La crida de la venjança (i XVIII)

Anterior

CAPÍTOL 18

Els quatre Jedi eren a la plataforma d'aterratge sobre la ciutat de Nou Àpsolon. Qui-Gon va mirar els esculturals edificis grisos de sota, els carrers corbats i els amples bulevards. Des d'allà dalt era fàcil veure on començava el gran sector Civilitzat i on acabaven els petits i amuntegats barris dels Obrers.

Manex els hi havia prestat la millor nau consular de Nou Àpsolon, a més del seu propi pilot personal. El cos de la Tahl estava a bord, en una petita cabina perfumada amb flors natives. Els Jedi l’acompanyarien en el seu últim viatge de tornada al Temple.

Deixaven enrere un Govern encara trencat per la divisió. Alani, Eritha i Balog havien estat arrestats. S'havia aixecat un gran clam popular davant l'arrest de les bessones. Hi havia molts Obrers i Civilitzats que no podien creure la seva traïció. No en les filles de l’Ewane.

Irini es recuperava en un centre mèdic, però s'havien presentat càrrecs contra ella. El moviment Obrer havia perdut a l’Irini i a Lenz d'un sol cop. Estaven lluitant per trobar nous líders.

Les portes del turboascensor es van obrir i Manex va sortir. Vestia una luxosa túnica del seu to verd favorit. Va donar uns passos i es va inclinar davant els Jedi.

-El poble de Nou Àpsolon té un gran deute amb vosaltres -va dir.

-Encara hi ha disturbis a Nou Àpsolon -va dir en Mace- Però el Govern actuarà amb honestedat.

Manex va assentir.

-Les eleccions s'han ajornat a la setmana que ve. S'han presentat altres legisladors. El moviment Absolut ha quedat molt danyat, però no ha desaparegut del tot. Encara tenim enemics per combatre. Segurament tindrem problemes quan el Comitè per a la Reinstauració de la Justícia s'ocupi de la llista d'informadors Absoluts. Però m'he compromès amb el meu món. Si sóc elegit, continuaré l'obra d’en Roan.

-Si tornes a necessitar-nos, tornarem -va dir Mace.

Qui-Gon va apartar la mirada. No seré jo qui vingui, va pensar.

Mai tornaria a Nou Àpsolon.

-Et donem les gràcies pel transport -va dir Mace a Manex-. I per tot el que has fet.

Els ulls castanys d’en Manex reflectien la seva pena.

-No puc ni començar a reemplaçar el que heu perdut aquí. Només puc prometre el meu servei per la resta de la meva vida, en el cas que el necessiteu.

Manex va fer un senyal al pilot perquè baixés la rampa de la nau. Llavors, es va allunyar després d'efectuar una última reverència.

Qui-Gon es mantenia a certa distància dels altres. Va veure que la Bant s'acostava a Obi-Wan.

- Està bé Qui-Gon? -va preguntar en veu baixa i preocupada.

-No ho sé -va dir a la padawan-, però ho estarà.

Ho estaré?, es va preguntar Qui-Gon amb un estrany distanciament.

Obi-Wan va mirar la Bant.

- I nosaltres estem bé?

Qui-Gon va sentir que si era possible que el seu cor tornés a commoure’s, es commouria davant la calidesa que va veure en els ulls de la Bant. Recordava quan la Tahl i ell eren així d’íntims.

-És clar -va respondre ella.

Ell també li devia alguna cosa a Obi-Wan. El va cridar al seu costat.

-Necessito donar-te les gràcies-, li va dir-. Em vas salvar quan estava sobre Balog, amb odi en el meu cor. Va ser el so del meu nom el que em va tornar la raó.

Obi-Wan el va mirar desconcertat.

-Però sSi jo no vaig parlar.

El cor d’en Qui-Gon es va inflar. Havia estat la Tahl. És clar que havia estat la Tahl. La veu havia sonat tan propera i al mateix temps tan llunyana. Era la seva veu, suau i càlida, una veu que sentia rares vegades, i un to que, ara s'adonava, ella reservava només per a ell.

Ella seguia estant amb ell. Saber-ho hauria d’ajudar-lo. Però en comptes d'això, una nova agonia recorria el seu ésser. No en tenia prou amb sentir la seva veu en un moment de necessitat. Necessitava la seva presència física. Necessitava la seva calor i la seva respiració, prou a prop com per tocar-la, prou a prop com per intercanviar un somriure de complicitat.

Obi-Wan devia notar alguna cosa a la seva cara. Va posar una mà a l'espatlla del seu Mestre. Qui-Gon no va sentir la pressió. No volia sentir el tacte del seu padawan. Estava agraït a Obi-Wan per la seva compassió. Tenia un deute amb Mace i amb Bant per la seva silenciosa comprensió.

Però no suportava estar amb ells.

Qui-Gon es va allunyar del seu costat i va pujar la rampa. Passaria el viatge de tornada a Coruscant vetllant-la sol.

Sabia una cosa: hauria de carregar amb aquesta pena i no seria una càrrega que s’alleugeriria amb el temps. Apareixeria i reapareixeria en ocasions, cobraria força i la perdria, i tornaria a sorgir quan la cregués disminuïda. Era massa gran perquè l'acceptació Jedi pogués contenir-la.

I què implica ser un Jedi i ser incapaç d'acceptar-la?, es va preguntar Qui-Gon. Era una pregunta per a un altre moment.

Va entrar a la nau sense mirar enrere. Deixava a Nou Àpsolon la possibilitat d'una vida diferent, una vida a la qual havia aspirat amb una alegria que no havia sabut que pogués existir. Tornaria a la seva vida anterior, a una vida de servei solitari. No sabia on més podria anar.

Esperava tornar a trobar algun dia satisfacció en aquest servei. Aquest dia li semblava molt llunyà. Però, de moment, es dirigia a la petita cabina on l'esperava la Tahl per a un últim i llarg adéu.

FI