Capítol 2
Bazine no va respondre immediatament. Esperava més detalls.
El que va obtenir va ser un compte enrere.
—Deu. Nou. Vuit.
Es va acostar a l’androide i va agitar el blàster.
—Atura’t. Digues-me més.
L’androide es va posar a peu dret entre dolorosos grinyols.
—O ho accepta o ho rebutja. Set. Sis.
En l'experiència de la Bazine, qualsevol compte enrere que
comencés en deu i acabés en zero involucrava una explosió. Tenia exactament sis
segons per decidir què era més perillós: acceptar un treball desconegut
proposat de forma singular per una font no identificada, o esperar a veure
quant dany podria causar a la cantina un oxidat androide explosiu... i quant
podria aguantar la seva armadura.
—Cinc. Quatre. Tres.
—Està bé. Acceptaré el treball. Ho accepto. Però deixa ja de
comptar.
L’androide va quedar en silenci i es va asseure pesadament
en el llit com si el fet de formular una resposta fos extenuant.
—La seva acceptació ha estat registrada. Romangui a
l'espera.
Amb un brunzit i una sacsejada, l’androide va projectar un
tremolós holograma surant davant del rostre de la Bazine. La figura estava
encaputxada, naturalment, i la seva veu estava tan ben modulada que Bazine no
va poder endevinar, la seva espècie, edat o gènere.
—Bazine Netal. Recuperaràs un estoig metàl·lic que va estar
en possessió del soldat d'assalt imperial TK-1472. Nom humà: Jor Tribulus. Les
dades més recents de Tribulus l’identifiquen com a pacient al Centre Mèdic 1 de
Ciutat Vashka. Els seus registres estan emmagatzemats als bancs de dades de la
instal·lació sota el major nivell d'encriptació. El seu parador actual és
desconegut, però sospitem que roman a Vashka, possiblement sofrint
inestabilitat psicològica. Recuperi l'estoig i enviï un missatge encriptat en
aquest dispositiu usant el potenciador planetari principal que se li
proporciona.
El braç de l’androide es va estendre, i els seus oxidats
dits es van obrir grinyolant per revelar un comunicador tan fi i d'alta
tecnologia que en si mateix podria servir de sobres com a pagament per un
treball normal, fins i tot un que la portés fora del planeta. Bazine va
entretancar els ulls.
—Quina és la paga?
La figura hologràfica va fer una pausa com si pogués
sentir-la, encara que òbviament era un enregistrament.
—Es preguntarà quin serà el pagament. Lliuri aquest estoig,
i no haurà de tornar a treballar de nou. —Ella va arrufar les celles, i la
figura va deixar anar un riure tenebrós—. Però ho farà de totes maneres, veritat?
És difícil perdre els vells hàbits. Pot quedar-se amb el comunicador.
L'holograma va acabar, i la figura va desaparèixer.
Bazine va agafar el comunicador, col·locant-lo en el seu
lloc darrere de la seva orella.
—Una cosa més, Srta. Netal —va murmurar la veu, clara i
nítida per l'altaveu—. Hi ha una altra facció buscant l'estoig. El seu
adversari serà astut i igualment intel·ligent; únicament se li coneix pel nom
clau Narglatch. Eviti ser detectada i elimini a qualsevol que se li oposi.
Cobrirem el seu rastre. Bona sort. —Bazine era a punt de dir a la veu on podia
ficar-se al seu Narglatch, quan aquesta va afegir, gairebé massa baix per poder
sentir-se—. Ah, sí. I el droide s'autodestruirà en trenta segons.
Considerant que la cantina de Suli era la base de les seves
actuals operacions a Chaaktil, no estava disposada a assumir que el mecanisme
d'autodestrucció de l’androide fos un assumpte petit i limitat a ell, com una
granada EM. Aferrant-lo del braç que li quedava, el va fer girar sobre si
mateix, i, amb totes les seves forces, va llançar cap a la finestra el munt de
metall oxidat. El cristall barat es va fer miques quan l’androide va caure al
carrer, fosc i buit. Bazine el va seguir sortint per la finestra, va baixar
lliscant-se per una canonada, i va sortir corrent.
Per quan l'explosió va il·luminar la nit, estava corrent tan
ràpid com podia cap a l’espaiport, deixant darrere seu únicament una perruca
negra rebutjada.
Fos qui fos el seu nou ocupador, era molt... teatral.
—
Va ser bastant fàcil colar-se en la llançadora nocturna a
Ciutat Chaako, la major zona metropolitana de Chaaktil. Els edificis s'estenien
com una malaltia que anés guanyant cada vegada més terreny en les clares sorres
del planeta. No havia trepitjat aquests carrers sorrencs en sis anys estàndard,
i per una bona raó. La calor del desert i la brutícia de la ciutat formaven una
combinació incòmoda, i al moment en què va sortir de la llançadora ja va poder
sentir Chaako colant-se en els seus porus malgrat el fresc de la nit. Ja estava
suant sota la seva cenyida caputxa de cuir.
Bazine tenia un talent especial per ocultar-se en les
ombres, i es va lliscar amb passos silenciosos per familiars carrerons foscos.
El rodamón embolicat en parracs que la va assaltar des d'un portal es va
emportar un cop de la seva bota en la templa, i la banda que esperava
acorralar-la darrere d'un contenidor d'escombraries va descobrir que havia
desaparegut com un núvol de fum. La ciutat no havia canviat molt, però Bazine
havia incrementat considerablement les seves pròpies habilitats des que s'havia
marxat.
Aviat es va trobar davant una porta que li havia semblat
molt més gran la primera vegada que la va veure, sent una nena petita. Aquella
vegada, la hi havia aterrit: un monòlit de metall ple de marques que amb prou
feines esmorteïa els sons de l'acer xocant contra l'acer i la carn apallissant
carn fins a fer-la farinetes. Pintat diagonalment amb esprai en el que semblava
sang seca estaven les paraules NO PASSAR. No va poder evitar somriure. Ara no
era més que una porta de grandària normal, i els sorolls darrere d'ella eren
acollidors. En certa manera, en el fons, estava a casa.
La porta es va obrir lliscant-se abans de poder trucar.
—Benvinguda de nou, Conilleta —grunyí una veu des de l'interior.
—Jo també m'alegro de veure't, vell.
Aquesta porta, la porta de Kloda, era una de les escasses
entrades per les quals podia entrar còmodament sense una arma preparada a cada
mà. L'escola de Kloda era un lloc segur. Fins i tot en aquestes hores de la
nit, hi havia lluitadors en la gàbia i entrenant en el gimnàs, grunyint i
degotant suor sobre les catifes i els pesats sacs. Si volies aprendre a
combatre a Chaaktil, acudies a Delphi Kloda, antic número dos de Tasu Leech i
el més terrible sac de músculs que mai dirigís els atacs del Kanjiklub. Després
de perdre una cama i un ull, Kloda ja no podia rondar per les rutes espacials
amb la dignitat que requeria, així que en lloc d'això es va posar a ensenyar a
nous nois com trencar ossos.
Sota el gimnàs, en secret, vivien i treballaven els seus
autèntics estudiants, que aprenien sota la seva tutela les més delicades arts
de l'espionatge. Allà era on Bazine havia crescut; ella va ser el seu primer
èxit. El dia que la va rescatar d'un orfenat a Ciutat Chaako va ser el dia en
què va començar la seva autèntica vida. Li havia tirat una pedra en passar,
colpejant-li just en el pegat de l'ull, i li havia dit que, en aquest moment,
mai s'havia sentit més enfadat ni més divertit. Durant anys, li havia dit la
seva petita Conilleta, enviant-li en missions per recollir això o escoltar allò
altre. Ara ella s'adonava que des del principi l'havia estat entrenant per ser
la mercenària en la qual un dia es convertiria.
Bazine va reconèixer les trepitjades de la seva cama metàl·lica
abans d'arribar a veure’l, amb els seus grans braços estesos per donar-li
l'abraçada que ella no sabia que necessitava. El vell pirata feia olor de sorra
i de suor, de sang i dels seus gruixuts cigars favorits, i ella li va retornar
l'abraçada donant-li palmades en l'esquena abans d'apartar-se per mirar-li a
l'ull bo.
—Com va tot? —va preguntar—. Segueixes convertint el greix
en marbre?
—Deixa't de ximpleries, nena. No em visites en sis anys, i
ara estàs de xerrameca? A què jugues?
Sota l'amenaça, va poder adonar-se que els sentiments de
l'ancià estaven ferits, i li va oferir un dels seus escassos i succints
somriures.
—Per ser un vell xaruc canós mig cec, no se t'escapa res.
Com a resposta, li va donar un cop de puny en l'espatlla, o
va tractar de fer-ho. Malgrat que era ràpid, ara ella ho era més, i coneixia
els senyals que delataven els seus moviments. Per quan el seu puny va colpejar
el lloc on ella es trobava, ja estava fora de l'abast.
—No deuria haver-te ensenyat una merda —va murmurar. Va
donar mitja volta per tornar coixejant cap a la seva oficina—. Vine. Tinc caf
calent. És vell, però encara té una mica de força.
Ella va somriure.
—Hi ha molt d'això per aquí.
—Saps quin és el teu problema? No tens res de respecte a
l'autoritat. —Va bellugar el cap canós amb fingida tristesa—. Mai el vas tenir.
Ella el va seguir a l'armari fred i humit al que cridava
oficina i s’arrepapà en la mateixa cadira decrèpita en la qual s'havia assegut
el primer dia que va arribar allà. Llavors, els seus peus penjaven del seient.
Res en aquesta sala, en aquest lloc, havia canviat. Per això s'havia anat
d'allà, per començar. Kloda va tancar amb un cop de porta i li va tendir una
tassa calenta abans d'asseure's en la seva atrotinada cadira de cuir,
recolzant-se contra el respatller i creuant els seus enormes braços.
—Deixa-ho anar, Conilleta.
—D'acord. Necessito una nau.
—I vols prendre prestat l'Esparver.
Bazine va assentir.
—Tu no el vas a usar.
—Això no significa que estigui disponible.
—Posa tu el preu, vell.
Una cella poblada i canosa es va arquejar.
—Vaja, mira qui es creu la reina de Naboo. No vull els teus
diners, nena. Però faré un tracte amb tu.
—Vull un tracte net. Sense preguntes.
Kloda va riure fins al punt que va haver de netejar-se les
llàgrimes de sota el pegat.
—No reconeixeries un tracte net encara que et mossegués el
cul. Diners tinc de sobres. El que necessito és un favor. Mira, tinc un
estudiant en el soterrani; es diu Orri Tenro, o això diu. Un simpàtic noi
pantorà. Molt bon tallacodis[1].
Un geni amb la tecnologia, pot colar-se en qualsevol sistema. Bastant decent en
la gàbia de lluita, una vegada que li vaig partir el nas un parell de vegades
per posar-li a prova. Necessito que faci una missió fora del planeta. Tinc molt
a fer aquí per portar-li jo mateix. Necessita sentir la supervivència de
l’hiperespai amb racions de nau, sobreviure a un treball. Si el portes amb tu,
pots usar l'Esparver. Però tracta bé
la nau. —Va donar un xarrup al seu caf—. A ell no m'importa realment si el
tractes bé o no. El noi està molt verd.
—Quina edat té?
—Com podria saber-ho? És un adult, no li netejo els
bolquers.
Bazine va deixar anar un sospir. Tenir una ombra en una
missió d'alt secret distava de ser un tracte net. Necessitava centrar-se en el
seu objectiu, no ensenyar a un nen estirat com funcionava l'excusat de la nau.
Encara que...
—Com de bon tallacodis?
Kloda va bellugar lentament el cap.
—Si és una màquina, pot entrar en ella, sortir d'ella, o
transformar-la en una arma sense ser detectat. Si necessites informació, pot
trobar-la.
—Però també vas dir que era pantorà.
—No veig per què això hauria d'importar tret que odiïs el
color blau.
I no importava, en realitat no. Les persones són persones, i
poden trair-te o morir-se en els teus braços sense importar d'on fossin. Però
Pantora era la lluna del gelat Orto Plutònia, d'on eren originaris els
narglatches, i se suposava que estava en el punt de mira d'un adversari conegut
com Narglatch. Era una coincidència massa gran. Però bé, no havia de dir a Orri
on anava ni per què: podia considerar l'aventura simplement com un exercici en
nom de Kloda. I si es tornava massa curiós o agressiu, tenia deu formes
diferents de matar-li usant solament les seves mans. Les altres alternatives
eren robar una nau i crear-se un nou enemic, o pagar per un passatge en una nau
i arriscar-se a involucrar en els seus negocis a idiotes incompetents i
innocents. Almenys en aquest cas, tenia control complet sobre l'idiota
incompetent en qüestió.
—Acceptes? —va preguntar Kloda. Sempre es posava impacient
durant les negociacions.
Ella li va fer esperar uns instants més, només perquè podia.
Finalment, va assentir.
—Accepto. Però digues-li al pantorà que l'única funció
d'aquest viatge és entrenar-li. Que no sàpiga que jo duc a terme el meu propi
treball.
—Fingir que només ets una mestra sota les meves ordres —va
dir Kloda amb una rialleta—. En veure't, ningú ho creuria.
Ella va arquejar una cella.
—La gent creurà el que jo vulgui que creguin. Sempre ho fan.
—Encara no vas a dir-me el teu veritable nom, veritat,
Bazine?
Ella es va posar dempeus.
—Ni per remei. Bé, on està el meu alumne?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada