CAPÍTOL 31
Somnis.
La Leia sap que està somiant. Reconeix que els somnis són
una il·lusió, però la pertorben igualment, perquè es desperta cada vegada. La
persegueixen els fantasmes. Somia amb Han, mort en la neu. Somia amb el pobre
Chewie en una gàbia en algun lloc. Somia amb ella mateixa en un quiròfan,
morint quan neix el seu fill... no, els seus fills. Llavors té una visió de
Luke, perdut entre els estels... busca alguna cosa i fracassa, i no torna mai.
Somia que està perduda enmig del bosc, i llavors està perduda dins de l'Estrella de la Mort... està amb Luke i
Han, fugint dels soldats d'assalt, intentant desesperadament tornar al Falcó Mil·lenari després que Obi-Wan desactivi
els controls del raig tractor. Però ara sap la veritat, una veritat terrible:
Obi-Wan ha fracassat, ha mort i la nau segueix aquí immobilitzada. I encara que
trobin la sortida d'aquest laberint de passadissos, no aconseguiran escapar...
Nota alguna cosa en la panxa. No és un dolor alarmant, sinó
una puntada del nen que porta dins. Ai. S'ha d'asseure. Té el front xopat de
suor. El llit també ho està. Es porta la mà a la panxa i sent la forma en el
seu interior, movent-se. Té gana. Això significa que ella també té gana.
Apareix una silueta en el marc de la porta. És T-2L0, una de
les seves androides de protocol assistents.
—Sa Altesa —diu la droide—. Ja sé que és tard...
—És tard, Ello.
—Sí, Sa Altesa. Crec que ja ho he dit, no? Bé. Té una
visita.
—En aquesta hora?
L’androide assenteix amb el cap.
—És un home anomenat Conder Kyl —explica l’androide—. Ha dit
que voldria...
El tallacodis.
—Fes-li passar, Ello. Surto en un moment.
Leia dedica uns segons a centrar-se. Es posa una bata i es
renta la cara, llavors surt a rebre al seu hoste.
Conder Kyl és un home malgirbat alhora que elegant. Sembla
un caos controlat. La seva roba és moderna, molt moderna fins i tot per a
l'estàndard chandrilà. Porta una llarga armilla negra i uns pantalons de pell
cenyits. Es posa dempeus en entrar la Leia.
—General Leia —diu.
—Aquesta paraula em posa nerviosa. General.
—Ja, és que... no sóc militar.
—Ho sé. Jo et vaig contractar, recordes?
Conder somriu, avergonyit:
—Sí, per descomptat, Sa Altesa.
És divertit una trobada així, a mitjanit. En secret. Li
recorda als seus dies en la Rebel·lió. Només que ara s'està amagant del seu
propi govern.
—Tens notícies?
—Sí —respon. Llavors col·loca un petit trípode al centre de
la taula; les seves potes metàl·liques encaixen amb un clic. Immediatament,
l’holoprojector genera una imatge del planeta dels wookiees, Kashyyyk—. Això ho
ha gravat el droide sonda.
Ha estat pràcticament impossible obtenir informació sobre
Kashyyyk. És un planeta tancat, protegit. L'Imperi el té agafat pel coll. Però Leia
confiava que un petit droide sonda aconseguiria escapar als seus escombratges.
Per això va contractar a Conder (segons té entès, és amic de la Norra) per
construir un droide sonda dissenyat per al sigil, capaç de piratejar les
freqüències imperials i gravar imatges perquè la Leia pugui fer-se una idea del
que està passant aquí. La majoria de les dades que ha recollit han estat a
nivell d'òrbita i d'atmosfera, però té una càmera de llarg abast que pot
capturar imatges de satèl·lit.
Leia observa l'escena tridimensional. La imatge blava
parpelleja quan els tres destructors estel·lars comencen a moure's, i comencen
a...
—Oh! —exclama la Leia, cobrint-se la cara amb la mà. Un atac
orbital. Van a bombardejar tot el planeta. Però per què?
Conder segurament anticipa aquesta pregunta, ja que
desactiva la imatge i llavors reprodueix un arxiu de so.
—El droide sonda va interceptar aquesta comunicació de la
superfície. La va enviar Lozen Tolruck. No sé per què no la va encriptar, però
la qüestió és que el droide la va poder interceptar.
A través del projector sona la veu de l'home, acompanyada
per una visualització de les ones de so, amb els seus punts alts i baixos.
—Els terroristes han guanyat, Almirall Orlan. Els inhibidors
han caigut. Aquests animals estan... —la seva veu tremola en dir el següent—
...fugint del zoo. Bombardegi-ho tot. Que només quedin cendres. Enviant codi
d’autrrr... autorització ara mateix. Comenci campanya orbital.
La veu es talla.
Leia necessita un moment per processar-ho.
Ha estat Han. Ha d'haver estat ell. Si hi ha algú capaç de
suscitar una reacció tan extrema com bombardejar un planeta sencer, és ell.
Però i ara què? Un bombardeig orbital serà una campanya
terrible i perllongada. No es detindran fins que bona part del planeta estigui
mort. I això significa que Han i els altres no poden escapar. Podrien morir
aquí.
