Deute de vida (XXIII)

Anterior

CAPÍTOL 23

Jas té un mal pressentiment.

Fa descendir suaument l'Halo, seguint la ruta traçada pel Falcó Mil·lenari, que va davant d'ells. És de nit, però fins i tot en la semi obscuritat resulta fàcil veure que aquest planeta està malalt.

Els arbres són dels més alts que Jas ha vist en la seva vida. Més alts que alguns complexos i torres de Coruscant. Però els arbres estan morts. Els seus troncs enormes s'estan estellant. En aquestes fissures brilla la bioluminescència calidoscòpica d'espores i fongs, que tenyeixen els arbres del color de la malaltia. Les branques són bigues esquelètiques que s'alcen cap al cel com si volguessin arrossegar les estrelles cap al terra i enterrar-les en tombes de pols.

El Falcó Mil·lenari vola entre aquestes branques decrèpites. L'Halo el segueix a prop. És Jom qui ho diu:

—Aquí no hi ha res. Ni res ni ningú.

Té raó. No hi ha naus, no hi ha llums per sota de les branques mortes, solament aquesta lluentor pantanosa i contaminat.

La resta de l'equip es reuneix en la carlinga, darrere de la Jas. La caça-recompenses els diu grunyint que se’n vagin, però ningú li fa cas.

S'han quedat tots bocabadats.

On estan els wookiees? I els imperials? Algú? Jas sap que això és tan sols una part del planeta, i Kashyyyk és un planeta gran, on hi ha ciutats. Això és el més lluny que estaran d'una d'aquestes ciutats si s'ha de jutjar pels seus mapes, que reconeix que estan antiquats. Però de totes maneres aquí és on han d'estar... i és un lloc sense vida. Com serà la resta del planeta?

—Aquí —indica Temmin, assenyalant per sobre de l'espatlla de la Jas. Ella li aparta la mà, però mira igualment en aquesta direcció.

És difícil distingir-ho, però Jas ho veu. Aquí, en la superfície: una forma borrosa d'alguna cosa gran. Un edifici. La Gàbia d’Ashmead. Ha de ser-ho. Llavors les coordenades que els va donar Aram són precises.

Han Solo i Norra han d'haver-ho vist també, perquè el Falcó Mil·lenari comença a descendir. Jas posa els motors de la canonera en posició vertical, en manera repulsora.

A mesura que van baixant, sobrevolen plataformes tortuoses i trencades que pengen dels arbres en equilibri precari. Jas activa un focus de banda estreta per veure millor. El que tenen davant és un antic emplaçament d'artilleria: un enorme llançaprojectils que està penjant dels seus amarratges, balancejant-se lentament en un embull de lianes. És una arma dels wookiees. És com una ballesta wookiee, però tan gran que pot derrocar un repulsor o una nau petita.

Passen al costat d'una altra construcció. És massa petita per ser una casa. Un post de guàrdia, potser. Està subjectat al lateral de l'arbre amb cordes esfilagarsades. Al costat de la porta hi ha un cadàver totalment sec, amb el pèl hirsut com els filaments d'una escombra atrotinada. És poc més que una pell enganxada als ossos.

«Un wookiee mort», pensa. Encara li penja l'arma de l'espatlla.

Estan molt lluny del terra. Van descendint entre estructures arrossinades, cossos, podridura i ruïnes. Fins que arriben al terra. El Falcó Mil·lenari troba una plataforma d'aterratge, una estructura de ciment que sobresurt d'un embull d'arbustos retorçats plens de punxons. Jas busca una zona sense vegetació i aterra amb l'Halo. Els motors fan volar la mala herba.

Davant d'ells, a un quart de quilòmetre, està la presó. Més concretament, la nau-presó.

Sembla que el que els va dir Aram era cert: la Gàbia d’Ashmead no és una presó construïda per ell. És una nau-presó dels dies de l'Antiga República. Els va dir que la nau pertanyia a un imperi malvat, enemics de la República. Els predori. Fossin qui fossin, han desaparegut.

En el seu moment, la nau albergava presoners de l'Antiga República. Es trobava al centre d'un enorme pou gravitatori. Quina millor forma d'evitar que escapin els presoners que tancar-los en una nau capaç de resistir la força implosiva aclaparadora d'un pou gravitacional? Entrar és fàcil, escapar és impossible. Però un dia, tot es va enfonsar. Aram va dir que el pou gravitacional es va col·lapsar en si mateix, i la nau va sortir propulsada fins al planeta que hi havia sota...

I es va estavellar en la superfície de Kashyyyk, on va romandre durant centenars d'anys, fins i tot milers. Els wookiees creien que era un lloc maleït, poblat per mals esperits. Ho van declarar lloc prohibit i ho van tenir sota vigilància, per si alguna vegada sortia una cosa del seu interior.

I llavors, un dia, va arribar l'Imperi.

Els imperials no sentien por per aquest artefacte. Al contrari, van reformar la vella nau perquè tornés a complir la seva funció. I qui millor per convertir-ho en una presó confidencial que Golas Aram?

A la llunyania, veuen la nau-presó. Està il·luminada per una única llum: un cristall blau lluent, que ho banya tot amb una lluentor inquietant. Fa joc amb la lluentor estranya dels fongs dels arbres, i aconsegueix que a Jas se li regirin els budells.

Surten tots de l'Halo. Per sota d'ells, el terra és dur i està sec i esquerdat. La mala herba és fràgil, i les branques es van partint com ossets en caminar. Es reuneixen darrere de les arrels d'un d'aquests arbres gegantescs.

—Aquí estem —diu Han Solo.

—No sembla que hi hagi ningú —comenta Norra—. Estàs segur que Chewbacca està aquí?

Han arrufa les celles.

—Ha d'estar aquí. Totes les pistes m'han portat fins aquí.

—Podem arribar a la conclusió incòmoda que probablement això sigui un parany? —diu Sinjir—. Anem a veure, les pistes «t'han portat fins aquí»... fins a una nau fantasma abandonada en un racó de bosc mort. Per a mi és clar que som a punt de ficar el peu en un parany mal dissimulat. Sí? Hola?

—No és un parany —protesta Solo—. No pot ser-ho. Chewie està aquí, puc sentir-ho. Ara mateix l'Imperi no seria capaç d'organitzar un... un parany tan elaborat. I si ens volguessin morts o encadenats, podrien haver-ho fet molt abans que arribéssim a la superfície. Seguim amb el pla.

