Deute de vida (XXVIII)

Anterior

CAPÍTOL 28 

Als comandaments de l'Halo, Jas els va treure del lloc que els wookiees denominen el Bosc Negre, una part del planeta que està mort des de fa temps. Mil·lennis, segons diuen. Un lloc enverinat per alguna cosa realment dolenta que va ocórrer aquí. Alguna cosa que va deixar una gran foscor, com una petjada en el ciment humit.

Almenys, així és com ho va traduir Han Solo. Jom no parla shyriiwook, així que confiava en el contrabandista com a intermediari.

Treballar amb Han Solo en això ha estat interessant. El wookiee Chewbacca és el seu copilot. El seu company, per dir-ho d'alguna manera. Almenys, això és el que sempre ha sentit Jom. Els dos eren inseparables, però Han Solo era el pilot i Chewie el copilot, i així seria sempre.

Però aquí, a Kashyyyk, s'han invertit els papers.

Chewie és el que mana. És ell qui lidera. I la veritable sorpresa és que Han Solo li segueix. Deixa que el wookiee marqui els passos; li ofereix la seva opinió, però és per deferència. I si algú es queixa de les idees de Chewie, Han Solo és el primer a sortir en la seva defensa.

Quan Jas els ha tret del Bosc Negre, Chewie ha dit que havien de volar baix al llarg d'un riu de ràpids que flueix entre arbres gegantescos. Han Solo ha dit que Chewie i ell porten anys recopilant informació sobre Kashyyyk. Jom ha protestat, dient que a hores d'ara és possible que les dades estiguin obsoletes i que sigui més vàlid un reconeixement sobre el terreny.

—No em diguis, soldat —ha replicat Han Solo—. Però el que tenim és vàlid. I tret que tinguis una informació millor, suggereixo que tanquis aquesta boca de mostatxo que tens.

Sinjir ha rigut entre dents i ha dit:

—Boca de mostatxo. Aquesta me l’haig d'apuntar.

—Silenci, Sinjir —ha replicat Jom.

Jas s'ha limitat a riure des del seient del pilot.

Ara que pensa en això, Jom reconeix que li ha molestat més del que s'esperava.

Han seguit el riu per sobre d'una extensió d'arbres trencats fins arribar a un embassament amb presa envoltat d'arbres fets miques. Chewie li ha dit a Jas que sobrevoli la cascada i que aterri sobre una branca de wroshyr, just en el punt d'unió entre la branca i l'arbre. Jom mai hagués dit que en la galàxia hi hagués arbres tan grans que les seves branques poguessin aguantar una nau sencera, però està content de saber que s'equivocava. Surten de la nau i recorren junts la branca. Hi ha suficient espai per caminar, encara que Jom sent cert vertigen i no pot evitar preguntar-se quant temps trigaria a colpejar el terra si caigués.

Han Solo els explica el pla de Chewie:

—Aquest planeta és enorme, i pel que sabem l'ocupació imperial està atrinxerada com un cuc de sang. Potser més, tenint en compte el mal estat de les coses després que la segona Estrella de la Mort fes bum. Però Chewie té una idea, veritat, company?

El wookiee assenteix i llança un rugit. El wookiee d'un sol braç, Greybok, fa un gest amb la mà que li queda per demostrar que està d'acord.

—No podem alliberar aquest planeta nosaltres sols —continua Han—, per molt que ens agradaria. Hem tingut sort en el passat, però aquesta vegada no és viable.

Chewie gruny.

—Exacte —li respon Han Solo—. Necessitem un exèrcit.

—Jo treballo sola —intervé Jas—. No amb un exèrcit.

—Mala sort —respon Solo.

—Dóna'ns un objectiu. Busca el cap del drac. L’hi tallarem i veuràs caure el planeta.

—No serà fàcil. El planeta està sota les ordres d'un sol home: Lozen Tolruck. Però té tres destructors estel·lars aquí a dalt i ens consta que està amagat en una fortalesa en una illa. És un objectiu principal, perquè ell controla els xips inhibidors.

—Què? —pregunta Jom.

—Tots els wookiees d'aquest planeta tenen un xip implantat en el cap. Assegura la seva docilitat. Si alguna vegada es resisteixen, els xips els donen una descàrrega de dolor fins que obeeixen o moren. Si desactivem els xips, els retornem la ment als wookiees. Però encara estaran tancats en els assentaments. Eliminem els xips de control i alliberem un gran assentament. Llavors tindrem l'exèrcit que necessitem per alliberar a la resta. Però per fer-ho, necessitem informació.

Sinjir es cruix els artells i li pica l'ullet.

—Jo puc encarregar-me d'aquesta part.

—Però necessites un lloc en el qual començar—replica Jom.

—Aquí —diu Solo, assenyalant més enllà de la presa enorme i l'embassament.

Amagada entre dos arbres caiguts hi ha una estació de comandament: un bloc imperial alçat sobre aquesta terra margosa i fèrtil.

Jom agafa uns quadnoculars i mira cap enllà. Mentrestant, Han Solo segueix parlant.

—En aquesta estació de comandament hi haurà ordinadors i oficials. Això és sinònim d'informació. Poden dir-nos on està Tolruck i quin és l'assentament més vulnerable. Però això significa que hem d'entrar per la força. Baixem amb l'Halo a tota velocitat, escopint foc amb els canons...

—Frena una mica —li interromp Jom. S'aparta els quadnoculars dels ulls i diu—. Veig quatre turbolàsers terra-aire aquí a baix. Si anem amb l'Halo ens reduiran a cendres.

—Kavis-tha —blasfema Jas mirant a Jom, i escup en el terra—. Estàs dient que no sé manejar la meva pròpia nau? Aquests canons els puc evitar fàcilment, Barell. No has vist ni la meitat del que puc fer.

—D’acord. Diguem que ho aconsegueixes —aixeca la barbeta, desafiadora—. Però et veuran arribar a un quilòmetre. Tenen temps de sobres per organitzar una bona defensa o fins i tot escapar. No veiem el que tenen a l'altre costat de la base. Podrien tenir un parell de caminants d'exploració o una llançadora de salvament esperant.

—Vaja, tens una idea millor? —pregunta Jas.

—Doncs clar que sí. Envia'm a mi. Per terra, estratègia en dues fases. Em porto a un parell d'aquestes boles de pèl...

—Vigila —li adverteix Solo.

—Ho sento. Em porto a un parell d'aquests nobles guerrers, ens infiltrem i els fem mal. Desactivem totes les defenses que puguem, i només llavors veniu la resta obrint foc amb l'Halo.

—M'agrada —respon Solo—. Pots inutilitzar aquests turbolàsers.

—Aquest és el pla.

Jas l’agafa del braç.

—Puc parlar amb tu un segon?

—Clar, Emari.

Jas se l’emporta cap a l'Halo i li dóna una empenta darrere d'una de les turbines.

—Què et creus que estàs fent?

—La meva part —respon.

—No et facis l'heroi.

—No sóc cap heroi. Sóc un soldat, un cavall de tir.

—Un soldat que va deixar el seu exèrcit per... bo, ja sabem per què.

—Ah si?

Jas arrufa les celles.

—Sí. Ho vas deixar per mi.

—Que no se't pugin els fums.

—Em vas seguir com un cadell fins a Irudiru.

—Escolta —li replica Jom amb to de rebot, posant-li l'índex al centre del pit—. Volia complir amb la meva part i trobar a Solo.

Jas li agafa el dit i l'hi retorça.

—Genial. Ja l’has trobat. Per ventura te l’has portat de tornada a Chandrilà en un sac? —Jas li deixa anar el dit, i Jom s'aparta d'ella—. No. T'has quedat aquí, com un cadell perdut.

—Ets una envanida.

—I tu ets un talòs.

Jom s'encongeix d'espatlles.

—Sóc un talòs que està aquí. Sóc un talòs que sap lluitar. No posis en dubte les meves motivacions.

—Val. Fes el que vulguis, Barell —diu Jas, i tot seguit se’n va.

—Suposo que s’ha acabat la diversió —li replica Jom a les seves esquenes.

El soldat es queda aquí sol, traient espurnes.

És una envanida de debò.

Però el pitjor és que té raó. La va seguir fins a Irudiru perquè li agrada, maleïda sigui. I això li fa sentir exactament com el cadell perdut del que parla Jas. La sola idea que ella vagi amb l'Halo i la crivellin aquests turbolàsers...

S'estremeix amb la idea.

És hora de tornar amb els altres. És hora de treballar. És hora de lluitar.

 Següent