Ha arribat el moment. Això ha d'acabar ara mateix.
El pla que va decidir després de la seva breu trobada amb la
Mon Mothma ja no podrà esperar fins a passat el Dia de l'Alliberament. La
celebració és demà, però cada moment és important. No pot malgastar-los.
—Gràcies —diu la Leia—. Faré que et transfereixin els
crèdits al teu compte immediatament.
—No —respon ell, amb un gest de rebot—. Aquesta vegada
convida la casa.
—Et dec crèdits, Conder.
—Estem en pau. Ja em pagarà la propera vegada.
—Gràcies.
—Li puc fer una pregunta? Què pensa fer, Sa Altesa?
—Vaig a fer el que hauria de fer una esposa de tant en tant
—li respon—. Vaig a rescatar al meu marit.
***
La Gran Almirall Sloane no pot dormir.
Demà és el primer dia de les converses de pau. Les
preocupacions l'aguaiten i la corroeixen per dins, com insectes mastegant la
polpa podrida d'un arbre vell. Sap quin és el seu paper en les converses de
pau: no es tracta d'aconseguir cap tipus d'acord amb els conspiradors de la
Nova República, sinó més aviat distreure'ls de l'atac imminent. I llavors
ajudar a dirigir aquest atac des de terra. Rax li va dir:
—Serà una heroïna. Això cimentarà el seu rol com a
Emperadriu, o com vulgui dir-se. La galàxia la veurà en totes les pantalles. La
seva valentia s'emetrà per HoloNet.
Ella li va preguntar:
—No correré perill?
Al cap i a la fi, sembla estrany posar a algú tan valuós
enmig del camp de batalla. Sloane li va recordar que Palpatine sempre estava
aïllat, tothom ho sabia. Rarament feia acte de presència, tret que ja controlés
l'entorn en el qual entrava.
—Anem a controlar l'entorn —li va respondre Rax—. Ja ho
veurà. No correrà un perill substancial. No la mataran. A més, l'atac li donarà
moltes oportunitats d'obrir-se pas.
Podria ser un parany. O una de les seves proves.
Però, encara que ho fos, l'oportunitat d'atacar Chandrilà és
seductora. Els garantiria el domini. Tornarien a demostrar-li el seu poder
militar a tota la galàxia desvetllant les flotes secretes que tenen amagades en
diverses nebuloses...
En pensar-ho, sent un gran plaer.
Però ara mateix necessita dormir. Es posa a escoltar una
història barata sobre un droide detectiu anomenat ADAM, que té intel·ligència
artificial. En realitat, el droide no és realment un detectiu sinó un assassí.
Intenta deixar-se portar per la història, però la seva ment no es deté. Llavors
es posa dempeus i comença a caminar per l'habitació. Treu un mapa estel·lar
galàctic per contemplar l'estat actual dels actius imperials. No obstant això,
això no fa més que deprimir-la. Han perdut tant en tan poc temps... Kuat ha
caigut. G5-623 està caient. Encara que Rax ho ha permès voluntàriament, i
Sloane està secretament contenta de veure’l caure. L'esclavitud mai ha format
part de l'Imperi perfecte que ella té en el cap. Potser fos alguna cosa
necessària durant molt temps, però ara la galàxia ha de contemplar la glòria de
l'Imperi... i no es pot mostrar l'esplendor a través de l'esclavitud.
L'esclavitud no és símbol de força, sinó de feblesa.
Els ciutadans haurien de servir a l'Imperi perquè és el
correcte. Per què anaven a triar una altra cosa?
Tot això no és més que una distracció.
«Dormir. Necessito dormir. Necessito estar fresca,
preparada, conscient».
Però en lloc de dormir, es posa a escoltar una de les òperes
preferides de Rax: La Cantata de Cora
Vessora. Rax li va donar una versió sense veu; solament música.
Al principi, la troba com una distracció més. Per a ella la
música és soroll, una ximpleria per dormir als idiotes.
Però aviat s'adona que comença a sentir-se apaivagada. Les
cordes i la percussió. Les xiulades i el tamborineig. Li aletegen les
pestanyes. La ment se li posa en blanc.
«Potser jo també sigui una idiota».
La música l'arrossega, com una ona suau que l'allunya de la
riba i la porta fins al mar. La captiva amb la seva bellesa etèria.
No fa que es dormi, però li deixa descansar la ment una
estona. Potser hauria de confiar en Rax més sovint. Demà serà un gran dia.
Aviat sabrà si podia confiar o no en ell.
O si ha estat una idiota.
***
Treballen junts fins a ben entrada la nit. Temmin i Brentin.
Com abans. Tem fa com si res hagués canviat, com si tot fos igual. Però quan li
demana per quarta vegada que li passi el tornavís d'arc i Brentin està amb la
mirada perduda en un punt indeterminat, Temmin ha de reconèixer-ho: s'ha
trencat la màgia.
Davant d'ells, en la superfície de treball, tenen el
valacordi que va comprar Tem. Va tenir la brillant idea de modificar-lo perquè
es toqués sol, perquè el seu pare pogués gaudir d'ell sense la pressió d'haver
de tocar-lo. I per a la seva sorpresa, Brentin va accedir. Però el seu pare
sembla estar desconnectat, com si només estigués aquí en part.
—Papa, passa res?
—Res —respon Brentin, amb un petit somriure forçat—. Només
és que estic cansat. Ha estat un dia molt llarg.
—Ah... val.
De sobte, Brentin es posa dempeus.
—Vaig... vaig a fer una passejada.
Clar. Per descomptat. Aquests passejos seus. El seu pare
se’n va. I Temmin li segueix.
Brentin va serpentejant pels carrers de Ciutat Hanna, i
Temmin també. Aquí, a la capital, gairebé ha arribat el gran moment. Les carpes
estan preparades, i també les parades de menjar i els generadors. La celebració
del Dia de l'Alliberament comença al matí amb una desfilada, i llavors arribarà
Sloane. Les converses de pau se celebraran al mateix temps que els actes del
Dia de l'Alliberament. «Per distreure a tothom», pensa Temmin. Per donar-los
espectacle mentre aquest monstre de l’Sloane intenta salvar-se d'un judici pels
seus crims de guerra. A Temmin li dóna molta ràbia que li ofereixin
l'oportunitat de defensar-se. Últimament, Temmin sent ràbia sovint.
Segueix al seu pare, que surt del districte residencial,
travessa els jardins i teatres, passa pel vell Mercat de Hannatown, que ara
està molt tranquil, i recorre les paradetes de pakarna que hi ha al costat del
mar. Aquí és on Temmin el perd. Tomba una cantonada i... puf. Brentin ha desaparegut. En aquest moment pensa que no hauria
d'haver-li dit a Ossos que es quedés a l'apartament. El droide podria realitzar
un escaneig a la recerca de la signatura vital del seu pare...
Un moment. Allà. Veu una forma que surt de l'avinguda
Barbican i baixa cap a la platja de pedres, en direcció al mar. Temmin el
segueix corrent.
S'alça una brisa marina que juga amb els rínxols de Temmin i
li porta aroma de peix. Llavors s'adona que aquí estan els molls. Al costat del
moll està la llotja de peix, on uns droides processen la pesca del dia, com
alaskors i marinals, cames d'estel i valves de perles. Ara mateix la llotja
està a les fosques, en silenci. Els molls s'endinsen en el mar com unes
llargues ombres fosques. Al final d'un dels embarcadors veu a Brentin. I no
està sol.
Però, qui és l'altra persona? Potser un pescador. Els vells
llops de mar que abans es guanyaven la vida pescant, abans que el procés
s'automatitzés, encara es congreguen aquí abans del clarejar. Brentin s'ha
trobat amb un d'ells i aquí estan, conversant. No? Té sentit.
Temmin s'acosta, però ho fa en total silenci. Es diu a si
mateix que és per no espantar-los, però en realitat és difícil ignorar aquesta
ombra de dubte que li recorre tot el cos, com un lladre entrant d'amagatotis
per robar-li la confiança, tros a tros.
S'ajup a un costat de la llotja. A través de les finestres,
veu les formes esquelètiques dels droides apagats durant la nit, que s'alcen
sobre les cintes transportadores com sentinelles congelats. Ara està content de
no haver portat a Ossos. Si a Ossos hi ha alguna cosa que se li dóna malament,
és quedar-se en silenci.
Temmin corre a un costat de l'edifici de la llotja. S'ajup
darrere d'una muntanya de contenidors de peix.
Ara pot veure més, sota la llum de la lluna.
El pare està aquí amb... un guàrdia. De Chandrilà. A Temmin
li sona molt. El reconeix. Era el guàrdia que vigilava la cel·la de Yupe Tashu.
Té la mateixa cresta de pèl ros, i no el pot veure des d'aquí, però aposta el
que sigui al fet que aquest guàrdia també té els ulls clars i una cicatriu en
la barbeta.
«Quina estupidesa», pensa Temmin. El seu pare està xerrant
amb un guàrdia. Potser sobre demà. Està previst que els seus pares estiguin
demà en la tarima durant el Dia de l'Alliberament, juntament amb la cancellera
i la Leia i la majoria de captius que han tornat. Segurament té a veure amb els
esdeveniments futurs.
I ell estava preocupat! Quin ximplet.
Temmin es posa dempeus i corre cap a l’embarcador, saludant
amb la mà.
—Ei! Papa!
Els dos homes es tornen cap a ell.
És llavors quan li torna aquesta inquietud. Hi ha alguna
cosa que va malament. Brentin no li saluda. El guàrdia es posa rígid. Està molt
tibat.
—Tem —diu Brentin.
Temmin deixa de córrer i redueix el pas.
—Papa, no... Només volia saludar-te i fugir de la mama.
El guàrdia arrufa les celles.
—Encarrega't d'això, o ho faré jo.
Brentin assenteix amb el cap.
Temmin és a punt de preguntar: «Encarregar-te de què?».
Però no té temps. El seu pare es torna cap a ell amb un
blàster a la mà. I Brentin prem el gallet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada