Deute de vida (XXI)

Anterior

CAPÍTOL 21

El denominador comú de tots els rangs imperials era la raça humana.

En línies generals, els alienígenes es veien com a poc grats dins de l'ordre laberíntic de l'Imperi, perquè se’ls considerava diferents. Eren serfs, esclaus o, en el millor dels casos, obstacles. Calia domesticar-los, eliminar-los o ignorar-los.

Almenys, això deia la propaganda.

Sinjir sentia aquest prejudici de tant en tant. Ho tenien tan interioritzat, que fins i tot els alienígenes molt semblats als humans eren vistos amb desconfiança. Palpatine i la seva maquinària de propaganda s'esforçaven per clavar molt profund el clau de la intolerància. Deien que tant els vells Jedi com l'escòria rebel estaven formats per més alienígenes que humans. L'Imperi deia que en un humà es pot confiar, però els alienígenes sempre et van a trair.

Evidentment, amb el temps Sinjir va aprendre que això era una estupidesa. Va comprovar que els humans eren bastant horribles. Plens de traïció. Millor dit, desbordants de traïció. Al final, va entendre que la corrupció de l'Imperi es devia precisament a la seva xenofòbia. No deixava lloc a cap altra veu. Home i màquina governaven l'Imperi, mentre que la resta de la galàxia sofria sota la bota imperial. Una galàxia que era predominantment alienígena.

En qualsevol cas, la formació de Sinjir com a oficial de lleialtat li oferia poques oportunitats per... ehem... extreure informació de no-humans. Coneixia al detall els punts de dolor fisiològic de l'ésser humà.

No es podria dir el mateix dels alienígenes.

De manera que, en enfrontar-se a un siniteen, ha necessitat cert temps.

El cos dels siniteens és semblat al de la majoria d'humans, amb l'excepció del crani. El cap d'aquests alienígenes és molt gran, el doble de gran que el crani d'una persona mitjana. A més de tou. El cap humà està protegit per una estructura d'os, però el cap dels siniteens sembla poc més que un sac de pell ple de carn. Tenen un cervell immens enganxat a l'epidermis, i les seves ondulacions es veuen des de fora.

Sinjir no sabria dir si l'actitud de Golas Aram és típica de la seva espècie. La qüestió és que al siniteen li preocupa més aviat poc l'enteresa del seu cos. Sinjir l’ha amenaçat amb partir-lo per la meitat com un congret, i Aram no ha reaccionat. L'amenaça no ha servit de res. Aram ja té les cames espatllades; no oblidem que va en cadira repulsora.

Sinjir ha decidit fiar-se dels seus instints. Això ho va aprendre amb la pràctica, i no en un Manual de Lleialtat de l’ASI: de vegades, val la pena deixar que el presoner parli. S'ha assegut a parlar amb ell llargament sobre els droides, el seu recinte, la seva nau, el planeta Irudiru... Ha tret tots els temes possibles, però Aram s'ha negat a donar-li detalls i s'ha mantingut bel·ligerant tota l'estona. Ha rebut la més dura de les reprimendes amb un orgull alarmant.

«Els meus droides estan dissenyats a mida i programats a mà perquè ningú més de la galàxia pugui duplicar-los. El meu complex va ser dissenyat per ser impenetrable! Si uns primats com vosaltres han aconseguit entrar, és per pura sort. Irudiru? Millor aquí que en qualsevol altre lloc de la galàxia. Sembla que tots els sistemes s'estan ofegant en el greix i l'estupidesa d'una població indolent i endormiscada. Ignorants, ignorants pertot arreu!»

Golas Aram no té una gran opinió de la resta de la galàxia.

En canvi, està molt orgullós de si mateix. En particular, del seu intel·lecte. Li importa molt poc el seu cos, però molt la seva ment.

Sinjir ha decidit que el seu mètode hauria d'anar per aquí.

—Em pregunto, Golas, què ocorreria si agafés alguna cosa... un ganivet, per exemple... o alguna cosa llarga i esmolada com això d'aquí —i mentre ho diu, arrenca una petita antena d'una de les caixes de peces que Temmin té en el celler principal de l'Halo. La fa girar a la mà, i llavors dóna uns copets en el cap del siniteen—. I em pregunto què passaria si fes pressió a través dels teus plecs. I si l'insereixo pel forat de la teva orella? I clavo fort fins que entri en el teu cervell...

Llavors introdueix l'antena en l'oïda del siniteen, sense fer massa pressió.

—Què? Què fas, simi? Para!

Sinjir introdueix l'antena una mica més fent pressió. Aram comença a cridar.

—Seria una cosa terrible. No sóc més que un primat maldestre i desmanegat, veritat? No tindria ni idea del que estic fent. Em pregunto si tindria algun efecte negatiu sobre la teva intel·ligència. Mmm... M'atreveixo a dir que et podria convertir en algú tan pusil·lànime com jo. Tota aquesta intel·ligència acumulada... Si faig esclatar aquest globus, es vessarà tot?

Aquí està. Por en els ulls, intens com una llum reflectint-se en les ones. Una persona és com un forrellat, i Sinjir és molt bo trobant la clau. La clau que l'obre, la desmunta, la deixa completament desarmada i vulnerable.

És un moment molt especial que en el passat li provocava molt plaer.

No és el cas ara.

En lloc d'això, surt del celler de càrrega i de la nau. Es dirigeix als altres, que estan reunits sota la llum del matí d’Irudiru.

—Està llest. Aneu a preguntar-li el que vulgueu —i llavors avança trontollant pel camp, sense notar si més no el dolor que li causen les fulles d’herbaset.

El sol ja està sobre l'horitzó. Els seus dits daurats han deixat de jugar per sobre de l'herba i ara és un gran cercle blanc palpitant en el cel. Sinjir està assegut en una muntanya de caixes, mirant al no-res.

De sobte, algú li tapa el sol. És Han Solo.

—Ho has aconseguit —diu el contrabandista.

—Aram? Ho sé.

—Ens ha dit tot el que necessitàvem saber —diu Solo amb un somriure estrany, gairebé salvatge. Està alterat, ansiós per emprendre la caça, com un gos akk tirant de la cadena.

—Estic satisfet d'haver estat d'utilitat.

—Ets un imperial.

—Ex.

—No m'agraden els imperials.

—Uneix-te al club. Fins i tot als imperials no els agraden els imperials.

—Has fet bé, t'has reformat. Norra i jo anem a anar a Kai Pompos a buscar proveïments. Llavors començarà la carrera.

Sinjir aixeca el polze, amb poc ànim. «Què bé», pensa sarcàsticament.

Han Solo s'ha anat. Aviat el substitueix Jas, que surt de la nau xerrant amb Jom Barell. Ha tornat. Què bé. La nit anterior, els dos van baixar junts de la planícia quan ell estava envoltat completament de droides rastrejadors que aparentment estaven programats per esclatar com si fossin focs artificials. Jas i Jom el van salvar. Sinjir suposa que hauria d'estar agraït. I ho està. Potser.

—Tot bé? —pregunta Jas, picant-li l'ullet.

—De meravella —respon Sinjir amb un somriure fals.

Llavors Jas i Jom se’n van. A fer el que sigui que fan. Probablement alguna cosa semblada al que fan els pistons d'un motor.

—Escolta, Sinjir —diu Temmin apareixent per darrere.

—Hola, noi.

—No tens bona pinta.

—Què impertinent.

—No, vull dir... —Temmin riu, nerviós—. Sembla que hi hagi alguna cosa que et molesta.

—Sempre hi ha alguna cosa que em molesta. El sol. L'aire. Una altra gent. Nois manifassers que apareixen amb preguntes impertinents.

—No sé què se t'ha colat pel tub de fuita, però val. Me’n vaig d'aquí. Ens veiem, Sinjir.

—Espera.

El noi es deté i mira cap enrere.

—Què?

—Quan estàvem a Chandrilà, interrogant a Yupe Tashu. Et va molestar.

—Sí, és clar.

—Per què?

—No sé. Molestaria a qualsevol.

—Mmm. No em convenç aquesta resposta. Va ser com si t'impactés un fragment de meteorit. Bum. Just entre els ulls.

Temmin xuta unes quantes pedres, i llavors diu:

—Val. Si tu em dius el que et molesta a tu, jo t'explicaré el que em va molestar a mi.

—Ull per ull, eh? D'acord. Doncs jo vull deixar de ser qui sóc. Vull ser una altra persona.

—Ja ho ets. Ara ets dels bons.

—Sí, i com sóc un dels bons, acabo d'amenaçar a un altre ésser viu amb clavar-li una antena en el cervell a través de l'oïda.

—I llavors per què ho has fet?

Sinjir arrufa les celles com si acabés de posar-se en la boca un tros de menjar passat.

—Perquè per preservar la història, és necessari que es facin coses desagradables. Perquè ser bo de vegades vol dir ser dolent. Perquè és el que faig, i si no ho hagués fet probablement encara estaríem aquí asseguts sense saber què fer. Estic aquí per un motiu. Sóc una eina que compleix una funció molt exclusiva. De què serveixo si no compleixo aquesta funció?

—Ets bo en moltes coses.

—Per exemple?

—Ehh...

—Exacte. Et toca.

—No, espera, em sento malament. Ets molt bo en...

—Massa tard. Està sonant el timbre. L'alarma. He dit que et toca. Tu. Jo. Yupe Tashu. Et va afectar. Per què?

—Perquè sí.

—Això no és una resposta. És una resposta buida.

—Pel meu pare!

Sinjir aixeca una cella.

—Què passa amb ell?

—Que... potser estigui aquí fora, en algun lloc. En una cel·la com aquesta. Qui sap què va passar amb ell? Va conservar la seva integritat? Em fa por pensar que van poder amb ell. I que, si alguna vegada el trobo, potser ni em reconegui. Potser, encara que el trobem, seguirà perdut, saps?

—Ho sé. És bastant profund, en realitat.

—Tu creus?

—Per un mocós impertinent.

—Per cert, això se't dóna bastant bé. Parlar amb la gent.

—Quin fàstic. Prefereixo ser bo torturant a gent.

—Idiota.

—Imbècil.

Temmin riu.

—Gràcies, Sinjir. Em sento millor.

Durant una estona, Sinjir també. Mai ho reconeixeria en veu alta, per descomptat. Intenta gaudir d'aquesta pausa del seu propi mal humor. Llavors es pregunta: «I ara què?».

 Següent