Cremades

Cremades

 

Delilah S. Dawson

Greer Sonnel és una estrella en ascens que participa en el Passadís, una difícil i perillosa carrera de caces estel·lars, en la qual es trien els pilots que formaran part dels equips dels Cinc Sabres.

En l'instant en què Greer Sonnel va acabar de prendre la seva beguda, va saber que alguna cosa anava malament. Normalment, assaboria la ràfega abrasadora mentre descendia cremant la seva gola, colpejant el seu estómac com una bomba, i pràcticament fent-li treure fum pel nas. Per a qualsevol pilot de Pamarthe, no hi havia millor auguri de triomf que una copa de Port Tempestuós buida. Però aquesta vegada, la calor se li va pujar al cap i va aterrar darrere dels seus ulls com un tornado, regirant els seus pensaments i deixant-la marejada mentre la seva copa buida repicava la barra.

Una altra vegada no, va pensar. Avui no.

Envoltada de dotzenes de pilots que estarien encantats de baixar-li els fums, el somriure dels seus llavis no va flaquejar. No mostraria feblesa. Ni ara, ni mai.

Quan les altres tres copes d'argila van picar la tosca fusta, Greer va alçar la seva copa buida.

—Pel Passadís. Si no sóc jo qui guanya, espero que sigui algun de vosaltres, choobies.

—Per nosaltres, els pilots de Pamarthe! —va exclamar Torret, xocant la seva copa amb la d'ella.

—Per la sagnant pedra de Corèllia. Que mai l'assaborim! —va bramar Bors.

—Pels perdedors! —va corejar Vee—. És a dir, tots menys nosaltres.

Els seus tres col·legues pamarthenesos eren competidors amb talent, i Greer podia dir amb tota honestedat que desitjava que cap d'ells morís avui. El Passadís era una carrera misteriosa i perillosa, patrocinada pel mateix Han Solo, i tothom sabia que era el planter d'on es triaven els joves pilots d'elit per formar part dels equips dels Cinc Sabres. Aquest havia estat el somni de la Greer, des que els seus pares li havien explicat les seves històries com a pilots per als rebels: córrer en els Cinc Sabres i fer que estiguessin orgullosos d'ella. Sense cap guerra que lluitar, els feroços i inquiets fills de Pamarthe havien de ser els millors en alguna cosa, i aquesta alguna cosa bé podria ser el que tenia el major botí i el major reconeixement.

Més i més parroquians del bar es van adonar de quina hora era i es van apressar a sortir de la sala fins que només va quedar la taula de la Greer. Havien comprovat les seves naus fins a la mínima molècula; de què serviria preocupar-se? Aquest no era el seu estil. Ningú es va aixecar fins que va sonar el gong d'avís, indicant-los que els hi quedaven deu minuts. Fins i tot llavors, Greer i els seus amics van caminar tranquil·lament cap a l'hangar. Pot ser que algun dia correguessin cap a les seves naus... si alguna vegada hi havia alguna guerra en la qual mereixés la pena lluitar.

En la porta oberta, es van separar per buscar els seus caces estel·lars. Els punts d'atracada en l'hangar voltat havien estat assignats per loteria, i les naus estaven sent remolcades als seus llocs mentre els pilots esperaven. Era una disposició estranya: Cinquanta naus en cercle, amb els morros apuntant cap a dins com els radis d'una roda. Greer va trobar la seva nau en l'extrem oposat i no va deixar de caminar quan un jove pilot al que no coneixia va deixar caure una clau anglesa quan ella va passar al seu costat. Amb la remenada natural dels seus malucs en el seu cenyit mico de vol i el seu cabell negre com la tinta recollit en un monyo, Greer hi estava acostumada. Donava més importància a l'habilitat que a la bellesa, i preferia les mirades que llançaven a la seva càmera posterior després de deixar enrere les seves naus en la pols estel·lar.

Una xiulada grollera va atreure la seva atenció... i va conduir la seva mà al seu ganivet. Es va tornar lentament, com si tingués tot el temps del món, i va llançar al seu llançador de floretes una mirada assassina que encara es va tornar més gèlida quan el va reconèixer. Amb un esbufec desdenyós, va seguir caminant.

—No pots ignorar-me eternament —li va dir Karsted des d'un brillant caça TIE negre.

—Puc intentar-ho —va murmurar ella.

I qui sap? Tal vegada el seu despietat, narcisista i trampós ex-nuvi s'estavellés amb la seva ostentosa nau i esclatés en mil trossos. Això seria gairebé tan satisfactori com matar-lo ella mateixa.

Va caminar deixant enrere dues naus més i es va detenir davant la seva obsessió més recent: El Trencaossos.

 

El Passadís difonia cada any les especificacions requerides per a les naus participants, i Greer havia polit el que quedava dels seus estalvis en el que només semblava un tros de ferralla. La nau havia començat com un Ala-A replet de cicatrius de la seva època de lluita contra l'Imperi, i malgrat les nombroses modificacions de la Greer, l'Ossos encara lluïa les seves marques de cremades com si fossin pintures de guerra. Greer va grimpar a l'interior, es va posar el casc, i va fer un cop d'ull a l'hangar al seu voltant, tractant d'endevinar en què consistiria la carrera.

Aquesta era la característica del Passadís: Cada any, canviava. L'any anterior, havia consistit a esquivar guèisers sobre el tempestuós oceà de Cato Neimoidia. L'any anterior en aquest, els contendents s'havien enfrontat a un recorregut per una ciutat abandonada mig enterrada pels enderrocs d'un terratrèmol i repleta de llangardaixos gegants. Als pilots no els hi donaven més pistes que les especificacions per a les seves naus i, en la línia de sortida, un mapa del recorregut. Després que sonés l'últim timbre d'advertiment, una veu mecanitzada va parlar pel casc de la Greer.

—Benvinguts al Passadís. El recorregut d'aquest any es diu L'Ull Maligne. Els seus mapes es carregaran simultàniament en començar la carrera. Hi ha deu Ulls, i les seves puntuacions dependran de quants Ulls aconsegueixin travessar, ponderat amb el seu temps total. Quan acabi el compte enrere, comença la carrera. Deu. Nou...

Greer va arrencar l'Ossos i va mirar a la porta de l'hangar, però estava tancada... i bloquejada per un Ala-B verd. El seu cor es va accelerar lleugerament i se li va acalorar el rostre en adonar-se que no hi havia sortida. El terra semblava sòlid, i la cúpula no semblava estar feta de cap material que li permetés obrir-se o canviar de forma. I això significava...

—Dos. Un. Ja.

La llum va inundar la sala quan una escotilla circular es va obrir al centre del sostre de la cúpula, i Greer va saber en un instant el que havia de fer. Trepitjant a fons l'accelerador, va tirar amb força de la palanca i va deixar marques de cremada en el terra mentre apuntava directament cap a aquest forat de cel envoltat per pampalluguejants llums blaves: el primer Ull.

Els altres pilots no van ser tan ràpids a reaccionar, i Greer es va permetre un moment de triomf des de l'altre costat de l'hangar, observant l'estranyament educada dansa per sortir per una escotilla per la qual només podia passar un caça estel·lar cada vegada. Dues naus es van tornar cobejoses i van col·lidir en una bola de foc, retardant a la resta de l'eixam. Ja n'hi ha prou de fanfarronejar; ara he de volar.

El mapa l'enviava cap a una icona en forma d'ull, i es va dirigir cap a ell a tota velocitat, volant veloçment molt per sobre de la superfície de Corèllia. Altres dues naus estaven a prop, i la resta anava seguint-los a més distància com corbs perseguint lleons pamarthenesos. No va passar molt temps abans que aparegués el seu objectiu: un cèrcol de pampalluguejants llums blaves disposat en un estrany angle. Necessitava travessar-ho, enfilar l'Ull. Tan aviat com el va travessar, el mapa va revelar que el següent estava fora de l'òrbita.

Així que es tractava d'aquest tipus de carrera, llavors? Lliscar-hi dins i fora de l'atmosfera? Que així fos. El Trencaossos podia suportar-ho, i també Greer, que portava realitzant gestes semblants des que era prou gran com per «prendre prestat» l’atrotinat Ala-Y de la seva mare i passejar amb la nau robada pels tempestuosos mars de Pamarthe. Va sortir disparada cap amunt, endinsant-se en els núvols, amb la determinació de ser el primer pilot que aconseguís el següent objectiu. Les mateixes dues naus seguien prop del seu deixant, el caça TIE de Karsted i un altre Ala-A similar al seu però més cridaner, amb alerons modificats i un recobriment metàl·lic que li feia semblar un mirall. Més lluny, darrere d'ells, diverses dotzenes de naus estaven donant-los abast. No estava preocupada. No la podien vèncer; no una vegada que arribés a l'espai i tingués espai per córrer.

