L'arma perfecta (I)

L'arma perfecta

Rumb a El despertar de la Força

Delilah S. Dawson

Viatja rumb a Star Wars: El despertar de la Força amb aquesta exclusiva història curta amb una perspicaç mercenària que corre grans riscos per aconseguir les més grans recompenses... i ara s'enfronta al repte que la portarà fins a la vora.

Hi ha un munt de mercenaris, espies, i pistolers a sou en la galàxia. Però probablement cap és tan perillós i determinat com Bazine Netal. Una mestra de la disfressa —i letal amb una fulla, una pistola, o les mans nues—, ella va aprendre dels millors. Ara és el seu torn de ser la mestra... encara que ensenyar els trucs del seu ofici a un recluta ansiós i inexpert és l'últim que vol fer. Però és l'única manera d'aconseguir la nau que necessita per atrapar el seu últim treball.

Un client anònim ha contractat la Bazine per localitzar a un ex-soldat d'assalt i recuperar el misteriós paquet que està salvaguardant. El pagament per la missió promet ser astronòmic, però els obstacles que li enfronten demostraran ser formidables. I encara que el seu nou ajudant ansiós té habilitats cibernètiques crucials per a la missió, només l'esmolat talent de la Bazine significarà la diferència entre l'èxit o el fracàs... i la vida o la mort.

Fa molt temps, en una galàxia molt, molt llunyana...

Capítol 1

La nit era jove, i Bazine Netal estava de caça. Arraulida sobre un tamboret amb el seu ajustat mico negre que feia joc amb els seus ulls, llavis i cabell, va examinar la sala a la recerca del seu contacte i només va trobar idiotes. Sovint, maldestres admiradors prenien la seva mirada gèlida com una invitació. En la seva línia de treball, ser bella sovint era d'ajuda. Però també era un inconvenient.

—Bona nit, senyoreta.

Ella va alçar la mirada i va arrufar les celles. Ja s'havia fixat abans en aquest devaronià estúpid, quan havia sofert una espectacular derrota al sàbacc. Ara, traspuant licor i excés de confiança, va acostar la seva mà al genoll de la Bazine, balbucejant alguna cosa sobre la calor de les sorres del desert i les corbes de les seves abundants dunes. Abans que els seus bruts dits arribessin a tocar-la, li va doblegar el canell com si fos una branca seca. Ell va cridar i va caure al terra cobert de sorra, cridant-li tota classe de coses, però ella es va limitar a badallar i apartar la mirada. Clarament, aquest no era l'home que estava buscant. Els amics del devaronià es van acostar ràpidament a ell, van llançar una mirada a la Bazine, i van murmurar fosques amenaces mentre se l’emportaven; l'home no va deixar en tota l'estona de xisclar com un bebè hutt. Ella es va acomodar en les ombres de la cantonada, removent la beguda del seu got amb els seus dits d'ungles escrupolosament pintades de negre.

Ni tan sols havia provat la beguda, per descomptat. Mai ho feia.

Les begudes podien enverinar-se en qualsevol moment. Ella mateixa ja havia enverinat una aquesta nit. Els efectes no serien evidents fins que el seu objectiu estigués de tornada en la seguretat de la seva llar, dormint plàcidament. No tornaria a despertar-se. I llavors el seu comunicador emetria una suau xiuletada, fent-li saber que el seu ocupador desconegut estava complagut i havia dipositat els crèdits en el seu compte.

El que Bazine necessitava en aquest moment era un nou treball per mantenir-la ocupada. Portava hores esperant a aquest nou contacte i ja estava avorrida, i els homes podien olorar el seu avorriment. Un altre més va aparèixer en l'extrem oposat de la seva taula, acariciant el seu blàster amb els dits.

—Estàs sola, dolçor? —va preguntar, movent amb la seva llengua un escuradents.

Ella el va mirar de dalt a baix. L’escarransit ferroveller humà no resultava ni amenaçador ni atractiu. Decididament no era el seu home. Ell la va mirar de dalt a baix al seu torn. Botes de plataforma amb taló alt, pantalons de cuir negre que se cenyien a les seves cames arrodonides, jaqueta cenyida que ocultava armadura i armes; no és que ell pogués saber-ho, com tampoc sabria que el sobri tall de pèl negre era una perruca. Quan els seus ulls van tornar als durs trets del seu rostre cisellat, la va mirar lascivament.

—Perquè sembles... solitària.

—I tu sembles un mynock malalt. Marxa't.

Li va fer un gest amb la mà perquè fotés el camp i es va recolzar en les ombres del fons del seu reservat, col·locant les cames sobre la taula per desanimar futures molèsties.

—Et creus massa bona per a mi? —va balbotejar ell, acostant una mà tremolosa al seu blàster.

—Per descomptat que no. Sé que sóc massa bona per a tu.

Amb una senzilla però elegant puntada, va colpejar un centre nerviós en la cuixa de l'home que va fer que s'esfondrés sobre el tosc terra. Aquest home no tenia amics perquè li aixequessin. No va tenir cap més opció que allunyar-se reptant, mentre la maleïa.

Això, almenys, li va fer dibuixar un lleuger somriure.

Va aparèixer una cambrera, netejant la taula amb un drap humit mentre observava la retirada del ferroveller.

—Si segueixes esguerrant públicament als clients, Suli no et deixarà creuar la porta —va dir la noia durosiana d'ulls taronges—. No poden deixar propina si tenen els ossos trencats.

Bazine va deixar uns quants xips de crèdit sobre la taula.

—No és culpa meva si l'establiment de Suli atreu pocavergonyes, Ooda.

Era el més a prop que arribaria a una disculpa, i Ooda va assentir i va recollir els crèdits, que era el més a prop que arribaria al perdó. Les dues tenien un acord tàcit, encara que portaven anys en la mateixa òrbita. Era el mateix acord que Bazine tenia amb tots els seus coneguts: res de preguntes i res de posar-se amistós.

—Oh, i Suli va dir que et digués que ell arribarà aviat.

Ooda es va girar per marxar-se, i Bazine la va cridar.

—Qui?

La durosiana es va encongir d'espatlles i es va allunyar.

—No vaig preguntar, no vull saber-ho.

Bazine també tenia un acord amb Suli. Ell li enviava treballs, i a canvi ella actuava com a portera no oficial, fent sortir sense escàndol a qualsevol que causés problemes. Fins i tot els borratxos més violents la seguien a l'exterior amb la promesa d'un petó. Tècnicament, havia dit al propietari de la cantina que esperaria per esguerrar als clients fins que estiguessin fora, en un carreró posterior privat. Va buscar a Suli en el bar, va fer contacte visual, i li va indicar que havia comprès amb la més lleugera de les inclinacions de cap.

La nit va anar passant, i el contacte no apareixia. Va rebutjar amablement a set pocavergonyes més, i va veure el doble de males mans de sàbacc, quan alguna cosa va caure dringant en el seu got, fent que el líquid ambarí esquitxés sobre la bruta taula. Va aixecar el cap de cop, buscant la font de la interrupció. L'escenari no havia canviat. Ni un sol parell d'ulls nou l'observava; tampoc hi havia estranys donant voltes al voltant de la seva taula mentre practicaven males frases per lligar en veu baixa. Coneixia aquest bar, i coneixia a tots els altres mercenaris, i reconeixia a la majoria d'aquests indesitjables, fins i tot si ells no la reconeixien a ella, gràcies a una galeria rotatòria de disfresses. Però mai abans havia tingut pretendents que tractessin de captar la seva atenció fent caure una clau d'habitació en el seu got.

Mirà dissimuladament a esquerra i dreta abans de llançar el colze, abocant la beguda.

—Ups.

Va ficar un dit pel cèrcol de la clau, esforçant-se per què no es corregués la tinta d'anguila rishi de color negre mat amb la qual s'havia pintat els dits per emmascarar les seves empremtes dactilars. HABITACIÓ 3, deia l'etiqueta. Podia ser una invitació. Podia ser el treball. En qualsevol cas, anava a esbrinar-ho. Arrossegant el seu tamboret, es va posar dreta i va estirar les cames, reajustant el seu auster però exquisit abillament mentre comprovava subtilment les seves armes. Blàster camús: comprovat. Fulla fina: comprovada. Petits detonadors termals ocults en les plataformes de les seves botes: comprovats. Set ganivets llancívols cosits en la seva jaqueta: comprovats. Fos quin fos el motiu pel qual l'hoste de l'hotel esperava pagar-li, anava a portar-se una sorpresa amb la seva col·lecció de trucs.

Es va dirigir al llarg passadís en el qual es trobaven el més que fastigós lavabo i la porta cap a les escales. Mai havia visitat la zona d'allotjaments del segon pis del bar, sabedora que era utilitzada per les ballarines i els grans jugadors, ja fos plegats o per separat. L'escala era estreta i empestava a suor i a coses pitjors, i va desenfundar el blàster mentre pujava, amb cura de no tocar la bruta barana.

Apuntant el blàster a cada costat del passadís, no va trobar res al que mereixés la pena disparar. Portes numerades idèntiques desfilaven per l’emplafonat color sorra, amb diversos sons murmurant o copejant rítmicament darrere d'ells. Es va detenir davant la porta número tres. Amb l'esquena enganxada a la paret, va acostar la seva orella al plastiacer i no va escoltar res a l'interior. Va trucar dues vegades, ràpidament, i va alentir la seva respiració, amb el blàster alçat, mentre esperava una resposta. No va haver-hi cap.

Què poc hospitalari.

Amb el blàster en una mà, i la passada de moda clau en l'altra, preparada per sortir corrent o disparar, va obrir el forrellat i va obrir la porta d'una puntada. Havia esperat foc de blàster, la riallada d'un enemic, o els suaus sons d'una banda de jatz i les floretes d'un idiota, però el que va obtenir va ser el silenci absolut. Traient un petit mirall d'una de les seves butxaques, el va usar per examinar l'habitació per la porta oberta.

Una figura solitària estava asseguda en el llit desfet, completament immòbil. Fins i tot en la tènue llum, va poder adonar-se que era un androide de protocol, i no un dels nous i luxosos. Aquest era esquelètic i li faltava un braç, un miserable esbós d’ésser racional. La resta de l'habitació estava lleugerament rara, amb tovalloles en el terra i cadires bolcades, com si la persona que li havia donat la clau ho hagués fet en sortir corrent.

—Hola? —va preguntar, amb veu greu per semblar seductora.

No va haver-hi resposta. No sabia si es trobava més intrigada o molesta. Per descomptat, s'estava avorrint en el bar i estava esperant una missió, però el seu treball li agradava igual que el seu abillament: ordenat, sense ximpleries, que encaixés, i preparat per cremar-lo si havia de sortir corrent.

Va tornar a ficar el mirall en la seva butxaca i va agafar la fulla. Amb ambdues armes desenfundades, va entrar a l'habitació, preparada pel pitjor.

L'oxidat cap de l’androide de protocol, es va aixecar amb un soroll de carraca per examinar el seu rostre.

—Salutacions, Bazine Netal —va dir amb una veu monòtona, grisa i mancada d'ànima—. Tinc un treball per a vostè. Accepta?

Següent