L'arma perfecta (VII)

Anterior

Capítol 7

El descens va ser breu, suau, i completament a les fosques. Bazine va temperar els seus nervis per calmar-se mentre descendia a tota velocitat amb els genolls instintivament flexionats, disposada a rodar i esmorteir el cop del que es trobés en aterrar. Per a la seva sorpresa, les seves botes es van enfonsar en alguna cosa bastant tova. D'alguna manera, miraculosament, un munt de vella roba de llit abandonat esperava mig podrida on havia caigut. Enfonsant-se entre la tela, Bazine es va col·locar les seves ulleres de visió nocturna i va examinar el seu entorn abans de seguir.

L'habitació va prendre forma, revelant-se davant els seus ulls en tons negres i verds. Una paret tenia una filera d'unitats de rentat i assecat, i enfront d'ella hi havia una llarga taula en la qual encara es trobaven llençols planxats, i els droides bugaders com una filera de sentinelles congelats penjant del mur just damunt. Per a satisfacció de la Bazine, a la sala no hi havia ni rastre de cera, apidàctils, ni signes de destrucció. Era com si tothom s'hagués anat enmig de la jornada de treball i... mai hagués tornat.

Bazine va sortir del munt de teixit florit i es va sacsejar els pantalons. Sovint, l'espionatge era un treball brut, però per desgràcia aquesta missió estava resultant ser més bruta que la majoria. Mentre caminava cap a la porta oberta, va passar la mà per una fila de jaquetes penjades. La tela era blanca i rígida, i els uniformes van fer un soroll metàl·lic en balancejar-se. Quan va arribar a l'últim, va veure l'autèntic motiu per a això: camises de força.

Per això la Instal·lació de Retir 48 del Valle de Vashka estava tan lluny de la civilització. Per això els seus registres estaven ocults, confidencials. Era un asil. Un lloc remot i privat perquè els soldats i les víctimes de guerra amb salut fràgil visquessin els seus últims dies fora de perill, sans i en pau. Bé, fins que els insectes voladors gegants van aparèixer per reclamar el lloc.

Abans de creuar la porta, va extreure la seva fulla. Tenint en compte com havien reaccionat els dacs a l'explosió de dalt, anava a ser el més silenciosa possible. Fins i tot si encara no havien descobert un camí fins al soterrani, no volia donar-los un motiu per explorar.

El següent espai era un altre passadís, que s'estenia a esquerra i dreta en similar foscor. Res es movia, i el silenci era tan profund que podia escoltar el seu propi cor bategant en les seves oïdes. Recordant el traçat del pis superior, va girar a la dreta, esperant que els bancs de dades estiguessin situats directament sota el mostrador de recepció. Coneixent les habituals tàctiques per retallar despeses dels contractistes de la Vora Exterior que feien negocis tan lluny de la mirada escrutadora de la Nova República, haurien planejat la seva construcció per minimitzar el cablejat necessari per connectar els sistemes.

Amb l'esquena enganxada a la paret, va treure el cap per la següent porta oberta i va sospirar amb silenciós alleujament. La sala de dades estava just on esperava trobar-la, i totes les màquines semblaven intactes, encara que polsoses i abandonades. Seguint els cables, va córrer cap a la caixa elèctrica per prémer l'interruptor i encendre el sistema. En arribar a la porta metàl·lica, se li van estarrufar els cabells del clatell, i un esborrall de moviment es va llançar contra ella, tirant-la al terra i arrencant-li les ulleres del cop. Semblava un apidàctil, dur i punxegut i aleatori en el seu atac sorpresa, però en lloc de bonir, grunyia. Com un humanoide. La ment de la Bazine va passar de la defensa a l'agressió, i va escapar del pes que li colpejava, deixant al seu atacant en el terra o subjectant-lo pel que sens dubte semblaven uns eixuts bíceps humans.

—Qui ets? —grunyí Bazine, amb veu greu i feroç.

—Calla, estúpida! Atrauràs als dacs.

Considerant la veu esquinçada, la feblesa de les extremitats que se sacsejaven, i l'olor acre de la carn sense rentar i l'alè podrit, Bazine es va adonar que estava tractant amb algú més gran del que podria ser el seu avi, si n’hagués tingut un. I no necessitava veure’l per endevinar que, amb tota probabilitat, no hi era del tot. Ja fos un dels residents originals o algú que s'havia instal·lat després que arribessin els dacs, aquest no era un lloc per inspirar confiança i saludable seny. Aquesta bonior constant et trepava el cervell.

—Deixa de resistir-te i explica't —va murmurar, en veu una mica més baixa.

L'home es va quedar molt immòbil, però romania tibant.

—Puc asseure'm almenys? —va preguntar—. No tinc bé l'esquena.

Bazine li va posar una mà en el pit mentre el registrava, malgrat el fàstic que sentia. A part d'un bast ganivet, no va poder trobar res que semblés una arma. Ell va deixar anar un petit crit quan va llançar lluny el ganivet, xocant amb soroll metàl·lic contra la paret, i va deixar de debatre's. Quan Bazine el va alliberar i ell encara no es va incorporar, ella va deixar anar un sospir de fàstic i li va agafar de les espatlles, deixant-lo assegut, recolzat contra la paret.

—Moltes gràcies —va murmurar ell.

Amb les mans lliures de nou, Bazine va tornar a col·locar-se les ulleres i va estudiar al seu atacant. Era encara més patètic del que s'havia imaginat, un home marcit i arrugat que portava una tosca armadura fabricada a força de plaques d’apidàctil i peces de plastoide blanc de disseny familiar, unides per cables i cobertes de cera daurada. També tenia un parell d'ulleres, amb esquerdes en múltiples llocs i totalment passades de moda.

—Jubilat o treballador de les instal·lacions? —va preguntar Bazine.

Ell va arrufar el nas amb fàstic.

—Soldat d'assalt retirat, vaig prestar servei en la Batalla d’Endor. —Va fer una ganyota i va joguinejar amb l'armadura que portava a l'espatlla—. No em diguis que estic tan desmillorat que no t'havies adonat.

—Nom?

Ell es va acomodar amb més cura contra el mur i la va examinar al seu torn.

—Dona de poques paraules, eh? Jo també. Una vegada que comences a parlar amb els dacs, s’ha acabat.

—No hi ha ningú més?

—No aquí sota. La majoria estan a dalt.

Bazine va portar la seva fulla al coll de l'ancià.

—Última oportunitat. Com et dius?

Ell va semblar desinflar-se.

—TK-1403. Aric Nightdrifter. Nascut a...

—No m'importa. Busco a TK-1472, Jor Tribulus. El coneixes?

Nightdrifter va deixar anar una sonora riallada abans d'ocultar-la rere d'una mà i aclarir-se la gola.

—Per descomptat. El meu vell capità al comandament. Bon home. Més callat que la majoria.

Bazine va tibar la mandíbula i va pressionar amb fosques intencions la fulla contra la marcida pell de l'ancià.

—Està aquí?

Amb una imprudent manotada, Nightdrifter va apartar a un costat la fulla i es va esforçar per posar-se dempeus. Ella li va permetre que realitzés ambdues accions i també es va posar dreta, amb la mà en el blàster.

—Per descomptat que està aquí. On anava a anar, si no?

Bazine li va clavar el blàster en el budell.

—Porta'm amb ell. Ja.

Nightdrifter va sospirar.

—Deixa que reculli les meves coses. Encara que hauràs de fer tot el que jo et digui. Els dacs es posen desagradables si no saps com manejar-los. I odiaran aquesta camisa teva. Només reconeixen els patrons del seu propi rusc, saps? —Va assenyalar les plaques d'exosquelet d’apidàctil amb patrons grocs i negres que portava lligades al cos—. Per a ells, sembles l'enemic.

Maleint entre dents, es va llevar la seva camisa nova, la va doblegar, i la va introduir en una de les seves butxaques, deixant-la vestida de negre de cap a peus. Això és el que passava amb l'equip: El que et salvaria la vida en una missió, pot tornar-se contra tu en la següent.

—Anem.

Va agafar a Nightdrifter de les espatlles i el va empènyer cap a la porta.

—Heus aquí com va ocórrer... —va començar a dir.

Bazine li va clavar el blàster en l'esquena.

—Torno a dir-te que no m'importa.

Després d'això, finalment va quedar en silenci i va avançar coixejant pel passadís buit, va girar la cantonada, i va arribar fins a l'única porta tancada, que va obrir manualment per revelar una habitació ascètica il·luminada per una única espelma de cera. Hi havia un trist ressò de la llitera d'un soldat, creada amb trossos i fragments recollits dels pisos superiors de l'asil. En un tamboret baix, com un altar, es trobava un casc de soldat d'assalt.

—Us van deixar conservar els vostres cascos? —no va poder evitar preguntar Bazine.

Ell va deixar anar una rialleta mentre rebuscava en un calaix.

—No. Estaven guardats en una vitrina tancada amb clau. Per recordar-nos els nostres dies de glòria, suposo, i ajudar-nos a recordar el que vam ser antany. Quan se’n van anar els treballadors, la vam forçar. Ens vàrem repartir tot el que vam poder trobar a l'edifici. Armaris, calaixos, les nostres pròpies pertinences confiscades. Vàrem trobar també algunes coses bones. —Quan va tornar a incorporar-se, semblava més fort, sostenint un grapat d'herbes verdes seques, un encenedor, i un ventall de seda esquinçat—. No pretenia tornar a pujar fins d’aquí a una altra setmana, però no hauria de passar res.

