CAPÍTOL 32
Tot comença a tremolar. Kashyyyk comença a sofrir espasmes
tectònics. Per sobre dels seus caps, del sostre de fang premsat cauen fils de
terra. Es desprenen mates de molsa i les enormes arrels zigzaguejants es
retorcen com unes serps gegantesques despertant d'un somni intranquil.
Jas es deté, amb l'esquena enganxada a la paret del túnel,
mentre li passen per davant grups de wookiees arrossegant els peus i ululant
entre ells.
No pot entendre el seu idioma. El Shyriiwook és una llengua
gutural i glotal, i en escoltar-la atentament és d'una complexitat increïble.
Potser no sàpiga el que estan dient, però sens dubte pot interpretar el to.
El to sona a preocupació, a ansietat, a tristesa. Quelcom
semblat al que sent ella.
Estan tan a prop. Tan a prop. A punt d'alliberar un planeta
sencer, tota una espècie. A punt de fer el correcte per les raons correctes.
No obstant això... tots els seus esforços els han portat
fins aquí. L'Imperi (suposant que aquestes naus que tenen damunt segueixin sent
imperials) està intentant bombardejar el planeta sencer. Jas ho entén tot. La
majoria dels wookiees alliberats només són lliures en teoria, però segueixen
atrapats en els seus assentaments, de manera que acabar amb ells serà com
disparar un blàster a un cistell ple de granotes.
Aquí, almenys, tenen un sistema de coves excavades entre les
arrels de l'arbre wroshyr, per sobre del Campament Sardo. Entre tots, han
tingut temps (poc temps, però ben aprofitat) per amagar a bona part dels
wookiees alliberats abans que aparegués un dels destructors en el cel per
reduir-los a restes de sang i pèl en el fang.
«M'hagués hagut de quedar caçant recompenses», pensa Jas.
Tot això de fer el correcte no és per a ella. No haurien d'haver-li conferit
aquesta responsabilitat. És massa per a ella. Sent una gran pressió sobre les
seves espatlles, que li pesa, que l'aixafa i la redueix a una pasta greixosa.
Els wookiees estan morint. Jom ha perdut un ull... i potser
una mica més quan tot això acabi. Han fracassat.
Algú l'agafa per les espatlles. És Han Solo. En la semi
foscor del túnel li costa veure.
—Solo —diu Jas, i nota el to frenètic en la seva pròpia veu.
I té por de començar a parlar sense parar, i en realitat ho fa—. Hem fracassat.
Aquesta missió era massa gran per a nosaltres. No som més que insectes sota els
seus peus. Tu i jo som escòria, un parell d'indesitjables intentant fugir del
que som. No som més que un contrabandista i una caça-recompenses i...
—Ei... —diu Han.
—I l'única cosa que hem fet és trepitjar-li la cua al drac i
ara s'està donant la volta per mossegar...
—Ei, calma't una mica. Encara no hem acabat. Estàs cansada,
Emari, i no has pogut menjar res. Ho entenc. Però et necessito centrada per al
següent pas.
—Següent pas?
—Exacte. Tu i jo som un parell d'indesitjables, és veritat.
Així que anem a actuar en conseqüència: com un contrabandista i una
caça-recompenses.
—No et segueixo.
—Tinc un pla —diu Han, somrient.
—No és un pla de debò, no?
—Encara no està complet. Però sí, és un pla. Majorment.
—I quin és aquest «pla»?
—Què és el que se'ns dóna bé, a tu i a mi?
Jas arrufa les celles.
—Mentir, enganyar, robar... —abans de dir l'últim vacil·la
una mica, perquè és una realitat que no vol admetre. Finalment, ho deixa anar—.
Matar.
—Exacte. Mentir, enganyar i robar.
—I l'últim? Matar?
—Bé, anem a veure si fem bé les tres primeres, i sortim
d'aquí.
Llavors Han Solo li explica el seu pla.
No és un pla perfecte. I claríssimament no està complet.
Però potser, potser... pugui funcionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada