Mor l'esperança (XIX)

Anterior

CAPÍTOL 19

Qui-Gon es va asseure a la vora del llac i es va quedar mirant al penya-segat. La superfície rocosa era totalment vertical. El pendent semblava increïblement gran. Però gairebé tot li semblava enorme. Tenia vuit anys.

Ja havien ascendit la paret amb els llança-cables a classe.

Havien après a utilitzar el pes del seu cos per equilibrar-se, i a calcular bé el temps. Ho havien fet una vegada i una altra. La setmana que ve haurien de fer-ho sense llança-cables i sota la supervisió d'un Mestre Jedi. Seria un dels exercicis amb la Força.

Sabia que no hauria d'estar pensant d’escalar-lo sol, però així era. Qui-Gon volia afrontar els reptes que els professors Jedi plantejaven als estudiants. Una setmana era massa temps. I la veritat és que no estava tan alt. Era només una roca enorme.

Hi havia agafadors per a les mans i els peus, encara que ell no pogués veure'ls. I, si queia, cauria al llac.

Si l’agafaven, es ficaria en problemes. Però no l’anaven a enxampar. Estava clarejant, i la zona del llac estava deserta.

Va escoltar un sorollet darrere seu i es va girar. Era una de les seves companyes, Tahl. Estava en la seva classe, però no la coneixia gaire.

Era prima, més petita que la resta. Semblava un nen, va pensar en Qui-Gon. Ell no es veia a si mateix com un nen.

Ella va assenyalar la paret rocosa.

- Estàs pensant d’escalar-la?

Sorprès, va estar a punt de dir que no. Però els Jedi no menteixen, ni tan sols en coses petites. "Acostumat a la mentida et tornes", li havia advertit Yoda. "Amb les coses grans fàcil es torna ser fals, si amb les petites fals ets".

Així que no va dir res.

Per a la seva sorpresa, ella va somriure.

-Anem.

En veure que ell dubtava, ella va afegir:

-T’aposto a què arribo a dalt abans que tu.

Ella va córrer i es va llançar cap a la paret rocosa, agafant el primer sortint. El s'ho va pensar un instant, sorprès per la forma tan enèrgica amb la qual ella s'havia abalançat. Llavors, la Tahl va semblar fondre’s amb el pendent. Va esperar fins que Qui-Gon va arrencar a córrer i es va reunir amb ella.

Era més difícil del que ell havia pensat. Aquests agafadors que li havien semblat tan ferms amb un cable a la cintura, et semblaven ara increïblement petits. La roca s'havia convertit en la seva enemiga. Li resultava molt difícil mantenir l'equilibri. La suor va començar a caure-li per la cara. Els músculs li tremolaven per l'esforç. Es va oblidar del desafiament de la Tahl i es va concentrar en no caure.

Ja feia tres quarts de la paret quan es va parar per veure com anava ella. Estaven a la mateixa altura. Ella tenia la cara plena de fang i suor. Somreia.

Aquell somriure li va servir d'incentiu. Va trobar el següent agafador, i el següent. Va deixar enrere la Tahl, i ja estava a punt d'arribar al cim. Va buscar el següent sortint, amb la cara premuda contra la dura roca.

Tot d'una va veure que ella estava darrere seu, escalant amb tota facilitat. I el va avançar, allargant un cop de mà cap al cim. Es va alçar per sobre de la vora, i es va asseure, esbufegant.

Qui-Gon la va seguir, furiós i avergonyit. Ella li havia vençut. Quan es va girar cap a la Tahl, va esperar veure una mirada triomfal. En lloc d'això, va veure una mirada riallera.

- L'he sentit, Qui-Gon! He sentit la Força! -va donar un copet a terra, i els seus ulls verds i daurats van flamejar-. La roca... era part de mi. Jo formava part de... tot. Fins i tot l'aire! Ha estat exactament com Yoda va dir que seria.

Ara Qui-Gon va sentir enveja a més de vergonya.

-Si vols et dic el que has fet malament -li va dir ella, donant-li un cop de colze afectuós-. Odiaves la roca. Has lluitat contra ella. I jo també, al principi. El que has de fer és estimar la roca.

Estimar la roca? Això sonava bastant ximple. Qui-Gon va voler dir-ho. Però en el fons sabia el que ella volia dir-li. I, de sobte, va sentir que no volia ferir els sentiments de la nena.

Tahl es va posar dreta.

-I ara a per la recompensa. Som-hi! -Va agafar impuls, es va tirar d'un salt per la vora de la paret i va caure a l'aigua verd i brillant.

Qui-Gon la va seguir. Era una caiguda llarga, però el contacte amb l'aigua era refrescant. Tahl el va esperar sota l'aigua. Ella somreia, i Qui-Gon li va tornar el somriure. L'aigua fresca era meravellosa, i havia aconseguit escalar la roca. La propera vegada ho faria millor. La propera vegada estimaria la roca.

Van pujar a la superfície. Tahl es va tirar enrere la cabellera fosca. Semblava una criatura aquàtica, dinàmica i àgil.

Tot d'una, ella va arrufar les celles.

-Ve algú –va murmurar-. Ho veus? Pel camí.

Qui-Gon no va dir res. Però una fracció de segon després va veure que les fulles penjants es movien, al lluny, en el camí.

-Se suposa que hauríem d'estar meditant -va xiuxiuejar ella.

-Per aquí -va dir ell. Va nedar fins a la riba del llac, on un grup de roques podria servir d'amagatall.

Van esperar a les ombres, tremolant una mica per l'aigua freda. Van escoltar l'inconfusible so dels passos arrossegats de Yoda. De tots els Mestres Jedi, havia de ser Yoda el que els agafés!

Qui-Gon va aclucar els ulls preocupat, però la Tahl semblava a punt de posar-se a riure. Qui-Gon li va tapar la boca amb la mà, i ella li va fer el mateix.

Yoda va passar pel camí sobre els seus caps. No van respirar. Passada una estona, es van posar en marxa.

Després que Yoda se n'anés, Tahl va baixar la mà, i Qui-Gon també.

-Saps que has estat a punt de guanyar-me -li va dir ella-. Podríem ser rivals, però jo crec que és millor que siguem amics.

-Siguem amics -va assentir Qui-Gon. I ho va dir seriosament.

Ell es prenia seriosament l'amistat. I ja sabia que volia ser amic d'aquella nena.

Com si no pogués contenir-se més, Tahl es va submergir en l'aigua i es va allunyar nedant. Llavors va sortir a la superfície, espolsant l'aigua. El sol brillava i els raigs feien que les gotetes espurnegessin.

- Amics per sempre! -li va dir ella, esquitxant-lo amb l'aigua-. D’acord?

-D'acord -va dir ell.

Per sempre.

***

Qui-Gon seguia esperant quan Obi-Wan va irrompre a la petita sala d'espera del complex mèdic, unes hores després.

- Hi ha notícies?

Qui-Gon va negar amb el cap.

-Segueixen amb ella.

- L'has vist?

-No des que vam arribar. Diuen que aviat.

Eritha va entrar corrent.

- Com està la Tahl?

-Està aguantant -va dir en Qui-Gon-. No sé més.

Eritha va caminar d'un costat a un altre davant seu.

-No entenc per què Manex la va portar aquí. Bé, la veritat és que sí. Ell sempre pensa que el que és seu és molt millor. On està?

-Va estar una estona esperant amb mi -va dir en Qui-Gon. - Se'n va anar per atendre uns assumptes a casa. Va dir que tornaria.

Ella es va asseure i va ajuntar els palmells de les mans.

-Odio esperar. Sé que els Jedi no coneixen aquest sentiment.

-Nosaltres també l’odiem -va dir l’Obi-Wan-. És només que se'ns dóna millor.

No et creguis, va pensar Qui-Gon. Les últimes dues hores havien estat les pitjors de la seva vida.

Eritha va esperar uns minuts, i després es va aixecar, inquieta.

-Necessito aire. Em diràs quant sàpigues alguna cosa?

Obi-Wan li va assegurar que així ho faria. Es va quedar al costat d’en Qui-Gon, en silenci. Qui-Gon va sentir la simpatia i la preocupació del seu padawan. Se sentia agraït per la seva presència. Era més fàcil esperar amb algú. I sabia que Obi-Wan també volia la Tahl.

- Et va comptar la Tahl alguna cosa del segrest? -Li va preguntar Obi-Wan a poc a poc.

-Balog estava buscant la llista d'informadors, tal com pensaven Irini i Lenz -va dir en Qui-Gon. Va resumir a Obi-Wan el que li havia explicat, però li va costar concentrar-se en les raons per les que l'havien segrestat. Però ja hi hauria temps per a això, quan pogués mirar-la a la cara i veure que tornava a ser la mateixa de sempre.

-El missatger podria ser la clau -va mussitar Obi-Wan-. Sabem que la llista va ser robada i que podria estar en mans dels Absoluts. I si se la va endur Oleg? Si van veure la Tahl escapant amb ell, potser van sospitar que la tenia ella. Tahl va dir que els líders Absoluts volien interrogar a Oleg. En no trobar-lo, van decidir agafar la Tahl.

Qui-Gon tot just l'escoltava.

-És una teoria, padawan. Ja veurem.

Les portes es van obrir, i l'equip mèdic va sortir. Qui-Gon i Obi-Wan es van posar drets. El metge es va dirigir cap a Qui-Gon.

-Les seves constants vitals estan disminuint. Hem fet tot el que hem pogut. El dany sofert pels seus òrgans interns ha estat molt greu. Ara podeu veure-la.

Qui-Gon va escodrinyar la cara del metge.

-Així que es recuperarà.

-Els danys han estat greus -va repetir el metge. Els seus ulls tristos estaven plens de desconsol mentre mirava a Qui-Gon.

-Es recuperarà -va repetir Qui-Gon. Aquest cop hi havia seguretat en la seva veu.

Va passar per davant del metge i va entrar ràpidament a l'habitació on la tenien. Estava estirada al llit. Ell va fer cas omís de les lectures i els sensors, i li va agafar de la mà. Ella va girar lentament el cap per mirar-lo. Ell es va sentir alleujat en veure que els metges li havien tret les lents de contacte que s'havia posat per passar desapercebuda. Trobava a faltar veure els preciosos ulls verds i daurats de la Tahl. I ara, el rostre que estimava estava davant seu, com sempre havia estat. Coneixia cada línia i cada corba, cada tret, cada suau ondulació.

Li va agafar la mà, però no va rebre resposta. Qui-Gon li va passar els dits pel braç per notar la seva pell. Estava freda. Molt freda...

Ella va obrir la boca. Qui-Gon va haver d'ajupir-se per escoltar-la.

-On... On vagi, t'esperaré, Qui-Gon. Sempre em va agradar viatjar sola.

-No ho tornaràs a fer -va dir ell-. Te'n recordes? A partir d'ara anirem junts. M'ho vas prometre -va fer broma ell. -No pots fer-te enrere ara. Mai deixaré que ho oblidis.

El somriure de la Tahl i la lleugera pressió que exercia amb els dits semblaven costar un esforç terrible. Ell va sentir pànic.

Va apropar la seva cara a la d'ella. Va recolzar el front contra la d'ella. Va sentir la seva pell freda. Va desitjar que el seu propi calor i la seva energia es transmetessin a la Jedi. De què li servia ser tan fort?, quin sentit tenia, si no podia curar-la? Qui-Gon va convocar tot el que coneixia, a totes les coses en què creia: a la seva connexió amb la Força, a l'immens amor que sentia per la Tahl. I va voler que s'introduïren en ella i li donessin forces.

Ell va sentir una lleu carícia a la galta. Ella li va estrènyer de nou la mà. I ell va saber que la Tahl havia sentit tot el que ell volia transmetre, i que allò l'havia ajudat. Mai no s'havia sentit tan unit a ella, tan a prop d'ella. I si hagués pogut respirar per ella, ho hagués fet.

-Que aquest moment sigui l'últim -va dir ella.

Ell va sentir que ella prenia aire, i el deixava anar, amb suavitat, contra la seva galta. Però no va tornar a inspirar.

 Següent