Última oportunitat (LXII)

Anterior

62

EL CHEVALIER, ARA

Peepka va llançar un crit agut, assenyalant la pantalla del sensor mentre s'abalançaven cap a les ruïnes carbonitzades del contenidor de deixalles.

—Ah, tenim alguna cosa que ve darrere d'aquest fragment de gel —va dir Taka—. Quatre coses, en realitat.

Han va carregar els canons i els va girar cap a les restes estructurals cremades i carbonitzades. Chewie i altres tres figures van traçar un ampli arc sobre ell. Chewie carregava un sac; Han va suposar que estava ple dels membres recuperats de wookiees. Les figures a l'altre costat del trio eren droides i entre elles...

—Lando! —van cridar Han, Taka i Kaasha al mateix temps.

—Està bé? —va panteixar Kaasha.

—No puc saber-ho —va dir Taka—. Sembla inconscient —Girà el Chevalier cap endavant i després de costat—. Anem a descobrir-ho.

La resclosa d'aire va girar per obrir-se, i Chewie va conduir a l'interior als dos alts droides; Lando anava desmaiat entre ells.

—Lando! —Kaasha va arribar primer fins a ell. Ells van dipositar el cos atuït en els seus braços mentre es lliscava al terra amb ell—. Què ha succeït? —Ella li va llevar el casc i va posar les mans en les seves galtes—. Lando?

—Ma sareen —va murmurar Lando, amb els ulls encara tancats.

—Lando! —El va aixecar cap a ella i el va estrènyer.

—Uf!

Han va mirar per sobre de l'espatlla de Kaasha.

—Estàs bé, vell amic?

—Crec que vaig a sortir d'aquesta —va murmurar Lando—. Si Kaasha no em sufoca.

—Ni tan sols se t'ocorri morir-te sobre mi —va bromejar Kaasha.

—Què ha succeït allà fora? —va preguntar Han als droides.

—El retrovirus finalment es va fer viral —va dir un d'ells amb el que Han hagués jurat que era un somriure de satisfacció.

—Eh? —va qüestionar Taka.

—Fa dotze anys, la nostra creadora va enviar un virus de moviment lent al Phylanx mentre estava en un recorregut de prova per la galàxia. El seu propòsit era contrarestar el virus que Gor havia implantat en ell: la seva missió, en realitat. Després ella va usar la informació que havia reunit de la seva interacció amb ell per construir-nos.

—Bé —va dir l'altre—, ella el va construir a ell —va assenyalar amb la barbeta al primer droide—. I ell va construir a la resta de nosaltres.

—Alguna cosa així com un virus!

Ells es van saludar copejant els seus palmells oberts a tot l'alt. Tots els altres van intercanviar mirades desconcertades.

—Què són vostès?

—L'Equip d'Assalt L3 —va dir el segon—. Droides de batalla resistents al virus dels droides homicides, en particular amb el qual Gor estava tractant d'infectar a tota la galàxia.

—Quan el retrovirus finalment es va apoderar del Phylanx, va començar a desprendre's de totes aquestes deixalles a través de la galàxia, en un esforç per autodestruir-se.

—I per alertar a la galàxia de la seva existència —va afegir el primer.

—També va enviar un senyal d'auxili, però va prendre una mica de temps perquè nosaltres ens reuníssim i arribéssim aquí. Llavors vam quedar atrapats en el tiroteig amb l'esquadra de la Dotzena Original de Gor.

—Oh, cregueu-me —va dir Lando, aixecant-se amb l'ajuda de la Kaasha—, vosaltres vau arribar just a temps.

—Què van a fer ara que han completat la seva missió? —va preguntar Han.

—Vagar per la galàxia, combatent el crim, probablement —va dir el primer droide i es va encongir d'espatlles.

L'altre es va burlar.

—Jo, per la meva banda, me’n vaig de vacances. Van ser dotze llargs anys.

—Gràcies —va dir Lando—. M’heu salvat la vida.

—Podríem estar o no programats per assegurar-nos que sortís bé d'aquesta —va dir el primer—. Cuidi's, Capità Calrissian.

Va assentir un en direcció de l'altre, després es van donar la volta i van desaparèixer per la resclosa d'aire.

***

—Sé que vosaltres, amics, estareu bé —va dir la imatge pampalluguejant de la Leia amb un somriure maliciós. Ben estava sobre el seu maluc, jugant amb el seu cabell, i Han estava molt segur que ell mai havia estat tan feliç de veure a algú en tota la seva vida.

—Nosaltres igual —va dir Lando, inclinat cap a Han per assegurar-se d'aparèixer a l’holo.

—De debò? —va preguntar Han, amb una cella aixecada.

—Està bé, no —va admetre Lando—. En realitat vaig pensar que anava a morir allà enrere.

Taka es va inclinar cap endavant, darrere d'ells.

—Jo també sabia que estaríem bé, Senadora Organa.

—Gràcies per cuidar-los —va dir la Leia.

—Oh, ells em van cuidar a mi també.

Fora, les estrelles passaven de pressa mentre el Chevalier accelerava cap a Chandrilà amb el Vermillion a remolc. El món gairebé havia col·lapsat al voltant d’en Han una vegada més. Quantes vegades havia estat així? Ell havia perdut el compte. Les catàstrofes imminents s'havien convertit simplement en la norma, encara en temps de pau. I si ell havia de ser honest, havia adorat gairebé cada minut. Excepte per aquells en què realment va pensar que anava a morir. Però també havia estranyat moltíssim a la Leia. No era el mateix sense ella.

Fins i tot quan no podia comunicar-se, romania amb ell com un fantasma. Esperava que ella estigués orgullosa; es preguntava què pensaria de cada pas al llarg del camí.

Han va moure el cap d'un costat a un altre, amb les celles aixecades.

—Què passa? —va preguntar la Leia.

—Res —va dir Han—. T'estimo.

—Ho sabem —van murmurar Lando i Taka.

—Està bé, està bé —va dir Han—. Puc parlar amb la meva esposa en privat, si us plau? Sí?

Taka i Lando van buidar el camí, rient-se.

—Quin és el problema? —va preguntar la Leia amb dolçor. Ella va baixar a Ben i el va enviar a jugar—. Estàs cansat de salvar al món? Vine a casa amb mi, amor.

Les paraules es van sentir com un bàlsam sanador sobre el seu cos cansat, però ell no es va permetre acceptar-ho per complet.

—Només és això —va dir Han—. Se sent bé estar aquí, però se sent malament que se senti bé. I llavors jo... —Va fer un gest inútil amb la mà—, llavors tan sols vull, no, necessito tornar amb tu i amb Ben. Llavors sóc jo i sento que res del que faig és correcte i tot el que vull és estar on sé com fer les coses.

La Leia es rigué.

—Oh, Han...

—No tinc idea del que estic fent! —va balbotejar finalment Han, i es va sentir tan bé—. No sé com ser un pare, amb prou feines sé com ser un espòs. Jo només... estic acostumat a les coses en què puc tan sols...

La Leia va alçar una cella.

—Disparar?

Han va aixecar els braços a l'aire, concedint.

—Alguna cosa així.

Els seus ulls van adquirir certa severitat, i Han va posar el seu rostre entre les mans i va negar amb el cap, preparant-se per a la bufetada.

—Han, tu ho intentes. Ningú sap com ser un pare abans de ser-ho, no, en realitat. Però tu ho intentes. Després falles, i llavors idees una millor forma. Així són les coses. No hi ha una altra manera.

Han va aixecar la vista.

—Així i tot... ets terrible amb les paraules, Han.

—Ei, gràcies.

—Tu ho saps. Però ho intentes, vell ximple. Simplement no et rendeixis. Descobriràs una forma. I, sí, de vegades has d'allunyar-te per resoldre les coses, i això, fins aquest moment, està bé.

—Ho està?

—Fins aquest moment! —va dir la Leia bruscament—. Però, sí, tu creus que jo no vull un descans de tu de vegades? A més, en ocasions, necessitaré sortir corrent, i tu hauràs de quedar-te amb Ben tot el dia. Comprens?

Han va assentir.

—I en ocasions... —Aquesta lluentor salvatge i maliciosa en els seus ulls—, sortirem junts, com solíem fer-ho, i deixarem a Ben amb una mainadera.

—Ja... Tal vegada ara no amb el droide culinari, si us plau.

Han va somriure: va sentir com si algú finalment hagués obert una finestra vella i oxidada dins d'ell i ara la llum del sol s'estigués colant al seu interior.

—Ara torna a casa, vell. T'estranyo.

Següent