—No crec que hàgim de fer-ho —replica Jas, vacil·lant.

—Llavors quedeu-vos aquí fora, m'és igual. Jo vaig a entrar.

Tot seguit, Solo surt de darrere de l'arbre i es dirigeix a la presó a tot córrer, amb el cap baix i el blàster a la mà.

—Norra —diu la Jas—. Aquí passa alguna cosa, i ell no ho veu.

—Ho sé. Però necessita la nostra ajuda —respon Norra, sospirant—. Tem, tu i Ossos quedeu-vos aquí fora...

—Com? Mama, nosaltres també volem acció.

—No, no voleu. A més, pot ser que l'acció arribi per aquí. Sou la nostra rereguarda.

Temmin entretanca els ulls.

—Val.

—La resta anem amb Solo. Tothom atent. No sé exactament què anem a trobar aquí dins. Aram ens va explicar que la presó està automatitzada, però hi ha mecanismes de defensa. Per sort, se suposa que els seus codis ens permetran evitar aquests mecanismes. Creueu els dits, tots els dits —Norra desenfunda el blàster—. Anem a entrar.

Ossos és l'encarregat d'obrir la porta. Una de les urpes de la seva mà es plega cap enrere i apareix un adaptador per a entrada de dades. Cantusseja una cançó en veu baixa mentre introdueix l'adaptador en el port. El mecanisme de la interfície gira a la dreta, després a l'esquerra i llavors dóna tota la volta mentre el droide de batalla B1 modificat carrega el codi.

Funciona. La porta s'obre a un costat.

Norra li diu al seu fill:

—Queda't aquí. Utilitza el comunicador si ens necessites.

Temmin vol anar amb ells. Se li dóna bé aquest tipus de coses. Quedar-se aquí fora serà molt avorrit. I, encara que no ho vagi a admetre, li dóna una mica de por.

Però decideix portar-se bé. Està aprenent a confiar en la seva mare.

Assenteix a contracor. Quan la resta de l'equip entra a la presó, ell es queda amb Ossos al costat de la porta.

El droide camina d'un costat per a un altre, agitant el cap al ritme d'una melodia imperceptible. Fa tritllejar els talons contra les seves cames esquelètiques, creant un ritme impossible. Temmin el fa callar.

—Hem d'estar en silenci, Ossos.

—ENTÈS. A LES SEVES ORDRES, AMO TEMMIN.

—Només... queda't vigilant.

—VAL, PERFECTE.

—Prepara't per al que sigui.

—LLEST PER ESBUDELLAR EL QUE SIGUI.

—Això no és exactament el que he dit —respon Temmin, encongint-se d'espatlles—. Però val, s'acosta.

A l'interior: foscor. Completa i total. Norra no veu a Han Solo, que va davant d'ella, ni pot veure als altres que van darrere. Com pot ser que una presó així estigués a les fosques tant...?

Clic. Clic. Clic.

Una a una, les llums es van encenent automàticament al llarg del corredor. La llum ho inunda tot. Norra fa una ganyota per l'excés de llum. A mesura que els ulls se li van ajustant, pot començar a distingir la distribució de la nau. A costat i costat del corredor hi ha dues escales que pugen fins a unes passarel·les metàl·liques elevades, il·luminades per línies de llum vermella. Per sobre de les passarel·les hi ha uns ulls de bou pels quals es cola una llum blava.

Tot és brillant i cromat. Les parets són com miralls negres.

En Han parpelleja, després arqueja una cella.

—Molt bé, estem dins —llavors baixa la veu—. Anem a dividir-nos. La caça-recompenses i jo ens quedarem en aquest nivell. Norra, el teu aniràs amb l'imperial i el nou...

—Eh! —protesta Jom. Jas riu dissimuladament.

—... I pujareu als nivells superiors. Estem buscant... no ho sé exactament. El pont. Una sala de control. Per sobre de tot, busquem a Chewie i a la resta de presoners que va capturar l'Imperi aquell dia. Queda clar?

—Com un dia assolellat —respon Norra.

—Doncs anem allà —conclou Han.

Ell i Jas s'endinsen en el nivell inferior. Norra condueix a Sinjir i Jom cap al segon nivell.

Norra va amb el blàster llest. No apunta a res i té el dit en la protecció, no en el gallet. A Wedge sempre li ha agradat donar lliçons sobre la disciplina del gallet. Significa que no has de posar el dit en el gallet fins que estàs llest per disparar.

«Wedge».

El troba a faltar.

Norra entén la seva decisió de no venir amb ells. És un pilot de la Nova República, té les seves lleialtats. Però no pot evitar estar enfadada amb ell. Perquè Wedge forma part de tot això. Hauria d'haver fet com ella, seguir-la per instint...

Però quin absurd, no? Norra es reprèn a si mateixa per haver pensat això. Seguir-la on? A una nau-presó en un planeta esclavitzat? Al final resultarà que Wedge és qui tenia raó.

Quan arriben al segon nivell, de sobte es trenca el silenci de la nau.

La veu que sona pels altaveus retruny en tota la nau. És una veu masculina, després femenina, després va alternant mentre va balbotejant en diversos idiomes diferents. Norra reconeix alguns, com ithorià, gandià i huttès, però no tots. Passa d'un idioma a un altre, com si s'estigués calibrant. Llavors comença a parlar en un idioma que tots comprenen.

—Formes de vida: vuitanta per cent humans, vint per cent zabrak. Canviant idioma a: Bàsic. Salutacions, intrusos! Aquesta és la nau-presó predori Gàbia d’Ashmead. Sóc l’UPI de la nau, la Unitat de Processament Intel·lectual, designació COS-MUX: Capa Operativa Sintetitzada, Matriu d'Unitats en Xarxa. Benvinguts a la meva nau. Si us plau, diguin en veu alta el codi d'autorització per continuar.

Sinjir gairebé riu.

—Què ha dit?

—«Què ha dit?» no és un codi acceptable. Primer intent de tres. Si us plau, diguin en veu alta el codi d'autorització per continuar.

Norra s'acosta el dit als llavis per silenciar a Sinjir i Jom abans que diguin una cosa més. Sigui quin sigui el codi d'autorització, Aram no els el va donar. Això significa que els va enganyar. Com no anava a fer-ho? Maleïda sigui! Per què s'ha activat tan tard el sistema? Per què no just en entrar? No triga a arribar a una conclusió descoratjadora: «Estem atrapats».

Comença a donar-los indicacions perquè donin la volta i baixin per les escales. Serà millor anar-se’n ara i reformular el pla.

Però llavors l'ordinador, canviant a una veu femenina, diu:

—«Què rajos és això?» no és un codi acceptable. Segon intent de tres. Si us plau, diguin en veu alta el codi d'autorització per continuar.

Però qui...? Què...? Solo.

«Maleïda sigui!»

Norra articula l'exclamació sense parlar, mentre comencen a baixar per les escales. Des de baix els arriba un crit. Una altra vegada Han Solo.

—Retorna'm al wookiee, ordinador tarat!

Evidentment, la resposta de COS-MUX és:

—«Retorna'm al wookiee, ordinador tarat» no és un codi acceptable. Tercer intent de tres. Autorització errònia. Preparant sistema per a tancament. Si us plau, no es moguin. Incorporació en marxa.

Tancament? Incorporació?

Això no sona gens bé. Norra agita els braços, indicant als altres que segueixin avançant. Per tota la nau es comença a sentir un soroll sord. És com un lent grunyit mecanitzat, acompanyat per un udol agut que se'ls clava en l'oïda.

Pels costats i per dalt, els miralls negres comencen a lliscar-se amb un brunzit. De cadascuna de les càmeres que es van obrint surt un parell de droides. Tenen la cara coberta per miralls polits. No són miralls negres com les parets, sinó de color plomís. Els braços dels droides són com espines esquelètiques amb incomptables articulacions que els donen una flexibilitat màxima. Pengen com uns tentacles. Els droides avancen inclinats cap endavant amb actitud de depredador famolenc. Els seus peus tritllegen en el terra mentre avancen a gambades cap a Norra i els altres. Norra sent el blàster d’en Han Solo i el llançaprojectils de la caça-recompenses. Ella comença a disparar el seu.

—Correu! —crida.

Però a baix els esperen més droides, que pugen a rebre'ls.

La sortida està tancada i bloquejada, així que la caça-recompenses i el contrabandista van en l'única direcció que poden: cap a les entranyes de la nau-presó. Han Solo va al capdavant, a la càrrega, escopint rajos amb el seu blàster. Jas el segueix, disparant amb el llançaprojectils recolzat a la cintura. Davant d'ells s'acosten droides a tot córrer, agitant els braços en l'aire com si fossin fuets. Però van caient, un a un. Han Solo apunta a les cames per derrocar-los, i els projectils de la Jas travessen els miralls que tenen per cara. Els caps dels droides surten acomiadats i escopint espurnes, i els seus cossos s'esfondren sobre el terra i patinen.

Un droide surt de la paret al costat del contrabandista. La punta del seu braç segmentat és lluent. «Una agulla», pensa la Jas. L'agulla va directa al coll d’en Han Solo.

Jas no té temps per buscar alternatives. Dispara. El projectil arrenca la punta del braç del droide, fent saltar per l'aire peces metàl·liques ardents. Han Solo crida i es trontolla contra la paret, mentre es porta la mà al coll.

—No et paris —li diu Jas a cau d'orella en acostar-se-li per enrere, i llavors li dóna una empenta perquè segueixi endavant.

—M'has disparat!

—He disparat a prop teu.

En apartar-se la mà del coll, està mullada i vermella.

Davant d'ells, més droides. Han Solo somriu, desenfunda el segon blàster de les cartutxeres i omple el passadís de rajos de llum. Els droides donen voltes i deixen anar espurnes.

Passen per un corredor secundari i Jas l’agafa del colze.

—Aquí! —diu, assenyalant un espai obert i el que sembla una espècie de centre de comandament.

Han Solo llança uns quants trets més i llavors la segueix.

Jas espera que la resta de l'equip també hagi trobat un lloc segur.

Estan pertot arreu.

Norra està d'esquena en el terra de metall, amb el blàster aixecat disparant a un droide que se li tira damunt. El tret li fa saltar la màscara al droide, i sota es veu una placa de circuits guspirejant. El droide li cau damunt, colpejant el metall infructuosament amb els braços. Norra l’aparta d'una empenta i li dispara dues vegades en el crani obert. El droide deixa de moure's.

Jom està just davant d'ella, forcejant amb dos droides que se li han tirat damunt i l’han arraconat contra la paret. Colpeja un dels droides amb la culata del rifle i allunya l'altre d'una puntada. Quan aquests droides cauen, dos més ocupen ràpidament el seu lloc. Un braç segmentat s'enrotlla al voltant del seu blàster i l'hi arrabassa.

Jom li dóna un cop de cap al droide.

Li comença a sagnar el nas, però aconsegueix partir en dos la màscara del droide.

Norra està dempeus, apuntant per disparar...

Llavors sent una dringadissa metàl·lica darrere d'ella. Una extremitat robòtica se li enrotlla en el coll com un fuet i comença a estrènyer. Norra deixa anar un so que li surt des de dins... Gkkk! Nota la sang palpitant-li en el cap i comença a faltar-li l'aire. Ho veu tot com a càmera lenta. Jom cau quan un dels droides li clava una agulla en el coll. No pot veure a Sinjir, però llavors torna el cap i veu a l’eximperial. Està molt per sobre d'ella; un droide el té agafat i el puja per les parets cap a un portal obert, inundat de llum blava. Llavors nota una burxada en el coll. Li han clavat una agulla. Intenta cridar, però no pot...

Tot el seu cos s'afebleix, com si les seves extremitats ja no fossin seves, com si fossin sacs de carn penjats del tors. Intenta fer alguna cosa, però li cau el blàster al terra i la seva visió comença a enterbolir-se, com si fos una finestra coberta de greix. Se sent volar, com si l'aixequessin del terra. Sent un mareig. «Estic escapant, estic volant», pensa. Però no és el cas. Se l’estan emportant com s'han portat a Sinjir.

«On em porten? Què van a fer amb mi? Ajuda... Que algú...»

Norra se sufoca. I la foscor devora la llum.

***

El Senyor Ossos està assegut en el terra, amb les cames creuades, davant de la porta. La seva vibrofulla espetega mentre talla un pal. Va fent un tall després de l'altre, fins que té davant una petita muntanya de trossos de fusta de la mateixa grandària. Bzz. Bzz. Bzz.

Llavors aparta la muntanya a un costat, agafa un altre pal i torna a començar.

—Què fas? —li pregunta Temmin.

—TALLO COSES.

—Per què?

—GAUDEIXO FENT-HO.

—Molt bé —respon Temmin, encongint-se d'espatlles.

