Llinatges (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

El Cap d'Estat Omàs ha autoritzat avui noves mesures d'emergència per acabar amb la contínua intranquil·litat a la Ciutat Galàctica. Els posseïdors de passaports corellians tenen ara quaranta-vuit hores per a presentar-se en la seva comissaria local de l’FSC i optar per la repatriació o enfrontar-se a l’internament. El moviment ha estat condemnat pels representants al Senat d’Altyr V, Obreedan i Katraasii. Mentrestant, esquadres antiterroristes van fer batudes en cases del quadrant Adur a mitjanit i van confiscar explosius i armes làser. Deu homes i tres dones han estat acusats de conspiració per causar explosions.

-Butlletí de notícies del migdia de l’HNE.

CASERNA GENERAL DE MICROTECNOLOGIES ARKANIANES, VOHAI.

Si hi havia un punt feble en qualsevol perímetre, Boba Fett el trobaria. I ho va fer.

Va veure un petit ocell, un colibrí d'un escarlata brillant, posat damunt de la tanca del perímetre de quatre metres d'alt que recorria sis quilòmetres al voltant de la caserna general de Micro Arkanianes i va notar que no hi havia cap reacció dels guàrdies de la garita.

No tenia sentit tenir un sistema de seguretat tan sensible que els ocells puguin fer-ho saltar.

I si un ocell podia superar aquesta tanca, llavors Fett també podia.

Les càmeres de seguretat no cobrien molt més enllà de cent metres al voltant de cada porta guardada. Tot depenia dels sensors que detectaven l'entrada en qualsevol punt no supervisat al llarg o per sobre de la tanca i això era un punt feble per a un home amb un disruptor personalitzat.

Els sensors projectaven una fina el·lipse sensible al moviment al llarg de la secció transversal de la tanca al complet, generada a nivell del sòl i que s'estenia dos metres a cada costat de la tanca i, si els escombrats des de l'òrbita dels escàners l'Esclau I eren correctes, dos-cents metres sobre ella per impedir incursions aèries.

O intrusos amb motxilles coet, és clar.

Fett no s'ho va prendre com una cosa personal.

Però els sensors no reaccionaven als petits objectes. Fett es va mantenir fora de la línia de dos metres i va agafar dos llargs cables amb ganxos d'unió.

Va llançar-ne un com un pescador de canya, enviant-lo girant des de l'altura de l'espatlla just igual que feia quan pescava devees des de la plataforma d'aterratge de la seva llar a Ciutat Tipoca quan era nen. El ganxo es va calar a la malla de la tanca, tan insubstancial com un colibrí. Llavors Fett va llançar l'altre cable a dos metres més enllà de la tanca, fixant un segon ganxo d'agafada.

Ara tenia dues llargues línies que li permetien connectar el seu disruptor sense trencar el camp sensor. Dempeus entre els extrems dels cables, els va connectar a la carcassa del disruptor i va pressionar la tecla. Ara era com si estigués dins. Pel que concernia al sistema de seguretat, hi havia un perímetre intacte. Els cables eren efectivament un bucle en la tanca i la secció anul·lada de la tanca mateixa no existia.

Fett va ajustar els controls de la seva motxilla coet i va ascendir sobre la tanca, aterrant acuradament dins de la zona anul·lada. Va memoritzar la secció, només visible en buscar els ganxos d'unió. El mateix disruptor, de la mida del palmell d'una mà, descansava discretament a l'herba que hi havia més enllà.

Fett va córrer fins a l’empara de la paret i es va impulsar amb els coets per pujar a la teulada. Normalment hauria disparat els seus ganxos de subjecció i hauria escalat, però ara la velocitat era important. Valia la pena la despesa de combustible extra de la motxilla coet. Es va tendir sobre el seu estómac i es va arrossegar a través de la teulada, amb el seu visor gairebé tocant la superfície de grava mentre el seu penetrant radar escanejava a la recerca de gent a l'interior.

Era una gran àrea a cobrir. Va pressionar un sensor de so mèdic, més sensible que els militars, contra la teulada per recollir qualsevol senyal que pogués.

Pel so de la conversa immediatament sota ell, una dona gravant alguns detalls educacionals, va saber que havia aterrat sobre el departament de personal. I encara estava arrossegant-se per les oficines que tenien finestres exteriors. Taun We estaria en algun lloc més allunyat de la llum del sol, just al centre.

Li va portar més de dues hores obrir-se camí a través del que li va semblar un pla gris cendra fosc sense trets excel·lents, escoltant a la recerca de pistes del que quedava sota i vigilant les línies dels contorns al radar dels cossos movent-se. Esperava que el disruptor encara hi fos quan arribés l'hora de marxar, però si no hi era, seria moltíssim més fàcil sortir corrent de camí a la sortida que entrar d'aquesta manera.

Això realment m'està fent mal als malucs. I al pit.

Fett va aixecar lleugerament el seu cos i va recolzar el pes en els genolls i els colzes. Va sentir xocar del vidre dels plats i el wusshh i umppp de les cambres frigorífiques obrint-se i tancant-se. Va veure a gent asseguda, probablement en llargs bancs, i altres reunits al voltant d'una taula. Les línies dels contorns dels objectes inanimats eren gairebé impossibles de distingir, però ell estava acostumat a muntar imatges mentals amb els senyals pobres que li proporcionaven el moviment i la forma dels cossos.

Havia vist uns quants laboratoris en la seva vida.

Sabia com li agradava col·locar el seu a Taun We.

Quan ella li va clonar una cama uns quants anys abans, el seu laboratori de Tipoca tot havia estat igual que quan ell era nen i ella l'hi havia ensenyat per primera vegada.

Va sentir les paraules ocasionals que sonaven com una conversa sobre un escaneig d'un microscopi. Podria significar qualsevol cosa. Però estic sobre els laboratoris, això segur. En el proper conducte de ventilació que vegi, en el següent punt d'entrada, hi baixaré.

Va comprovar la lectura del cronòmetre en el seu casc, girant la seva concentració i sentint l'inici d'un mal de cap. Tres hores. Massa lent. Com més temps li portés, més vulnerable era al fet que el descobrissin.

No renunciïs ara, Fett.

I llavors ho va sentir: només un parell de paraules. No era ni tan sols una mica del que ell en pogués deduir el significat. Però coneixia aquest to, aquesta inflexió en la veu, tan bé que era com sentir el seu propi nom murmurat en una habitació plena i sorollosa.

Tota la resta va quedar en silenci mentre el seu cervell filtrava tot allò irrellevant.

Era la veu aflautada i suau de la Taun We. Va oblidar el viu dolor del seu estèrnum i va sentir l'adrenalina córrer pel seu cos, esborrant cada dolor.

Et tinc...

Va marcar les coordenades a la pantalla integrada, es va posar de genolls i va mirar al seu voltant a la recerca d'una escotilla del conducte de ventilació. Hi havia una obertura de contenció de risc biològic a cinquanta metres al mig de la teulada, la classe d'escotilla que un equip de risc utilitzaria per entrar a l'edifici si alguna vegada era contaminat i segellat. I sabia que cediria davant l'obridor de panys de la seva canellera. No s'havia trobat amb un pany, segellat o panell que no cedís.

I estava dissenyada per admetre a algú que portés un vestit de risc complet. Per una vegada, la seva motxilla coet no era un destorb mentre agafava una de les fulles de seguretat de la butxaca de la seva canyella per eludir l'alarma de bretxa en la seguretat i obria l'escotilla.

Va lliscar pel buit i es va trobar en una cambra amb dues portes que portaven cap a fora. Totes dues estaven tancades. Quan va canviar a la visió normal de la seva pantalla integrada, la brillantor al seu voltant era l'apagat de les llums ambre d'emergència i un cartell de seguretat a la paret deia: inspeccionat per última vegada 6/8/1/36.

Va ajustar els sensors de so del seu casc i va escoltar. El corredor de fora estava net. Un canvi a l'escàner del radar de terahertzs ​​ho va confirmar. Es va obrir camí corredor avall, comprovant-lo mentre s'acostava, seguint l'ocasional so de la veu de la Taun We fins que es va trobar fora d'una oficina amb dues formes visibles dins de l'escàner del seu casc: un dens cos humà i un de kaminoà, un amb els seus característics espais abdominals.

Fett es va ajupir al costat del buit més proper, una estació de control d'incendis, i va esperar que l'humà se n'anés. Finalment les portes es van obrir i una dona va marxar. El panell del pany al costat de les portes va tornar a centellejar de nou, però Fett lliscà una fulla del seu sistema obridor en el buit i les portes es van separar amb un murmuri.

Va tenir la precaució de tancar darrere d'ell. Inclinada sobre l'escriptori, una alta criatura amb un llarg coll gràcil i petit i un cap rodó i gris estava absorta en el seu treball en una pantalla de dades.

Taun We no es va tornar.

-Si us plau, deixa l'arxiu en la safata.

-Bonic lloc el que tens aquí.

Els kaminoans mai mostraven emoció, però per la velocitat amb la qual la Taun We es va girar i la manera en què el seu cap es va fer cap enrere per veure’l li van dir que ella estava sorpresa.

-Boba?

-Estranyament, només n'hi ha un.

-Com... Em vas trobar?

-És la meva feina, recordes? -Fett va caminar lentament a través de la sala i va recolzar el seu cul en la vora de l'escriptori. Es va treure el casc-. Diguem que vaig seguir als diners.

-Koa Ne et va enviar a...

-No. Vol les dades de tornada, però no és la raó pel que sóc aquí.

Taun We li va mirar a la cara, parpellejant lentament. Ella el coneixia millor que qualsevol que seguís amb vida i aquesta no era una llista molt llarga. Ella semblava... vella, molt vella.

-Estàs bé, Boba? Funciona la teva cama apropiadament?

-No. De fet, tot el meu cos m'està donant uns quants problemes.

-Puc ser-te d'ajuda?

-Estic patint una degeneració de teixits. Problemes d'estar viu. Malalties autoimmunes. Tumors. El meu metge diu que tinc un any o així de vida si tinc sort. –Allargà la mà cap al seu cinturó per agafar un xip de dades-. Fes-li una ullada a les proves.

Taun We va agafar el xip amb dits llargs i prims i el va deixar anar al seu port de dades.

-Ah -va dir ella-. Ja veig.

Ella es va aixecar i va anar fins a un armari, i la desconfiança natural a la galàxia d'en Fett va aparèixer. Si ella podia escapar del seu propi govern, podia trair-lo a ell. Ell li va treure el fiador a la seva arma làser només com a advertència.

Taun We es va girar i va mirar a l'arma.

-Creus que atrauria l'atenció sobre el fet que em vas seguir i vas aconseguir accés a la meva oficina segura?

-Vas robar dades i vas desertar. Tampoc t’havia tingut mai pels d'aquesta classe.

Alguna vegada em vaig preocupar per la Taun We? Crec que sí.

Fett va pensar que tenia gràcia com no recordes mai realment com et senties quan eres nen, excepte per moments decisius. I ell estava definit pel seu amor pel seu pare, i ho sabia, i estava orgullós d'això. Quan va tenir la idea que això era tot el que era, es va lliurar d'ella.

Trobo a faltar al pare, cada dia, cada minut.

Vull viure per estar a la seva altura.

Fett va fer gestos a la Taun We perquè s'assegués amb el canó de la seva arma. Ella es va acomodar a la cadira, amb les mans juntes i no va reaccionar gens ni mica: ni por, ni sorpresa, ni afecció. Ella era gel, control, indiferència.

Tu em vas criar... més o menys.

-Boba –va dir ella. Encara tenia aquella veu musical i calmant. Ell no estava segur de quant vivien els kaminoans, però ella havia d'estar arribant al final de la seva vida-. Em sap greu no tenir les habilitats per ajudar-te.

Ets el més semblant a una mare que he tingut mai. I això em fa por de vegades.

-Això ho havia endevinat -va dir en Fett-. Només vull les teves dades. I una mica d'informació.

Ella és completament freda. Només sóc un altre experiment amb el qual està complaguda.

-Les meves dades pertanyen a Micro Arkanianes.

-Les dades pertanyen al govern kaminoà, però ja que ells no em paguen, les agafaré per cobrir les meves despeses.

-No puc entregar-te-les.

-Llavors les agafaré jo. -Fett va treure el descodificador de dades d'una butxaca del seu cinturó i el va llançar a l'aire per recollir-lo amb la mà esquerra. Va seleccionar el port de la interfície que encaixava amb el sistema d'ordinadors de Micro Arkanianes. L'aparell tenia mitja dotzena d'endolls diferents que rotaven fins col·locar-se en posició sobre una ruleta-. O les copiaré, de totes maneres. No planejo vendre-les... encara.

Taun We va parpellejar lentament. Tenia els ulls de la classe dominant dels kaminoans: grisos, no grocs, ni els blaus de les classes baixes.

-Això arruïnarà a Micro Arkanianes.

-Què dur.

-I m’arruïnarà a mi. No sents compassió per mi, Boba?

-No. No crec que la senti. Ara no.

Taun We va semblar estar considerant la confessió, amb el cap inclinant-se lentament d'un costat a un altre de la llarga columna del seu prim coll com un arbre bressolat per la brisa. Es va preguntar si aquesta reacció era només un senyal que la seva experiència en psicologia humana havia estat desafiada: ella no coneixia la seva ment tan bé com pensava. Ella encara li recordava a un artista de nahra, un ballarí kaminoà de mim. Sempre li havien desconcertat els nahra quan era un nen, perquè els kaminoans no sentien res i no obstant això els hi encantava un ballet que reproduïa emocions que ells no semblaven tenir.

Aquesta era la suma de les seves vides... i de la seva, va comprendre ell.

L'hora de l'anàlisi després. Posa't a treballar.

Apuntant encara amb la seva arma a la científica, Fett va donar tres passes cap a la consola de l'ordinador iva  connectar el descodificador de dades al port. L'aparell centellejà amb llums d'estat blaus i verds, per mostrar que estava buscant i descarregant, i ell li va deixar reunir més dades de les que necessitava. No era un lladre, però altres dades de Micro Arkanianes podrien resultar útils... i fins i tot salvar-li la vida.

Simplement estava prenent sota custòdia una còpia d'elles.

-No faig tractes -va dir ell. La barra d'estat indicava que cinc mil exabites de dades havien estat baixats sencers. Genomes complets requerien molta memòria-. Però aquí tens una promesa. Digues-me tot el que sàpigues de la Ko Sai i no li lliuraré aquestes dades al millor postor. Això assegurarà que encara ets d'utilitat per a Micro Arkanianes.

-Està morta.

-Encara vull saber-ho tot.

Taun We va fer una pausa momentània, parpellejant lentament en direcció a l'arma.

-Vas a portar-me per la força de tornada a Kamino?

-No. No necessito els crèdits.

-Però em mataries, Boba?

Ell va fer una pausa. Per això, ho faria.

-Sí.

Ella encara semblava desconcertada, no ferida o espantada o traïda.

-Molt bé. Ko Sai va pensar que el programa de clonació seria destruït, així que va desertar cap al bàndol separatista durant la Batalla de Kamino per salvar la feina de la seva vida.

-I la seva pròpia pell.

-No som materialistes, Boba. No es tractava de la paga. Es tractava de l'orgull. De l'excel·lència.

Fett va tornar a ficar el descodificador de dades en el seu cinturó.

-Continua. On va anar?

-No tinc ni idea d'on la va portar el seu viatge a continuació.

-Què li va passar?

-Va ser... seguida.

-Per qui?

Una altra pausa. Fos el que fos, li estava donant problemes a Taun We.

-Unitats d'intel·ligència clon. I un dels instructors de comandos del teu pare.

Fett va empassar amb força. No hi havia esperat això.

-I?

Ella va indicar les pells de wookiee trenades i que penjaven de la placa de la seva espatlla dreta.

-Va caure presa del gust mandalorià pels souvenirs.

-Interessant -va dir en Fett. No, és sorprenent, és aterridor, és esperançador, ho és tot-. Així que els clons van tenir la seva venjança.

-Això assumim. Van arribar paquets. Parts d'un cos kaminoà amb un perfil genètic que era el de la Ko Sai.

Fett va trobar això innecessàriament brutal. Mataves a un presoner si se't pagava per això, els mataves si necessitaves fer-ho. Fins i tot els hi tallaves parts si havies de fer-ho. Però enviar per correu la Ko Sai a casa enviant un tros rere l'altre sonava com un missatge venjatiu i elaborat.

-I les seves dades?

-Només podem assumir que ells també les van agafar. Mai no han estat recuperades.

-Què hi ha d'especial en elles?

-El triomf de la Ko Sai era a controlar el procés d'envelliment. Sabia com manipular-lo millor que cap altre biòleg. Nosaltres només estàvem interessats en accelerar-lo perquè els clons maduressin més ràpidament, però puc veure que molts trobarien el fet d’alentir el procés i el seu potencial terapèutic com una comoditat atractiva. Ella clamava que va ser capaç d’aconseguir-ho en un laboratori.

Mirta s'havia trobat amb un clon de Kamino original, segons clamava. Un clon que no podria, no hauria d'estar viu avui dia. Fett va sentir que un munt de peces queien al seu lloc, encaixant totes juntes. Clons impossibles, una científica kaminoana desmembrada, unes dades de clonació desaparegudes.

-Tens algun nom?

Taun We es va posar rígida.

-Recordes aquell petit humà agressiu anomenat Skirata? El qui... amenaçava als meus col·legues amb un ganivet tan freqüentment?

Sí, recordava a Kal Skirata, per descomptat. De vegades el seu pare jurava que era el millor del millor. A vegades simplement jurava i l’apallissava. Jango Fett rarament perdia els nervis, però Skirata tenia talent per fer que això passés. Era ferotge i intransigentment mandalorià.

Com un nen solitari a Kamino, Fett havia escapat pels pèls que un dels pupils de les forces especials salvatgement impredictible d’Skirata, sis soldats clon CAR que només responien davant d’ell, el forcés a aprendre mando'a. Eren unitats d'intel·ligència. Els Nuls, com tothom els anomenava, van ser el primer grup de clons i s'havien tornat bojos, superllestos i perillosos. Havien desaparegut quan va acabar la guerra.

Sí, aquest era un patró clar. Skirata vivia per als seus clons. Ell voldria que visquessin vides completes com els homes ordinaris. Hauria volgut les dades i l'experiència de la Ko Sai desesperadament. Espedaçar-la per aconseguir la tecnologia genètica que ell necessitava per aturar l'envelliment accelerat no hauria estat res per a ell, només un mitjà per a un fi.

I si un dels soldats clon d’Skirata encara era viu i totalment actiu avui quan hauria de tenir l'equivalent a 140 anys, significava que havien trobat una manera d'aturar el procés d'envelliment accelerat... la manera de la Ko Sai.

Això és el que necessito. Això salvarà la meva vida.

Fett de cop i volta es va embolicar en una sensació de consciència vívida, com una plaent dutxa freda en un dia càlid. Els colors al seu voltant van semblar instantàniament brillants, els sons van ser clars com el vidre i les olors agudes. L'adrenalina va córrer a través d'ell. Hi havia trobat el que estava buscant... o la ruta per trobar-ho, almenys.

Mai havia fallat en perseguir una recompensa. Encara més. Fins i tot si uns pocs es van escapar al final, ell sempre els havia trobat.

També et trobaré a tu.

-Útil -va dir en Fett. Sostenir l'arma làser anivellada estava fent que li fes mal l'avantbraç. Mai havia sentit això abans-. Et quedes callada sobre això i jo em quedaré les dades per a mi mateix. Ho agafes?

-Hi estic d'acord -va dir la Taun We-. I si... quan trobis les dades de la Ko Sai, et donarem una gratificació excel·lent per la seva tornada.

Tot d'una va pensar en Sintas, amb els ulls brillants per les llàgrimes d'alegria mentre sostenia a l’Ailyn quan era un nadó. No, Taun We mai podria preocupar-se per ell com una mare de veritat.

El primer pensament de la Taun We era per la seva ciència.

-Potser no vulgui vendre-les -va dir en Fett.

-Què planeges fer amb el teu llegat?

-Què?

-T’estàs morint. I encara que tinguis èxit en trobar les dades de la Ko Sai i això pugui ajudar-te, llavors encara hauràs d'afrontar la pregunta de quin llegat deixaràs darrere teu.

-Per què et preocupa això?

-Crec que era una preocupació del teu pare. Li va dir al comte Dooku que no volia un fill. Volia un aprenent perquè fos el llegat d’en Jaster.

Això feia mal. Potser la Taun We no pretenia dir-ho de la manera que va sonar. Ell va romandre inexpressiu i va desitjar haver-se deixat posat el casc.

-Jaster Mereel era quelcom més que el mentor del pare. Era un pare.

Això va semblar no significar res per a la Taun We.

-I quin és aquest llegat?

-Ser Mandalore. Assegurar-se que els mandalorians sobreviuen, sense importar el que passi. I jo estaré a l'altura de la promesa del meu pare igual que va fer ell abans que jo.

Taun We va romandre glacial.

-Excedirem qualsevol oferta.

El pare sempre estava tornant la vista cap a Jaster Mereel, sentint que havia d'estar a la seva altura. Potser jo era una segona oportunitat per fer-ho.

-T'ho faré saber.

El llegat d’en Jaster. Beviin tenia raó. Més Mandalore, menys negocis.

Potser ella ho va dir per ferir-lo. No, els kaminoans no es preocupaven per res, fins i tot si eren gairebé la teva mare.

Es va posar el casc i es va girar per anar-se'n. Faria sonar ella l'alarma? Ella no voldria que ningú sabés que les seves dades havien estat compromeses. Tot el que li importava era la seva feina, com ho havia estat sempre, i això compraria el seu silenci. Si Micro Arkanianes feia algunes comprovacions de seguretat, no trobarien res desaparegut ni cap intent barroer de colar-se al sistema. Això quedava entre ell i la Taun We.

-M'agradaria saber si trobes les investigacions de la Ko Sai i si això et cura –Va dir ella.

Ell va resistir la urgència de preguntar si això era una preocupació personal o professional.

-Si encara estic per aquí a un parell d'anys, ho sabràs.

Se'n va anar de la manera que havia entrat, gatejant de tornada cap a dalt per l'escotilla d'accés de risc amb l'ajuda del seu ganxo d'escalada i cobrint la distància fins a la vora de la teulada arrossegant-se ràpidament. Els ganxos disruptors encara estaven al seu lloc. Fent una ràpida comprovació al seu voltant, va saltar la tanca, va deixar anar els ganxos i, pel que fa als sensors de la tanca, ell mai havia estat allà.

La rampa de l'Esclau I es va baixar per un remot en el seu casc i va pujar per ella, preguntant-se per què estava tan ferotgement unit a la nau del seu pare. Era un vehicle meravellós, però significava més per a ell que simplement el millor que la seva fortuna podia comprar.

Ara tinc més de setanta i només he començat a ser quelcom més que el fill d'algú. Això no vol dir que et vulgui menys, pare, però no puc mirar cap enrere eternament.

Boba Fett no estava segur de què ompliria aquest buit i li mostraria el seu propòsit a la vida, però ara sabia que això estava davant d'ell i no al darrere en els seus records congelats.

Estava davant de l’Esclau I, una icona de la seva infància, i es va preguntar on es traçava la línia entre la denominació i el parany.

-Així que no vas destrossar la cabina -va dir ell, iniciant la conversa per una vegada.

Mirta estava netejant la consola. Aquesta semblava remarcablement brillant: Fett mantenia la nau neta i amb un bon manteniment, però aquesta vegada semblava polida.

-Vas aconseguir el que vas venir a buscar? -va preguntar ella.

Va encendre l’Esclau I i el va elevar, fent un gir sota el monorail que circulava a dos quilòmetres per sobre de la superfície de Vohai.

-Sí.

-I ara què?

Fett es va refugiar darrere del seu visor. Ara estava fet trossos. Necessitava trobar aquest clon impossiblement vell i volia veure a l’Ailyn i volia saber com havia mort la Sintas.

Mirta ho sabia, o clamava saber, les tres respostes.

El destí de la Sintas ara no era urgent. I ell podia trobar a l’Ailyn per si mateix, perquè podia trobar a Han Solo i on estigués Solo, Ailyn el seguiria.

Així que necessitava seguir aquest clon d'Skirata.

Fins i tot si ell no tenia les dades de la Ko Sai, podria ser bo per prendre-li una mostra de teixit que un kaminoà pogués examinar i dissenyar al revés.

Encara hi ha massa inseguretats. Encara hi ha massa variables.

Fett va decidir que era hora de revelar el seu interès, però amb cura.

-On et vas trobar amb aquest clon?

-Coruscant. Semblava ser un viatge regular per a ell. -Mirta va mirar directament cap endavant com sempre-. Així que, on anem?

A trobar a Han Solo, perquè això em portarà fins a l’Ailyn.

Ell va escenificar una diversió en forma de conversa.

-Tu tens el penjoll. Digues-me a mi on anem.

Mirta va agafar el cordó de cuir del seu coll i va mirar a la pedra brillant en el seu palmell.

-Provem amb Coruscant.

Justa la fusta. Fett mai li havia ensenyat a l’Ailyn res sobre caçar recompenses, però òbviament ella havia après que sovint pots ocultar-te millor en un planeta que era una vasta ciutat d'un trilió de persones del que mai podries amagar-te en una cova a la part alta de una muntanya en la Vora Exterior.

Fett va fixar un curs cap al nucli galàctic: zero, zero, zero. L'Esclau I estava a punt de fer el salt a l’hiperespai quan la consola del comunicador va fer un centelleig impacient davant d'ell.

El punt d'origen deia Corèllia, encara que el que l'enviava havia intentat disfressar la font amb múltiples repetidors. Fett no rebia moltes trucades de Corèllia i quan les rebia normalment no eren de la classe que volia sentir davant de la Mirta Gev.

-Hora de menjar -va dir ell-. Torna allà darrera i mira a veure què pots trobar al magatzem per a nosaltres.

Mirta va obeir en silenci, sense rastre de desacord a la seva cara. Era la resposta d'algú acostumat a seguir ordres, no la d'una dona que es passava el temps a la cuina.

-D'acord.

-No et sents insultada per això, oi?

Mirta el va mirar com si estigués boig.

-El meu pare era mandalorià. Així que puc lluitar i cuinar.

Fett es va adonar del poc que sabia sobre els petits detalls de la seva pròpia cultura. La propera vegada que veiés a Beviin, li demanaria a l'home que li expliqués tot això. Va esperar que Mirta tanqués l'escotilla interna darrere d'ella i llavors va canviar la trucada a un circuit segur.

-Aquí Fett. Que sigui ràpid.

Hi va haver la més lleugera de les pauses.

-I jo sóc Thrackan Sal-Solo, Cap d'Estat corellià. Tinc una proposta per a tu.

SECCIÓ AEROESPACIAL D'ENTRENAMENT D’ESQUADRONS, CENTAX II.

L’XJ7 de sota en Luke es va escorar a babord i va caure avall amb sorprenent velocitat. Fins i tot per a ell, la Jaina Solo era un seriós desafiament en combat aeri.

O potser m'estic fent més lent.

Luke va accelerar el seu propi XJ7 en una capbussada, caient en picat cap als canons de la lluna en persecució de la Jaina. Havia pensat que ella havia tingut prou temps de vol recentment per no necessitar afinar les seves habilitats, però quan la Jaina va dir que tornava al servei actiu, ho deia de debò.

Ella va continuar amb els exercicis amb l'esquadró just de la mateixa manera que un nou nouvingut, coronel o no.

També era un exercici de foc real. A alguns dels pilots mai els hi havien disparat de veritat.

Això tendia a canviar la seva perspectiva de la guerra.

Sota ells a terra de la vall, una bateria droide antiaèria es movia amb canons d'ions. Els trets vermells d'energia que ascendien cap a ell semblaven emergir en una única àrea amb els halos vermells dels motors de l’XJ7 mentre la Jaina es movia molt ràpidament entre els trets, rodant instantàniament a través d'un arc de 180 graus per estrènyer el perfil del caça i enviant una andanada de foc als canons d'ions.

Es va anivellar al fons del canó rere de la bateria i Luke es va deixar caure darrere d'ella, passant tan a prop de terra del canó que el corrent d'aire de l’XJ7 va aixecar un núvol de pedretes que van rebotar contra la part inferior del fuselatge.

Luke va enviar una andanada de foc darrere seu, apuntant uns quants graus més enllà de les seves ales d'estribord. La paret del canó va escopir una columna de roca polvoritzada en el seu camí i ella va passar per sobre.

Ella va trencar el silenci per ràdio, el que no era propi d'ella.

-No juguis, tiet. Això no m'ajudarà.

Ell es va adonar que podia haver fet un tret seriós i fins i tot podria no haver-li donat. Però no podia disparar seriosament contra la seva neboda, fins i tot si sabia que ella podia evadir-lo gairebé amb total seguretat. Era el gairebé el que no li agradava.

-M’estic separant -va dir ell i va escalar abruptament fins anivellar-se a una altitud de navegació-. Et veuré al menjador.

Centax II era una lluna estèril amb la usual dispersió d'instal·lacions militars organitzades com el sòl d'un magatzem cobert de caixes. La base no guanyaria cap premi arquitectònic. Si la guerra esclatava de veritat, i Luke sempre trobava la condició de veritat dolorosament irònica, llavors canviaria de la nit al dia d'entrenament d'esquadrons a una estació aèria operacional. El botó semblava a prop de ser premut. Luke va aixecar la coberta del seu XJ7 i va sortir de la cabina per lliscar per una escala amb rodes col·locada en el seu lloc per l'equip de terra.

També solia fer això molt més ràpid.

Va esperar a l'entrada del menjador fins que el caça de la Jaina va entrar a l'hangar amb l'energia del repulsor i es va posar a la badia al costat del seu.

Quan ella va lliscar fora i es va treure el casc, la seva cara estava tensa i ansiosa.

-Estàs al màxim -va dir en Luke consoladorament, caminant cap a les portes per fer que ella li seguís-. Se'ns permet portar vestits de vol al menjador?

La Jaina se les hi va arreglar per somriure i va indicar el seu propi vestit taronja.

-No et preocupis, jo sóc la coronel. Jo donaré el màxim permís.

Era la primera oportunitat que Luke havia tingut per parlar amb la Jaina a soles des de l’enrenou de l'internament corellià. Ella radiava misèria.

L'ansietat sobre «les habilitats esvaïdes» i estar «a l'altura del càrrec», frases que havien assaonat la seva conversa més que abundantment en els dies recents per convèncer al Luke, era una bona xerrada tècnica pel bé de l'esquadró, res més. Ella era la bessona d’en Jacen. Fos el que fos el que estava passant, li estava passant a ella més intensament que a la resta de la família.

-Després de tu -va dir en Luke.

El menjador era un laberint de compartiments amb una gran secció on se servia i es menjava el menjar i una àrea de saló gairebé de la mateixa mida que tenia alguns seients confortables i escassos entreteniments escampats per ell, sent el focus principal una enorme holopantalla en una paret. Era prou gran per veure-la còmodament des de l'àrea del refectori mentre els pilots i el personal de terra esperava a què es dispensessin els àpats.

La majoria dels pilots a l'àrea del saló tenien l'esquena volta cap al refectori i estaven mirant la pantalla. Les notícies de l'hora de dinar de l'HNE havien començat i això ara significava que baixava un complet silenci: tothom estava esperant i mirant als petits canvis en els polítics que significarien que l'estatus en espera de l'esquadró canviaria immediatament a mobilitzat.

La Jaina va allargar la mà cap al taulell per servir-se algunes verdures al plat just quan els titulars van retrunyir per omplir tot el complex.

Per descomptat, no ho van fer, però al Luke li va semblar que sí. Es va quedar gelat.

-I la història principal d'avui: la batuda dels qui tenen nacionalitat corelliana continua mentre milers deixen la Ciutat Galàctica en un programa de repatriació voluntària.

La pantalla es va omplir amb la imatge de les tropes d'assalt del Comando 967 avançant per les passarel·les a cada costat de la línia de l'horitzó del Coruscant residencial, amb una de les esquadres precedides per l'ara familiar figura d’en Jacen Solo vestit amb una vestimenta negra i austera de la classe preferida per les forces especials. Això hauria estat bastant dolent, però l'altra única persona amb la cara visible que portava alguna mena d'uniforme era en Ben.

El menjador estava ara molt, molt quiet.

El meu fill. Com vaig deixar mai que Jacen li fes això?

Els soldats d'assalt portaven tots cascs completament tancats. Era un equipament sensat per a un soldat, però això no els feia semblar menys amenaçadors. Luke podia sentir, no el comentari que li retrunyia a les orelles, sinó la veu d’en Han dient que l'Aliança s'estava convertint ràpidament en l'Imperi.

-El coronel Solo, parlant anteriorment, va dir...

Luke se les hi va arreglar per mirar la Jaina, la seva cara estava ferida. No hi havia una altra paraula per a això.

I estava clar que la majoria dels que estaven veient la pantalla no tenien ni idea de qui estava darrere d'ells al refectori.

-Una vella tradició familiar, atemorir a la població -va dir un capità, amb els peus damunt d'una tauleta baixa-. Una altra vegada just igual que el seu avi. Quan va a aconseguir una bona capa negra i un casc? I munts de tropes amb una bonica armadura blanca?

Alguns dels oficials del menjador van riure, però la majoria semblava com si volguessin estar en un altre lloc. Luke s'havia tornat adepte a llegir les fluctuacions dels problemes esperant explotar i li va tornar a sorprendre simplement com de ben equilibrades que estaven entre els temperaments que s'esvaïen i la sobtada explosió.

Aquesta vegada va ser la Jaina qui va explotar. Els seus punys estaven tancats. Luke, agafat amb la guàrdia baixa per la seva pròpia vergonya per l'aparició d’en Ben, va fallar en bloquejar l'empenta de la Força de la Jaina mentre el capità colpejava la paret del menjador, bolcant la seva cadira. La Jaina es va llançar cap endavant. Luke es va fer per col·locar-se davant d'ella. Dos oficials pilots van donar un pas endavant, tirant les seves cadires, per evitar que el seu company fes alguna altra cosa estúpida.

-No ho deia de debò -va dir un. No va semblar veure al Luke-. Ho sento, coronel.

La Jaina estava sufocada, amb els ulls molt oberts.

Els coronels no intentaven colpejar a altres oficials, amb la Força o sense. Era una mala disciplina.

Luke volia treure-la fora, però ella necessitava deixar que se sabés que tornava a tenir el control. Ningú gaudia servint a les ordres d'un oficial que no pogués controlar el seu mal geni.

El capità va ser deixat a terra sobre els seus peus.

Semblava més sense respiració que ferit.

-Endavant -va dir un dels oficials-. Disculpa't amb la coronel. Vas estar fora de lloc.

L'expressió del capità va dir que pensava que havia fet el correcte, però la seva boca va fer el que li havien dit.

-Les meves disculpes, coronel Solo.

-Tots ens estem posant una mica tensos -va dir la Jaina-. Hi hauria d'haver trobat una manera menys agressiva de demanar-li que es retractés del que va dir sobre la meva família.

I ara el capità va semblar adonar-se que també estava enfront d’en Luke Skywalker.

-Ho sento, senyor...

Fa mal perquè tothom ho està dient, va pensar en Luke. Tu només ets el missatger.

-Oblidi-ho -va dir-. Jaina, anem a fer una passejada.

No hi havia vegetació natural a Centax. Van trobar un lloc a l'ombra d'un hangar i van seure en un parell de caixes.

-Podem donar-li voltes a això o podem deixar-lo anar de cop -va dir en Luke-. Personalment, prefereixo anar per feina.

-Estalvia temps.

-No sé què li està passant a Jacen.

-Jo tampoc, tiet.

-Llavors intenta endevinar-ho.

-Ja no el conec.

-Espanta que una bessona digui això.

-Ara hi ha alguna cosa fosca en ell. Em bloqueja. Fins i tot em va manipular contra els txiss.

-Ho sé. -Sí, És bo en això-. És... preocupant.

-Ara no puc confiar en ell.

En Luke no volia sentir-ho en veu alta, però sabia que havia de sentir-ho. La Mara també ho sentia, però estava satisfeta que fossin les passions oposades d'un assumpte amorós complicat les que estiguessin creant la foscor. Luke va pensar en les imatges que havia vist en els últims dies i va saber que la foscor era una cosa a part de qualsevol problema que Jacen tingués en la seva vida amorosa. Era prou gràfica per a ser capturada per una holocàmera.

Vull que el meu fill es mantingui allunyat d'ell.

En Luke va pensar en la Lumiya i els seus somnis de la figura encaputxada, que era segurament ella. Però aquests signes de desastre imminent eren nous. Jacen havia obert el frec amb la Jaina en enganyar-la per atacar els txiss diversos anys abans.

Els Jedi estaven acostumats a veure el que la gent ordinària no podia. Ser enganyat, quelcom amb el que la gent normal aprenia a viure des de molt jove, era especialment amenaçant per a ells.

Però a mi no m’estàs enganyant, Jacen. T'estàs tornant cap al Costat Fosc.

-Oncle Luke, això no m’incumbeix -va dir la Jaina-, però si fos tu, li aconseguiria a Ben un nou professor.

Luke sabia que ella tenia raó, i també sabia que la Mara lluitaria contra això a cada pas del camí.

I que també ho faria en Ben.

COMANDO 967 COMPANYIA BRAVO, VEHICLE DE CONTROL, CIUTAT GALÀCTICA, NIVELLS INFERIORS: 2330 HORES.

-Deixem el millor per al final -va dir el caporal Lekauf.

Ben tenia confiança en les seves habilitats amb el sabre làser, però els nivells inferiors de la Ciutat Galàctica li feien envejar les armadures dels soldats. Era la primera vegada que havia estat a l'ombrívol cor de la ciutat i no era gens com els sectors del Senat.

De fet, no era ni tan sols com els veïnats corellians lleugerament pobres, on hi havia hagut un plaent sentit de vida familiar normal en marxa, almenys abans que les batudes haguessin començat. A la nit, els nivells inferiors eren realment intimidants. Ben va mantenir una mà a l'empunyadura del seu sabre làser.

Un soldat de la Companyia Bravo va col·locar una barrera travessada al final del carrer, una cadena de petits droides esfèrics amb l'armament i cables de rastell que detindrien a un vehicle que intentés passar a uns trenta metres per sobre. Hi havia una altra a l'altre extrem del carrer. L'únic nivell sota aquest estava compost de túnels utilitaris.

De veritat espero que no acabem aquí baix.

Dempeus i a una bona distància darrere de les barreres hi havia grups de gent, humans i d'altres espècies, que semblaven com si poguessin tallar-li la gola només per curiositat.

-Això és horrible -va dir.

-No és bo fer això a la llum del dia amb l’HNE respirant-nos al clatell -va dir en Lekauf. Potser tenia raó: els mitjans mai s'interessaven pel que li passava als residents dels nivells inferiors-. Podem entrar simplement i netejar aquest lloc.

-Aquest no és un barri corellià.

-No totes les amenaces són corellianes.

Lekauf es va tornar davant el so de botes corrent i Ben va seguir la seva mirada per veure aproximant-se al capità Shevu. L'única manera en què Ben podia distingir als del 967 quan portaven l'armadura completa era per les plaques del nom en les plaques dels pectorals i les seves variacions en constitució i altura. Shevu tenia una única estrella discreta i daurada en el seu casc. Lekauf tenia dues fines barres daurades. I Witur, un dels sergents, en tenia tres.

A part d'això, eren una anònima massa de plaques de plastoide negres sobre vestits negres.

L’FSC, alguns dels membres s'havien ofert voluntaris per a ser transferits al 967, ja els havia posat el sobrenom de «soldadets d'assalt».

Tots semblaven veure paral·lelismes amb l'època de l'avi d’en Ben. Ben no s'avergonyia del seu llinatge i no s'avergonyia de la feina que havia de dur a terme: simplement no entenia com tot anava tan malament tan ràpidament.

Però, fins ara, a ningú li havien disparat o havia estat greument ferit. Cada corellià que havia estat detingut estava viu i bé, o havia estat deportat. Havia d'haver estat dur, va pensar en Ben, ser enviat a casa si l'única casa que havies conegut mai era Coruscant: però en aquest cas, per què no eren lleials al planeta en què havien nascut?

Just quan havia pensat que estava madurant, Ben es va sentir una altra vegada com un nen, un nen que no havia vist una cosa important que tots els adults sabien però que no li estaven dient.

-D'acord, escoltin -va dir en Shevu. Va reunir a dues esquadres al seu voltant, incloent també a Ben i Lekauf-. Els millors dades d'intel·ligència són que Duanes i Immigració va rebre una xerrada sobre tres agents corellians i una caça-recompenses amb la qual van contactar, i l’FSC els va seguir fins aquí. -La localització era un bloc d'apartaments amb algunes finestres altes i amples que s'assentava entre un bar de mala mort i un edifici brillantment il·luminat d’un tipus de negoci del qual en Ben no estava segur, excepte que les empleades semblaven ser dones-. Aquests són a pels que hem vingut. Els noms són Cotin, Abadaner, Bolf i Habuur.

Shevu li va lliurar a Ben un quadern de dades amb les imatges. Les esquadres estaven rebent les imatges en les pantalles integrades en els seus cascos.

-Saben que som aquí -va dir en Ben.

-Llavors, no hi ha molt que puguin fer, excepte sortir quan els hi demanem amablement -va dir en Lekauf.

Shevu li va donar uns copets a l'indicador de la càrrega del seu rifle làser.

-Comproveu-los dues vegades amb el vostre programari de reconeixement facial, perquè estaran seriosament armats i podríeu necessitar treure'ls del negoci permanentment. El coronel Solo està cobrint les sortides del darrere amb dues esquadres si les coses no van segons el pla.

No va ser tant una batuda com un setge. Ben havia après moltíssim sobre entrar de sobte en els edificis en poc temps. No sentia que ell fos de molta utilitat, però Lekauf li assegurava que ell podia fer coses que cap soldat ordinari podria quan necessitessin que ho fes.

-D'acord, comencem això com nois bons -va dir en Shevu.

Es va tornar cap a la part davantera del bloc d'apartaments i va haver-hi un clic audible de la seva unitat de projector de veu. Estava a punt d'utilitzar el seu megàfon.

Ben es va preparar per a un soroll alt i dolorós.

-Aquí les forces de seguretat. -La veu d’en Shevu va vibrar fins als edificis, lentament i acuradament pronunciat. La gent que encara era al carrer darrere de les barricades, es va dispersar i va córrer per posar-se a cobert-. Cotin! Abadaner! Bolf! Habuur! Rendiu les vostres armes. Sortiu de l'edifici i mantingueu les mans per sobre del cap. Podeu sortir ara o entrarem i us aturarem.

Potser podria intentar la influència mental, va pensar en Ben.

Un centelleig de foc làser va sortir d'una finestra i l'esquadra va tornar el foc com per reflex.

D'acord, potser això no funcionarà.

-Ho hem intentat -va dir en Shevu-. Només làser. Res de projectils. No volem que res penetri en les parets, perquè aquí tenim civils. -Va obrir el megàfon una altra vegada-. Residents! Quedeu-vos a casa amb la porta tancada. Forces de seguretat armades estan entrant al seu edifici. Repeteixo, quedin-se a casa seva.

Va negar amb el cap, murmurant sobre com l’FSC no havia evacuat el bloc d'apartaments per avançat i va assenyalar a les esquadres que entressin. Ben va poder veure almenys dues esquadres a la teulada, grimpant a una escotilla d'accés de manteniment. No hi havia escales en alguns d'aquests blocs, el que significava que cada vestíbul del turboascensor era una zona de matança potencial.

Calia coratge per sortir d'un ascensor cap al desconegut. Però això, li havia dit Lekauf a Ben, era per al que servien les armadures.

-Wirut -va ordenar Shevu-. Fiqui una granada per aquesta finestra al meu senyal, vol?

-Senyor -va dir el sergent i va deixar anar una càrrega a l'alimentador del seu llança-granades.

-Esquadres, quan accedeixin al quart pis, nosaltres els il·luminarem des d'aquí. Comptin amb nosaltres aquí baix.

Ben no va poder sentir la resposta. Realment volia un casc amb un comunicador complet. Però la seva manca de tecnologia gairebé la va compensar amb els seus propis sentits en la Força. Ara que es concentrava en la finestra trencada i oberta de bat a bat de la qual havia sortit el foc làser, podia sentir la por i l'hostilitat de dins. Hi havia molta por general a l'edifici, gairebé amb tota seguretat el terror acumulat dels altres residents que estaven atrapats dins del bloc.

-Una vegada que hàgim neutralitzat als objectius principals, farem un escombrat de tots els apartaments només per estar segurs -va dir en Shevu-. No podem garantir que l’FSC identifiqués a tothom. Ben, estàs preparat per jugar a droide ensumador per a nosaltres?

-Sí, senyor!

Ja no era un joc, però volia desesperadament fer la seva part.

-A qui fem aixecar, senyor? -va preguntar en Lekauf-. A qualsevol amb un arxiu criminal? Això és pràcticament tot el barri.

-No, només aquells en els quals pensem que nosaltres podríem estar interessats -va dir Shevu-. O estarem aquí tota la nit.

La batuda va ser sorprenentment tranquil·la. Ben podia veure l'ocasional centelleig de llum a través de les finestres mentre els làsers descarregaven i sentia el feble bdattt-bdattt-bdattt que acompanyava les ràfegues. Era com si tot el veïnat estigués contenint l'alè, esperant que acabés la lluita. Sense sentir els comunicadors de la resta de la Companyia Bravo no podia dir fins on havia penetrat a l'edifici, i Jacen no només guardava silenci sinó que s'havia desconnectat en la Força.

Ben ja no podia sentir-lo. Es va preguntar si el seu Mestre, i Jacen era el seu Mestre, digués el que digués el consell Jedi, ara ocultava la seva presència instintivament com a mecanisme de defensa.

Llavors Wirut va reaccionar com si algú invisible li hagués donat un copet a l'espatlla.

Va apuntar amb el seu llança-granades i hi va haver un xiulet de gas mentre la granada sortia disparada cap a l'edifici. Ben va rebre l'impacte del so ensordidor i la llum encegadora fins i tot a vint metres de distància i les orelles van necessitar uns quants segons per sentir els crits i el so de cop dels trets làser mentre els soldats entraven a l'apartament.

El silenci va caure. Shevu va inclinar el cap com si estigués escoltant i el tènue sanglot d'un nen en algun lloc va fer que a Ben se li posés els pèls de punta.

-D'acord -va dir en Shevu-. Dos objectius caiguts i dos desapareguts. Ben, amb mi. Obrim-nos camí cap amunt.

Cada apartament que els hi obria les seves portes voluntàriament estava ple de cares sospitoses i hostils que clarament no eren estranyes a visites de les autoritats. Però Ben no va sentir propòsit o perill immediat. Es va mantenir a prop d’en Shevu i quan van sortir al següent pis, Jacen ja estava ajupit fora d'un apartament parlant seriosament amb un parell d'homes de la 967. Li va fer un gest a Ben perquè s'acostés a ell.

-Què sents allà dins, Ben?

Ben va tancar els ulls i va imaginar les habitacions més enllà de les portes dobles. Ara havia vist l'interior de suficients apartaments al bloc per veure la imatge del plànol de l'interior. Quan es va concentrar va sentir la picor a la gola que indicava una amenaça immediata i la seva ment va ser atreta cap a una habitació on un home i una dona, això ho sabia i no estava prou segur de com, tenien algun ombrívol propòsit.

-A mi tampoc m'agrada com se sent això -va dir en Jacen. Semblava particularment preocupat per això. Ben pensava que ell ja s'hauria acostumat a les intencions violentes per llavors-. Crec que són els nostres dos objectius desapareguts.

-De la manera tradicional, senyor?

Un dels de la 967 va sostenir un rotllo de cinta detonadora.

-Intentem una petita ERDJ -va dir en Jacen desembeinà el seu sabre làser. L'esquadra que estava amb ell es va col·locar a cada costat de la porta-. Així és com en diuen vostès, oi? Entrada ràpida de Jedi? D'acord, aquí va l’entrada ràpida...

Jacen va aixecar la seva mà esquerra i la va baixar al llarg de la línia on s'unien les dues portes sense tocar-les. Estava a un metre de distància. Les portes es van separar, estavellant-se contra els buits a cada costat, i el sabre làser d’en Jacen va semblar tenir vida pròpia mentre rebutjava els trets làser vermells que flamejaven des de dins de l'apartament. Ben hauria d'haver sabut que era millor no quedar-se darrere seu i Shevu va anar a estirar-lo cap a un costat, però va rebutjar una ràfega de trets làser i es va quedar-hi darrere per un instint cec.

Dues persones dins, un home i una dona, havia tingut raó en això, apuntaven a Jacen, però les armes làser van volar de les seves mans com si se'ls haguessin arrencat una mà invisible.

La dona, al voltant de l'edat de la mare d’en Ben, amb el cabell fosc rapat i un tatuatge que li creuava un ull, lluitava per aconseguir alguna cosa, probablement una altra pistola làser, però Jacen la va estampar contra la paret amb la Força i la va deixar atrapada allà.

L'home estava caigut contra una cadira, grunyint.

L'esquadra va entrar i els dos presoners van ser emmanillats i arrossegats fora.

Shevu es va treure el casc i es va netejar la cara amb el dors del seu guant.

-Hauria de donar-nos una llista de les seves funcions, senyor -va dir amb un feble somriure-. No podem estar a l'altura de la seva caixa de trucs.

-Jo tampoc puc estar-ho a vegades -va dir en Jacen. Es va tornar cap a Ben-. Estàs bé?

-Bé -va dir en Ben.

Havia acabat de moment. Podien tornar als barracons. Podia sentir la tremolor de les seves cames que sempre seguia a la pujada d'adrenalina i l'alleujament li va fer sentir gairebé a la vora de les llàgrimes. Es va mossegar el llavi discretament.

-Anaves a dir-me alguna cosa fa uns quants dies. -Jacen sempre semblava saber com s’hi sentia. Sabia exactament quan fer una pregunta i quan trobaria Ben difícil el fet de no respondre-. Recordes?

-Sobre què?

-Alguna cosa sobre informar d'algú.

Ah. Barit. Ben va tornar a patir la indecisió. Barit no havia disparat a ningú realment, però ho havia intentat amb moltes ganes. Estava bé lliurar-lo? Podria ja haver estat internat o deportat.

Però podria no haver-ho estat. I fos quina fos la simpatia que Ben sentia per ell, ell podria intentar-ho de nou.

Ara estàs amb això. Saps el que està en joc.

No estàs aquí per caure bé.

I Jacen et necessita. Necessita que siguis lleial.

-La família es diu Saiy -va dir en Ben-. Dirigeixen un taller.

Següent