Deute de vida (XXVII)

Anterior

CAPÍTOL 27

Tot és vertiginós. Resulta difícil ignorar el dolor de les costelles i veure amb claredat tot el que ha ocorregut, però Norra té un moment de lucidesa i ho aconsegueix. Està en el seient del pilot del Falcó Mil·lenari i se sent com una desconeguda a casa d'un altre. Al seu costat està Temmin, fent de copilot. I llavors arriba Brentin per darrere.

Li fa un petó al seu fill en el cap.

Li fa un petó a Norra en la galta.

S'inclina sobre els dos, amb una mà en l'espatlla de la Norra i una altra en el de Temmin. Just llavors, Norra treu al Falcó Mil·lenari de l’hiperespai i apareix Chandrilà. A Brentin se li escapa un riure.

—És increïble —diu Brentin.

—Increïble? —pregunta Norra descaradament.

—Les coses han canviat i odio haver-m'ho perdut. Però quin parell de dos! Norra, ara ets pilot. Temmin, tu també. L'Aliança Rebel va guanyar i... no estic content d'haver-m'ho perdut, però sí de veure en què us heu convertit —li tremola la veu quan diu—. Em sento com si m'acabés de despertar d'un somni i la galàxia hagués seguit endavant sense mi.

—No seguim endavant —li diu Temmin.

Norra li acaricia la mà al seu marit. La mà està tremolant.

—Tem té raó. Vas desaparèixer, però ara tornem a ser una família i res pot canviar-ho —diu Norra, convencent-se fins i tot a si mateixa.

—Les coses seran una mica rares durant un temps, però no passa res. Ho superarem. Ara com ara, pots comprovar que tot estigui bé aquí darrere? Els pots fer saber que aviat aterrarem?

—Ho faré —respon, i llavors afegeix—. Us estimo.

—Nosaltres a tu també —respon Temmin.

Quan Brentin surt, Norra i el seu fill intercanvien una mirada. Norra està sorpresa de com de feliç que sembla el seu fill. De fet, no recorda l'última vegada que va tenir aquesta expressió en la cara. Està radiant com un sol.

—Anem a casa —diu Temmin.

Norra transmet els codis d'autorització a la torre de control de Chandrilà.

El Falcó Mil·lenari descendeix.

La nau està repleta de gent. Temmin es dirigeix a la part posterior de la nau, parlant amb tothom al seu pas.

—Sou lliures de l'Imperi —li diu a una dona ithoriana asseguda en una cantonada, que li respon amb un murmuri de gratitud—. Som a punt d'aterrar —li diu a un jove rodià que té la cara coberta de cicatrius—. Tot anirà bé —li assegura a un home panxut amb uniforme de l'exèrcit rebel.

A través de la gentada de la part posterior de la nau, Temmin es troba amb el seu pare, que està fent el mateix que ell: reafirmar la seva confiança, donar-los la mà, abraçar-los. Alguns ploren, uns altres riuen. L'emoció està a flor de pell, com una càrrega d'estàtica en l'aire.

—Papa —diu Temmin.

—Fill —respon Brentin.

—PARE DE L'AMO TEMMIN —diu el Senyor Ossos, colant-se entre els dos. Estén els braços i els estreny als dos, fent xocar els seus caps—. CAL SEGELLAR AQUEST MOMENT PRECIÓS AMB UNA ABRAÇADA: UN EMBULL DE COSSOS AFECTIU PERÒ VIOLENT EN EL QUAL UNA PERSONA AGAFA A UNA ALTRA AMB MOLTA FORÇA I L'ESTRENY, PERÒ NO TAN FORT COM PERQUÈ SE LI SURTIN ELS ULLS DE...

—Ossos —li interromp Temmin bruscament—. Xsst.

—ENTÈS. A LES SEVES ORDRES.

Brentin contempla el robot, bocabadat.

—El vell B1. Ja l’has reparat?

—Sí.

—Només amb els recanvis que hi havia en el Falcó Mil·lenari?

Temmin percep un toc de sorpresa en la veu del seu pare.

—Sí.

