CAPÍTOL 24
La Gàbia d’Ashmead s'ha quedat sense energia.
Totes les càmeres i connexions s'apaguen a l’uníson. S'ha
interromput tota transmissió. La presó ha estat alliberada.
L'Almirall Rax somriu.
Ha arribat l'hora.
***
—Les costelles —diu Jas a Norra—. Les tens trencades.
Norra s'esforça per respirar.
—Em posaré bé?
—Amb temps. No sembla que hagin perforat els pulmons. Encara
que estic segura que a tu et dóna aquesta sensació —diu la Jas, amb un somriure
inusual—. Jo he passat per això més vegades de les quals puc explicar. Et
recuperaràs, Wexley.
Al seu voltant, els focus de diverses llanternes travessen
la foscor de la Gàbia d’Ashmead. Un a un, el seu equip rescata als presoners
dels seus cubiculums. Hi ha dotzenes d'ells. Potser fins i tot un centenar o
més. Molts d'ells porten uniformes de l'Aliança Rebel: oficials, pilots i
metges d'abans de la destrucció de la segona Estrella de la Mort. Alguns fins i tot anteriors a la destrucció de
la primera per part d'un granger de Tatooine.
Passen arrossegant els peus. Febles, confosos. Tots tenen
les mateixes instruccions. Sortir fora i esperar. I no separar-se. Perquè qui
sap el que aguaita en el temible bosc de Kashyyyk.
Norra gruny i fa una ganyota en intentar posar-se dreta.
—Asseu-te —li diu Jas.
—No ets metge. Vull ajudar.
—Pots ajudar asseient-te.
—Tu et quedaries asseguda?
En la semi foscor, Norra veu que Jas s'encongeix
d'espatlles.
—No.
—Doncs jo tampoc ho faré. Ajuda'm a posar-me dreta.
La caça-recompenses fa el que li demana.
Les ombres de les restes de droides els envolten. En
apagar-se l'energia, tots s'han desplomat com marionetes de llauna okari en
tallar-los els cables. Caiguts amb una dringadissa sorda.
—Sabem on estan Sinjir i Jom? —pregunta Norra.
—Jom està fora, ajudant a concentrar a tothom. A Sinjir
encara no...
A les seves esquenes senten una veu familiar que surt de la
foscor. Una veu ronca però clara.
—Tinc un sabor en la boca com de bateria vella. Que algú
vingui a ajudar-me.
«Sinjir».
Jas desapareix en la foscor i torna immediatament amb
l’eximperial. Sota la llum de la llanterna de la Jas, Sinjir sembla que acabi
d'aixecar-se d'una setmana sencera de festa: el pèl desgrenyat, els ulls
vermells i unes ulleres molt fosques. Es llepa els llavis i posa cara de drap
arrugat.
—Norra —diu, fent un gest amb el cap—. Quant temps. Vas
acabar en una d'aquestes... càpsules?
—Sí. Bé. Gairebé.
—No són gens còmodes. No ho recomanaria —es posa entre Jas i
Norra i pregunta en veu baixa—. Alguna d'aquestes ciutadanes excelses de la
Nova República no portarà per casualitat una mica de beure? Un glop de korva?
Estic una mica sec.
—Algú t'ha dit alguna vegada que tens un problema amb la
beguda? —li pregunta Jas.
—El meu únic problema és no beure.
Jas nega amb el cap.
—Vés a ajudar a Temmin i a Solo a treure als presoners.
Aniré amb tu —diu Jas. Llavors es torna cap a Norra—. Norra, tu pren-t'ho amb
calma...
—Aniré a ajudar als presoners de fora. Perquè no s'allunyin
—quan veu que Jas va a protestar, la interromp—. Necessito estar activa.
Necessito concentrar-me —encara està afectada mentalment per la seva
experiència a la presó. Té la impressió d'estar en terreny ferm, però massa
prop d'un barranc amb el terra relliscós. No li costaria massa relliscar i
caure a l'abisme d'aquests pensaments terribles—. Val?
Jas sospira i assenteix amb el cap.
Norra es treu la llanterna del cinturó i es dirigeix cap a
la sortida.
En arribar fora, veu que el bosc mort està ple de vida.
Presoners. Rebels. Un rodià amb vestit de pilot s'ha quedat mirant al buit. Una
dona es lliga les mànigues d'una jaqueta d'hivern en la cintura. Un sullustà
amb vestidures blaves de Dantooine es recolza en un corellià rodanxó entrat en
anys que porta un mico espellifat de l'exèrcit rebel. Norra surt coixejant,
donant la mà, repartint abraçades i oferint paraules d'ànim, alhora que intenta
contenir els tossits. Quan tus, sent com si un pistó li estigués perforant els
pulmons. Intenta compartir amb ells les bones notícies: són lliures. Aviat es
podran anar a casa. L'Aliança Rebel s'ha convertit en la Nova República...
—Està aquí fora? —crida Han Solo, sortint de la nau-presó
amb la fúria d'una tempesta. Es deté enmig de tota la gent que està aquí
reunida, prop de la Norra—. Sí, sí, hola, sí —va dient-li a tothom—. Estic
buscant a un grandàs. Pelut com una mala cosa. Un wookiee. Es diu Chewbacca —la
desesperació brilla en el seu rostre com un focus. Llavors veu a Norra—. Norra.
On està? No... no està aquí...
—Han, ho sento...
—No diguis que ho sents! Busca’l!
En el seu rostre es dibuixa el pànic. Norra sent el mateix.
Rescatar a tots aquests presoners és una victòria per a la Nova República...
però és una victòria accidental, per a Han Solo, l'única cosa que importa és
complir el seu deute.
I això significa trobar al seu amic.
I llavors...
Un rugit omple l'aire.
Han Solo es dóna la volta. Aquí està, sortint de la nau al
costat de Temmin. L'enorme bola de pèl. El wookiee, Chewbacca.
—Chewie! —crida Solo, posant-se a riure i a córrer. El
wookiee té aspecte desmanegat i abatut, però això no redueix en absolut el seu
entusiasme. Chewbacca inclina el cap cap enrere i llança un potent udol
d'alegria, i llavors embolica al contrabandista amb els seus braços
descomunals. Han Solo sembla un nen agafat pel seu pare. Durant un moment, tot
el seu cos s'aixeca del terra camejant, mentre el wookiee rugeix i ronca.
—Et vaig fallar, col·lega —diu Solo, sense alè, quan el
wookiee el deixa en el terra. Chewbacca llança un petit udol—. No, no, ho
reconec, ganàpia. Hauria d'haver estat aquí amb tu. Però ho anem a arreglar.
T'ho prometo.
Hi ha una petita pausa. El wookiee mira al seu voltant. El
seu cos es queda sense forces quan digereix el que està veient. Tothom es queda
en silenci.
El copilot del Falcó
Mil·lenari llança un grunyit suau.
Solo assenteix amb el cap.
—Sí. Estàs a casa, Chewie.
El wookiee es queda bocabadat, en silenci, mirant els
arbres. Com si estigués processant on es troba. No es mou, no fa cap soroll,
com si res pogués expressar el que sent en realitat. Tothom està a
l'expectativa, preguntant-se què farà. Però Chewbacca no fa res.
Darrere de Temmin surten més wookiees.
—He trobat una altra sala de presoners en la part de
darrere. Crec que van amb tu, Han.
—Gràcies, noi. Gràcies.
Els wookiees es reuneixen amb Chewie. Es queden aquí, junts,
contemplant la foscor del seu planeta malalt.
Norra els observa. Se li formen llàgrimes en els ulls. Es
diu a si mateixa que és pel dolor en les costelles, no el del seu cor. Dóna uns
passos endavant, amb la intenció d'anar amb el seu fill, abraçar-lo,
preguntar-li per Ossos... Però algú pronuncia el seu nom a les seves esquenes.
—Norra? Ets... ets tu?
Li fallen els genolls. Gairebé s'enfonsa. Temmin se li
acosta corrent, la sosté perquè no caigui. Aquesta veu...
Norra es torna per veure si realment pot ser ell.
No pot ser. Després de tot aquest temps...
—Brentin —diu Norra.
Està aquí, encara que podria ser un fantasma. Està més prim,
més vell, amb la pell pàl·lida i els ulls injectats en sang. Però sembla ell.
—Papa? —murmura Temmin amb un filet de veu.
La qual cosa significa que ell també ho ha vist. No és cap
fantasma. És Brentin de debò. El seu marit està viu. I està aquí mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada