Última oportunitat (LXI)

Anterior

61

LANDO

EL FALCÓ MIL·LENARI,

UNS QUINZE ANYS ABANS

—Què va succeir allà enrere, L?

L3 va mirar passar ràpidament la galàxia en franges llargues i lluentes mentre el Falcó els allunyava d'aquest home terrible i el seu petit dispositiu diabòlic. Els éssers orgànics no podien trobar sentit en aquestes franges, no tot, però L3 sí podia. Cadascuna d'elles contenia la seva pròpia biblioteca oculta d'informació, història, significat; fins i tot el futur semblava amagar-se en aquests lluents trams d'estrelles a través de l'espai. Ella gairebé se sentia malament per Lando; l’hiperespai només era bonic per a ell, una equació que havia d'ingressar-se en la computadora de navegació i oblidar-se, una reflexió sense importància.

—Vam tenir relacions sexuals.

Fidel a la seva programació, Lando va retrocedir davant ella.

—Uau! Bromejava quan vaig dir que estaves buscant amor! —Tan predictible. Però L3 l’estranyaria quan ell s'hagués anat, de totes maneres. Hi havia certa comoditat en les seves bromes, encara que ella estava sempre sis passos davant.

—Així és com ho diuen vostès quan una conversa porta a la plantació de llavors, o no? —va dir L3.

Ell es va encongir d'espatlles.

—O sigui, suposo. Va estar bé? Em va semblar una mica rígid.

Les estrelles passaven veloçment. Allà estava Praxat Sil, part del sistema Sava, on una civilització sencera havia crescut i col·lapsat en el que va durar un eclipsi. Estava Barabaras, un sistema tan remot que la majoria dels orgànics ni tan sols sabia que existia.

—Vull dir, era només una petita pila de deixalles —va raonar Lando—. No obstant això, suposo que encara hi ha algunes possibilitats allà.

L3 es va encongir d'espatlles amigablement, però els seus processos de pensament estaven en un altre lloc.

—Li deixaré a vostè imaginar les possibilitats de procreació dels droides.

—En realitat, és una de les meves especialitats —va dir Lando i va començar a desgranar una llista pintoresca d'humor tipus bar ple d'orgànics.

L3 va tornar a les franges tranquil·litzadores de la galàxia mentre passaven com un llampec. El Phylanx havia estat un cap de droide ficat enmig de totes aquestes escombraries: no era exactament el que ella esperava pels dispersos informes d'intel·ligència que havia conegut. Més que això, havia estat un cap de droide programat amb una missió a molt llarg termini, una per la qual ni tan sols L3 podia estar segura que la trobaria aquí per ajudar a desmantellar-la. I ara, evidentment, no havia atrapat a la cosa; amb prou feines van aconseguir sortir intactes aquesta vegada i tot el que ella va aconseguir obtenir va ser un ràpid rastreig del seu processador intern.

—Oh, saps quina altra cosa podria succeir? —Lando divagà, rient-se entre dents—. Què resultaria d'algun tipus d'orgia de droides, però amb astromecànics i aquests vells droides de batalla de la Guerra dels Clons? Podrien crear alguna cosa així com bebès droides astrobatalla? Això... això seria alguna cosa.

Així i tot era suficient el que havia obtingut. Havia de ser-ho. Una quantitat aparentment infinita de nombres i codis desplegats en els seus sistemes de monitoratge intern, un sistema complet amb tallafocs de comandos i funcions automàtiques. El Phylanx viatjaria a través de la galàxia, enfortint la seva capacitat operativa i augmentant el seu rang de transmissió. I un dia, d'aquí a alguns anys, Gor ingressaria les dades operacionals dels droides en ell i ho dispararia tot com una bomba, implantant la urgència de matar en cadascun d'ells. I aquest... aquest era el codi pel qual L3 havia de descobrir com desenvolupar una resistència. Era un virus, i com qualsevol virus, podria revertir-se, derrotar-se.

—O com aquests tipus amb tots els braços que usen per al treball de càrrega en les badies d’embarcament. Fiu! Quantes possibilitats!

L3 es va posar a treballar, segmentant el codi peça per peça, retreballant-lo, tornant-lo contra si mateix. Ells van sortir de l’hiperespai, però la galàxia encara semblava com una línia centellejant de llums. Aquesta seria una de les tasques més importants que L3 havia fet mai i hauria de fer-la completament en secret. A baix, en el corredor de les casernes de Lando, lluny de totes les altres càmeres, l'esperava el seu espai de treball. Allà, ella començaria a programar un codi propi.

La funció acumulativa, autogeneradora de la programació del Phylanx era molt brillant, L3 ho havia d'admetre. Significava que el cap reuniria peces d'enderrocs espacials cap a ell, mentre recorria la galàxia, usant les seves peces per millorar-se a si mateix, i seguiria en moviment indefinidament, fins i tot en absència del seu creador.

L3 prendria prestat el concepte, però ho milloraria. Ella construiria un droide a la seva imatge, però (programat amb el codi antivirus) seria resistent a l'atac de rentat de cervell assassí d'aquest boig. Ella el deixaria solt, i al seu torn construiria més droides a partir de si. Purgarien la galàxia. Trobarien aquest dispositiu. Ella no estava segura que pogués destruir-ho sola, però per això havia deixat enrere alguna cosa a la programació del Phylanx, un petit virus del seu propi disseny: el dubte.

Diuen que quan prens alguna cosa, se suposa que has de tornar alguna cosa també, veritat?

Podria portar anys desentranyar-ho, però estava bé; encara quedava molt temps abans que el pla de Fyzen Gor es concretés.

—Estàs extremadament silenciosa —va dir Lando, mentre feia descendir el Falcó en la badia de l'Estació Saraf Cobar, il·luminada amb llums brillants—. Tot està bé?

—No ho sé —va dir L3—. Encara no. Però espero que algun dia ho estigui.

 Següent