El droide és rar, ho sap. Va programar a Ossos per ser funcional, sí, però també... independent, a la seva manera. El problema és que Temmin no és molt sofisticat, i no sap exactament el que va fer en crear la matriu de personalitat del seu guardaespatlles.

El que va crear va ser... això.

Bé. Ara mateix no és important. El que importa és:

—Encara no han sortit.

—ÉS UNA AFIRMACIÓ CERTA, AMO TEMMIN.

—Ja haurien d'haver sortit.

El droide es posa dempeus sobtadament, com si estigués ansiós per moure's.

—SÍ.

—Això significa que potser estiguin en perill.

—GAUDEIXO AMB EL PERILL, AMO TEMMIN —respon el droide de batalla, agitant el seu cap de voltor cap enrere i cap endavant, produint petits brunzits. Les seves dents serrades brillen en la semi foscor. Hi ha un toc d'entusiasme en la seva veu discordant.

—Si no surten, potser hàgim d'entrar.

—HI HAURÀ VIOLÈNCIA?

—Si estan en perill, sí.

Els dits d'Ossos acaricien l'aire.

—LLAVORS ESPEREM QUE ESTIGUIN EN PERILL PERQUÈ JO PUGUI REALITZAR VIOLÈNCIA ATROÇ —una de les seves urpes es plega i apareix l'adaptador per a entrada de dades, amb la punta de fibra òptica encesa—. OBRO LA PORTA ARA?

Temmin espetega els dits, sobtadament nerviós.

—Sí, Ossos. Obre-la —respon Temmin. «Si us plau, mama, que no et passi res», pensa. Abans estava emocionat amb la perspectiva de l'acció. Ara, no obstant això, aquesta descàrrega d'entusiasme ha estat substituïda per un mantell de por.

***

En el mecanisme de la porta hi ha un cràter, creat per un dels projectils de la Jas. Dels costats surten disparats petits arcs elèctrics. Jas i Han estan ajupits darrere d'uns terminals, mentre els droides intenten forçar la porta per entrar.

Estan en una sala hexagonal, situada dins d'un espai de grans dimensions que es veu a través de les múltiples finestres que els envolten. Afortunadament, les finestres són de cristall a prova de blàster. Els droides colpegen els cristalls amb les seves extremitats, però fins ara només han fet rascades en la superfície. Però la porta... No trigaran a forçar-la.

Els ordinadors no s'assemblen a res que Jas hagi vist abans: no hi ha teclats, tan sols una suau bombolla convexa davant d'una holopantalla verda. Quan Han Solo passa les mans per sobre de la bombolla, el monitor passa d'una pantalla a una altra. No hi ha res escrit en bàsic. No entén res.

—No sé... no entenc res d'això —diu Solo exasperat—. Sóc contrabandista, no tallacodis. Això és una espècie de... llenguatge de màquines, o alguna cosa antiga, molt antiga —llavors llança un grunyit de frustració, que recorda al seu copilot wookiee, i colpeja el panell de control amb els punys—. Per tots els rajos!

Encara sagna una mica pel coll, però no a borbollons. Gràcies als estels.

La porta retruny i s'aixeca uns centímetres del terra. Diversos braços segmentats de droides apareixen pel buit de la porta i recorren el terra com unes serps agitades, fins que es detenen i segueixen fent força per aixecar la porta.

—Van a entrar —diu Jas, posant-se d'esquena al terminal.

Bang. Bang.

Dos trets ràpids, i els braços robòtics queden reduït a vèrtebres metàl·liques escampades pel terra.

A través de la finestra veu dotzenes de màscares-mirall observant-los. Implacables i sense emoció, com drons. Han deixat de bastonejar la finestra. Ara només estan esperant.

Per sobre d'ells se sent la veu de COS-MUX, la intel·ligència de la nau.

—COS-MUX els convida a abandonar les armes. Seran interceptats i conservats en estasis fins que es determini quin és el seu objectiu aquí —llavors repeteix la frase en zabrak—. COS-MUX thisska chu hai gannomari. Chu tai captak azza kan chutari geist fata-yith-ga.

—Ordinador! —gruny Han—. Dóna'm al meu amic Chewbacca o t’arrencaré l’UPI i la tiraré al foc! Em sents?

—COS-MUX posseeix una àmplia varietat de presoners, tots ells en estasis etern. Els conviden a unir-se a ells. —Això també ho repeteix en zabrak.

Han Solo es posa dempeus i dispara el seu blàster contra l'ordinador, que s'obre com una flor de metall amb pètals de foc.

—Ho haguéssim pogut utilitzar —diu la Jas.

—Endavant. Ho he millorat.

La porta s'aixeca un pam més. Pel buit de sota apareixen diversos caps de robot, amb les seves cares de mirall resplendents. Un intenta treure el cap per sota de la porta. Jas somriu i apunta per disparar...

De sobte, el droide que té en el punt de mira s'estremeix. La seva màscara de mirall tremola i es desprèn quan una vibrofulla roent li parteix en dos el crani. El droide s'apaga amb una pluja de cendres.

Jas aparta el rifle.

És possible? Aquí fora, a través de la finestra, els droides adverteixen la derrota del seu company. Però són massa lents.

Dos vibrofulles brillants donen voltes en l'aire. El Senyor Ossos balla i fa piruetes entre els droides. És com un nen arrencant-li el cap a un grup d'insectes.

—Aquest és qui crec que és? —pregunta Solo.

—En efecte.

—Aquesta cosa és aterridora.

—Sort que està del nostre costat.

Els droides envolten a Ossos, donant-li fuetades amb els braços. Ossos s'ajup i salta, amputant trossos de braços amb les seves vibrofulles.

—La porta —diu Solo—. Anem a obrir-la mentre tenim una oportunitat.

Jas assenteix amb el cap.

La porta s'està obrint sola. Puja uns centímetres més. Hi ha espai suficient com perquè algú es fiqui per sota.

De sobte Jas l’apunta, però Solo li dóna un cop al rifle perquè apunti cap al terra.

—No, Emari... Mira.

És Temmin. Els hi dedica un somriure còmic. Té el cabell enganxat al front, que està xopat de suor.

—Què passa, nois? Necessiteu un cop de mà?

Visions impossibles.