—Has sortit a mi.

Un somriure enorme es forma en els llavis de Temmin.

—Sí.

Quan el Falcó Mil·lenari comença a descendir suaument, ja s'ha concentrat una petita multitud en la plataforma d'aterratge.

Les notícies han viatjat molt ràpid: no només torna la nau d’en Han Solo, sinó que porta un grup enorme de presoners. Molts d'ells porten desapareguts des dels primers dies de l'Aliança Rebel. S'han reunit alguns familiars i gent d'aquesta època, amb moltes ganes de donar la benvinguda a amics, camarades i éssers estimats.

La multitud victoreja i llança crits d'alegria.

A dos dels presents els espera una decepció. Segurament seran els únics que quedaran decebuts. Viuran la seva decepció amb resignació, en contrast amb el que ha de ser un dia triomfal, de celebració.

Aquests dos són Leia Organa i Wedge Antilles.

Wedge porta unes flors. Res ostentós. Aquesta dona tan peculiar de l'hivernacle de Ciutat Hanna ha intentat que s’emportés un ram tan gran com el seu pit, amb tots els colors de l'arc de Sant Martí, però Wedge li ha explicat que aquest no és l'estil de la Norra. Ha optat per una cosa més discreta. Senzill però elegant: sis roses del sol. Són boniques i a més són duradores. Tenen tiges fermes i pètals resistents. No es marciran i fan una olor molt bona.

I li agraden tant com la Norra.

Leia, per la seva banda, no ha portat un altre regal que a ella mateixa. Està radiant, amb les galtes vermelles per l'emoció. El Falcó Mil·lenari ha tornat.

I amb la nau, el seu marit segurament també.

—Avui és un gran dia —li diu Leia a Wedge per sobre de la cridòria.

—Totalment d'acord —respon Wedge.

El Falcó Mil·lenari descendeix suaument sobre la plataforma mentre surt el tren d'aterratge. Una vegada en el terra, descendeix la rampa i a través del vapor comencen a sortir captius alliberats. Dotzenes d'ells. En sortir els reben uns guàrdies, que els acompanyen en línia recta fins al lloc on es reuneixen amb Ackbar i Mon Mothma. No es queden aquí; els condueixen a una sèrie de transports que estan alineats en un marge de la plataforma. Aquests transports els conduiran fins a la Plaça del Senat, on la cancellera ha preparat menjar, una tenda d'assistència mèdica i un grup d'oficials esperant a entrevistar als nouvinguts.

Els captius segueixen sortint, un darrere l'altre.

Leia està segura que Han i Chewie seran dels últims a sortir. Wedge pensa el mateix sobre la Norra.

I llavors, Norra surt de la nau. Temmin va davant d'ella, precedit per aquest droide escandalós, Ossos. Temmin està feliç, més feliç del que Wedge l’ha vist mai. És a punt de cridar al noi, a punt de dir-li, «ei, Clac, aquí», però llavors veu a l'home que surt amb la Norra. No sap qui és, però...

L'home va abraçat a ella. Li fa un petó en la galta. Norra li besa en els llavis.

Ho entén ràpidament. Com un detonador termal preparat per esclatar. I esclata dins del pit d’en Wedge. En comprendre que Norra ha trobat al seu marit, es queda sense aire en els pulmons.

Mira a la Leia, que té cara d'estar buscant sense parar, i observa que Norra i el seu marit són els últims a sortir, i que el Falcó Mil·lenari es tanca sense que surti ningú més.

—No ha tornat a casa —diu la Leia.

—Ho sé —respon Wedge—. Ho sento.

—Segueix aquí fora.

—Estic segur que Han està bé...

—Jo també estic segura. Confio en ell —afirma la Leia. Però si s'ha de jutjar per la forma en la qual ho diu, Wedge no està tan segur—. Haig de parlar amb la Norra. Haig d'esbrinar què ha passat.

—Potser hagis de donar-li una mica de temps. Sembla que ha tornat a casa amb algú especial.

Leia somriu malgrat sentir certa decepció.

—Això sembla.

 Següent