Bazine va assentir i va fer un gest amb el seu blàster assenyalant la porta. Amb un gran sospir, Nightdrifter la va conduir pel laberint de passadissos fins a unes escales.

—Quan aquesta porta de dalt s'obri, quedaràs encegada gairebé durant un minut mentre s'ajusten els teus ulls. Assegura't que tens les ulleres desactivades i els ulls tancats. No importa el molt que piqui, queda't en el fum.

—O si no què?

El somriure de l'home va mostrar, finalment, la bogeria que aguaitava en el seu interior.

—O si no. Bona qüestió.

Ella li va seguir de prop mentre pujava coixejant les escales. En la part superior, va extreure un tap circular de la porta, i una fletxa de llum blanca va travessar el passadís.

—Ulleres fora; ara —va murmurar.

Bazine es va baixar les ulleres al coll i va tancar amb força els ulls, amb el canó del blàster clavat en l'arquejada esquena de Nightdrifter. Ell va fer espetegar unes quantes vegades el seu encenedor, i llavors la densa i humida aroma del fum gairebé la va fer esternudar. Podia imaginar-se perfectament els moviments de l'home: Havia calat foc al grapat d'herbes i estava usant el ventall per fer passar el fum pel forat cap al passadís de l'altre costat.

—No trigarà molt —va murmurar Nightdrifter—. Només cal esperar una mica. Aquestes maleïdes coses són telecinètiques.

El fum era adormidor, i Bazine va haver de recolzar una mà en la paret per seguir dempeus. Havien estat un parell de dies molt llargs, amb més carreres, lluites i atacs induïts químicament dels quals esperava, i hi havia quelcom adormidor en la pesada aroma de la cera i el fum.

—Això s'haurà ocupat d'ells. Ulls tancats. Allà anem —va dir Nightdrifter, i llavors ella es desempesí de sobte i va pressionar l'arma més fermament en la seva columna vertebral.

—Tu primer. I no facis cap estupidesa.

Fins i tot amb els ulls fortament tancats, hi havia una lluentor encegadora a l'altre costat de la porta, i podia veure llampecs vermells per dins de les seves parpelles. Va embolicar la seva mà amb la capa de Nightdrifter, per si de cas decidís sortir fugint malgrat la seva amenaça. Ell va deixar anar una rialleta i va avançar pel fum.

En girar una cantonada, Bazine per fi va ser capaç d'ajustar els ulls, i el que va veure era fantasmal. Tots els apidàctils estaven ajupits o s'havien esfondrat, amb les potes en estranyes postures, en el terra. Les seves ales estaven immòbils, i espetegaven lleugerament les seves mandíbules com si estiguessin somiant.

—Estem a prop? —va preguntar Bazine.

—De què?

—De Tribulus.

—Molt.

—Per què està aquí a dalt en lloc d'estar en el soterrani?

—Oh —va dir ell amb aire absent—. El soterrani és meu.

Totes les sales i habitacions semblaven iguals, amb els murs coberts de cera daurada i brillant amb la llum d'última hora de la tarda. Nightdrifter la va conduir per una suau rampa retorçada, passant al costat de cadires flotants caigudes i droides oxidats, sempre amb el blàster clavat a l'esquena. Una llum brillant més amunt suggeria un canvi en el terreny, i ella va extreure la fulla i es va preparar per als nous estranys que pogués trobar-se vivint en les ruïnes.

—Aquí estem —va dir l'ancià—. L'Atri.

Va obrir una ornamentada porta de cristall i metall per revelar un elevat espai obert ple de llum. I de cera.

En un altre temps havia estat una agradable zona d'esbarjo amb butaques, jocs i telepantalles. Ara era el cor del rusc, amb dacs inconscients agitant-se, amuntegats en el terra. Els murs s'alçaven amb intricats hexàgons, la llum es filtrava per un banc de finestres de cristalls clars de tres pisos d'altura. Aparentment, els insectes eren prou llestos per deixar espai per a la llum del sol. Però seguia sense haver-hi ni rastre de persones.

—Està en la teulada? —va preguntar Bazine amb una creixent sensació d'intranquil·litat, empenyent-li amb el blàster—. Estic farta dels teus jocs.

Nightdrifter va assenyalar una porta tancada, la bessona de la del passadís per on havien arribat.

—Està aquí dins, amb els altres. Els dacs no saben obrir portes. —Un instant després, va afegir—: Encara.

—Obre-la.

—No t’agradarà el que hi ha a l'altre costat.

Ella va sospirar.

—No m'agrada res d'això.

Ell va obrir la porta i va passar a l'interior. Quan ella li va seguir, amb el blàster i la fulla preparats, es va trobar de front amb dotzenes de soldats d'assalt.

 Següent