Deute de vida (XXXIII)

Anterior

CAPÍTOL 33 

A l'altre costat de l'hangar li espera una dona tan alta i tan rossa que la podrien utilitzar com a far en la costa de Chandrilà. Leia corre cap a ella, amb una toga grisa amb caputxa per cobrir-se la cara.

—Pots llevar-te la caputxa —li diu la dona—. Estem soles.

Leia es retira la caputxa. No pot evitar somriure.

—Evaan Verlaine.

—Hola, Última Princesa d’Alderaan.

—Ja no uso aquest títol.

Evaan inclina el cap i li dirigeix una mirada divertida.

—Per a mi, és el que representes. Portes la torxa del nostre planeta. De la nostra llar. Mai l'abandonis.

—Ho sé. Ho faig. Per això estic aquí avui.

Evaan Verlaine és amiga, cohort i co-conspiradora ocasional de la Leia des de poc després que l'Estrella de la Mort destruís el seu planeta natal. Verlaine va liderar l'operació de reunió de tots els refugiats d’Alderaan. Ha estat vital en aquest procés, i per tant la Leia no l'ha vist molt en els últims anys, i això és una cosa que lamenta.

Evaan coneix bé a la Leia. La pilot es posa els punys en els malucs i la mira amb desconfiança.

—Veig aquesta lluentor en els teus ulls.

—I quina lluentor és aquesta?

—Estàs a punt de fer alguna cosa confidencial.

«No seria la primera vegada», pensa. Però en lloc d'això, respon:

—Jo? Mai.

—Si us plau, Leia. De vegades sento a la gent murmurar que no saben què li veus a aquest pocavergonya. I jo sempre responc: Ella és molt més pocavergonya del que creieu, potser fins i tot més que ell. Vinga, deixa-ho anar ja, què necessites de mi?

—Necessito un pilot.

Evaan somriu.

—Això ja ho havia deduït. Ja imaginava que no volies que et reparés un droide. I on et portaria aquest pilot?

—Al Sistema Kashyyyk.

Evaan fa una llarga pausa.

—Això està sota control imperial.

—Sí, sóc conscient d'això. I ets lliure per dir que no. Comprenc que ara tens el teu lloc aquí en la Nova República, i també comprenc que amb el Dia de l'Alliberament... que comença d'aquí a unes hores, et necessitaran aquí. Però digues-m'ho ja, perquè necessito sortir de Chandrilà abans que comenci tot això.

—Faig de pilot per a la Nova República, sí. Però sóc alderaaniana primer, i després pilot de la República. Tu dónes les ordres i jo les compleixo, princesa.

—No et donaré ordres. T'ho demano com a amiga.

—I jo dic que sí com a amiga i com a súbdita lleial. Però com a amiga i súbdita lleial, sento la necessitat d'afegir alguna cosa: segurament serà perillós, i probablement estúpid també. I en lloc d'anar a Kashyyyk, podríem quedar-nos aquí i veure totes les celebracions —Leia és a punt de respondre, però Evaan no l'hi permet—. Però és clar, et conec, i sé que no m'ho demanaries si no tinguessis un bon motiu, així que... El creuer està en l'hangar del costat. Estàs preparada per anar-te’n? Per descomptat que sí. Anem-nos d'aquí, Sa Altesa.

—De fet —diu la Leia— no anirem en el creuer.

—Tens alguna altra nau en ment?

—Efectivament —respon la Leia, somrient—. I no estarem soles aquí fora. Almenys, això espero. Ara anem a robar el Falcó Mil·lenari.

INTERLUDI

RYLOTH

La guarnició és un lloc mort.

Yendor i els altres surten de les coves a punt per a la batalla. Com diu Dardama: Equipats, preparats i llestos per commocionar. Hi ha mitja dotzena de soldats twi’leks, armats fins a les dents amb rifles blàster, detonadors i ganivets arpa-kurr. Saben que la resistència serà molt forta aquí fora. La guarnició és petita, però hi ha un trio de caminants AT-ST i un esquadró de soldats ben armats. L'objectiu no és eliminar-los a tots, sinó causar alguns danys: potser derrocar un caminant, noquejar uns quants cap de cubells i llavors retirar-se a les coves una vegada més. Els droides sonda imperials no es mouen molt bé pels espais reduïts de sota la superfície. I si tenen la sort d'atreure als soldats d'assalt cap aquestes cavernes, els paranys rebels acabaran fàcilment amb els intrusos.

No obstant això, quan surten aquí fora... la guarnició està abandonada. Al lluny, el vent udola a través de les torres de roca vermella.

—No ho entenc —diu Dardama—. Estem a Ryloth, no? No hem sortit a un altre planeta?

—Vigila —respon Yendor, però dirigint-se també a la resta—. Podria ser algun tipus de parany —aixeca dos dits i els fa un senyal als qui van amb ell perquè li segueixin a prop. Sent un formigueig nerviós en la punta de les seves cues cefàliques. Ja l'hi va avisar, ell és pilot, no soldat. I sens dubte no és una espècie de general. Però ells van dir que ell havia anat a la guerra. Van dir que el necessitaven. I aquí està.

Corre al llarg de la paret grisa de la guarnició. Davant d'ell veu dos dels tres caminants i es deté, com si esperés que li ataquessin.

Però el vent arrossega un núvol de pols a través de les potes del caminant. Damunt d'un d'ells s'ha posat un ca-cell, que està retorçant les ales.

Els caminants també estan abandonats.

Se li acosta l'expert en demolicions, Tormo, gratant-se a l'espai entre les seves cues cefàliques.

—Eh. Vols que els elimini, o...? Perquè si vols la meva opinió, ens els podríem emportar i utilitzar-los nosaltres.

—Emporta-te'ls —respon una veu aspra.

No és un d'ells. És un imperial. Els twi’leks es tornen cap al soldat d'assalt que està aquí dempeus, a les portes de la guarnició. Té el casc a la mà. En el braç esquerre li falta un tros d'armadura, i té el braç inflat sota una gasa tacada de fluids. Des d'on està, Yendor pot veure que el soldat està malalt: li cau suor pel front, té la cara vermella i els ulls i el nas coberts amb una espècie de gebre blanc.

—Identifica't —li diu Yendor.

—Sóc LD-22... —però la seva veu s'apaga—. A la merda. Em dic Chorn.

El seu braç es queda sense forces i el casc cau al terra. El so els sorprèn i Yendor gairebé li dispara com a acte reflex.

Per sort, l'entrenament evita que passin coses així. Els altres també es controlen i no disparen.

—No tens molt bon aspecte, Chorn.

—No em sento molt bé —inclina el cap per assenyalar l'embenatge del braç—. Em vaig fer una rascada en el braç durant una patrulla. Alguns de nosaltres anàvem sense armadura perquè aquest dia feia una calor abrasadora i... —sospira i es desploma contra la porta—. Se'm va infectar.

—On estan els teus homes?

—No estan —xiula assenyalant cap al cel—. Es van anar.

—Per què?

—Per què anaven a quedar-se? Ja està. Hem perdut.

—Vau abandonar la guarnició?

—Jo no —respon, i es fot a riure. Però llavors el riure es converteix en un atac de tos terrible—. Hauria d'haver-me anat, però no arribaria molt lluny. He sentit que la majoria de tropes s'han anat. O estan a punt.

Els twi’leks es miren entre ells. «Podria ser cert?» Si ho és, significa que el seu planeta acaba de recuperar la seva independència gràcies a un acte de desesperació i covardia. No és com s’ho havia imaginat Yendor, però no pensa rebutjar un regal només perquè l'embolcall és poc elegant. Hi ha alguna cosa que té molt clar: la guerra és un animal molt estrany.

—Què fareu amb mi? —pregunta el soldat—. No podeu portar-me amb vosaltres. De què serviria? No aneu a malgastar recursos amb mi. Aquesta guarnició és la meva tomba...

Yendor és a punt de dir-li al soldat que sí que van a gastar recursos (menjar, medicaments, la qual cosa sigui) encara que només sigui perquè algú se sotmeti a judici. Però també perquè tenen compassió. Perquè és el correcte.

Però llavors, un tret de blàster travessa l'aire i l'home es desploma en el terra. Mort.

Dardama baixa el rifle.

—Ja li has sentit. La guarnició és la seva tomba.

Yendor és a punt de criticar-la, però potser hagi fet el correcte. Potser hagi estat un acte de compassió. O potser és que volien disparar-li a alguna cosa avui. Per sentir que s'han guanyat aquesta victòria.

En qualsevol cas, la cosa ha anat així.

Sembla que el planeta és seu.

Més tard, quan tornen a les coves, van arribant informes que totes les guarnicions han desaparegut. El control imperial sobre Ryloth s'ha acabat. Mentre la resta de twi’leks recullen els seus campaments subterranis, l'ancià Tekku Aylay li diu a Yendor:

—Som un planeta lliure gràcies a la resistència twi’lek, gràcies a Cham Syndulla. I gràcies a gent com tu.

—Això sembla.

—Necessitarem a la República perquè alguna cosa així no torni a succeir mai. Això significa que necessitem un ambaixador que ens representi.

—En qui estàs pensant, Tekku?

Tekku es limita a somriure.

—Oh, no —diu Yendor.

—Oh, sí.

 Següent