Deute de vida (XXIX)

Anterior

CINQUENA PART

CAPÍTOL 29 

Ha passat un mes.

No ha canviat res.

Ha canviat tot.

Wedge Antilles recorre el terra blanc de l’espaiport cap a una llançadora ampla que hi ha al final. Per l'aire suren pètals de sachi portats per la brisa que semblen arnes grogues voleiant. La seva cama està millorant, ja no necessita el bastó. La coixesa segueix aquí, com un fantasma que es resisteix a l'exorcisme, però a poc a poc va millorant. Es recuperarà aviat.

Davant seu, un pantorà amb unes patilles molt poblades està netejant el morro cromat de la llançadora.

Quan Wedge s'acosta, l'home es dóna la volta i li dedica una salutació precipitada.

—Capità —diu el pantorà.

—Descansi, pilot —respon Wedge.

—De fet, sóc tècnic. Em dic Shilmar Iggson —diu el pantorà—. Puc ajudar-li en alguna cosa?

—Estic buscant...

Per darrere de l'ala plegada de la llançadora apareix un rostre cobert de taques de greix fosc. Wedge gairebé no la reconeix.

—Capità —diu Norra. Passa per sota de l'ala, agenollada en una plataforma repulsora. Es posa dreta i aparta amb el peu la plataforma, que s'allunya surant mentre es neteja les mans amb un drap.

—Capità? —pregunta Wedge—. Vinga, Norra, som amics.

—Ah. Sí, no, per descomptat, només és que... —somriu, una mica avergonyida—. Hola, Wedge. Què bé tornar-te a veure.

Ella s'acosta per donar-li la mà i ell se li acosta a fer-li una abraçada, però cap dels dos ho aconsegueix. Hi ha un moment estrany en el qual ell es queda amb els braços oberts i ella amb la mà estesa enmig de l'aire. Els dos riuen nerviosos i obliden això de la salutació.

—Llavors —diu Wedge, contemplant la llançadora—. Tornes a ser pilot?

—Doncs sí. Treballo pel Senat. De vegades, bé... necessiten transport. Més tard vaig a portar al... a veure si ho dic bé... al «Consell de Senadors Especials d'Estratègies de Desescalada Galàctica». O és el «Consell Especial del Senat»? No me'n recordo. El cas és que van al llac Andrasha per celebrar una altra reunió.

—Les converses de pau seran d'aquí a uns dies.

—I la gran celebració.

—Sí, exacte.

Wedge ha estat assignat com a encarregat especial de seguretat per a aquest dia. L'alliberament dels captius de Kashyyyk ha estat una autèntica injecció de moral. Alguns d'aquests presoners eren alts càrrecs de l'Aliança Rebel. Molts eren herois i alliberadors. S'ha decidit que el seu alliberament era un esdeveniment que es mereixia una celebració.

«Dia de l'Alliberament», així és com el Senat va acordar dir-ho. Va ser idea de la cancellera.

I les converses de pau vindran just després. Wedge no és precisament un polític, però fins i tot ell pot valorar l'oportunitat que això suposa. La gent veu amb desconfiança les converses de pau amb l'Imperi. Ell també. L'opressió imperial ha generat molta mala sang al llarg dels anys, i la gent de la Nova República no veu amb bons ulls que se li doni espai vital a l'enemic. La presència de la Gran Almirall Sloane serà pertorbadora per a molta gent. Amb només sentir el seu nom, a Wedge li dol tot el cos amb el record del que li van fer en el palau del sàtrapa en Akiva. Aquesta dona no es mereix compassió o amabilitat alguna. Si li donen l'oportunitat, la utilitzarà per treure un ganivet i llescar-los el coll a tots.

Clar que ell segurament té uns quants prejudicis. Per això vol mantenir-se al marge de tot això. En qualsevol cas, una gran celebració com el Dia de l'Alliberament servirà per apaivagar els ànims referent a les converses de pau.

—Feia temps —diu Norra.

—Sí, en efecte. Ho sento. Ha estat... bé, ja ho saps.

—Tot és molt frenètic.

—Tot es mou molt ràpid ara mateix. A la velocitat de la llum.

Wedge pensa que les emocions humanes són com un grup de gats toolta perseguint ombres. Està content que Norra tingui al seu marit. No obstant això...

No obstant això.

—Què passa? —li pregunta Norra—. Tot bé?

Wedge titubeja una mica abans de respondre:

—No ho crec.