Norra va a la deriva entre la consciència i la inconsciència. La seva respiració ha quedat reduïda a un suau bleix. Se sent solta, deslligada, totalment desconnectada del món. Flota a través d'una sala fosca. Sent a algú tocant una cançó en el valacordi. Brentin està a casa. Un llampec il·lumina sobtadament les finestres, que no estaven aquí segons abans, i veu les màscares terrorífiques dels soldats d'assalt mirant-la. Temmin està plorant, Brentin està xisclant i els imperials obren la porta d'una puntada i se l’emporten a ròssec. Quan mira fora, no veu el que hi ha a fora. Fora és dins: els conductes embullats de l'interior de l'Estrella de la Mort. Els cables d'energia deixen anar espurnes i tot està ple de línies vermelles d'energia. Està dins del seu caça Ala-Y, i dóna la volta per introduir-se per un passatge per allunyar els caces TIE del Falcó Mil·lenari, però la palanca de comandament està invertida. Empeny cap a la dreta, però el caça gira a l'esquerra. El caça frega el Falcó Mil·lenari i les dues naus surten acomiadades, donant voltes. Veu que el vaixell de càrrega s'estavella contra un pal enorme de ciment i acer, i desapareix en una bola de foc i enderrocs.

Llavors té els ulls oberts. Víctima d'un atac de pànic.

L'estan transportant. Una màscara-mirall l'observa. Intenta forcejar, però els braços segmentats la tenen totalment subjectada.

Torna el cap a la recerca d'alguna cosa, el que sigui, alguna cosa que pugui ajudar-la. I veu les finestres circulars que donen a càmeres tancades, receptacles esculpits en les parets. Li resulta difícil veure des de baix... però dedueix que aquestes eren les llums blaves, els ulls de bou. Veu passar rostres. Un rodià. Una dona a la qual no reconeix. Sinjir! Per tots els estels, no... Sinjir. Té els ulls tancats i la boca fluixa. Un tub puja serpentejant cap al seu nas i s'introdueix en ell...

Llavors tornen a clavar-li alguna cosa en el coll.

Se sent envaïda per un arravatament de fatiga. Es queda sense forces.

La porten a una càmera espaiosa.

I veu una cara més en passar. És ell. És Brentin, mirant des de darrere de l'ull de bou. Té els ulls oberts. La seva boca articula un crit que no sona. Però Norra pot imaginar-se la seva veu: «Per què mai vas venir a per mi, Norra? Mai em vas buscar. Mai vas venir. Però ara estàs aquí amb mi, per fi...».

A l'altre costat de les finestres de la sala de control, Ossos està totalment envoltat. Els droides l’estan començant a superar, i li capturen les extremitats abans que pugui atacar.

Un dels droides li enrosca un braç en el coll com un fuet, i l’aixeca del terra. Temmin veu com Ossos es retorça en l'aire. Com si fossin a punt de trencar-li la columna.

Però llavors Ossos es posa rígid en l'aire i colpeja amb les dues cames, clavant les urpes dels peus en les màscares de dos dels droides. Amb un moviment de tisora, Ossos aixafa entre ells els caps dels dos droides. El braç que li capturava el coll es deixa anar i Ossos aterra en el terra ajupit... però no triguen a envoltar-lo de nou.

No té molt temps. Temmin ha d'actuar ràpid.

—Noi, espero que tinguis alguna idea —li diu Han Solo—. Si no, et quedaràs atrapat en aquesta peixera amb nosaltres.

—Eh... sí, és clar —respon Temmin. En realitat, no té cap idea, els dos ho veuen. No ha tingut temps! Aquí fora, Ossos llança un crit mecanitzat. Un dels seus braços rebota contra la finestra, separat del cos.

«Pensa, pensa, pensa!» Però no pot pensar. Està entrant en pànic. No pot fer-ho. Són a punt d'esbudellar al seu droide davant dels seus propis ulls. La seva mare no està aquí. Està atrapat en aquesta sala i no pot fer res. S'està quedant sense energia.

Un moment... energia. Així van entrar en el recinte de l’Aram, no? Tallant l'energia. Quin tipus d'alimentació té aquest lloc? Ve de fora? Si és així...

—Proposo obrir-nos pas a trets —diu Jas.

Solo assenteix amb el cap.

—A això m'apunto.

—Espereu! —respon Temmin—. Un moment. Mireu, mireu, mireu... —i mentre ho diu, assenyala amb el dit a l'altre costat de la finestra, fent espetegar els dits. A l'altre extrem de la gran sala de fora, en una juntura de la paret, hi ha un feix de cables molt gruixut que va cap amunt. A mesura que puja, el feix se separa en diversos cables, que es dispersen com unes branques d'un arbre. Els cables condueixen fins a una sèrie de receptacles que estan penjats del sostre. Receptacles que...

«Oh, no», pensa. Aquí dins hi ha gent. Cares que els observen. Estan molt lluny, però en fixar bé l'atenció els veu clarament.

Aquests són els presoners.

Jas ho diu abans que els altres:

—Així és com s'alimenta la nau, amb els presoners. Els posen en estasis i es converteixen en generadors.

—Droides d'energia en versió humana —diu Solo—. Repugnant.

«I brillant», pensa Temmin.

—Qui de vosaltres té millor punteria?

Jas i Solo aixequen les mans alhora.

—Aygir-dyski —maleeix la Jas, somrient—. Jo.

Han fa un gest de rebot amb la mà.

—Segueix somiant, cor. Aquí el millor tirador sóc jo. Rajos, potser tingui la Força. Hauria de demanar-li a Luke que ho comprovés.

—És igual —intervé Temmin—. Sortiu els dos i dispareu-li a aquest cable. Ara.

És com enfonsar-se en aigües fosques. Norra no pot respirar. El pànic s'apodera d'ella com un devessall de paràsits. Sent com si estigués tombada en una espècie de bressol. Un pessigolleig li recorre la mandíbula i li puja per la galta cap al nas. Davant d'ella, sent el so d'una porta en tancar-se.

«És la meva tomba que es tanca», pensa.

En la seva ment, els pensaments es persegueixen com unes rates famolenques.

«Temmin. Brentin. Leia i el seu fill. Solo, Jas, tothom. Els estic decebent a tothom».

Recorda un joc al que jugava quan era petita, una consola de mà en la qual vivies unes aventures. Podies triar on anar a continuació: lluitar contra el monstre o fugir d'ell, travessar els pantans o córrer pel bosc, triar entre un blàster o un ganivet sònic, ser pilot o pirata... Ara mateix, sent que la seva vida és igual: una sèrie d'eleccions. De vegades fas l'elecció correcta i l'aventura acaba bé. Altres vegades et devora un rancor en plena foscor.

Mai se li van donar bé aquests jocs. Potser tampoc ho ha fet bé en la seva vida.

Llavors, a través de la foscor, sent un so. No, una veu. Una veu distorsionada i mecanitzada. Coneix aquesta veu. Pertany a un droide de batalla B1.

La creació del seu fill, una monstruositat robòtica feta a trossos que protegirà al seu fill fins al punt de la seva destrucció total. El mateix que faria ella. És el que ha de fer ara mateix, perquè Temmin està aquí, no? No va poder salvar a Brentin, però pot salvar al seu fill.

Lluita per travessar les aigües fosques de la seva pròpia ment. Norra busseja cap amunt, travessant aquesta capa sèptica de remordiments i por, i desitja que desperti alguna part del seu cos, la que sigui. Que es mogui. La seva mà es retorça, i li segueix el braç. Sense saber si més no el que està fent, agafa la porta del seu compartiment abans que es tanqui completament. Es força a obrir els ulls, un acte que és molt més èpic del que hauria, però ho aconsegueix igualment. En un arravatament, la seva altra mà va cap a la seva cara. Agafa el tub que s'ha introduït en el seu nas i se l’arrenca.

La veu de la nau ressona en l'aire:

—COS-MUX ha identificat un comportament perillós i els demana que abandonin la violència contra la Gàbia d’Ashmead. Si us plau, tombin-se en el terra amb les mans als costats. Gràcies per la seva comprensió. —Llavors ho repeteix en un idioma que Norra ni entén ni li interessa entendre. L'única cosa en el que pot pensar és a trobar la matriu de processador d'aquesta UPI i descarregar el seu blàster en ella.

Norra fa força per obrir la porta del seu receptacle.

Apareix un dels droides amb cara de mirall. Porta una agulla en la punta de la mà, i la llança contra ella...

Norra s'aparta a un costat i l'agulla es clava en el coixí que té just darrere.

—No —gruny, i salta cap al droide.

L’ha sorprès. El droide no aconsegueix mantenir-se agafat al receptacle i perd l'equilibri. El droide agita els braços en l'aire mentre els dos cauen.

Norra fa una ganyota mentre cauen. Realitza un gir en l'aire perquè el droide quedi a sota d’ella... just a temps. El droide cau sobre la barana d'una de les escales. La seva esquena es parteix amb el so d'un arbre trencant-se per la meitat. Abans que s’adoni del que està passant, Norra i el droide partit estan rodant per les escales, donant voltes sobre si mateixos, fins que...

Bum. Colpegen el terra. Nota que li falta aire en els pulmons, i respira desesperadament. Sota ella, el droide es mou descontroladament. Té el cap doblegat en un angle de noranta graus. Norra intenta posar-se dreta...

El dolor li recorre tot el costat. Es desploma. Queda tombada en el terra, de cap enlaire, agafant-se la panxa. El món dóna voltes al voltant seu, inundat per sons toscs esmorteïts. Sent els crits del seu fill... i llavors trets de blàster i cartutxos travessant l'aire per sobre d'ella. Un droide s'abalança sobre ella, agitant els braços en l'aire com uns fuets... I de sobte, Ossos el fa saltar a un costat. A Ossos li falta un braç i té una cama doblegada en un angle estrany. Té el costat enfonsat com una llauna trepitjada. El droide intenta dir alguna cosa, però l'únic so que emet és una espècie de crit incoherent. De fons, COS-MUX va repetint un avís constant, demanant-los que es detinguin o seran destruïts.

Llavors hi ha un centelleig de llum... i sent un esclat per sobre d'ella. Norra recolza el cap en el terra i, una vegada més, tot es queda a les fosques.

Però segueix desperta. No ha perdut el coneixement, és la nau la que s'ha quedat sense energia.

Temmin l'agafa de la mà.

—Estic aquí, mama. Estic aquí.

Tot seguit, la Gàbia d’Ashmead es queda sense energia i COS-MUX deixa de parlar.

INTERLUDI

LA CIUTAT DE BINJAI-TIN, NAG UBDUR

Les torres dentades dels edificis ubdurians estan fets miques. Pel carrer hi ha cossos escampats, aixafats, crivellats a trets, amb llances clavades. Dotzenes de cossos. La pudor en l'aire és intens. Sobre els cadàvers es formen eixams d'insectes carronyers, que aletegen i boneixen amb un gana insaciable.

Tracene Kane es cobreix la boca amb un drap blanc. Té els orificis nasals coberts de pols salina. El Comandant Norwich va dir que li aniria bé per evitar que li afectés l'olor. Una mica li ajuda, però encara pot sentir la ferum àcida dels morts.

Aixeca un dit i li fa un gest a Lug perquè s'acosti a ella. El trandoshà s'acosta a tot córrer. Tot això no sembla afectar-li. Li ha explicat més d'una vegada com és la vida entre la seva gent: caçar, matar i delectar-se amb la mort. Ell no és així, no és com la resta de trandoshans, però així i tot va formar part de la seva infància.

—Vols que prepari el plànol, cap?

—Sí, aquí mateix —respon ella, estrenyent el drap amb més força—. Que surti aquesta paret esfondrada —té una forma dinàmica: la torre trencada en el mateix plànol que la paret esfondrada i un cos mort contra la paret.

Lug li dóna una ordre al droide càmera. És un model millorat i endurit, molt resistent. El petit droide flotant amb un sol ull telescòpic fa un escombratge, emetent xiuletades i disparant flaixos mentre treu una sèrie de fotografies per compondre els plànols de l'holograma. Fam, fam, fam.

—Aniré a buscar a Norwich —diu Lug.

—No —respon Tracene, negant amb el cap—. Vés a buscar algú... més ordinari. Necessitem vendre-li això al ciutadà del carrer. Això significa que hem de gravar a un ciutadà del carrer. Cerca a un soldat ras, un sapador o alguna cosa així —quan l'enorme reptilià gruny i fa un posat d'anar-se’n, Tracene l’agafa del braç—. Com tinc el cabell?

—No sé. Pelut?

—Vull tenir l'aspecte d'algú que està en plena guerra... però arreglat alhora, saps? Ordre en el caos. Alguna cosa calculada però que sembli espontània.

—Bé.

Tracene entretanca els ulls.

—Gràcies, Lug.

—De res, Traci —respon, picant-li l’ullet. És un gest inquietant: una membrana nictitant es llisca lateralment pel globus ocular. La intenció és bona, però el resultat és monstruós. Lug s'allunya.

Les coses han canviat per la Tracene en els últims mesos. Ha deixat l'entorn còmode i segur dels planetes en pau per recórrer tota la galàxia. La guerra entre la República i l'Imperi s'ha intensificat. La Nova República segueix guanyant-li terreny a l'Imperi, i l'Imperi està cada vegada més desesperat. Com un animal acorralat. A més, ha canviat la filosofia de l’HoloNet. Ara que els imperials ja no controlen el que pot emetre's, la cadena és lliure de mostrar la història real, de ficar-se enmig de la lluita i mostrar la veritat.

Tracene va dir que necessitava estar en el front. I, per tots els estels, l'han enviat al capdavant. Ara mateix, Tracene i Lug estan en ple conflicte.

Nag Ubdur, un planeta de la Vora Exterior. Llar dels ubdurians autòctons i de refugiats de Keldar i Artiodac. El planeta ha viscut un contraatac brutal per part de l'Imperi. Probablement perquè la superfície de Nag Ubdur és rica en zersi, un mineral essencial per a la confecció de duracer. Els imperials han espremut totes les mines del planeta i segueixen trobant mineral, de manera que no estan disposats a abandonar-ho. Com un animal que ha clavat les dents en la seva presa i no va a cedir.

Norwich va dir que sospitava que els soldats desplegats al planeta no operaven sota ordres de ningú de fora del sistema d’Ubdur. És a dir, que estan totalment desvinculats de l'Imperi. Ja hi ha diversos casos així. Un destacament imperial aïllat s'aferma en la seva posició, es fa amb el control i espera reforços. O es converteix en una espècie de feu estrany.

Els imperials d'aquest planeta s'han tornat cada vegada més atrevits, segurament a causa de la por i la desesperació. La massacre de Binjai-Tin és prova d'això. Van arribar, van escombrar la ciutat com un incendi infernal i van matar a tot aquell que es va posar per davant. Això no és propi de l'Imperi. L'Imperi sempre s'ha caracteritzat per mantenir la població sota control. Castigar al deu per cent per mantenir a ratlla el noranta per cent restant. Aquest no és el cas. Això és un altre nivell: una vil massacre.

Tracene sap que ara mateix, els imperials estan apostats a deu quilòmetres d'aquí, a l'altre costat d'una extensió d'arbustos i joncs. Han excavat trinxeres. Tenen caminants, caces TIE, una nova guarnició. S'acosta la lluita.

Potser no sigui avui, potser tampoc demà, però aviat. I Tracene estarà aquí per veure-ho. Ella i Lug, que ho gravaran tot perquè la galàxia pugui veure a la valenta República contra l'Imperi verinós.

Parlant del seu tècnic de càmera trandoshà, Lug torna portant del braç a un soldat de la Nova República. És un jove kupohà d'ulls grans, que té diverses trenes en la barba i el casc tort. El soldat té els ulls molt oberts. Sembla perdut, gairebé en estat de xoc.

—Com et dius? —pregunta Tracene. El soldat parpelleja davant la càmera, ara mirant a Lug, ara mirant-la a ella. El kupohà té aspecte de nen perdut. Tracene li dóna uns copets en el braç.

—No passa res. Encara no estem gravant. Em pots dir com et dius?

—Rorith Khadur —respon—. Soldat ras de la Nova República —li tremola la veu. No està còmode, però haurà de servir; és l'únic que tenen. La resta de soldats estan comptant baixes, cuidant dels ferits, alçant un campament.

Han anat arribant més homes i dones de la República, i ho seguiran fent en les properes hores, si s'ha de jutjar per la llarga cua de gent que hi ha fora de la porta-escut de la ciutat.

Sense avisar, Tracene aixeca tres dits i fa el compte enrere. Lug colpeja amb un artell al droide càmera, i l'ull-lent vermell es posa verd.

—Estem en directe —anuncia Tracene.

El soldat sembla desconcertat, però assenteix amb el cap.

—Em pot explicar què va ocórrer ahir, Soldat Khadur? —li pregunta Tracene.

—Ahir —diu ell, parpellejant—. Val. Vam trobar un contingent imperial en la cresta de Govneh... és com un plec de terra, i a un costat creixen uns cristalls molt alts. Els imperials estaven... ens estaven esperant. Van sortir del no-res. Va ser molt intens. La meva cap d'esquadró, Hachinka, va rebre un tret de blàster en el coll, i em va esquitxar tota la sang en la cara i... —aquí el soldat necessita detenir-se un moment. Tracene l'hi permet. Aquest dramatisme funciona bé. El droide càmera té suficient resolució i podrà capturar i confirmar el que ha dit Khadur: en el seu rostre s'adverteixen les taques de sang seca que pertanyien a la seva cap d'esquadró—. La vam treure d'aquí, i encara aguantava. Vam perdre molts bons homes i dones, però ho vam aconseguir. Vam prendre aquesta cresta.

Tracene aixeca un dit. Mentre el droide càmera es torna cap a ella, li diu:

—Posa una marca aquí. Llança el segment: «imatges de la cresta de Govneh» —ja té editat un paquet de vídeos de la nit anterior. El droide càmera els inserirà automàticament en aquesta entrevista i llavors enviaran el material als servidors de l’HoloNet. Khadur sembla confós amb el que està passant. Tracene somriu per intentar tranquil·litzar-ho. Tracene li dóna al droide un segon mentre llança una sèrie de bips, i llavors continua—. Soldat Khadur, pot dir-me on estem i què creu que ha ocorregut aquí?

El soldat es llepa el llavi; fa un so aspre.

—Això és una ciutat ubduriana. Una ciutat de comerciants. Binjai-Tin. Població majorment ubduriana. L'Imperi va arribar aquí i... —la seva veu s'entretalla—. Van massacrar a tothom. Els habitants no eren soldats. Ja estaven... sota el jou, m'entén? No se'ls permetia portar blàsters. Havien de donar un percentatge dels seus guanys a l'Imperi. I de què els va servir? D'això. Una massacre —el soldat kupohà esbufega amb els seus diversos orificis nasals.

Tracene veu que és a punt d'esfondrar-se emocionalment. No és culpa seva. La reportera decideix que amb això ja n’hi ha prou, les imatges parlaran per si mateixes. A més, el soldat no pot afegir res que sigui més impactant que aquesta última paraula. Massacre. Tracene li diu que es pot anar i li dóna les gràcies.

Quan el soldat kupohà es comença a anar, Lug es posa davant d'ell i li fa una abraçada estranya. Al trandoshà no se li donen molt bé les demostracions d'afecte. L'abraçada és rígida i incòmode i té menys calidesa que un androide de protocol abraçant a un arbre sec. Tracene pensa que la intenció és el que compta. Llavors Lug li dóna a l'home un objecte: una dent trencada d'un dimoni zlag. Tracene té entès que és una espècie de depredador amb moltes boques i unes gargamelles com uns ganivets. Lug va matar un quan era nen, quan encara caçava amb la seva rajada. Es va guardar les múltiples dents. Lug li diu a Khadur el mateix que els diu als soldats amb els quals parlen:

—Dóna bona sort. Queda-t'ho. Ho he lligat a una goma perquè el puguis portar penjat del coll, en el canell o... Queda-t'ho.

Khadur assenteix i li dóna la mà a Lug abans d'allunyar-se.

—Això que fas és molt bonic —diu Tracene, amb un somriure irònic.

Lug s'encongeix d'espatlles i emet un petit grunyit.

—Mmm. Ja ho passen suficientment malament —respon, gairebé avergonyit.

Tracene riu.

—Molt bé. Necessitem buscar una xarxa en el punt més alt —assenyala una torre comercial. Està mig esfondrada, però fins i tot així és bastant alta—. Puja aquí amb el transmissor.

—Això està molt alt.

—I a tu se't dóna bé grimpar.

Un altre grunyit de decepció.

—Val, val, sí, sí.

Es dóna mitja volta i es posa a caminar. No s'apressa, evidentment, perquè Lug té dues velocitats: lent i més lent. Tracene es torna per observar els soldats que han concentrat a la plaça central. Estan preparant tendes i generadors. Un droide d'energia ronda per aquí. Dos soldats estan empalmant un parell de cables amb una pluja d'espurnes blaves.

Llavors aixequen la mirada cap al cel. Els seus rostres s'omplen de pànic.

Abans de poder tornar el cap, Tracene ja sent el so... caces TIE. El xiscle dels seus motors bessons.

Es torna cap a allà. La forma d'una dotzena de caces es retalla sobre el cel porpra. S'acosten a tota velocitat. Tracene s'espera allò obvi: una pluja de làsers sobre la ciutat, obrint solcs en les llambordes de roca. Soldats caiguts. Potser ella també, si no té sort.

Però no disparen. I no deixen d'arribar caces TIE.

Tracene es dóna la volta.

—Que tothom torni! —crida la reportera. Els soldats estan preparant armes i torretes, però no servirà de res. Tracene es posa el droide càmera sota el braç i corre cap a Lug amb totes les seves forces. Li crida perquè ell també corri tan ràpid com pugui—. Vinga, vinga, vinga!

Bum. El primer caça TIE colpeja el terra a uns 150 metres d'allà. S'estavella contra el mur que envolta la plaça principal de Binjai-Tin. L'aire s'omple amb la bola de foc que surt del caça. Al voltant de la Tracene plouen pedres i trossos de metall, i el terra s'estremeix com si hi hagués un terratrèmol.

És el primer, però no l'últim. Els caces imperials cauen sobre la ciutat, un darrere l'altre. Suïcides. Bum. Bum. Bum. El terra tremola tant que Tracene perd l'equilibri. Cau al terra, i al droide càmera se li parteix la lent. Tracene sent crits. Tota la plaça està coberta per una boirina d'aire ardent. Llavors tanca els ulls. Li xiulen les oïdes.

Segueixen caient caces... fins que tot es deté.

En la foscor dels seus ulls tancats, l'única cosa que pot fer és pensar: «Com de desesperats han d'estar per enviar a aquests pilots a una missió suïcida?». Perquè d'això es tracta. Caces TIE llançats a la superfície. Cadascun d'ells és una arma.

«Bastards».

Tracene nota sang i pols en els llavis. No té ni idea de quants caces TIE han impactat ni quant ha durat l'atac. S'aixeca fent força amb els seus braços insegurs.

En el lloc per on arribaven els soldats, ara hi ha un interceptor TIE estavellat, cobert de flames i amb els circuits rebentats.

Hi ha morts pertot arreu. Els supervivents corren a buscar un lloc on refugiar-se, o ploren, o estan preparats per si aquest atac significa que s'acosten tropes. Veu a Khadur prop d'ella, enmig de la plaça, marejat i desconcertat. Li falta un braç. Sembla ser que l'hi ha amputat un tros de caça que està clavat al terra, prop d'ell.

El soldat la saluda amb la mà. Quin gest més estrany.

Malgrat el poc temps que porta aquí, Tracene sap que el trauma provoca coses així. Et deixa totalment confós.

De la mà amb la qual saluda Khadur, Tracene veu una dent penjada d'una goma.

«Lug».

Tracene es torna cap al seu tècnic de càmera.

«No».

On l’ha vist per última vegada, ara s'alça el panell vertical d'un caça TIE doblegat i clavat en el terra. Tracene llança un crit i corre cap allà... Si algú pot sobreviure a alguna cosa així, és Lug. Els trandoshans són com unes criatures d'acer reforçat cobertes d'armadura. En una ocasió, Tracene li va veure partir en dos un terminal musical d'un cop de cap perquè no sonava la seva cançó. No li va deixar ni una rascada.

Veu un braç. El seu braç, estès sobre el terra trencat. També veu la seva cara. El cap d’en Lug està mig aixafat sota el metall. Tracene s'acosta corrent, cridant el seu nom fins que el nom es dissol en els seus llavis com un murmuri. Lug té els ulls oberts, però sense vida. Li surt sang per la boca. Ha mort.

Es passa una estona plorant. No té ni idea de quant temps, fins que la nit comença a acostar-se, com d'amagatotis. Algú se li acosta per preguntar com està, però ella ho rebutja agitant la mà amb agressivitat.

Al final, es posa dempeus i cobra consciència de la freda realitat.

Llavors fa el que sap fer millor. Va a recollir el droide càmera, el colpeja unes quantes vegades fins que funciona i el porta fins al cos d’en Lug.

S'ajup, encén la càmera i comença a parlar, esforçant-se per a no plorar:

—Aquí Tracene Kane, reportera de notícies de l’HoloNet, acompanyant al destacament 31 de la Nova República. M'agradaria parlar-los d'un amic meu. L'Imperi me l’acaba d'arrabassar.

 Següent