L'arma perfecta (X)

Anterior

Capítol 10

Quan ja no va poder escoltar a Kloda, es va posar les ulleres i va començar a buscar el ganivet, furgant amb els dits en el munt d'objectes i tela en descomposició. També va agafar la soga i el cinturó del mort. El ganivet era un objecte tosc, fabricat probablement esmolant una cullera, però serviria per obrir-se pas per la cera... si el seu peu no ho aconseguia abans. Es va arrossegar fins al mur de cera recentment reconstruït i va passar la mà per la seva superfície, temptejant on havia de ser més feble, just en la unió.

Llavors va ser quan va escoltar el fiu-fiu-fiu dels trets de blàster, que va ser respost per una furiosa bonior que va augmentar en un crescendo embogidor.

De manera que Kloda havia despertat als apidàctils atordits, dificultant encara més la seva persecució.

Per descomptat que era tan llest com per pensar en això. Però encara que el vell pirata no li hagués ensenyat tots els seus trucs, li havia ensenyat suficient. Quan no pots creuar la porta principal, cerques una finestra. Si no hi ha cap finestra, te la fabriques. Ja s'havia col·locat els seus guants de cuir i havia clavat el ganivet en el sostre de la cel·la quan els primers dacs van arribar volant a la sala. Si s'ha de jutjar pel so satisfet de les seves borinors, l'olor rogenca i el sons dels cops humits, estaven cobrant-se la seva venjança en el que quedava de l’Aric Nightdrifter. El ganxo de dreta de Kloda havia resultat més letal que mai.

Les ombres van oscil·lar en la paret de cera, i les potes esmolades com fulles la temptejaven com si sentissin que alguna cosa estava profundament malament. No sabia fins a quin punt resultaven intel·ligents aquests insectes, i no volia quedar-se per aquí massa temps per esbrinar-ho. Tan aviat com el seu ganivet va travessar la trencadissa cera sobre el seu cap, va començar a arrencar grans trossos amb les mans.

Havia començat a obrir la seva via de fugida al centre de la cel·la, a mig camí entre els insectes de l'exterior i el cadàver de l'interior, esperant que totes les cel·les funeràries estiguessin disposades igual que aquesta. Això significava que quan pugés grimpant a la cel·la més propera al sostre, no es trobaria directament sota un altre cadàver en descomposició. No obstant això, podia sentir l’olor, i això ja era suficient. Aquesta cel·la era més fosca, i recalibrà les seves ulleres per rebuscar entre el munt de pertinences, trobant un rotllo de cable aïllat, un parell d'alicates per a cable, i una altra patètica imitació de ganivet. Llàstima que l'armadura dels soldats d'assalt estigués fora, amb els monstres, en lloc de dins, amb els homes que l'havien portat. Ara mateix, aquesta armadura li seria de gran utilitat.

La remor de l'exterior va créixer en intensitat i es va tornar més frenètica, i ella només podia suposar que les criatures s'estaven amuntegant entre elles per desmuntar el seu propi rusc i trobar la carn fresca de la intrusa a l'interior. Va colpejar la gruixuda cera del sostre, però era més pesada i més dura i difícil de trencar. Se li havien estripat els guants i tenia els artells adolorits i sagnant. Quan va aconseguir arrencar un bon tros, va trobar més enllà d'ell les rajoles blanques del sostre estàndard, la qual cosa resultava prometedor. Pot ser que els insectes construïssin la seva llar per resultar duradora, però les rajoles del sostre estaven pensades per reemplaçar-les prou sovint per mantenir en funcionament el negoci de les grans corporacions galàctiques. S’adelità en apunyalar la planxa blanca fins que es va desplomar en trossos trencadissos.

Aviat Bazine va aconseguir un forat adequat en el sostre, de la grandària justa per permetre-li passar i, amb sort, la seva forma i grandària no resultarien adequades pels dacs famolencs que poguessin intentar seguir-la. Es va posar dempeus, va recollir les seves eines, i va fer canca amb cura al dens aire càlid de l'àtic de l'edifici. Odiava la pols i la brutícia, però mai la pols i la brutícia havien fet una olor tan bona. No hi havia suficient espai per posar-se dreta del tot, però les seves ulleres van revelar un entramat de bigues metàl·liques que sostenien les rajoles del sostre. Els conductes de ventilació en tots els extrems de l'edifici deixaven entrar feixos de llum del sol, i això era el que ella estava buscant.

L'entrenament de Kloda va resultar d'utilitat mentre caminava amb rapidesa recorrent l'estreta biga metàl·lica, sabedora que qualsevol pas en una de les rajoles podria fer-la caure en el niu d’apidàctils que es trobava sota. La ràbia li empenyia i li feia avançar, i va seguir recolzant el pes en la punta dels dits dels seus peus fins que va arribar al conducte de ventilació més proper i es va llevar les ulleres, deixant-les penjant en el seu coll. Va distribuir el seu pes en dues bigues diferents i va usar el ganivet per descargolar els perns de la reixeta. Quan va quedar solta, la va deixar caure cap a un costat amb delicadesa, penjant encara d'un cargol.

L'escena en l'exterior era bella... però aterridora. Suaus murs verds envoltaven la vall i la megaflora apuntava entre l'herba en oasis dispersos. El cel anava prenent una tonalitat porpra, i el groc daurat de les torres i parets de cera reflectia els rajos vermells del sol ponent. Es trobava sota un sortint, directament sota la teulada de l'edifici, a tres pisos d'altura. Això normalment no presentaria cap problema per al seu ànim o els seus talents. Però aquesta vegada, centenars d'insectes furiosos de gairebé la seva mateixa grandària s'arremolinaven en tornados de fúria destructora, entrant i sortint entre borinors per les portes, caçant i buscant, decidits a castigar a qualsevol cosa que hagués gosat atacar el rusc.

Va examinar l'arbre caigut on havia deixat el lliscant i no va poder contenir una ganyota d’enuig. Kloda estava agenollat al costat del motor, sens dubte desactivant-lo. Al seu costat s'agotzonava un narglatch adult, amb alforges i cadira de muntar, que acoltellava l'aire amb la seva cua en forma d'aleta i excavava la terra amb les seves urpes.

Ara el nom en clau cobrava sentit.

Sortir de l'edifici no suposaria un problema, gràcies a la soga que havia trobat en el cos de Tribulus. El que li preocupava era que la veiessin els insectes. No tenia temps de procurar-se la seva pròpia armadura, com havia fet Nightdrifter, però sí li quedava una disfressa en la màniga. O, per ser exactes, en la butxaca. De seguida Bazine estava fregant amb la seva tinta d'anguila rishi la pàl·lida pell dels seus braços i el seu pit que no estava coberta per la seva samarreta interior negra. Va empastifar la seva cara amb les últimes restes de tinta del tub. Si no podia semblar-se a un dac, semblaria una ombra.

Tot el que havia pres de les cel·les estava ocult en la seva persona, juntament amb algunes armes que Kloda no coneixia. El rotllo de cable i les alicates estaven enganxades en el cinturó de Tribulus, i va desenrotllar la soga i la va lligar fermament a la biga del sostre més propera. No arribaria del tot fins al terra, però li deixaria a prop.

Les mans de la Bazine estaven ara cobertes amb la tinta d'anguila rishi, la qual cosa no només impedia que els seus dits o les seves mans deixessin petjades, sinó que a més li proporcionaven certa protecció per a la fricció de la soga... i emmascarava la seva olor. Apuntant-se pel forat que havia fet en el sostre, va arrencar alguns trossos de cera i els va fregar en les seves mans, esperant que la cera proporcionés alleujament addicional a la cremada de la soga.

En apuntar-se per la reixeta oberta, realitzant un nus en el bucle de soga al voltant de la seva cintura, una borinor inquisitiva en el forat que acabava d'abandonar li va dir que havia arribat el moment de saltar. Es va despenjar per l'estreta obertura amb els peus per davant i va descendir en ràpel pel costat de la Instal·lació 48, clavant en cada salt les botes en la cera temperada. Els palmells de les mans li cremaven, però no tant com la ràbia del seu pit en mirar per sobre de la seva espatlla i veure a Kloda ficant l'estoig metàl·lic en una de les seves alforges. Es va deixar caure més ràpid fins que es va quedar sense soga, just abans d'arribar al primer pis. Deixant anar el nus, es va donar una distància d'un metre abans de deixar-se anar i aterrar en un suau pendent de cera. Afortunadament, va ser l'aterratge més fàcil de la seva carrera, i va lliscar per la relliscosa inclinació fins que va ser capaç de rodar i posar-se dreta on les restes d'herba es trobaven amb la vora del rusc. Ja fora per la seva furiosa concentració per trobar l'intrús, o pel seu vestit completament negre, els apidàctils no l'havien vist. Encara.

I Kloda tampoc.

Ell es trobava en aquest moment parlant pel seu comunicador, un molt semblat al d'ella, i rient. Bazine sabia com abatre’l, però no anava a ser gens fàcil. Havia d'estar a prop, però no massa a prop. I ell havia d'estar lluny del seu lliscant i del rusc. Bazine havia de sincronitzar perfectament les seves accions.

Va sortir disparada darrere del munt d'escombraries, corrent sense parar fins a la vora més allunyada. Va esperar mentre Kloda muntava en el seu narglatch i comprovava el seu equip. Ella també va comprovar el seu equip, aixecant la bota per deixar caure sobre el palmell de la seva mà el seu últim detonador tèrmic. Quan ell va començar a galopar, ella va córrer darrere d'ell, va prémer l'interruptor, i va llançar l'esfera metàl·lica just davant d'ell.

Amb una sonora explosió, la terra va desaparèixer en un cràter de deu metres de diàmetre. El gegantesc felí udolà i va caure, arrossegant a Kloda amb ell. Per quan Bazine va arribar a la vora del cràter, el seu mentor i antic amic estava grimpant per la vora, magolat i ple d'esgarrapades, però principalment il·lès.

Que era exactament com Bazine el volia. La venjança no era tan dolça quan el teu enemic ja estava mort.

Ell va arribar a la superfície just quan ella arribava a distància d'atac, però no va poder treure el seu blàster a temps. Ella li va fotre primer una puntada en la cara, i després li va propinar una altra puntada de peu en el costat. Una vegada li havia deixat anar una reprimenda pels seus gustos en calçat; qui espiava amb talons de dotze centímetres? Que es rigués ara, amb les costelles trencades. Tot el que feia, ho feia per un motiu. No pots amagar bombes en sabates de sola plana.

El narglatch va saltar a la vora del cràter, llançant-li una urpada amb les seves pesades urpes, abans de tornar a caure al fons. Ella va retrocedir just quan Kloda li va aferrar d'un turmell, fent-li caure de genolls. Ell lluitava brut, la classe d'home que portava verí sota les seves ungles dentades, i una vegada havia apallissat a un home amb la seva cama metàl·lica fins a matar-lo. Però conèixer els seus mètodes li havia ensenyat a preparar-se per a una baralla semblant, i ella sabia que les seves ungles no podrien travessar-li els seus gruixuts pantalons. Li va donar una puntada, fent que deixés anar la mà, però ell tenia suficient força per tornar a agafar-li la cama i tirar d'ella.

—Oh, no, tu no —grunyí ell.

Volia una lluita cos a cos? D'acord. Ella li proporcionaria una. Després de tot, una traïció tan personal com la seva mereixia una mort igual d'íntima.

Bazine va canviar de tàctica. En lloc de tractar de guanyar distància i recuperar-se, va carregar contra ell, es va asseure a cavall sobre el seu pit, i li va envoltar el gruixut coll amb el seu braç.

—Vas a besar-me, Conilleta? —va preguntar ell amb una rialleta, i pel moviment del seu braç Bazine va saber que tractava de treure un ganivet.

Ella va estrènyer amb més força, ràpidament i sense pietat, tallant-li l'alè i el reg sanguini. El rostre de l'home va enrogir mentre ella sentia com un ganivet xocava i relliscava repetidament contra la placa i la malla de fibra de la seva samarreta interior. El seu somriure va ser tan fosc com els seus llavis.

—Si et besés, seria massa fàcil.

—De totes maneres... no ets... el meu tipus.

—Rendeix-te, vell. Has perdut.

—Et vaig ensenyar... tot el que saps —va balbotejar ell—. No et vaig ensenyar... això.

—Volia una segona opinió —va respondre ella—. Així que em vaig entrenar en altres escoles. I vaig a quedar-me la teva nau.

Ell es va sacsejar i es va debatre, però ni tan sols un home tan fort i dur com Delphi Kloda podia viure sense oxigen. Hi havia quelcom satisfactori en la manera que el seu savi i sentenciós ull mostrava sorpresa i por, i ella va joguinejar amb la idea de deixar-li viure només per provocar-li. Però no podia evitar recordar les històries que li explicava en ficar-se al llit, de nena, com havia donat caça als homes que li havien traït. Deixa amb vida a un enemic, i mai deixaràs de mirar per sobre de la teva espatlla, li havia dit. Així és com vaig perdre el meu ull. No ho intentaré de nou. Es va donar un copet en el pegat de cuir negre i li picà l’ullet amb l'ull bo, i ella va riure i va jurar que mai ho faria.

Però ell acabava de fer-ho, no?

I ara... ella volia fer-ho. Però no ho faria. Perquè sabia millor que ningú el que Kloda podia arribar a fer quan volia alguna cosa. Aquest home havia matat a tots els que s'havien acostat a ella, gent els noms dels quals s'havia esforçat a oblidar. Pot ser que fins i tot ja hagués matat a Orri; ella no ho sabria fins que tornés a l'Esparver, a l’espaiport. Havia d'acabar amb Kloda abans que trobés una manera d'escapar. Tancant els ulls, va fer girar els seus braços amb força, aixafant-li la tràquea i trencant-li el coll.

Ell li havia traït. Però abans d'això li havia salvat.

Bazine va tancar els ulls del cadàver de Kloda i es va posar dempeus, alta i orgullosa. Tal vegada ell havia tingut la intenció de convertir-la en l'arma perfecta, però havia estat ella mateixa qui havia esmolat aquesta arma.

Era hora d'acabar el treball.

 Següent