Última oportunitat (i LXIII)

Anterior

63

CHANDRILÀ, ARA

—Creus que aquest em quedarà bé? —va preguntar Kaasha, sostenint un top elaborat de color verd i plata amb joies de pirita teixides en les fibres soltes de la malla.

Lando es va acariciar la seva barba de boc i va alçar les celles.

—Ha-ha...

—Aquesta no és una resposta —va dir Kaasha.

—En realitat és un sí entusiasta.

Ell li va llevar la peça de les mans i la hi va passar al mercader saurin, juntament amb un bitllet de cinquanta crèdits.

Kaasha va entretancar els ulls.

—Lando, no has de...

—Ho sé —va dir mentre rebia el canvi—. De totes maneres, ja ho vaig fer.

El saurin va doblegar el top amb gran cura i el va lliurar a Kaasha amb una noble reverència.

—La meva dama.

—Gràcies. I gràcies a tu, Lando, però era de debò.

Presos del braç, van començar un passeig al llarg de la fila de venedors de teles i canastres de la Badia Frander.

—Sé que sí —va dir Lando—. I mira...

—No, jo primer —el va interrompre Kaasha i es va acostar a ell mentre avançaven—. Sento que et vaig pressionar molt d'una manera injusta i no et vaig donar l'oportunitat de respondre.

—I ara que estic tractant de fer-ho —va dir Lando amb un somriure—, m'interromps.

Kaasha es rigué.

—Estic tractant de disculpar-me! Per això i per... jugar rude a obtenir. O qualsevol joc estúpid que jo estigués jugant.

Lando va rebutjar el comentari amb un gest.

—No tens res de què disculpar-te, i no era un joc estúpid. Tu tenies totes les raons de l'univers per desconfiar de caure en alguna cosa profunda amb mi. Dimonis, jo ho hagués fet, i m'encanta tirar la precaució al vent.

—Ho he notat.

—Però per respondre la teva pregunta...

—Una cançó d'amor per a la dama? —va preguntar un ithorià vagabund, que sostenia un instrument de corda i tenia una posi impressionant.

—No en aquest moment —va dir Lando mentre passaven al costat d'ell—. És tots dos.

—Eh?

—Tots dos Landos sóc jo. Jo només... Això no significa que no pugui fer l'amor al final. Sóc un heroi i un pocavergonya, Kaasha, i sempre ho seré. No puc deixar de ser el que sóc. Però el que puc fer, la qual cosa mai he fet abans, és ser el teu pocavergonya.

Kaasha va deixar de caminar, dreçà el cap per mirar-li.

—Meu i només meu, Lando?

—Teu i només teu, Kaasha. Si baixes la guàrdia, em tens.

Els llavis de la Kaasha van romandre serrats, però Lando va poder veure el somriure en els seus ulls. Van seguir caminant pel mercat viu, amb carn recentment cuinada i alguna melodia gentil al voltant d'ells.

—Podem intentar-ho —va dir Kaasha, amb els seus dits entrellaçats amb els de Lando—. Podem intentar-ho.

—Intentar-ho és tot el que demano —va dir Lando—. Oh, vine per aquí.

—On anem?

Els va conduir molt a la vora, va ficar les seves mans en la butxaca mentre s'acostaven al vell toydarià.

—Ha, ha, ha! —cloquejà Poppy Delu mentre s'acostaven—. T'estava esperant!

—Ara? —va preguntar Lando.

—No a tu, lladre —va dir bruscament Poppy—. A la dona!

Kaasha pestanyejà.

—Eh?

—T'he estat esperant tota la vida!

Kaasha va ajustar els ulls.

—Oh.

—Bromejava! Vaig inventar la broma! Ha-ha! Ara tu! —va dirigir una mirada punxant a Lando.

Lando li va lliurar el sac de fitxes amb un somriure i una reverència.

—Les meves més humils disculpes.

Poppy les va prendre.

—Ah... està bé. El que té de bo ser endeví és que una vegada que em vaig adonar que s'havien anat, vaig saber que tornarien, així que... no podia enutjar-me massa. De totes maneres, els hi vas donar bon ús, suposo. No tots li agraden a les fitxes, saps?

—Oh, per descomptat —va dir Lando.

Poppy va llançar una seriosa mirada a Lando i Kaasha, i després va assentir.

—Veig que has deixat el fang inútil de la neutralitat —va mussitar el vell toydarià—. Ara que he recuperat les meves fitxes, vols col·locar una aposta i descobrir el teu destí?

Lando va negar amb el cap i es rigué.

—Gràcies, però tot està bé —va passar el braç entre el de Kaasha, i van tornar al seu passeig pel mercat—. Anem a descobrir-ho junts.

FI