et creus que ho sé? El meu treball és fer preguntes,
concretament a algú que no està aquí.
—Sabem que té túnels per sota del complex —comenta Jas—. Han
i Norra han baixat a interceptar-li per si fugia per aquí —llavors treu el
comunicador—. Solo? —però no se sent res, solament un petarrelleig—. Solo.
Informeu.
—Nnnn —respon una veu.
Sembla la veu del contrabandista. No sembla que estigui molt
bé.
—Què ha passat? —pregunta Jas.
—Aquesta... bestiola capgrossa m'ha sorprès. Anava... —pel
comunicador se senten més gemecs i un atac de tos—. Anava muntat en una cadira
repulsora, i m'ha deixat anar una descàrrega quan he intentat atrapar-lo.
—Què li ha passat a Norra?
—No sé on està. Abans que aparegués Aram, m'ha dit que anava
a comprovar alguna cosa i llavors... gairebé m'electrocuten.
Jas torna a pensar que Aram no és la seva missió. És
problema d’en Han Solo. I si a Solo se li ha escapat, bé, doncs fi de la
història. Jas li dirà a Temmin que enviï al Senyor Ossos a noquejar al
contrabandista, el ficaran en el celler de l'Halo i se l’emportaran a Chandrilà.
De totes maneres, han de saber on està Norra. Com si li
llegís els pensaments, la veu de Norra sona en el comunicador:
—El tinc.
—A qui tens? A Aram?
—Correcte.
—Com?
—He seguit un dels túnels secundaris fins a fora. Hi havia
una petita llançadora solar preparada en una plataforma. La computadora de
navegació estava preparada amb una destí. Sembla ser que Aram té família a
Saleucami. M'he amagat. Aram ha entrat i ha intentat enlairar-se. L’he atordit,
però pesa molt. Estaria molt bé que em vinguéssiu a buscar. Porteu l'Halo per recollir el premi?
Jas somriu d'orella a orella.
—Ara mateix, cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada