Deute de vida (XXXVIII)

Anterior

CAPÍTOL 38 

Norra observa la massa de gent. Milers de persones s'han concentrat a la plaça per presenciar el discurs de la Cancellera Mon Mothma i per escoltar les històries dels alliberats de la presó de Kashyyyk. Al costat de la Norra està Brentin. Norra li agafa de la mà i la hi estreny una mica. Brentin té el palmell de la mà coberta de suor. Està pàl·lid. Brentin es mossega el llavi i dirigeix la mirada a la gentada, però no mira a la gent. Centra la mirada en un punt fix enmig del no-res. Norra sospita que ella està igual. La travessen emocions molt diverses: la preocupació d'haver de parlar-li a tota aquesta gent, la certesa que quan ho faci probablement acabi vomitant sobre aquest uniforme naval tan formal i, finalment, la inquietud per Temmin. Perquè si no està aquí, significa que segurament estarà realment enfadat amb ella.

No estan sols en l'escenari. La cancellera s'ha col·locat davant de dotzenes de presos alliberats de l'estranya nau-presó de Golas Aram. I també han vingut altres oficials: senadors, generals, almiralls. Norra no veu a l’Ackbar entre ells, però sí a la Comodora Agate, el rostre de la qual reflecteix aquesta expressió tan característica d'orgull i gravetat, tots dos deguts a la guerra.

A Norra li sembla veure al General Madine al fons. I al costat d'ell, a Durm Harmodius, senador de Chandrilà.

Quina companyia té. Al cap i a la fi, ella és una desertora.

Si mira per sobre del mar de rostres, la plaça està envoltada pels alts edificis del centre de Ciutat Hanna, que semblen penya-segats blancs. Al fons, es veu el mar. Davant d'ella veu una sèrie de fileres fosques: són les balconades de la Vella Casa de la Trobada, que estan reservats per a diplomàtics, senadors i altres emissaris, per poder veure les celebracions del dia.

A dalt de tot veu la balconada reservada al monstre imperial, l'Almirall Rae Sloane. Norra intenta no pensar en ella. Intenta no pensar en res d'això. Ni en aquesta dona, ni en Temmin, ni en la necessitat que sent de sortir corrent abans de vomitar.

La Mon Mothma dóna uns passos cap endavant, flanquejada pels seus dos consellers: la togruta Auxi Kray Korbin i el chandrilà Hostis Ij.

Per sobre de la multitud suren diversos droides càmera. Tenen les holo-lents esteses. Alguns capturen imatges estàtiques amb flaixos blaus, uns altres graven els esdeveniments. Norra intenta no mirar-los.

La Mon Mothma es puja a un vell podi de pedra blanquinosa. Està una mica esmicolat pels costats però segueix sobrevivint al pas del temps.

—Hola, Chandrilà. Hola, Nova República. I salutacions a tota la galàxia. Sóc la Cancellera Mon Mothma...

Un gran aplaudiment.

Per sobre d'un aplaudiment ensordidor, Temmin li crida al guàrdia que li bloqueja el pas a la plaça.

—Necessito veure a la meva mare! Està en l'escenari!

Darrere d'ell, el Senyor Ossos es mou amb impaciència.

—La plaça està plena —respon el guàrdia quan la gentada es calma—. Hauràs d'esperar.

—No puc esperar. Això és molt important.

—Estic segur que ho és —diu el guàrdia, fent un pas cap endavant i empenyent a Temmin cap enrere—. No obstant això, hauràs d'esperar, nen.

—No sóc un... —«Deixa-ho», pensa—. És possible que hi hagi gent en perill —això és una suposició que fa, encara que no està realment segur que sigui cert. No obstant això, sap que alguna cosa passa. I quan hi ha un misteri així, sol haver-hi perill—. Si us plau.

—En perill, dius? —diu el guàrdia mentre es treu un bastó de la cama. La punta blanca brilla i deixa anar unes espurnes blaves. És una llança de xoc. L'apunta cap a Temmin, no per colpejar-li, sinó com a amenaça—. Aparta't, nen, o usaré...