—Què? Què passa?

—És Temmin, Norra.

***

Clang, clang, clang.

Temmin colpeja l'últim cargol de moll amb el mànec del desbobinador, i llavors gira l'eina i li dóna una última volta al cargol, que encaixa en el seu lloc.

Els ulls vermells parpellegen durant uns segons, i llavors s'encenen.

L'estret cap vulpí d'Ossos mira a esquerra i dreta, i finalment els seus ulls s'allarguen com a petits telescopis i enfoquen a Temmin.

—HOLA, AMO TEMMIN.

—Ossos! —exclama Temmin, estrenyent el front contra el fred cap metàl·lic del droide—. Estic content de tornar a veure't, col·lega.

—JO ESTIC CONTENT DE NO TENIR PECES DE DROIDE ASTROMECÀNIC.

—Ho sé.

—ELS DROIDES ASTROMECÀNICS SÓN CRIATURES FEBLES I MANIFASSERES, QUE EM RECORDEN ALS RECEPTACLES D'ESCOMBRARIES O DE RESIDUS HUMANS. SÓN GAIREBÉ TAN INÚTILS COM ELS ANDROIDES DE PROTOCOL, QUE NO TENEN CAP FUNCIÓ A PART DE PARLAR, PARLAR, PARLAR, PARLAR, PARLAR, PARLAR...

—Val, val —diu Temmin, rient—. Ja ho pillo. Deixa anar la palanca de comandament, cap.

Nota mental: Modificar la matriu de personalitat d'Ossos. Alguna cosa ha d'haver anat malament aquí dins. Normalment no és tan xerraire.

—Com et trobes?

—SEMBLA QUE HE ESTAT MODIFICAT UNA ALTRA VEGADA.

—Sí. Sobretot són detalls estètics —el tors del droide B1 va quedar abonyegat i fet xixines per aquests drons de Kashyyyk. Temmin ha decidit seguir amb l'estètica esquelètica i tallar directament els bonys. Ara el tors d'Ossos sembla una caixa toràcica humana. Encara que amb més... coses punxegudes.

Va pensar que podria afegir-li un d'aquests braços que tenien els droides de la presó. Aquestes extremitats-fuet eren bastant impressionants. Sofisticació màxima.

El seu pare li va dir que li podria ajudar, però llavors...

—SEMBLES AFECTAT PER UN MOMENT DE TRISTESA, AMO TEMMIN. SI US PLAU, IDENTIFICA LA CAUSA D'AQUESTA TRISTESA I LA DESTROSSARÉ COM SI FOS UN INSECTE DESPREVINGUT.

—Estic bé, Ossos, estic bé. Estic content que el pare estigui a casa.

—AIXÒ AQUESTA BÉ. PERÒ NO EXPLICA LA PREOCUPACIÓ QUE DEMOSTRES EN LA TEVA CARA. PORTES DIES TRIST I PREOCUPAT. EXPLICA, SI US PLAU.

Què pot dir?

Les coses anaven bé. Brentin va tornar a casa, la seva mare semblava feliç. Temmin era feliç. Feien coses junts. Van anar al zoo de l’illa de Sarini, van veure als pangorins en les seves coves i els crancs gralladors movent-se pels seus recintes, i el seu pare es rigué amb els malangos d’ook. Sopaven junts cada nit. El seu pare fins i tot cuinava, intentant descobrir les estranyes espècies i plantes aromàtiques de Chandrilà. El seu pare i la seva mare es quedaven desperts les primeres nits, rient fins a l'alba.

Però llavors alguna cosa va canviar...

En algun lloc de l'apartament, Temmin sent un so. El tritlleig d'utensilis sobre un plat, el brunzit del ciclador de proteïnes, el degoteig de les aixetes.

—Queda't aquí, Ossos —diu Temmin, i llavors es dirigeix a la cuina.

És el seu pare.

No deixa de sorprendre-li. El seu pare. Va desaparèixer de la seva vida anys enrere. Els soldats imperials se’l van emportar de casa a ròssec en plena nit. Hauria de ser increïble. I Temmin lluita contra aquesta idea dient-se a si mateix: «És increïble, però ets massa egoista per adonar-te’n».

Però després d'aquestes dues primeres setmanes, el seu pare no ha estat el mateix. És com si no estigués completament aquí. Segueix sent Brentin Wexley. De vegades encara té aquest somriure captivador. Segueix sent bo amb les eines. Segueix espetegant els dits com Temmin quan està pensant, i deixa anar una broma de tant en tant. Però...

Camina a un ritme lleuger i pausat, com si no tingués cap preocupació al món. I la música... Sempre li va agradar la música. Temmin fins i tot va anar a una botiga de segona mà, que és una cosa molt escassa a Chandrilà, ja que aquesta gent considera que els objectes usats són escombraries i no els tresors que veu Temmin, i li va portar un petit valacordi. El seu pare va tocar diverses tecles... i no s'ha tornat a acostar des de llavors.

Els metges i terapeutes han dit que tot això és normal. Ningú sap pel que va passar la seva ment. Tot el que recorda Brentin és que va estar gairebé tots aquests anys en estasis, tancat en aquests receptacles i utilitzat per generar energia per als protocols de seguretat de la nau-presó. La seva mare li va explicar que quan li van injectar aquests productes químics, li van aparèixer pors i ansietats. I ella només va estar allà uns minuts.

Qui sap el que va haver de passar el seu pare aguantant aquest còctel químic durant anys? Podria ser un malson infinit.

En tot cas, el seu pare ha tornat... però no ha tornat. I això és un fàstic.

—Tem —li diu el seu pare—. Hola, nen.

—Hola, papa.

—Estàs bé?

—Sí. Només és que... creia que avui m'anaves a ajudar.

—Ajudar-te? Jo... —llavors se li retorça la cara com un drap arrugat—. Ah, amb el droide. El teu B1. Sí, és clar. Ho sento, Tem. M'he distret.

—On has anat?

—He anat a fer una passejada.

Ara fa això. Se’n va de passeig amb molta freqüència. Al matí, al migdia, fins i tot en plena nit. Un terapeuta, el Doctor Chavani, va dir que això també era normal. Va dir que al llarg dels anys se li hauran acumulat moltes coses en el cap, i que potser aquesta sigui la seva forma de treure-se-les de damunt. Tothom el va donar per mort i ara de sobte ja no. Ha tornat de la tomba com aquests espectres lluminosos que veia de petit en la sèrie. Horrors i meteors.

—Podria fer una passejada amb tu algun dia.

—No —respon Brentin—. Crec que prefereixo anar sol.

—Creus?

—Les coses no estan molt clares ara mateix, fill.

—Ah, val. Sí. Tu i mama esteu bé?

—Clar —però per la forma en què ho diu, Temmin sap que no és cert. Ho ha vist amb els seus propis ulls. Hi ha distància entre ells, cada vegada més.

I Temmin creu que és culpa de la Norra.

***

—Està enfadat amb mi —diu Norra. Agafa el flascó tèrmic i treu dos discos de la tapa. Amb un moviment del dit, els discos es converteixen en gots extensibles. Norra i Wedge s'han assegut a una petita taula en la part posterior de l'hangar de llançadores, on alguns pilots, tècnics i mecànics mengen durant el treball. Norra li serveix una tassa de chava chava: una infusió calenta feta amb l'arrel homònima. No és com la fulla masticable de jaqhad, però servirà.

Wedge sospira.

—Això m'ha semblat.

—Últimament no parlem molt.

—Per què? És per tu i Brentin?

—Brentin i jo estem bé. Estem bé. Tot va bé —Norra s'adona de la rigidesa de la seva pròpia veu. És com si tingués ganes de tossir i estigués intentant no fer-ho, i li pica i li dol i...—. Rajos, no! Tot no va bé! Gens bé. Temmin té dret a estar enfadat amb mi. El seu pare torna a casa però no està present, no està aquí. No està amb nosaltres tota l'estona. Està en un altre lloc, encara que el tingui assegut davant meu.

—Això li passa a la majoria de captius. He sentit que estaven anestesiats, però... tenien malsons.

—Això és. Brentin probablement va sofrir malsons durant anys. Per això el seu comportament és normal. És més que normal. Jo... Jo... No és culpa seva, però no em puc acostar a ell. És com si ja no fos Brentin —«I tu ja no ets Norra», pensa—. Em sento culpable. Ho va a aconseguir. Haig de ser pacient. Haig de ser amable i somriure i deixar de dir ximpleries perquè ho va a aconseguir.

Wedge li agafa la mà. Els seus dits s'entrellacen.

És un gest càlid i reconfortant... però ella aparta la mà.

—Estic casada.

—Ho sé. Ho sé! No volia...

—Ja sé que no, només és que...

—Per descomptat.

—Sí.

—Ho sento.

—No et disculpis —li demana Norra, i pensa: «M'ha agradat força i vull que m'agafis de la mà una altra vegada». Serra les dents per reprimir aquest pensament—. Mira... digues-me què passa amb el meu fill.

—No és res dolent. Està previst que Temmin estigui en la reserva per al Dia de l'Alliberament...

—Però?

—Però s'ha saltat moltes sessions d'entrenament.

Norra es fa un massatge al front.

—Això significa que no pot fer-ho.

—Exacte.

—Ara mateix ho està passant una mica malament. Sempre havia somiat amb què el seu pare tornés a casa, però la realitat és molt menys màgica del que tots esperàvem —li dóna un llarg xarrup al seu chava—. L'hi diré. Això del Dia de l'Alliberament.

—Estàs segura? Puc dir-li-ho jo.

—Ja està enfadat amb mi, no passa res.

—Gràcies.

Es queden una estona sense dir res, envoltats pel fum de les tasses. Norra és la que trenca el silenci.

—Sabem res de Kashyyyk?

—Res.

—Ha passat un mes, Wedge.

—Ho sé.

—La Leia s'estarà tornant boja.

—Sí, així és.

***

La plaça Eleutherian, davant de l'edifici del Senat, està curulla d'activitat. Tot això orquestrat amb mà experta per la Cancellera Mon Mothma i els seus consellers. Maneja a la gent com a instruments, creant harmonia i ritme a partir del soroll. És una cosa digne de veure.

A menys, per descomptat, que tu siguis un dels seus instruments rebutjats.

Així és com se sent la Leia. Però, encara que ja no contribueixi a la cançó... encara pot fer soroll, no?

Camina amb pas ferm pel centre de la plaça. Se li comença a notar l'embaràs, ja no es pot amagar. No es poden evitar els rumors. Rumors del fill d'un contrabandista i una princesa, un contrabandista que va fugir, una princesa que es va quedar. A la Leia no li importen aquests rumors. No poden preocupar-li.

Mon està donant indicacions als Guàrdies del Senat sobre on col·locar-se, i simultàniament respon preguntes sobre el desplegament de llums que omplirà el cel nocturn passat el Dia de l'Alliberament. Un espectacle de llums i pirotècnia mai abans vist. La Leia se li acosta i es deté davant d'ella. S'oblida del protocol. El decòrum és alguna cosa del passat, alguna cosa que Leia ha enterrat molt profund. A més, Mon és la seva amiga, no?

—Leia —diu Mon, i en la seva veu Leia detecta la lluita entre dues emocions: calidesa i irritació. La cancellera està encantada de veure-la i alhora li molesta la interrupció—. Com pots veure, estic una mica ocupada...

—Sí, jo també estic ocupada. Ocupada preocupant-me pel meu marit i el seu equip i el planeta sencer dels wookiees reduït a pols lentament pel puny implacable de l'Imperi. Mon, si us plau.

Leia s'ha vist obligada a trobar una solució en aquesta crisi des del dia en què el Falcó Mil·lenari va aterrar a Chandrilà... i el seu marit no va sortir a saludar-la. Norra i els altres van rescatar a molts presoners, però Han es va quedar enrere. «És una cosa que ha de fer», li va dir Norra.

Serra les dents en recordar-ho.

Leia va intentar reunir vots per enviar ajuda i tropes a Kashyyyk, però evidentment el Senat està ple de representants, els planetes dels quals també necessiten ajuda, i de vegades també presència militar. La votació va estar ajustada, però no va tenir vots suficients. No podrà tornar presentar la proposta fins al proper cicle, i per llavors ja serà massa tard.

Després va intentar parlar-ho directament amb l'Almirall Ackbar. Ackbar va estar d'acord en què era hora de fer alguna cosa amb Kashyyyk, i van estar debatent les opcions. L'almirall es va plantejar la possibilitat d'enviar un petit contingent de les Forces Especials per localitzar i ajudar a l'equip d’en Han...

Mon Mothma ha bloquejat aquesta proposta, alçant així un gran mur de gel entre Leia i el seu objectiu.

En aquests moments, Mon ha dit que seria «inexcusable» enterbolir les aigües ara que Sloane els ha proposat unes converses de pau. Ha dit que la galàxia està momentàniament en pau. Una pau tibant i desagradable, sí, però una pau en la qual el front galàctic està tranquil. Un alleujament necessari de l'esgotament de la guerra. I una incursió oficial a Kashyyyk en aquest punt només servirà per reobrir aquests conflictes.

La cancellera ha deixat clar que aquesta no és una opció, i el Senat l'ha recolzat.

—Leia, si us plau. Si em dónes unes hores...

—Mon. Para. Escolta'm. No vaig a negociar amb això.

Mon se li acosta, sospirant:

—Comprenc que estiguis afectada...

—Has d'entendre una cosa —la interromp, amb una veu més alta que un murmuri—. Em necessites. Segueixo sent el rostre d'aquesta República. No m'obliguis a deixar-ho.

Mon es posa rígida.

—Realment ho faries? Perjudicaries a la Nova República per això?

—Incendiaria la galàxia sencera si em semblés el correcte.

Mon sospira i força un somriure.

—Això ho sé —la cancellera assenteix amb el cap a tothom que està aquí—. Faig una petita pausa. Ara vinc.

La cancellera agafa a la Leia del colze i les dues van fins a l'altre extrem de la plaça. Prop d'elles, tres ratolins alats bigotuts guimbaven pel terra a la recerca d'engrunes. Espantats, els petits rosegadors alcen el vol aletejant amb les seves plomes peludes.

—Ara ja estic per a tu —li diu Mon—. M'agradaria que hagués estat d'una manera més agradable, però aquí em tens.

—Som amigues, no?

—Espero i desitjo que sí. Ja sé que tot això és sobre Kashyyyk. Creu-me quan et dic que tinc les mans lligades amb això. Les coses han canviat. En els dies de l'Aliança, fèiem el que podíem... i de vegades això significava que una sola persona prenia decisions per tot el grup. Però això ja no és una insurrecció, no estem amagats. No operem en cèl·lules o en bases improvisades disperses per la galàxia. Ara tots els ulls ens observen, totes les mans estan unides. Estem units, i en aquesta unitat estem en deute amb la maquinària del govern. Una maquinària lenta, sí, però efectiva...

—Efectiva amb què exactament? Indolència? Concessions?

—Compromís.

—Amb una lògica tan freda els planetes es moren. Quin és el nostre compromís amb Kashyyyk? Perquè a mi em sembla que no s'ha manifestat cap compromís, almenys no un compromís que els wookiees puguin entendre...

Mon agafa les mans de la Leia entre les seves i les estreny.

—Kashyyyk és un planeta entre els milers als quals intentem arribar. I els milers més que estan per arribar. Si us plau, has de veure més enllà de la teva relació amb Han, has d'entendre que es tracta d'una cosa més que un sol home.

—Sí, tens raó. Es tracta de milions de wookiees, molts dels quals estan morts perquè ningú ha anat a ajudar-los. Chewbacca és el nostre amic i protector, és de la família, i li dec tant com el propi Han —Leia cobra consciència d'alguna cosa, com un foc encès espontàniament. Comprèn per què Han està allà. No està fugint d'ella o del seu fill. Està corrent en direcció a alguna cosa. En això es referia Norra. Encara li queda una cosa per fer, una cosa que no es pot quedar sense fer abans de començar la seva família.

—He estat pensant —diu Mon— i el que està fent Han potser sigui la millor forma de procedir. Als planetes controlats per l'Imperi o l'espai del qual ha estat ocupat per sindicats criminals, poden sorgir moviments individuals de resistència per començar les seves pròpies rebel·lions. Com el que va ocórrer en Akiva. No podem enviar-los ajuda oficial, però podem buscar camins a través de canals alternatius per enviar ajuda.

La Leia es riu d'ella.

—Canals alternatius? Això és el que ens hem guanyat?

—Com ja t'he dit abans, aquest serà un altre tema que posaré sobre la taula amb l'Almirall Sloane durant les nostres converses de pau. Li demanaré l'alliberament de Kashyyyk com a condició per a la pau...

—Vols negociar una cosa que és innegociable —replica la Leia. Aixeca les dues mans, amb els palmells cap amunt—. Aquí tens el correcte, el bo. En l'altre costat està el camí incorrecte, el camí del mal. Portem molt temps lluitant pel bé. Per ser herois! Però... i ara? Vols negociar amb el terreny del mig. Vols explorar el gris.

—No és tan senzill com el bé i el mal, Leia.

—Doncs per a mi sí que ho és! —Leia fa posat d'anar-se’n—. No arribarem enlloc. Jo... me n’haig d'anar, Mon. Pensava que havia d'intentar-ho, però veig que no serveix de res.

—Espera. El Dia de l'Alliberament gairebé ha arribat. Et necessito al meu costat. La cara de la solidaritat, de la unitat, com he dit abans.

—No tenim unitat en aquest assumpte. Hauràs de fer-ho sola.

—No sóc jo qui està sola, Leia.

Una punyalada. Leia contraataca immediatament:

—Prefereixo estar sola que amb vostè, cancellera.

Dit això, s'allunya a tot córrer, convençuda del que ha de fer.

***

Norra troba al seu fill sol en la cuina. Està menjant un bol de pakarna, una espècie de combinat de fideus. Un plat de Chandrilà, picant i amb moltes espècies. Enrotlla fideus amb una forquilla i se’ls fica bruscament en la boca. Li cau salsa per la barbeta. Ossos l’observa, captivat. Temmin amb prou feines s'adona que la seva mare entra per la porta.

—Hola —diu Norra.

Temmin no respon. Només fa un gest ombrívol amb el cap.

—On està el teu pare?

—Què més et dóna?

—Val. Probablement m'ho mereixi.

Temmin s'encongeix d'espatlles.

—Sí. Val. Ha sortit una altra vegada. Un dels seus passejos.

—Necessita aclarir-se les idees, cor.

—El que necessita és allunyar-se de tu.

Això l'enfuria. No vol enfadar-se. Vol escoltar-li, rebre els seus retrets si se’ls mereix. Però no triga a replicar-li:

—Vigila amb aquesta actitud, Tem. Tots estem passant per alguna cosa, i les coses encara es posaran més difícils abans de normalitzar-se. El teu pare va estar desaparegut durant molt temps...

—Perquè el van capturar. Quina era la teva excusa?

—Estava...

—Intentant trobar-lo? Com et va anar això?

Norra ignora això últim. O ho intenta.

—El teu pare està una mica rar a causa del que li van fer en aquella nau.

—Està una mica rar perquè el teu has estat rara amb ell.

Té raó, així és. Sopen junts pràcticament en silenci. La primera setmana van dormir en el mateix llit, però des de llavors ell es queda dormit en el divan de la sala d'estar. Amb prou feines parlen. Sobre què podrien parlar? Sobre l'estat de la galàxia? Sobre les converses de pau amb la gent que el va empresonar, contra els qui va lluitar durant anys? Haurien de parlar sobre els malsons que té? Sobre el temps que Norra ha passat amb l'Aliança? Quan han estat tot sol, Norra ha temptejat el terreny. Ha intentat saber què li semblava que ella hagués seguit els seus passos, però ell sembla estar sempre distret. És una cosa que ha vist en altres pilots i soldats durant la guerra. Estan traumatitzats i semblen desconnectats de tot, despullats de tot el que van ser en el seu moment, reduïts a sobres de si mateixos.

Aquest és Brentin ara? Les sobres de si mateix? Poden tornar a unir els trossos? I el seu matrimoni també? Temmin deixa caure el bol de fideus a mig menjar en l'aigüera. Ossos allarga el coll i ho observa.

—VAIG A NETEJAR AIXÒ —diu el droide.

—No —respon Temmin, enganxant amb un dit les noves costelles que té el droide—. Anem-nos d'aquí.

Norra l’agafa pel braç.

—He parlat amb Wedge. Has faltat als entrenaments.

—I què?

—Doncs que no pots participar en les patrulles del Dia de l'Alliberament.

Temmin s'encongeix d'espatlles com si no li importés, encara que ho fa amb tanta agressivitat que segur que li importa.

—M'és igual. Genial. Total, el Dia de l'Alliberament és una ximpleria. Converses de pau amb el monstre de l’Sloane? Hem alliberat a aquests presoners. Yupi. Ni tan sols ens han donat una medalla.

—Temmin...

—No, saps què? Està bé. És genial. Vaig a fer com el papa i vaig a fer una passejada. Sol. Anem, Ossos.

—SI JO HI VAIG, LLAVORS NO ESTARÀS SOL.

—He dit que vinguis.

—ENTÈS. A LES SEVES ORDRES.

Norra es queda sola. Se li omplen els ulls de llàgrimes. De sobte es posa a pensar... però no en el seu marit, en el seu fill o en Wedge, sinó en l'equip que va deixar a Kashyyyk. Espera que estiguin bé.

 Següent