—Esteu bé, nois? —va preguntar, sintonitzant ja el canal convingut que compartia amb els contendents Pamarthenesos.

—Bors no ho ha aconseguit —va dir Vee—. Va quedar eliminat a l'hangar. Viu però furiós.

—Podria ser pitjor —va afegir Torret—. Almenys ja està bevent de nou.

—Aquesta carrera és un infern. —Greer va fer una pausa davant el bombolleig d'una calor inesperada que no hauria d'haver acompanyat a la seva entrada en l'atmosfera, i va seguir parlant una vegada va quedar de nou en la negror de l'espai—. Per al número dos ens dirigim a una drassana orbital.

—Et trobes generosa? —va preguntar Torret.

Greer va deixar anar una rialleta entre dents.

—Només perquè no hi ha forma que em pugueu atrapar.

Estar a l'espai sempre feia que Greer estigués de bon humor. Hi havia alguna cosa en la immensitat, les possibilitats, les estrelles brillants... aquest era el lloc que li corresponia. I durant la carrera més important de tota la seva vida, fins ara? Molt millor. Es va obligar a ignorar les preocupacions que van començar a formar-se juntament amb la suor al llarg de la línia del naixement del pèl. Estava bé. Res anava malament. De debò.

L'altre Ala-A se acostava lentament a ella conforme s'aproximaven a la drassana flotant, abandonada i immòbil. Només l'Ull mostrava llums brillants.

—Aquesta petita falca sembla haver estat en un abocador des de la Rebel·lió.

La veu en el casc de la Greer era masculina i desconeguda, i semblava divertir-se. Atès que només tenia dues naus a la vista i havia bloquejat el canal d’en Karsted, la veu havia de pertànyer al pilot de l'altre Ala-A. La broma de l'abocador no era gens nou, i no anava a deixar que li molestés. Però això tampoc significava que ella fora a quedar-se callada.

—I el teu sembla que l’han submergit en un bany per a droides. Deixa que endevini. És així perquè puguis veure millor el teu propi reflex?

Ell va deixar anar una rialleta.

—No sempre es tracta d'ego, nena.

—Som pilots. Sempre es tracta d'ego. I ara calla.

Amb un elegant gir, va travessar a tota velocitat l'Ull, dirigint-se ja cap al número quatre, que estava de nou a Corèllia. I, si estava interpretant correctament el mapa, sota terra.

—Bon pilotatge —va dir l'home.

Anava a bloquejar el seu comunicador i ignorar-li igual que a Karsted, però ell va copiar el seu tirabuixó de forma tan impecable que va haver d'admirar la seva habilitat.

—Tracta de mantenir el ritme —va dir ella, en el més proper a un compliment que havia dit mai.

Greer va travessar l'atmosfera amb l'Ossos i gairebé va tancar els ulls mig desmaiada abans d'adonar-se que dotzenes de naus s'acostaven en la seva direcció, accelerant veloçment cap a l'Ull que ella acabava d'enfilar. Ups. Havia de centrar-se. Amb temps de sobres, va traçar una àmplia espiral per maximitzar la seva velocitat i evitar als altres pilots. Just darrere d'ella, l'altre Ala-A mantenia el ritme.

—Estàs bé? —va preguntar el pilot.

Ella li va ignorar i va buscar als seus amics entre l'escamot.

—Kothan si! —va cridar Torret en passar al seu costat.

—Kothan si! —Greer va repetir la salutació tradicional pamarthenès, que podia traduir-se aproximadament per Que moris a tota marxa—. Espera. On està Vee?

—La vaig perdre en el primer Ull —va dir Torret—. Es va ficar fora del recorregut. Probablement segueixi viva.

—Maledicció. Això són dos menys.

—I queden dos. Qui perdi paga la següent ronda!

I amb això, va desaparèixer, ascendint a tota velocitat. Greer es va dirigir directament cap al següent Ull i va assaborir el descens. Li agradava la barreja de control complet i caos absolut, quan la nau estava governada a mig fer pel combustible i la gravetat. L'estómac li va donar una bolcada, i una onada més forta de calor va passar darrere dels seus ulls i va fer que les seves mans se sacsegessin amb sobtades esgarrifances. No hi havia cap més remei que ignorar-ho, que derrotar-ho. Va obrir els ulls i es va concentrar en l'horitzó, respirant profundament.

—Qui dóna aquestes sacsejades, nena, tu o la nau? Has comprat combustible en mal estat o quelcom així?

—Crec que se m'ha ficat un altre pilot en el motor —va respondre ella, molesta pel fet que l'estrany hagués captat el seu moment de confusió.

Després de diversos segons de silenci, ell va preguntar:

—Bé, i per què vas ajudar a aquest paio, parlant-li del següent Ull?

Greer va deixar anar un esbufec. Li estava trencant la concentració. No era una cosa normal, parlar tant amb estranys durant una carrera com aquesta, fins i tot encara que fossin pilots capaços. I no obstant això no li semblava que estigués tractant d'entabanar-la, com solia ser habitual. La seva curiositat sonava realment genuïna.

—És del meu planeta.

—Un amic?

—Si et refereixes al fet que no vull que mori, llavors sí. Espera. —Va fer un cop d'ull al seu comunicador—. Com és que estàs al nostre canal?

—Està obert —va dir, ignorant el fet que se suposava que havia de ser privat—. Preferiries que fos al canal públic?

—No. —Era entretingut i un pilot decent, i parlar amb ell li impedia pensar en la febre o en Karsted. Estava segur que la llum vermella que parpellejava en el seu comunicador era el seu intent continuat de contactar amb ella... i molestar-la—. Un pilot molest és millor que trenta-sis pilots molestos, gràcies. Ara calla. És a punt de posar-se espinós.

—Ah, bé —va dir—. Em preocupava estar avorrint-te.

El següent Ull estava sota terra. Respirant profundament, capbussà el Trencaossos entre els murs de pedra vermella, esquivant formacions rocoses. L'Ala-A va romandre darrere d'ella, però Karsted de sobte els va avançar a tots dos com una exhalació, usant el que havia de ser una modificació il·legal. Va passar fregant les seves ales, obligant-la a efectuar un tirabuixó per evitar explotar contra la paret. Quan la boca de la cova es va obrir en girar la següent cantonada, va entrar dins disparada, amb les mans tremolant mentre es lliscava sota la nau d’en Karsted. Si anava a perdre aquesta carrera, o a morir, no seria per culpa d'ell, i no seria per la misteriosa malaltia que havia estat ignorant durant mesos. El fracàs, igual que la victòria, arribaria en els termes que ella establís.

El pilot de l'Ala-A va romandre en silenci mentre ella travessava veloçment la cova, tornant-se de mig costat per lliscar-hi entre dues estalactites i avançar als dos pilots per passar per l'Ull, que penjava de cap per avall del sostre. El túnel va traçar una corba immediatament després i els va escopir per un penya-segat de basalt sobre unes ones que colpejaven amb fúria.

El següent Ull estava en el promontori rocós d'una illa. El següent es trobava en una ciutat, penjant entre dos gratacels. Greer gairebé va colpejar una de les seves ales en l'Ull cobert d'heura d'un canó, i després va sortir disparada cap amunt cap a un cercle flotant de llums blaves, ancorat en un globus atmosfèric.

Si hagués estat volant lentament, la carrera hauria estat una bella excursió per Corèllia. Però en realitat estava portant el Trencaossos —i també les seves pròpies capacitats— al límit. La segona vegada que va sortir de l'atmosfera a l'espai per dirigir-se a un Ull que surava en un camp d'asteroides, l'ardent febre va tornar, tan ràpida i calenta que es va desmaiar per una fracció de segon i va deixar anar l'accelerador.

—Estàs afluixant, nena? Tractes de deixar-me guanyar? Respira pel nas i concentra't en l'horitzó si tens problemes amb els salts atmosfèrics.

De nou era el tipus de l'Ala-A, i sonava preocupat. I no era d'estranyar. La seva velocitat havia descendit, i el TIE d’en Karsted gairebé l'havia depassat. Va trepitjar a fons l'accelerador, totalment conscient que preferia explotar contra un asteroide que deixar que Karsted guanyés.

—Sé el que em faig. Només volia donar als altres una oportunitat de lluitar —va dir ella, empassant-se les seves preocupacions i concentrant-se a esquivar asteroides. Ara podien veure's altres sis naus darrere d'ella, incloent l'Ala-X de Torret. La febre es va diluir tan ràpidament com havia arribat, deixant el seu rostre fresc i les seves mans fermes, i això era tot el que necessitava per posar-se de nou en el seu lloc, pilotant l'Ossos amb el talent sobrenatural que havia estat el seu do des del primer dia.

—Molt bé —va murmurar l'estrany mentre ella es ficava per l'Ull, traçava un arc envoltant un asteroide, i descendia de nou a tota velocitat cap a Corèllia i l'últim Ull.

—No puc sentir-te en el meu deixant.

La resposta de l'home va ser una altra rialleta.

—Fes-me saber quin gust fa el meu.

Encara que el brillant Ala-A havia anat sempre darrere d'ella, ara Greer va poder veure del que era capaç el misteriós pilot. Es va llançar a través de l'Ull, va executar un ris perfecte, i va avançar la seva nau amb una velocitat impossible. Estava tan impressionada que per un instant se li va oblidar sentir-se gelosa.

—Has afegit un motor addicional? —va preguntar.

—És una petita novetat de Novaldex. Anomenen a aquesta nau Doble-A. Aquest és un vol de prova.

—Molt bonic —va murmurar, seguint-li per l'atmosfera.

Una vegada Greer va tornar a trobar-se en el cel blau sobre Corèllia, el Trencaossos es va estremir. El seu panell d'instruments es va tornar boig, amb llums parpellejant i alarmes sonant. Aquesta vegada, almenys, la font de la coïssor que recorria les seves venes estava clara: ira. El TIE d’en Karsted omplia la pantalla. El seu puny va aterrar en el botó vermell de comunicacions.

—Acabes de disparar-me?

La riallada de Karsted traspuava arrogància.

—Per descomptat que no. No es permeten armes; ja ho saps. Deu haver estat un tros que ha caigut d'aquesta relíquia teva... a l'impulsor dret, tal vegada. O tal vegada simplement és que no estàs destinada a ser pilot.

Així que l'havia sabotejat. I ara el seu sistema mostrava alguna cosa embussada en un impulsor, fent-li virar cap a la dreta mentre minorava.

—Oh, no! Està la gran Greer Sonnel a punt de perdre? —es mofà Karsted.

—Qui és aquest bromista? —va preguntar Doble-A.

Greer va fer una ganyota.

—El meu ex. Si tens armes, si us plau, dispara-li i queda't la seva nau per a ferralla.

—Oblida't d'ell. Mira, el teu impulsor dret està bloquejat. Necessites apagar-lo durant deu segons i tornar a arrencar trepitjant a fons l'accelerador i l'estabilitzador dret al màxim.

Li semblava quelcom amb sentit, però mai havia escoltat semblant truc.

—Per què hauria de confiar en tu? —va preguntar mentre Karsted passava disparat al seu costat, accelerant cap a l'últim Ull.

—Perquè saps que tinc raó, i saps que podria guanyar-te si volgués. Si no confies en mi, confia en el teu instint. Però fes-ho ara, o quedes fora de la carrera i aquest altre tipus guanya.

Sense dir ni una paraula, va tallar l'energia, amb la nau lliscant-se cap endavant mentre perdia altitud. El fred es va filtrar en la cabina, i el seu estómac va donar una bolcada mentre comptava fins a deu, amb el seu alè entelant el cristall. El Doble-A va minorar per seguir al costat d'ella. Quan el compte enrere va arribar a zero, va tornar a arrencar i va activar l'estabilitzador dret mentre accelerava a fons. El Trencaossos va tornar a la vida entre una multitud d'alertes i es va escorar cap a un costat mentre un so de cops va acabar amb un fort baluern en el costat dret. El panell d'instruments va tornar a la normalitat mentre la resta de les naus apareixia a la vista en la càmera posterior.

Greer va sospirar alleujada.

—On vas aprendre aquest truc?

Doble-A va deixar anar una rialleta.

—Solia tenir un copilot del dimoni.

—Te’n dec una —va dir—. Us la dec a tots dos.

—Paga-m'ho guanyant a aquest paio del TIE.

Greer va comprovar el seu mapa i la seva vista. L'últim Ull estava en terra, al costat de l’espaiport, i era major del que havien estat els altres.

—Això sembla massa fàcil... —va començar a dir.

—Per a l'Ull final —va dir la veu mecanitzada en el seu casc—, s'atorgarà puntuació doble quan dues naus passin simultàniament pels sensors.

—Encara confies en mi? —va preguntar Doble-A.

Karsted havia donat la volta, sabedor que si passava ell sol, no tenia la menor oportunitat de quedar el primer. Greer es va adonar massa tard que s'havia oblidat de tancar el seu comunicador.

—Volaries amb un estrany en lloc d'un pamarthenès? —va preguntar—. Passés el que passés en el passat, som un bon equip. Som de la mateixa ciutat. Jo vaig ser el teu primer petó. Em coneixes. Travessem-ho junts.

Les tres naus van córrer cap a Corèllia. Greer tenia escassos segons per fer la seva elecció. Un estrany que li queia bé, o un conegut al que odiava que només la usaria per batre el seu propi temps? En tot cas, dos Ales-A lliscarien per l'anell més fàcilment que el voluminós TIE.

—Ho faré amb l'Ala-A —va dir. Va copejar amb el seu puny el botó vermell mentre Karsted li deixava anar paraules grolleres en huttès.

—Molt bé, Doble-A —va dir—. Jo per amunt i tu per a baix.

—Rebut. Fem-ho.

Greer va apuntar cap amunt amb l'Ossos, i un projectil de llum va passar pel seu costat, fallant-li per poc.

—Aquest és una altra vegada el teu ex amb les seves armes il·legals, no? Necessitem perdre’l. Alguna idea?

Rebuscant en el seu cervell, Greer no va trobar res. Sense armes ni escuts, què podrien fer? Maleït Karsted i el seu maleït ego!

—Espera. Ja ho tinc! —va cridar—. Doble-A, pots usar la teva nau per encegar-lo?

Doble-A va deixar anar una rialleta.

—Bona idea, nena. Fes un tirabuixó i deixa-m'ho a mi.

Greer va tirar de la seva palanca, sortint cap amunt i realitzant un bucle que la va deixar darrere del caça TIE negre. El Doble-A va girar cap a un costat i va passar enfront de Karsted, i Greer va tancar els ulls quan l'Ala-A que semblava un mirall va projectar un brillant centelleig blanc per la finestra del TIE. Quan va tornar a obrir els ulls, Karsted havia minorat considerablement i s'havia tirat a un costat, i ella el va esquivar per tornar a la ruta correcta.

—Veus? No sempre es tracta d'ego.

—Podem discutir això després que guanyem la carrera —va dir ella.

Conforme s'acostaven veloçment a la posició, el Doble-A va minorar per igualar la seva velocitat, amb les naus volant per la prada amb menys d'un metre de distància entre la cabina de l'estrany i el casc de la Greer. Les seves mans estaven fermes i el seu cap misericordiosament clar després de les feroces febres i els marejos que ja no podia ignorar per més temps. Va alçar la barbeta mentre enfilaven l'Ull final amb tanta suavitat que semblaven portar tota la vida volant junts.

El mapa de la Greer va canviar, dirigint-la de tornada a la cúpula on havia començat la carrera. No podia deixar de somriure. Havia guanyat! O, si no guanyat, almenys empatat. I encara que els empats no eren acceptables a Pamarthe, un vol coordinat tan hàbil li infonia una sensació de triomf. Quan tornés a casa, aniria a un centre mèdic i trobaria la causa de la seva malaltia... i la seva cura. Volar així ho era tot per a ella, i no anava a deixar que una estúpida febre la detingués. Almenys no era febre sanguínia. No podia ser-ho. Aquesta era una feblesa que mai es permetria.

—Bon pilotatge, Greer.

—Bon pilotatge, Doble-A. —Llavors es va adonar—. Espera. Com saps el meu nom?

L'altre Ala-A se va lliscar al seu costat, posant-se a l'una, i el pilot li va saludar des de la cabina. S'havia llevat el casc revelant el seu cabell gris i un fanfarró somriure tort.

—Em dic Han Solo —va dir—. I m'agradaria parlar amb tu sobre la teva incorporació al meu equip dels Cinc Sabres.

FI