L'aire s'omple amb el grinyol dels servomotors. El Senyor Ossos es llança cap endavant, aferra el braç del guàrdia i el retorça cap amunt. La llança de xoc colpeja amb força en el seu casc daurat. El guàrdia crida i es desploma. Els seus peus s'estremeixen i reboten sobre el terra, però la resta del cos es queda quiet.

—Oh, oh —diu Temmin.

—AMENAÇA A AMO TEMMIN NEUTRALITZADA.

—Almenys no l’has matat —respon Temmin. A les seves esquenes, se senten crits. S'acosta un trio de guàrdies, dos d'ells amb llances de xoc, un amb un blàster—. Anem, Ossos!

La Mon Mothma està donant el seu discurs:

—... Els ciutadans que hi ha en aquest escenari representen el millor que pot oferir la galàxia. Molts d'ells són els arquitectes originals de la Rebel·lió, una aliança de planetes a la recerca del bé i la llibertat, que volien alliberar-nos a tots de la corretja d'un Imperi que va subjugar a innombrables sistemes, mantenint l'ordre a través de la força bruta i una autocràcia sense encís. Aquesta època ha acabat i l'Imperi ha perdut el seu poder.

Més aplaudiments.

Aquí fora, entre la gentada, Norra veu moviment. El seu ull de pilot està entrenat per veure coses així. En el buit fosc de l'espai profund, és vital saber identificar si una llum és una estrella o és una nau enemiga sortint de la velocitat de la llum.

Aquí, és com percebre un lleu sotrac enmig de tota la multitud. No pot distingir el que està ocorrent, però veu les empentes i els caps que es giren.

La cancellera segueix parlant:

—Amb lentitud però amb seguretat, l'Imperi va perdent terreny. Planeta a planeta, sistema a sistema. Se li està esgotant el temps. I allà on l'Imperi s'esfondra, la Nova República s'alça d'entre les ruïnes per recollir les peces i reconstruir el que ells van danyar. I noti's que dic van danyar i no van destruir. L'Imperi ens ha deixat trontollant, sí, però els danys que han causat no són permanents. El camí no està tallat. El camí està buidat i ens pertany a nosaltres.

Aquí. Algú s'està obrint camí a través de la multitud. Norra veu els cascos daurats dels Guàrdies del Senat, que el segueixen a prop. Un moment. Qui s'obre pas entre la gentada no és una sola persona.

Són dues.

I una d'elles no és una persona. És un droide. Un droide que Norra reconeix.

«El Senyor Ossos», pensa. Oh, no. No, no, no. Ara no. Temmin, què has fet? Norra el veu a ell també. Una mata de pèl esvalotat amb un petit monyo. Norra el mira fixament. Les seves mirades es troben. Temmin li està cridant alguna cosa mentre agita els braços, però no serveix de res. La multitud torna a aplaudir, i el baluern s'empassa qualsevol altre so.

Sloane té els braços recolzats en la balconada i la barbeta sobre els dits creuats. La cancellera no para de parlar. Que si llibertat això, que si democràcia allò, però sense reconèixer ni una vegada que la major amenaça a la qual s'enfronta la galàxia no prové de l'ordre imperial sinó de la seva absència.

L'única cosa que pot fer és esperar que l'atac comenci ràpid. Sap que Rax l'estarà observant. Tot aquest espectacle simiesc està sent retransmès per HoloNet. Sloane serra la mandíbula i confia que Rax ho tingui tot sota control.

«Que comenci ja l'atac», pensa Rae. Com si els seus pensaments poguessin ser transmesos a través del temps i l'espai. «Ara és el moment».

—Hem perdut a massa gent en el camí, però avui no cal mirar enrere al que hem sacrificat. Cal mirar endavant, cap al futur —diu la Mon Mothma—. Un futur que ara està a les nostres mans gràcies a tots aquells que alliberem de la presó confidencial imperial: herois com l'antiga governadora de Garel, Jonda Jae-Talwar; el cirurgià i cònsol de Hosnian Prime, Plas Lelkot, que va ajudar a amagar a refugiats imperials al seu propi castell; a l'operador de ràdio Brentin Wexley d’Akiva, que ell només va transmetre el nostre missatge per tota la Vora Exterior i l'esposa de la qual Norra va liderar l'equip que va rescatar-lo, a ell i a tots els altres...

Norra sent el seu nom però li sembla un so llunyà, com un soroll perdut enmig de l'oceà. L'única cosa que pot fer és observar al seu fill, que s'obre pas a través del mar de gent. Surt del seu ensomni i es torna cap a Brentin per dir-li-ho...

Però el que veu no té sentit. Brentin té el braç estès. A la mà porta una petita pistola: un blàster de butxaca de tres trets.

La apunta directament cap a la Cancellera Mon Mothma.

Norra crida i l’agafa del braç per aixecar-li-ho...

Però és massa tard. El blàster ja s'ha disparat.

«No!»

Temmin veu al seu propi pare desenfundant alguna cosa. Una pistola negra mat, petita i fàcil d'amagar. Mentre apunta a la Cancellera, Temmin veu que el seu pare no està sol. Tots els captius alliberats les tenen.

La seva mare també ho veu. Agafa la pistola...

Es dispara just quan algú es llança sobre Temmin. El dolor l’envaeix quan un d'aquests bastons el copeja amb força en el costat. Li tritllegen les dents i se li queda la llengua insensible. Durant uns moments el seu cos sembla poc més que un sac de carn. El guàrdia li dóna la volta... Però llavors Ossos aferra al guàrdia i l’empeny cap enrere com si fos poc més que un vell ninot raquític.

Dos guàrdies més avancen cap a ells. Ossos els fa front amb les seves fulles.

Una vestidura blanca s'agita i la Cancellera cau al terra.

Norra retorça el braç d’en Brentin cap amunt perquè no pugui disparar més. Brentin es torna per mirar-la a la cara. El seu rostre és com una màscara de terror. És com si no es pogués creure el que acaba de fer. Té la boca oberta en una expressió desesperada i els ulls plens de llàgrimes. Brentin articula les paraules «ho sento», i llavors li llança un cop de genoll a la panxa...

—Brentin! —crida Norra.

Brentin li fum al clatell amb la culata de l'arma i Norra cau al terra.

Norra roda pel terra, queixant-se de dolor. La tarima està sumida en el caos. Ara és quan s'adona que el seu marit no està sol en aquest acte. Massa tard. Els altres captius també porten pistoles i estan disparant a tothom que està reunit en l'escenari i directament al públic. Els trets esbiaixen l'aire. Algú cau prop d'ella. Un dels consellers de la cancellera, Hostis, es desploma al seu costat. Una serp de fum surt d'un forat en el seu cap. Norra s'esforça per mirar al seu voltant. Brentin no està aquí. Regna el pànic. Un dels captius alliberats es deté davant de la Norra: és la primera a la qual ha esmentat la cancellera, Jonda Jae-Talwar, una dona alta de pèl blanc. Té la cara coberta amb una màscara de ràbia mentre dispara contra la multitud.

Norra l'agafa per la cama i tira d'ella. La traïdora crida i cau d'esquena al terra; els seus pulmons es queden sense aire. A Norra no li resulta molt difícil arrabassar-li la pistola de la mà. En el rostre de la dona es percep un estrany moment de claredat, com el sol que s'obre pas en apartar-se els núvols. Diu alguna cosa, una cosa difícil de sentir entre els trets i els crits fragorosos. Quelcom que podria sonar com:

—Què he fet?

Norra no sap què respondre-li.

L'única resposta que pot proporcionar-li és un cop de puny directe al nas. Les pestanyes de la Jae-Talwar aletegen i queda inconscient.

Norra es posa dempeus i a punt està de tornar a caure. Sent un brot de dolor en el clatell, on ha rebut el cop de Brentin. Veu doble, després triple, i al final se li ennuvola la vista. Davant d'ella veu una forma blanca desmanegada: és la Mon Mothma, en el terra. I just al costat està la Comodora Agate forcejant amb un dels presoners alliberats, un rodià que sacseja una pistola. Norra es trontolla anant cap allà...

Flas. La pistola es dispara. El cap de l’Agate es bolca cap enrere; Agate llança un crit mentre cau i es colpeja contra el podi. El rodià aixeca l'arma, disposat a acabar el treball. Norra el reconeix: es diu Esdo. Va ser l'adjunt d'un senador de Coruscant fins que va acabar empresonat en aquesta nau-presó. Norra s'abalança sobre ell i li clava un cop. El rodià cau al terra, i Norra aparta la pistola d'una puntada de peu.

Agate té les mans sobre la cara. Entre els dits, Norra veu la pell fosca socarrada.

—Vés-te’n —li diu Agate—. Posa't fora de perill.

Norra assenteix amb el cap. Davant d'ella veu a la togruta, Auxi, ajudant a aixecar-se a la Mon Mothma. «No està morta», pensa Norra. Una mica de bones notícies en aquest dia terrible. La cancellera té l'espatlla xopada en vermell. Sang.

Els guàrdies omplen l'escenari, llançant trets d'atordiment sobre la massa dispersa de captius alliberats. Norra no veu a Brentin per enlloc.

Necessita trobar-lo. Ara mateix.

Sloane no s'esperava una epifania com la qual està experimentant, ni tampoc la desitja. Mentre veu els esdeveniments que es desenvolupen sota la seva balconada, ho comprèn: «Aquest és l'atac que planejava Rax».

Porta la seva petjada pertot arreu. Com ho ha fet? Això no ho sap. Aquests rebels que han tornat de la presó han estat... programats d'alguna manera. Convertits en traïdors, en assassins.

És l'obra d'un geni.

I li repugna.

Sense poder apartar la mirada del caos, Sloane parla amb Adea, que està dempeus darrere d'ella:

—Això no és la guerra —diu amb veu cansada—. Això no és una batalla. Això és una altra cosa —«És una prova», diu una petita veu en el seu interior—. Així no és com ens comportem. Així és com ho fan ells, amb insurrecció i terror.

Aquests no són els esdeveniments que Sloane esperava presenciar avui. On estan les naus? On està la seva flota descarregant el sagrat foc imperial sobre Chandrilà? Però aquí està, i ha de gestionar-ho.

La Mon Mothma l'ha deixat aquí amb Adea i amb un contingent de guàrdies. Tracta a Sloane com una convidada d'honor, però prenent precaucions. Sloane es torna. Queden cinc guàrdies de la Nova República. I dos dels seus, els Guàrdies Reials de capa vermella, vigilant en silenci.

Adea està darrere d'ella, tremolant lleugerament.

Sloane els fa un subtil senyal amb el cap als dos Guàrdies Reials.

Els guàrdies de la Nova República no tenen cap oportunitat. Els soldats triats per servir a Palpatine i portar la capa vermella d'elit són individus buits. En el seu interior solament posseeixen coneixements de com defensar i com matar. Amb una xiulada de la seva capa i uns girs de les seves armes, en menys de deu segons els cossos dels guàrdies de la República estan escampats pel terra.

Sloane parla als capes vermelles:

—Endavant. Buidin el camí i assegurin la meva nau. Adea i jo vindrem poc després.

No diuen res, ni tan sols assenteixen. Simplement obeeixen les ordres.

—Necessitem un pla —li diu Sloane a Adea.

—Com ha dit, els guàrdies buidaran el camí...

—No —replica Sloane, amb certa agressivitat—. Un pla més ampli. Aquest atac aberrant no pot convertir-se en la nostra manera de fer les coses, Adea. Hem d'encarregar-nos ràpidament de Rax. Sense pietat. Si li donem temps, li donarà la volta a això com sempre fa. Intentarà convèncer als altres que ha estat alguna cosa assenyada, un mal necessari.

—I què hi ha de dolent en això? Segur que la Nova República quedarà tocada...

Sloane es torna i mira a través de la balconada. Ara veu que l'escenari s'omple de guàrdies. La cancellera està dreta i desapareix envoltada d'un cercle de protectors. La Mon Mothma està viva. Bé. Aquesta dona no ha de morir. Ha d'agenollar-se com a senyal de vassallatge. Aquest és l'únic destí que Sloane acceptarà per a la ingènua cancellera.

—No es deixi seduir per Rax —diu Sloane, sense apartar la mirada de l'exterior. La multitud ha embogit—. A mi em va seduir. Estupidesa temporal per la meva banda. Em vaig dormir en els meus llorers i això és el que va ocórrer. Hauríem d'haver vingut amb la flota. Necessitem demostrar habilitat marcial. L'Imperi és com un martell que aixafa el desordre, no un ganivet clavat entre unes costelles desprevingudes. Rax ha de ser arrestat, i després executat. I ho faré jo.

Adea no diu res. El seu silenci resulta ensordidor.

I llavors arriba la segona epifania inesperada.

—Adea —diu Sloane, tornant-se cap la seva assistent. Adea està aquí, empunyant el rifle d'un dels guàrdies. El canó apunta directament al cap de l’Sloane. Adea ja no tremola. S'alça ben alçada, segura de les seves accions. Sloane sospira. «Ella no. Si us plau, ella no», pensa.

—Arribo tard, no? Les dues hem estat estúpides, Adea.

—Rax és el camí a seguir. L'Imperi ha d'estar disposat a canviar. Hem d'estar disposats a fer el que sigui per demostrar a la galàxia el que significa desafiar-nos.

—No m'apunti amb aquest rifle, Adea.

—Això ha estat una prova. Volia que vostè ho acceptés, que veiés les coses com ell. No havia de ser així. Podria haver-li ajudat a governar. I jo estaria amb els dos, ajudant-los a remodelar l'Imperi i la galàxia.

—No vull que l'Imperi ho remodelin les seves mans. I tampoc vull que Rax la remodeli a vostè. Hem treballat bé juntes, vostè i jo. Vostè creia en la meva visió, no? —no obstant això, ara ho entén. Adea l'ha traït des del principi, veritat? Donant-li informació a Rax sobre ella. Així va poder saber que havia anat a Coruscant. Així va saber sobre la seva trobada amb Mas Amedda. Sobre tot. Potser encara hi hagi esperança—. Baixi aquest rifle. No li donaré més oportunitats, Adea. Baixi. Aquest. Rifle.

Però Adea no ho fa. Està decidida. De debò.

Que així sigui.

Sloane fa una finta a l'esquerra i després es mou cap a la dreta. Adea no té entrenament de combat. El rifle segueix el primer moviment de l’Sloane i dispara. El raig del blàster travessa l'espai on estava Sloane segons abans.

Sloane li llança un cop de puny als ronyons. Adea crida. Llavors intenta apuntar a Sloane amb el rifle...

És una decisió incorrecta. A Sloane no li resulta difícil arrabassar-li l'arma de les mans. Li dispara a boca de canó, en ple pit.

Adea obre molt els ulls, i en ells Sloane veu a una noia en la qual va confiar. Una noia que hagués pogut ser la seva filla en una altra vida.

Els llavis de l’Adea es mouen, però no emeten cap so. Cau al terra.

Sloane es pren un moment. I en aquest moment, la ràbia s'apodera d'ella com una taca d'àcid.

«Vaig a matar a Gallius Rax».

Sloane surt de la sala amb el rifle a la mà.

***

«Brentin...»

Norra s'enfronta a la gentada. El pànic s'ha apoderat d'ells. Normal. També de la Norra. En algun lloc sent a algú plorant. Llavors més trets blàster. Intenta imaginar el que ha ocorregut, la qual cosa està ocorrent, però no ho aconsegueix. Veure en aquests captius en un merescut pedestal i que comencin a atacar... és absolutament incomprensible.

«Brentin...»

El seu marit és part d'això. Ha intentat assassinar a la cancellera. A qui més hagués atacat si ella no l’hagués detingut? I on ha anat? Ha de trobar-lo.

Per detenir-lo, naturalment. Però també per comprendre què ha ocorregut. Per mirar-lo als ulls una vegada més i descobrir si l'home que ha fet això segueix sent el seu marit, si el seu marit segueix aquí.

«Brentin, per què?»

S'obre pas per la plaça buscant al seu marit, però també buscant al seu fill. Temmin ho sabia. Ha intentat avisar-la. On està ara?

«Has de pujar».

Norra és pilot. Necessita altura, com un falcó en buscar a la seva presa. S'obre camí a cops de colze fins a la Vella Casa de la Trobada i puja un parell de graons. Gairebé es queda sense alè en fer-ho. Veu un cos en l'entrada, un senador ottegan, amb els ulls vidriosos i grisos com els de un droide. Això significa que aquí hi havia captius, no? Per descomptat.

No tots estaven en l'escenari. Alguns probablement estaven aquí. Mirant. Esperant.

Norra segueix endavant. Aquí ja no pot fer res.

Aconsegueix pujar fins a una de les terrasses buides. La multitud ja ha començat a dispersar-se i els guàrdies estan intentant tancar la plaça. Bé. Amb sort, atraparan a tants captius com puguin. Cal obtenir respostes.

I llavors, Norra el veu.

Brentin Wexley. A l'altre costat de la plaça. Està creuant per un dels passadissos elevats, en direcció a la plataformes d'aterratge.

Norra serra les dents i va en aquesta direcció.

***

—Alto aquí.

Temmin es deté darrere del seu pare mentre aquest fuig pel passadís elevat. Més enllà veu centenars de plataformes d'aterratge en un extrem de Ciutat Hanna. I després està el mar.

El seu pare es deté de cop, encara amb la pistola a la mà.

Temmin no va armat, i està sol. Ossos no està amb ell, s'ha quedat a la plaça distraient als guàrdies perquè Temmin pogués fugir.

Brentin es torna lentament cap a ell.

—Tem —diu el seu pare; almenys sona com el seu pare. Li tremola la veu.

—La mama tenia raó. No ets tu.

—Sí que sóc jo. Però... —les seves paraules moren abans de sortir per la boca. Es queda aquí, en silenci. Lentament, aixeca la pistola, gairebé com si no volgués fer-ho. Com si una corda invisible estigués tirant-li del canell i aixecant-li el braç. O potser són imaginacions seves. Potser el seu pare vol matar-lo de debò. Temmin es queda quiet, amb la barbeta alçada. Intenta no plorar, però fracassa estrepitosament. Les seves galtes es tiben i se li omplen els ulls de llàgrimes. No pot apuntar-li amb un arma, així que li apunta amb un dit acusador.

—Has matat a gent.

—No diguis això.

—Però ho has fet. Ets de l'Imperi. Sempre ho has estat? Va ser tot una mentida? Et feies el tipus bo perquè no sabéssim com eres de malvat?

—No. No! Jo... jo mai...

—Dispara. Endavant. Ja m'has disparat abans.

La pistola tremola.

Brentin intenta resistir-se. El conflicte és evident en el seu rostre, com si estigués lluitant amb si mateix. La pistola se sacseja violentament a la seva mà mentre doblega el braç, i lentament apunta l'arma...

Al seu propi cap.

—No! —crida Temmin, i surt corrent cap a ell. Dóna un salt i es llança sobre el seu pare. El blàster es dispara i cau al terra. Brentin mira al seu fill amb uns ulls inexpressius—. No, no, no, no et moris —aquests ulls parpellegen. El tret ha fallat. Temmin ha arribat a temps, i Brentin està viu.

El seu pare crida i li llança un cop de puny a la panxa. Es treu al noi de damunt i surt corrent. Deixa al seu fill sense alè, plorant en el terra del passadís elevat.

«Papa...»

***

El guàrdia amb la mata de pèl ros i la petita cicatriu en la barbeta està aquí dempeus, mirant cap avall. Yupe Tashu, antic conseller de l'Emperador Palpatine, mira cap amunt amb la barbeta xopada de la seva pròpia saliva.

—Hola, guàrdia —diu Tashu, amb la boca densa.

El guàrdia aixeca la reixa que manté tancat a Tashu.

—Has vingut a matar-me? —pregunta Tashu, i les seves paraules es dissolen en un riure embogit. El seu riure dóna pas a un atac de tos. Una sèrie d’espasmes li recorren el cos i acaba enroscat com una bola. Respira amb dificultat. Llavors li diu—. He sentit trets.

—Ha sentit bé. Però vostè no és un objectiu.

—Llavors, què sóc?

—Un home lliure.

Torna a petar-se de riure, i acaba amb els mateixos espasmes pulmonars.

—La Foscor m'ha salvat. He suplicat durant molt temps.

—Pot anar-se’n. Hi ha una nau esperant. Plataforma d'aterratge E-22.

—I els altres hostes? Shale, Crassus i Pandion?

—Pandion va morir, estúpid. I ara els altres s'han unit a ell.

Tashu es posa a peu dret sobre unes cames febles i tremoloses.

—Els heu assassinat?

—Sí, jo.

—Per què?

—Perquè em van ordenar que ho fes. De la mateixa manera que em van ordenar que li alliberés.

—I qui t'ha ordenat això, guàrdia?

—El nostre nou emperador. Ara ha de servir-li a ell.

A Tashu li tremola el llavi. Palpatine ho era tot per a ell. La idea de servir a una altra persona li sembla un acte flagrant de traïció. Als qui traeixen a Palpatine, els espera el buit. «Als traïdors els espera el buit».

—Jo només serveixo a Palpatine.

—L'Emperador Rax també serveix a Palpatine. Ara vagi's.

Tashu assenteix amb el cap.

—Sí. Sí. Té sentit. Forma part d'un pla, no? Un pla que jo no podia veure? Sidious sempre tenia un pla...

Es posa a riure una vegada més, i llavors passa per davant del guàrdia a tot córrer. Per si de cas aquest home estrany canvia d'opinió a l'últim moment.

«Per fi sóc lliure».

***

«Merda!» Norra s'ha perdut. La Vella Casa de la Trobada és un laberint. Pensava que podria travessar la part central i sortir pel costat que dóna al mar, al costat de les plataformes d'aterratge, però aquest és un edifici antic. Té parts modernes, sí, però gairebé tot és de quan els primers colons de Chandrilà es reunien aquí per dormir, menjar i parlar. Van viure vides senceres aquí, i aquest edifici no es va construir de cop, sinó capa per capa. Ara mateix, Norra està recorrent els seus passadissos, convençuda que està tornant sobre els seus passos.

No ha vist abans aquest panell de llum? Aquesta esquerda en la paret? Aquesta pintura sobre la primera trobada de la Polis? Es dóna la volta i busca una porta. Aquesta no l'ha provat abans, veritat? Norra estreny el panell que hi ha al costat de la porta amb el palmell de la mà. La porta s'obre.

I Norra gairebé ensopega amb algú.

—Tu —diu Norra.

—Tu —diu l'Almirall Sloane.

Norra directament li dóna un cop de puny en la cara.

Sloane es trontolla cap enrere, però es recupera ràpidament mentre una línia de sang li cau del nas com un cuc fugint. L'almirall es llepa la sang, alça un rifle blàster i dispara...

Però Norra roda cap a l'interior de la sala mentre l'aire s'escalfa al seu voltant. Els trets del rifle deixen cràters en la paret del fons.

Aquí la té. Aquí està la seva oportunitat. Tota la seva ràbia i la seva por s'afinen com una mira làser. Perquè Sloane està aquí. Aquest monstre és la causant de tot això.

El que Brentin ha fet en l'escenari no va ser la seva pròpia decisió... va ser Sloane. Ella és la titellaire que ha tirat dels fils. De sobte, sent un atac de remordiment en les seves entranyes. Si hagués fet el seu treball i hagués acabat amb aquesta dona quan va tenir l'oportunitat, res d'això hagués succeït.

Almenys ara pot acabar el que va començar.

Sloane entra per la porta, amb el rifle en alt. Norra colpeja el rifle amb el genoll. El canó surt disparat i li fum a Sloane en la cara. Sloane parpelleja, llavors s'ajup i es llança amb força contra Norra. Bam. És com si l'atropellés el tren gravitatori. Norra surt disparada cap a la paret del fons i es colpeja en el clatell amb el morter. Li sembla veure focs artificials darrere dels ulls. Una vegada més, veu que Sloane l'apunta amb el rifle...

Norra agafa el canó amb les mans i l’aparta. Pop, pop, pop. Una sèrie de trets fan que es desprenguin trossos de paret. Li cau un núvol de pols i pedres sobre el cabell i els ulls. No es pot concentrar i se sent marejada. L'única cosa que pot fer és aprofitar-se de la seva ràbia i utilitzar la força bruta...

Llança un fort crit gutural i li arrabassa el rifle.

Ho fa amb tanta força que el rifle surt volant i cau sobre el terra de pedra donant voltes. Norra es llança a per ell, però no arriba. Sloane aferra a Norra pel coll just quan fregava amb els dits el fred acer del canó del rifle. La imperial llança a Norra contra la paret i li descarrega una sèrie de cops de puny en el costat. Un darrere l'altre. Norra intenta defensar-se, però no té cap pràctica en el combat cos a cos i aquesta dona ataca amb la tenacitat d'un bombardeig orbital.

—Ja me'n recordo de tu —diu Sloane, furiosa—. Hauries d'estar morta.

—I... tu... també—respon Norra, esbufegant. Llavors aparta el cap a un costat, i li clava un cop de cap en la barbeta. Això li dóna una mica de temps per moure's, per respirar, per pensar que no va a morir.

No descansa massa temps.

Norra es llança contra Sloane amb tot el seu pes. La imperial la rep amb els punys alçats, i absorbeix cada cop que li propina Norra. Llavors Norra recorre al joc brut. Li dóna una puntada de peu en el genoll a l'almirall imperial, que crida quan la seva cama surt disparada cap enrere...

Però aquí no acaba tot. Bam. El cap de la Norra s'estremeix i nota el sabor de la sang en la boca quan un fort cop de puny li parteix el llavi. Un altre puny li impacta en l'ull, que no trigarà a inflar-se en un blau fosc. Norra llança un maldestre cop de puny, però Sloane ho esquiva ajupint-se i contraataca amb un cop en la panxa.

Puf. Norra es trontolla. Sent nàusees. Sloane l'agafa per un floc del seu cabell cendrós i li fum el cap contra la paret. Una vegada, dues, tres.

Bam, bam, bam. Amb cada cop, Norra sent que el seu cervell rebota dins del crani. Veu centelleigs de llum mentre les seves dents tritllegen i la seva llengua acaba coberta de sang.

«Vaig a perdre. Vaig a morir. He fracassat».

—Alto aquí! —diu una veu de dona en el passadís, seguida del so de trets de blàster. Norra rellisca per la paret fins caure al terra mentre Sloane surt corrent i els Guàrdies del Senat la persegueixen, disparant les seves armes.

Sloane maleeix entre dents. Ha perdut massa temps lluitant contra aquesta pilot. Aquesta dona no té cap importància, i no obstant això s'ha detingut a lluitar amb ella. Per què? S'ha deixat arrossegar per la ràbia. S'ha distret. Ara està fugint dels guàrdies en un edifici amb un disseny laberíntic. Pot ser que tingui el nas trencat. Té una dent solta. I el pitjor de tot, ha intentat recuperar el rifle blàster en sortir, però se li ha escapat de la mà quan els guàrdies han començat a disparar-li.

I llavors, enmig de la foscor apareix un raig de llum.

Travessa una porta i troba el camí: un passadís elevat que va cap a les plataformes d'aterratge. Al lluny veu nombroses plataformes sobre altes torres al costat de la riba del mar. Sota les plataformes, sorra, pedra i aigua. Sortir d'aquest planeta no serà fàcil, i està convençuda que a hores d'ara hi haurà alguna espècie de bloqueig orbital. Van a pentinar cada mota de pols estel·lar per trobar-la. I si la capturen? La llançaran a un pou fosc. Mai més tornarà a veure el seu Imperi, i Rax tindrà les mans lliures per arrossegar-lo cap als inferns. Però ha d'intentar-ho. Si aconsegueix anar-se’n ara, potser pugui aprofitar el caos. La seguiran buscant per aquí, no allà.

Mentre corre pel passadís elevat, es treu la jaqueta imperial grisa i es queda amb la samarreta interior blanca. El vent s’emporta volant la jaqueta quan arriba al final del pont.

Llavors el vent li fa arribar una veu. Algú la crida.

«Adea?»

Comet l'estupidesa de donar-se la volta per veure qui és.

Una altra vegada aquesta dona, aquesta maleïda pilot, Norra no-sé-què...

Norra porta el rifle. I dispara.

Sloane surt corrent quan el primer tret li frega l'orella. Pot sentir l’espetec de l'energia. El segon fa un forat en el terra.

El tercer tret no falla.

Li fa mal l'esquena. Sloane gira com una baldufa. Veu els núvols per sobre d'ella, després el mar i finalment cau del passadís elevat. Cau amb els braços oberts, agitant els dits com si busqués un punt per agafar-se enmig del cel. Però no el troba. La foscor l'arrossega cap avall, cap avall, cap avall...

 Següent