L'arma perfecta (i XI)

Anterior

Capítol 11

Bazine no sabia gran cosa sobre narglatches, però sabia com matar a un amb el blàster de Kloda a deu metres de distància. Com el seu amo, el gat era un depredador de voluntat decidida, i Bazine no confiava en ell més del que confiava en Kloda. Quan el pit de la bèstia va deixar de moure's, es va lliscar pel pendent del cràter i va obrir les alforges. Aviat va recuperar la seva fulla, els seus ganivets llancívols, el seu blàster... i l'estoig.

Després de grimpar fora del cràter, es va dirigir cap al seu lliscant. Gràcies als ensenyaments de l’Orri i al tresor d'un mort, va ser bastant fàcil arreglar els cables que Kloda havia tallat i deixar-ho una altra vegada en funcionament. Gairebé resultava divertit; ell li havia ensenyat a no confiar en ningú excepte en ell, i malgrat això havia estat el coneixement obtingut d'altres professors el que li havia permès vèncer-li.

Quan va acabar d'arreglar les entranyes del vehicle, va tancar el panell d'accés i va activar l'arrencada del lliscant. La satisfacció la va inundar en escoltar com cobrava vida amb un brunzit i per fi va poder deixar enrere el rusc dels apidàctils.

Va prémer el botó darrere de la seva orella.

—Aquí...

—Bazine? Ets tu?

Va prémer de nou el botó per apagar-lo. No era la veu modulada del seu ocupador en el comunicador de llarg abast de la seva orella. Era Orri en el seu comunicador de canell, i la seva veu semblava atordida. Ella va somriure, només una mica. Així que hi havia una persona —algú a qui ella tal vegada apreciés una miqueta— a qui Kloda no havia arribat a matar.

—Sí, Orri. Sóc jo.

—Què ha passat? No aconsegueixo recordar. Em... em vas besar?

Ella li va obsequiar amb una rialleta.

—No. No et vaig besar.

—Però vas fer alguna cosa. Tinc una zona adolorida en... —Es va aclarir la gola—. No importa. On estàs?

—Estic anant de tornada a la nau. Hauria d'estar allà en poques hores. No tractis de marxar-te. Limita't a prendre una tassa de caf i una mica de menjar, i no facis cap ximpleria.

Va haver-hi una llarga pausa.

—Així que vas anar a fer el treball sense mi.

Semblava abatut, com un nen al que li havien caigut els dolços en la sorra.

—No t'has perdut res. Ja t'ho explicaré després.

—Vas trobar al nostre home?

Bazine no va poder evitar bellugar el cap. El nostre home. Com si fos alguna cosa que estiguessin fent junts. Com si fossin iguals. Com si ell no fos un estúpid i una molèstia.

—Sí, vaig trobar al nostre home.

—Què tal va funcionar el teixit deflector? Indetectable, veritat?

—Adéu, Orri.

Va bloquejar el canal. Tenia treball de debò a fer.

Mentre conduïa de tornada cap a Ciutat Vashka i l'Esparver —ara la seva nau— va activar el pilot automàtic i va col·locar l'estoig metàl·lic en la seva falda. Semblava haver estat arrossegat per una guerra, salpebrat amb bonys i esgarrapades i algunes marques negres que devien ser rebots de foc blàster. En les vores s'havia acumulat brutícia fosca, com si no hagués estat obert en dècades. No va veure cap tipus de forrellat ni pany. Va pensar a intentar obrir-ho, i va arribar al punt de recórrer la vora amb els dits. Després de tot, què era tan especial perquè Kloda sortís del seu amagatall i la traís per robar-lo? Perquè passés anys entrenant-la, criant-la, només amb aquest efecte? Quina podria ser «la major recompensa»?

En el fons, no volia saber-ho. Només volia els diners.

Va deixar amb cura l'estoig al seu costat i va activar el comunicador de darrere de la seva orella per establir una connexió de llarg abast.

—Aquí Bazine Netal —va dir—. Ho tinc.

FI