L'arma perfecta (IX)

Anterior

Capítol 9

—Hola, Conilleta —va dir Kloda.

Ella va deixar lentament l'estoig en el terra de la cel·la i va mostrar un fals somriure. Darrere d'aquesta façana, el seu cos l'estava traint. Les llàgrimes van sorgir als seus ulls mentre el seu cor s'accelerava i els seus nervis bullien d'adrenalina. Tot el que volia fer era córrer, perquè no hi havia cap bona raó, segura i coherent, perquè Kloda estigués a Vashka. Ni tan sols li havia dit que aquesta fos la seva destinació. No podia moure's. No podia sortir de la cel·la. No amb ell aquí fora, bloquejant la sortida.

—Jo també m'alegro de veure't, vell.

Ell no es va moure, però el seu somriure es va eixamplar.

—Deixa que t'ajudi amb aquest estoig, nena.

I llavors va ser quan Bazine ho va saber amb seguretat.

—Per què et diuen Narglatch? —va preguntar, amb veu inexpressiva.

Ell no va titubejar.

—Perquè sóc un caçador solitari. Ara dóna'm l'estoig. —Va mostrar el seu blàster favorit, i li picà l’ullet amb el seu únic ull sa—. Si us plau. —Quan ella no va fer res per recollir-lo, va afegir—: No comptis amb la nostra història passada, nena. Podria limitar-me a disparar-te i prendre’l igualment.

Ella va sentir un nus en la gola en ajupir-se per recollir la caixa metàl·lica.

—Passa-m'ho d'una puntada. També les teves armes, incloent els ganivets llancívols. Sé que tens almenys cinc ocults en alguna part. Si veig que mous un dit, perdràs un braç. No està posat en atordir.

Ella va riure amargament.

—Mai ho està.

Amb el blàster de Kloda apuntant-li a la cara, va extreure set ganivets llancívols i, amb la bota, va allunyar de si el seu blàster, la seva fulla, i l'estoig.

Kloda va apartar les armes del terra, va treure l'estoig a la llum, i el va inspeccionar, igual que havia fet ella. La seva missió, el seu estoig, el que havia arrabassat de la mà esquelètica d'un cadàver. Gairebé s'havia oblidat del cos de Tribulus, atrapat, com ella, en la cel·la de l’apidàctil. Fins i tot mentre el seu cor es destrossava en descobrir que el seu salvador, mentor i amic l'havia traït, la seva ment seguia catalogant el contingut de la càmera, recordant la lluentor d'un ganivet en el munt d'objectes i un tros de corda acuradament lligat en la cintura del cadàver. La majoria de les pertinences del mort, havia dit Nightdrifter. Allà havia d'haver-hi moltes coses que pogués usar com a arma, si tan sols tingués l'oportunitat.

—Bon treball —va dir Kloda, i ella va alçar el cap—. Agraeixo que hagis fet tot el treball per mi. I també que em llevessis a Orri de les mans. Aquest capoll fa massa preguntes, veritat?

Estava ocupat amb alguna cosa en l'exterior de la cel·la, movent-se i ajupint-se.

—Sento això del teu amic d'aquí fora —va dir—. Tota aquesta armadura, i només va fer falta un cop de puny al crani per abatre’l. Suposo que encara tinc un bon ganxo de dreta, eh? Vell, però encara tinc el meu toc.

—Puc sortir ja? —va preguntar ella, tractant de posar preocupació i vulnerabilitat en la seva veu. Això havia funcionat amb ell, una mica, quan ella era una nena.

Ell li va oferir un somriure tort.

—Bon intent, nena. Però conec tots els teus trucs. Jo vaig ser qui te'ls va ensenyar. Així que asseu-te aquí còmodament, i assegurem-nos que no em seguiràs.

Bazine sabia que ell volia que li preguntés què volia dir amb això, i per tant va romandre en obstinat silenci. El vell xiulava la seva melodia favorita mentre usava l'encenedor d’en Nightdrifter per encendre un dels seus gruixuts cigars i va fumar amb delectació, llançant gruixudes volutes de fum. Amb un grunyit, va aixecar una de les lloses de cera fins al forat, sostenint-la en el seu lloc amb una mà mentre amb l'altra usava l'encenedor per fondre les vores. La càlida i embafadora olor de la cera es va barrejar amb la podridura de la mort per engrandir el nus que la por havia creat en l'estómac de la Bazine.

—Mira, nena, no et culpis. No tens ni idea del que hi ha en aquest estoig, veritat? Tot això formava part d'un joc molt llarg per guanyar la major recompensa de totes. Necessitava un boc expiatori, i és molt fàcil trobar un en un orfenat de Ciutat Chaako. Vas tenir una vida decent, no? Et vaig ensenyar molt. Et vaig deixar córrer lliurement, fins que finalment arribés aquest treball i et necessités. Ni tan sols sabies que portaves un rastrejador, veritat? Si estaves a Chaaktil, sempre podia trobar-te. I sempre puc trobar l'Esparver.

Es va ajupir per recollir el segon fragment de llosa, i Bazine va mostrar les dents. Ell volia ferir-la; podia sentir cada paraula com un punyal en l'esquena. Sabia que era una mica sàdic, però mai abans havia mostrat aquesta faceta davant d’ella. No li donaria la satisfacció de veure-la plorar, ploriquejar o suplicar.

Pensava que ho sabia tot sobre ella?

Li ensenyaria alguna cosa nova.

De moment, va tancar amb ràbia els ulls mentre ell segellava la tomba amb l'última llosa de cera i fonia les vores dentades per on s'havia trencat. La llum es filtrava a través, d'un taronja daurat, i no estava tan fosc com per necessitar les seves ulleres.

—Eres l'arma perfecta —va dir ell, amb veu lleugerament esmorteïda—. Bella. Furiosa. Freda. Danyada. Conforme anava matant a tots als quals tractaves d'acostar-te, et vas anar endurint cada vegada més. Et mantenies alerta. Aquest nen del que et vas fer amiga al mercat. Aquest pes ploma al qual vas ficar en el teu llit. T’alentien. —Va fotre un cop de puny a la cera, i aquesta no es va moure—. Per això comprendràs per què no vull matar-te jo mateix. D'aquesta manera almenys puc fingir que segueixes lluitant. —Bazine va escoltar com cruixien les articulacions d’en Kloda quan aquest es va ajupir per recollir el blàster i la fulla—. No tornaràs a veure'm, però mai vam ser donats a comiats sensiblers. Tinc entès que asfixiar-te no és la pitjor forma de morir.

I llavors la seva coixesa metàl·lica va començar a ressonar pel passadís, portant amb si l'estoig de TK-1472.

 Següent