Llinatges (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

Sóc jo?

Sóc jo?

M'estic enganyant a mi mateix, Jaina? Estic cometent el mateix error que l'avi? Hi ha dies, la majoria dels dies, en els quals estic tan segur d'això com mai he estat segur d'alguna cosa. I després tinc nits sense dormir en les que em pregunto si el camí dels Sith és l'última solució per a la pau a la galàxia, o si és el meu ego el que parla. Em terroritza. Però si jo estigués motivat per l'ambició, llavors no patiria aquests dubtes, oi? Jaina, no puc dir-te tot això, encara no. Tu no ho comprendràs. Però quan ho facis, recorda que ets la meva germana, el meu cor, i aquesta part de mi sempre et voldrà, sense importar el que passi.

Bona nit, Jaina.

ESBORRAR * ESBORRAR * ESBORRAR

Diari privat d’en Jacen Solo; entrada esborrada.

CONTROL DEL TRÀNSIT AERI DE LA LÍNIA DE VAIXELLS DE CÀRREGA, ESPAI AERI DE CORONITA, CORÈLLIA.

Han Solo mai s'acostumaria a haver de colar-se en l'espai corellià com un criminal.

Una cosa era córrer més que enemics reals, però arrossegar-se fins al seu món natal en el Falcó Mil·lenari sota l'escut d'un senyal de microxip fals realment li feia mal. No li agradava l'Aliança Galàctica més que a qualsevol altre corellià. Ser titllat de traïdor i sequaç de l'Aliança realment feia mal. Ara entenia el que se sentia en ser un agent doble, sempre condemnat a ser vist com el paio dolent, mai lliure per presumir de l'excel·lent treball secret i heroic que estaves fent per l'equip de casa.

Tampoc anava a utilitzar l'estatus diplomàtic de la Leia com a tapadora per al seu retorn. Aquesta era la seva llar: tenia el dret d'entrar caminant en qualsevol moment que volgués. No, no s'estava colant. Estava fent una entrada encoberta. Tot tenia a veure amb la discreció.

A qui estava enganyant? Discreció. Es va enfurismar en silenci i va escorar el Falcó una mica més bruscament del que planejava.

-Necessites aprendre a meditar -va dir-li la Leia.

-No m'agrada el so dels sistemes refrigerants.

Ella els va ajustar manualment sense que l'hi demanessin.

-Llavors és hora de fer una mica de manteniment. -La duresa amb què en Han va manejar la nau va deixar a la Leia fent ajustos silenciosos però per accentuar la seguretat, el que era tan eloqüent com una rèplica-. Abans que rebenti una línia de refrigerant. O t’exploti un vas sanguini dels grans.

-Tan obvi, eh?

-I Jacen va deixar tres missatges.

Han va girar durament el Falcó cap a estribord, una mica massa durament. El motor estabilitzador va grunyir una queixa.

-No sóc prou racional per parlar amb ell just ara.

-De veritat? Això mai et va aturar abans.

-D'acord, potser em relaxi preguntant-li a Zekk quines intencions té respecte la Jaina.

-Això ajudaria molt a les coses...

-M'agradava més Kyp. Què hi va passar? -va preguntar en Han-. I què hi ha d’en Jag?

-Jo el vaig derrocar. Saps perfectament bé que ho vaig fer.

-Ep, sí. Ho recordo. I jo vaig intimidar als seus nuvis, no?

-Tu ja havies fet caure a Jag molt abans que jo fins i tot li apuntés amb un canó làser, amor. Tinc una llista d'ex-nuvis intimidats en algun lloc. Només resta que en Zekk passi per la trituradora i llavors tindràs a tot el grup.

Han volia deixar que la Leia li empenyés cap a un humor millor amb una mica de sarcasme ben dirigit, però per una vegada no estava funcionant. Les coses havien estat sempre abans tan clares. Sempre sabia qui eren els enemics, i eren simplement bons de ser dignes de disparar: l'Imperi, els yuuzhan vong i qualsevol nombre d'alienígenes amb un propòsit obvi... amenaçar-lo a ell i aquells que li eren estimats.

Ara ell estava en conflicte amb aquelles mateixes persones que havia lluitat per protegir, el seu més vell amic i el seu propi fill, i estava considerat com sequaç de l'Aliança Galàctica per la seva pròpia gent. No era tan fàcil ser un heroi ara, fins i tot si ell sabia que tenia raó. Mai abans havia sabut que se sentia en ser el paio dolent.

Ei, no sóc jo el que està equivocat aquí. És l'Aliança.

-Ho sento, cor. –S’odiava a si mateix quan dirigia la seva fúria cap a ella-. Simplement em poso furiós quan ell no veu repetir-se la història aquí. Ja saps, un gran imperi prenent les decisions per la galàxia, tant si es vol com si no?

-Llavors, això té a veure amb Luke o amb Jacen?

-D'acord. Amb els dos.

Com podia no veure-ho en Luke? No veia els senyals d'advertència? No veia com de semblant al vell Imperi que s'estava tornant l'Aliança?

Tens molt mala memòria, nen.

-Jo seguiré parlant amb Luke -va dir la Leia-. Però tu parla amb Jacen, d'acord? Estic preocupada per ell.

-Ho faré.

-Ho promets?

-Discutiria jo amb tu, princesa?

-Sí. Sempre ho fas.

-Llavors... Promet-me que això mai s'interposarà entre nosaltres.

La Leia va descansar la seva mà sobre la seva mentre ell agafava la palanca de control de navegació i li va estrènyer amb més força de la que ell mai va pensar que ella podria. Gairebé feia mal.

-Hem passat per coses molt pitjors que aquesta.

-Això és veritat.

-Només són uns quants cabells grisos més. -Ella va somriure de nou-. I en realitat m'agrades més amb els cabells grisos.

Això va ser tot el que ell va necessitar. Ella sempre tornava a reunir la galàxia per a ell. Ella era sòlida i segura i normalment tenia raó. De vegades ell es preguntava com seria la seva vida avui si no l'hagués conegut, si no hagués conegut al Luke. Un vagabund espacial, i un vell i cansat. La Leia li havia donat una sensació de propòsit més enllà d'ell mateix i l'energia que l'acompanyava.

També li havia donat tres fills que eren el seu cor i la seva ànima, i no tenia intenció de veure com el seu únic fill home supervivent s'arrossegava més en l'impuls de l'Aliança pel control galàctic.

En Han va portar el Falcó en un camí alt d'aproximació sobre Coronita, mirant als trossos de terreny verd dels parcs, els jardins públics i les granges més enllà que la feien tan diferent del terreny de Coruscant. Va posar la nau a la zona d'aterratge municipal, emergint entre una varietat de naus de totes les mides i en tots els estats de reparació, i va apagar els motors.

-D'acord, hora de ser ordinaris -va dir ell.

Es van separar per caminar la distància que hi havia fins l'apartament que havien llogat secretament uns quants dies abans, simplement dues persones de mitjana edat que no estaven juntes i que eren merament unes cares a l'abarrotada ciutat. No es necessitaven passatges ocults o disfresses. Tot tenia a veure amb semblar casuals: robes ordinàries, un apartament ordinari, gent ordinària ocupant-se dels seus assumptes i no els Solo enmig d'una guerra.

Van caminar al llarg d'un carrer de tres carrils, mirant ociosament les botigues com tots els altres. Han es mantenia a vint metres darrere de la Leia.

Ella podia sentir on era ell però ell necessitava mantenir els seus ulls en ella, fins i tot encara que ella era molt capaç de cuidar-se sola si la gent equivocada la veia.

Però qui és la gent equivocada? A part del meu propi cosí, el major risc és la vergonya política de la meva família política. Aquí no hi ha perill real.

Va mantenir la Leia a la vista, perdent de vegades la seva trena castanya al mar de gent. Havia estat una sorpresa per al Han que la família Solo pogués ser anònima en públic, però ningú semblava reconèixer a les figures públiques llevat que fossin estrelles d’holovídeos. El Cap Omàs probablement podria caminar per aquí sense que ningú pensés que era més que simplement una cara vagament familiar a la qual no podien posar nom. Potser era el paio que llegia el butlletí d’holonotícies de la tarda.

En Han es va esmunyir fins al vestíbul de l'edifici d'apartaments una mica per darrere de la Leia i la va trobar esperant al turboascensor. Semblava molt atrotinat comparat amb l'apartament de Coruscant. Esparracat estava bé just en aquest moment.

-I ara, què és el primer que faràs quan entrem? -va dir ella.

-Trucar al Jacen.

-Bé. Ho agafes ràpid. No li cridis, d'acord?

Les portes de l'ascensor es van obrir al pis cinquanta-sis i cap a un passadís emmoquetat amb una desllustrada catifa beix. La Leia va fer tres passes cap a la porta del seu apartament i va fer una pausa i va aixecar la mà esquerra al seu costat per detenir al Han en el seu camí. El fet que l'altra mà d'ella llisqués dins de la seva túnica i sortís sostenint el seu sabre làser el va impulsar a ell a desenfundar la seva pistola làser.

-Has escoltat alguna cosa? -va xiuxiuejar ell, confús.

Es van aproximar a la porta de l'apartament amb passos lents i curosos.

-Vaig sentir quelcom -va dir la Leia.

-Una amenaça?

-No, però alguna cosa no està bé.

Es van col·locar a banda i banda de la porta i es van mirar l'un a l'altre, compartint un pensament: Qui sap que som aquí? La Leia va passar el palmell de la mà cap avall pel marc de la porta, gairebé sense tocar-lo, i va negar amb el cap.

-No hi ha ningú a dins.

-Aparta’t.

-Però algú ha estat aquí...

-Una trampa explosiva?

-No puc sentir cap perill immediat, només una sensació que algú estava molt nerviós quan va venir aquí.

En Han va tocar el panell d'entrada, amb la pistola làser preparada.

-Potser sabien la càlida benvinguda que li donem a les visites que no han estat convidades.

Les portes es van lliscar per obrir-se i ells es van aturar a l'entrada, veient només l'apartament com l'havien deixat dies abans i sense sentir res excepte els febles sons dels controls ambientals. La Leia va mirar cap avall i es va inclinar per recollir una cosa de la catifa.

-Això és agradable -va dir ella, examinant-la i llavors l'hi va donar al Han-. No hi ha res com una alegre reunió familiar.

Era un petit full de plastifí. Algú hauria d'haver-lo lliscat a través de l'escletxa sota les portes i això requeria una mica de treball. Una manera estranya per deixar un missatge. Però era una que mai podria ser seguida electrònicament. Només unes poques paraules, gargotejades en una superfície que estava ondulada com si algú hagués lluitat per forçar-la a passar per l'obertura.

Han el va mirar.

SAL-SOLO HA FET PÚBLIC UN CONTRACTE SOBRE VOSTÈS A REPRESÀLIA PER LES ACCIONS DEL SEU FILL A CENTRÀLIA. TRUQUIN-ME.

GEJJEN.

La Leia va aixecar una cella.

-T'ha amenaçat el teu cosí amb matar-te abans? Formalment, vull dir. Aleatoris actes de violència no compten.

Ella sempre li treia importància a les coses.

Han sabia que com més freda es tornés, més preocupada estava. Ell participava de la confiança mútua. El seu cosí estava per a ser odiat i evitat, però ell es negava a tenir-li por.

-Thrackan no té el que cal, princesa. Ell només parla. -Però l'estómac d’en Han encara s'agitava. No era la perspectiva de l'assassinat el que li preocupava: s'adonava que podia manejar allò. Era la comprensió que estaven sent vigilats per algú i el no saber com i on-. I no conec ningú anomenat Gejjen.

-Llavors com sap algú que som aquí? –La Leia va agafar el plastifí dels dits d'ell i el va estirar entre els palmells de les seves mans com si estigués intentant sentir ecos de qui vulgui que l’hagués escrit-. Diferents noms, noves ID, res de droides, res de noghri... Estàs segur que no recordes el nom?

-Hauria?

-Potser no. Vaig conèixer un home anomenat Nov Gejjen que era molt actiu contra la Lliga Humana. Avorria a Sal-Solo. -Ella es referia a Thrackan com ho faria a un total estrany. Era agradablement diplomàtic-. Però ara fa molt que va morir.

-Tenia fills?

-No ho sé, però és hora que ho descobreixi. Gejjen no es va molestar a incloure els detalls per contactar-lo, així que pensa que un de nosaltres sabrà on trobar-lo.

-O a ella.

-D'acord, o a ella. Veuré el que puc descobrir mentre tu truques a Jacen.

La vida solia ser tan clara. Han trobava a faltar la claredat. Va obrir el seu comunicador, va introduir un codi per ocultar l'origen del senyal (per al que havia servit) i va esperar que en Jacen respongués.

Un altre contracte sobre mi. Vaig pensar que havia acabat amb Thrackan però ell simplement segueix apareixent una altra vegada.

A vegades gairebé trobava a faltar a Boba Fett. Fett, almenys, no tenia consideracions familiars. Només eren negocis.

Thrackan enviaria a Fett. Han simplement ho sabia.

CORUSCANT: APARTAMENT DELS SKYWALKER.

L'home encaputxat no deixava tranquil ara al Luke.

La imatge de l'home, amb capa, encaputxat, anònim, amb intencions malvades, s’entremetia en els seus somnis més freqüentment i no de la manera dels malsons normals sinó tan clarament com una visió de la Força. I això era pitjor que qualsevol malson.

Tenia el potencial de ser real, si no ho era ja.

No va poder veure la cara de l'home. En els seus somnis, ell l’estava perseguint, intentant agafar aquesta caputxa per apartar-la de la seva cara, però sempre despertava en el punt en què els seus dits es tancaven sobre la tela. La sentia com una lleugera llana de bantha.

Els seus dits van tornar a agafar-la. La capa i l'home es van dissoldre i Luke va despertar, amb el cor martellejant-li, lluitant contra un sentiment de desesperació i fúria abromant contra si mateix per no veure el que estava tan a prop de tocar.

Va decidir que no anava a tornar a dormir i es va aixecar tan silenciosament com va poder per evitar despertar la Mara. Amb la llum que arribava de l'activitat de quatre hores de la Ciutat Galàctica i els seus propis sentits en la Força, no necessitava encendre els llums per omplir-se un got d'aigua.

Hi havia missatges en el panell de comunicació: la rutinària irritació de C-3PO informant-lo que la senyora Leia i l'amo Han estaven bé i que els noghri s'estaven tornant més agitats per la separació i era realment necessari que els droides romanguessin en el apartament dels Solo a Coruscant quan se'ls podia necessitar... en un altre lloc?

Luke se les hi va compondre per somriure, una cosa que estava trobant cada vegada més difícil de fer últimament. Hi havia sospitat des de feia temps que els droides tenien alguna cosa dins d'ells que anava més enllà de la seva programació. C-3PO estava tan ansiós i era tan protector com qualsevol parent humà ho seria amb els membres de la seva família, i això sempre li feia aturar-se quan algú deia «només un droide».

-Sí, amic meu -va dir en alt-. Perquè l'últim que necessiten és un gran droide de protocol de plaques daurades per advertir de la seva presència... on vulgui que això pugui ser.

Ningú va dir mai Corèllia, però era difícil equivocar el lloc on es trobaven la teva germana i el teu millor amic en la Força. Luke els hi va desitjar una mena de pau. Sabia com era de difícil trobar pau quan la línia del front passava a través del cor de la seva pròpia família, fins i tot si les seves inquietuds sobre la influència d’en Jacen sobre Ben eren molt petites en una contesa a gran escala.

Luke va beure mentre mirava el constant moviment de les llums des de la finestra. El seu malestar amb Jacen era definit en cert sentit, els llocs als que el seu nebot semblava preparat a anar, les maneres en les que utilitzava la Força; però vague en un altre sentit, un més profund i preocupant: ell temia per Jacen. Potser l'home de la capa era algú que amenaçaria a Jacen o intentaria corrompre’l. Fos el que fos que l'home representés, ell estava en perill: no en perill en un sentit immediat, com algú brandant una arma, sinó una cosa molt més general i omnipresent.

Luke no utilitzava paraules com maldat, però era l'única paraula que sentia que encaixava.

Potser és una visió de la guerra. Bé, no necessito un somni de la Força per advertir-me d'això.

Ningú el necessita.

Va sentir la Mara caminar darrere d'ell i donar-li un tranquil·litzador toc des de la porta, només un breu i càlid consol en el fons de la seva ment.

-Podries haver-nos fet a tots dos una tassa de caf -va dir ella-. Si anem a deixar de dormir, també podríem fer-ho bé.

-Creuries que ja hauria tingut èpoques com aquesta en el meu camí.

La Mara es va arreglar els cabells amb una mà mentre tractava maldestrament amb el dispensador de caf.

-Política? No crec que això mai es torni més fàcil. No perquè la teva pròpia família està barrejada en ella.

-És en Ben per qui estic més preocupat.

-Va fer bon compte de si mateix a Centràlia.

-Però té tretze anys. D'acord, jo li vaig deixar anar, però encara és un nen. El nostre nen.

-Quina edat tenies quan et vas llançar de cap a la Rebel·lió? No gaire més gran que això...

-Tenia divuit.

-Guau, un veterà, huh? -Ella li va fer l'ullet. Ell va veure a la noia ferotge i freda que havia estat ella quan la va conèixer i va pensar que semblava més adorable ara que la vida havia estat més amable amb ella durant uns quants anys-. Amor meu, Jacen està cuidant d'ell. No podria tenir un professor millor.

-Sí...

-D'acord, sé que no estarem d'acord en això.

-Saps com em sento. Jacen em fa sentir incòmode. Mai m'he sentit d'aquesta manera. No puc ignorar-ho.

El somriure d'ella es va esvair.

-Jo sento una cosa una mica diferent.

-No puc treure-m'ho de sobre.

La Mara va semblar a punt de tornar a respondre-li amb enuig, però va assentir per a si mateixa unes quantes vegades com si estigués assajant una resposta més mesurada.

-Jo també sento algunes coses preocupants en la Força, però tinc una teoria.

-Sóc tot orelles.

Ella va tornar a fer una pausa, baixant la vista fins a la catifa.

-Crec que està enamorat i això li està fent trossos.

-Jacen? Enamorat? Vinga...

-Confia en mi. Vaig sentir alguna cosa com això abans amb algú a qui estava perseguint i també ho vaig interpretar malament llavors. Un assumpte amorós confús i dolorós pot fer que la gent se senti bastant fosca, amb tota aquesta fúria i amor desesperat.

-Però ell és un Jedi. Pot controlar tot això.

-Nosaltres som Jedi. Ens vam casar, així que quant vam controlar tot això?

Ell volia creure-la. Mara era tan llesta com es pot ser: mai hauria sobreviscut com la Mà de l'Emperador si no hagués tingut un sentit de perill molt afinat i l'habilitat de deixar de banda les seves pròpies emocions que la distraguessin. Ella havia de ser capaç de veure el que realment hi havia allà, no el que volia veure.

El to d'ella es va suavitzar.

-Et dic el que veig jo? Veig en Ben convertint-se en algú que se sent còmode amb els seus poders de la Força i que no sent ressentiments cap a nosaltres per convertir-lo en un Jedi. Nosaltres no podíem redreçar-lo, però Jacen va poder i hauríem d'estar-li agraïts per això.

-Jacen juga de manera ràpida i descuidada amb els seus propis poders. Es va projectar a si mateix cap al futur i no em diguis que això no et va preocupar. No vull que Ben aprengui aquesta classe de coses. I realment sabem quines són les habilitats que Jacen va aprendre mentre estava lluny? Ell ha canviat, Mara. Puc sentir-ho.

Ella va pressionar una tassa contra la mà d'ell i li va acariciar els cabells, però tot el que ell podia sentir ara era una distància que no hauria d'haver estat allà, com si ella s'estigués tornant cautelosa respecte a ell... o cautelosa per no enfadar-lo.

-Jacen també ha crescut. Està prenent un camí diferent com a Jedi, això és tot. No tenim totes les respostes.

-És més que això. Estic tenint somnis i són sobre una amenaça per a nosaltres.

-Realment penses que Ben està en perill?

-Sento que Jacen està en perill. No vull que Ben hi sigui arrossegat amb ell.

-El futur no està fixat.

-Oh, però ho està quan Jacen interfereix amb ell.

-Guau, no ens barallem per això.

-Vull que trobem un altre mentor per a Ben.

-Luke, t'has adonat que no estan fent cua per demanar la feina?

Sense importar com de forta que fos la defensa que ella feia d’en Jacen, Luke no sentia una genuïna seguretat en la Mara. Ell va deixar el caf a un costat i la va atreure fins a ell, mirant-la als ulls. Unes quantes línies cobrien les cues dels seus ulls i hi havia alguna cosa de blanc escampant-se en la massa de vermell que emmarcava la seva cara, però ella encara era perfecta pel que a ell respectava, encara era la seva roca, encara era el seu cor.

I ella encara estava equivocada.

-Mara, no puc ignorar-ho.

-D'acord. -Ell va sentir tensar-se les espatlles d'ella-. Endavant i aliena a Ben just quan ha començat a calmar-se. I què si Jacen va explorar algunes filosofies estranyes i es va unir amb bestioles? Nosaltres, tots dos, vam estar al Costat Fosc i nosaltres vam tornar.

-Llavors pots sentir el Costat Fosc.

-No, sento que Jacen està desenvolupant uns poders més enllà dels meus i crec que ell és bo per a Ben, i mai li faria mal. -Ella va fer un pas per allunyar-se d’en Luke i ell va sentir que ella l’estava bloquejant, potser per evitar que la conversa degenerés en una discussió que no tindria guanyadors-. Això el converteix en una bona influència. No obstant Jacen, tindrem a un fill adolescent amb grans poders en la Força que no ens escoltarà. I això és realment perillós.

Ella tenia raó. Semblava un bon moment per cedir.

-No puc discutir això.

-Però...

-Mai vaig dir però.

-Vaig sentir però i vaig sentir però.

-... Però estaria descuidant el meu deure si no m'esforcés per trobar qui o què és el que està en els meus somnis.

La Mara va prémer els llavis durant un moment, mirant al costat d'ell, i llavors se les hi va arreglar per somriure. Ella sabia quan no podria moure'l d'una idea. I ell ho deia de debò. Els somnis eren massa forts i insistents per ignorar-los, fins i tot si això significava causar fricció amb la Mara. Amb el temps a ella se li passaria. Si ell ignorava els seus instints, les conseqüències podrien ser molt pitjors que uns quants esmorzars silenciosos i mirades negres.

Llavors el somriure es va fer més ample, com si ella sabés això.

-Vaig a dormir una mica. I tu també hauries de fer-ho.

-Terminaré el meu caf. Aniré més tard.

Luke va trigar molt de temps a buidar la tassa. Es va asseure mirant per la finestra, concentrant-se en la brillant llum verda d'un distant senyal il·luminat per estar segur que estava meditant i no somiant. Va intentar arribar a l'home amb la caputxa per fer que mostrés la seva cara. La llum verda es va moure i va omplir el seu camp de visió: hi havia formes al seu interior, una sensació de coses familiars amb vestits diferents i d'alguna manera irreconeixedores, però la figura amb la caputxa romania esquiva.

I ara s'estava fent de dia. Les torres i les espires de Coruscant estaven perfilades contra una alba rosa i ambre.

De totes les coses aterridores que li arribaven al Luke en aquells somnis i visions, la que més li mortificava era la sensació de familiaritat.

Ell havia sentit alguna cosa com això abans. Simplement no podia identificar-lo amb claredat.

APARTAMENT PRIVAT D’EN JACEN SOLO. CORUSCANT.

Tant de bo fossis aquí.

Jacen podia obrir-se i acariciar la Tenel Ka en la Força i en aquell moment hauria donat gairebé qualsevol cosa per veure-la a ella i la seva filla, Allana, una altra vegada. Va tancar els ulls i va veure la Tenel Ka, el mateix somriure que quan l'havia deixat la primera vegada, bressolant al nadó, i va deixar que la seva presència s'expandís i emergís suaument amb la d'ella. Va sentir la calidesa expandir-se des del seu estómac fins al seu pit: ella li havia sentit i li havia tornat la carícia.

Nadó? Ara l’Allana tenia quatre anys. Era una nena petita, que caminava i parlava. Cada vegada que ell s'escapava per fer una visita per veure-la, ella havia crescut molt. Preguntava pel seu pare?

No, era de la reialesa hapana i hauria estat instruïda per romandre en silenci sobre la seva ascendència fins i tot en aquesta edat. Com estava d'alta? Era ja conscient dels seus poders en la Força? Ell tenia infinites preguntes, de la classe que un pare que veu la seva filla diàriament mai havia de preguntar.

No estic allà per a ella. No l'estic veient créixer.

Ni tan sols tinc un holo d'ella.

Era molt més fàcil obrir-se quan levitava d'aquesta manera, amb les cames creuades i les mans a la falda. Sense la distracció sensorial d'un seient sota ell o la tela de la cadira contra les seves mans, podia concentrar-se totalment en la marea i el flux de la Força al seu voltant i dins d'ell.

Va deixar que la calidesa s'esvaís abans de convertir-se en un far de comiat per... encara no estava segur. Però la Tenel Ka entendria que ell havia de ser discret fins i tot en la Força aquests dies. Va retirar la seva carícia fins l'aquí i l'ara. Ho va sentir com un adéu final.

Jacen no estava segur de quant podria detectar la Lumiya i la seva família secreta havia de ser protegida.

Però la persona que més volia tenir al seu costat en aquest moment era el seu avi, Ànakin Skywalker, un home que mai havia conegut però que havia estat on Jacen estava ara: a la vora d'esdevenir un Sith.

Una vegada que creués, no hi hauria retorn. No era una de les seves exploracions de caminar en el flux Aing-Tii o alguna altra habilitat arcana en la qual podia ficar-se frívolament i després retirar-se quan li convingués. Era tot el que havia estat criat per rebutjar. I no obstant això el que la Lumiya li havia mostrat era tan veritat, tan inevitable i tan necessari que no tenia més elecció que creure-ho.

Però puc creure en la Lumiya?

Les habilitats d'ella eren prodigioses. Li havia agafat desprevingut la il·lusió de la Força en l'hàbitat del seu asteroide. Lumiya bé podria haver estat una autèntica seguidora Sith lluitant per demostrar-li a Jacen que la Història era una història explicada des d'un costat, escrita pels Jedi. O podia haver estat una dona intel·ligent, manipuladora i infinitament pacient amb la seva pròpia agenda, veient a Jacen tan útil com una pedra de suport al llarg del camí.

Però la part sobre el camí Sith sent una força per l'ordre i la pau si es fa servir desinteressadament... és veritat. Ho sento. Ho sé... i tant de bo no ho sabés.

Però sóc jo?

Jacen encara examinava amb cura el seu cor i la seva ànima a la recerca del més lleuger senyal que la seva motivació fora l'ambició. Només podia sentir por i terror: no volia aquesta càrrega.

Això és pel que se t'ha donat a tu.

Va baixar fins que va estar assegut normalment i va agafar aire profundament diverses vegades fins que es va sentir a punt per tornar a entrar al món de tots els dies. Però si se li donés a triar just ara una oportunitat per estar amb la Tenel Ka o un moment per parlar amb l’Ànakin Skywalker... sí, hauria optat per això últim. Només uns quants minuts, per fer-li aquesta pregunta: Vas sentir el dubte i la reticència que jo sento abans que creuessis aquesta línia?

Tu també tenies un amor secret, oi?

L'estat d’en Jacen de reticent acceptació estava puntuat ara massa sovint per la pregunta que es feia a si mateix de si estava caient en el mateix parany que el seu avi. Necessitava saber si era diferent, perquè el que havia ocorregut feia dues generacions havia estat desastrós per a la galàxia. Simplement necessitava estar absolutament segur.

Molts altres éssers en la història de la galàxia havien cregut que eren l'Escollit de les seves cultures particulars, nascuts per crear ordre, i tots ells havien estat clarament equivocats. Jacen mai oblidava això.

Però mentre es qüestionava a si mateix, els esdeveniments no estaven esperant per ell i la guerra s'apropava més. Havia de parlar amb l’almirall Niathal.

Ella era una seguidora de la línia dura. Una àmplia prova que no podies jutjar cada membre d'una espècie per la seva reputació general. Per ser un poble amant de la pau, els Mon Calamari havien produït un grapat de durs oficials navals.

Però no podies mantenir la pau sense la capacitat per a la guerra. A qualsevol part que mirava, Jacen veia la veritat precisa de les paraules de la Lumiya. El camí dels Sith no era ni malvat ni perillós en les mans del sincer. Ell simplement no estava segur de la sinceritat d'ella.

I havia d'estar segur de la seva pròpia.

Ben encara estava adormit a l'habitació de la porta del costat. El noi havia crescut molt en les últimes setmanes i Jacen veia l'home en el que es convertiria, fort però mesurat i capaç de controlar les seves passions, però la feina d'avui era només per a Jacen. Va trucar a un taxi aeri i es va dirigir a l'Edifici del Senat.

El taxi el va deixar a la plaça, on unes quantes persones ja estaven entrant o marxant de l'enorme estructura de cúpula. Els delegats del Senat tenien estranys horaris. Sempre hi havia activitat a l'edifici, sempre un debat o la selecció d'un comitè o alguns assumptes en progrés durant quatre hores al dia. Els Mon Calamari començaven aviat els seus dies i Jacen volia simplement ensopegar amb la Niathal sense organitzar una trobada i d'aquesta forma atreure l'atenció.

I ell podia fer-ho.

Sabia on era la Niathal. Quan l'havia vist el dia abans, s'havia format una última impressió d'ella en la Força com algú que volia parlar amb ell molt desesperadament. Ella volia el treball de l’Omàs, tot i que anava a haver de passar per l'oficina del Comandant Suprem primer. L'almirall Pellaeon, nou en el càrrec però un veterà en el món de la política militar, encara no estava disposat a cedir la seva oficina. Per descomptat que ella volia parlar amb Jacen. La notícia de la disposició d'ell a solucionar els problemes de manera decisiva òbviament havia arribat fins a ella.

Així que ell podia sentir-la ara. I quan va entrar a l'edifici i es va obrir camí al llarg dels corredors públics de marbre i després al llarg dels encatifats que només eren accessibles per a aquells amb targetes d'identitat acreditades, ell l'estava seguint.

Estic conspirant? Jacen va ser emboscat per la idea. No. He de saber en qui puc confiar, si mai necessito d'ells.

No va necessitar influenciar-la perquè ella caminés fins a ell. Simplement va trobar les oficines on ella i altres Mon Calamari s'havien reunit i va trobar algun lloc per seure on ella passaria al costat d'ell tard o d'hora. Es va col·locar en un banc encoixinat al vestíbul i va mirar les portes.

Una oficial naval lligada a un escriptori. No era d'estranyar que estigués frustrada. Jacen es va preguntar com manejaria ella l'alt comandament si obtenia el seu desig i es quedava amb el treball de l’Omàs. La política era la frustració última.

Va pensar en la Lumiya mentre esperava. I Ben li havia preguntat si anava a parlar-li a Luke sobre Brisha i Nelani. Hola, oncle, Lumiya ha tornat. Vaig pensar que t'agradaria saber-ho... pels vells temps. No, no eren les notícies que sentís que pogués donar-li.

Jacen va sentir una ondulació de desacord i una refutació al voltant de la Niathal i la seva resistència mentre ella es mantenia ferma. De vegades ell gairebé podia veure-ho, com una feble imatge fantasma de color i forma i moviment mentre les emocions es retiraven i fluïen. Niathal era tota seguretat. Això era una cosa que ell també buscava.

Va sentir com se separaven les portes i l'apagat so de les veus. L’almirall Niathal va aparèixer al vestíbul amb un uniforme blanc, molt formal, i no va tenir més elecció que veure’l. Ell estava mirant cap a les portes. Ella va haver de reconèixer-lo.

Jacen es va posar dempeus.

No utilitzis la Força. Vegem on porta això.

-Jedi Solo -va dir ella, dirigint-li una mirada travessada. Ell va sentir la precaució d'ella-. Està aquí per negocis?

-Només de pas.

-M'agradaria sentir la seva explicació de l'atac a Centràlia. Seria molt útil.

Jacen va inclinar el cap educadament.

-Li agradaria continuar la discussió fora d'aquest edifici?

La Niathal va començar a caminar cap a la sortida sense respondre. Això no va requerir per a res cap persuasió. No van parlar fins que van estar fora i van haver creuat la plaça. Niathal no era donada a converses sense importància i a Jacen li agradaven les seves maneres directes.

-Quant hem fet retrocedir l'Estació Centràlia en realitat? -va preguntar ella. Es van dirigir a l'àrea d'aterratge públic i van entrar en un dels taxis aeris que esperaven-. Al Club Cayan, conductor.

Aquest era un club d'oficials molt exclusiu que Jacen mai havia visitat. Útil. Ell va tancar la partició que separava la cabina de passatgers de la cabina per assegurar la privadesa.

-Sis mesos -va dir ell-. No més.

-Llavors -va dir la Niathal-, aquest és el temps que tenim fins que una guerra total esclati.

Ella va deixar el lúgubre anàlisi penjant en l'aire, com si estigués esperant que Jacen omplís el silenci.

-No sento que la galàxia pugui suportar una altra guerra tan aviat després de la invasió yuuzhan vong -va dir ell.

-Serà la quarta gran guerra en un segle, si. Unes possibilitats molt pobres.

-M'agradaria poder mirar cap al futur cap a un segle sense guerres.

-I a mi m'agradaria veure’m forçada a buscar una altra feina, Jedi Solo.

Jacen va pensar durant un moment que ella estava sent brutalment oberta sobre les seves ambicions polítiques, però la manera en què va moure el seu cap lleugerament i va mirar als llaços d'honor de batalla en el seu uniforme va fer que ell s'adonés que ella volia dir una fi a qualsevol necessitat de guerra.

Potser els dos eren iguals.

-La meva pròpia família està dividida sobre això.

-La majoria dels Jedi mai tenen família -va dir la Niathal.

-Tenim una interessant relació amb el que anomenem afecció. -Estava ella comprovant les lleialtats d'ell? -. El meu deure com a Jedi és considerar trilions de les altres vides.

-Si continuem fallant en accions com l'enfrontament corellià, llavors podríem estar dins d'una guerra llarga.

-He pensat en com de reeixit que podria ser un atac contra les seves drassanes -va dir en Jacen.

-Dubto que els polítics puguin estar inclinats a fer alguna cosa més que a donar suport a un bloqueig.

-Requerirà molts recursos.

-Igual que dur a terme assalts en múltiples fronts.

Era una d'aquelles converses que eren una prova i una contraprova. Però Jacen no va culpar la Niathal per ser cautelosa de la voluntat política d'un Jedi, donada l'aproximació indecisa d’en Luke.

El taxi es va dirigir al sud des del Senat, a través d'una ciutat de gent començant el dia i altres que tornaven després d'una nit de treball. Estaven al cor del districte restaurant que servia al Senat, amb les seves línies de trànsit delimitades amb llocs selectes per menjar i elegants hotels i clubs privats on els polítics i els oficials militars de major graduació podien trobar habitacions i un servei discret.

-Prefereixo el meu club a tenir una llar aquí -va dir la Niathal, com si Jacen semblés curiós. Ell simplement estava sentint-se distret per alguna cosa que va començar a assetjar-li en el fons de la seva ment-. Ara, potser puguem pensar més en aquest bloqueig, de manera que...

Jacen va girar el seu cap, embargat sobtadament per una sensació tan poderosa de perill immediat que el seu instint va ser llançar-se sobre la Niathal i embolicar fortament al taxi en un escut de Força.

El vehicle va saltar durament com si hagués estat colpejat per una onada de la marea. Hi va haver un segon de silenci abans que un ensordidor whump el sacsegés com una caixa i fossin atrapats en una tempesta instantània del que semblava ser neu brillant. Allò va xocar contra el casc mentre Jacen lluitava per mantenir el taxi equilibrat, sense ser conscient dels esforços del pilot.

Transpariacer trencat.

Va semblar durar minuts. El pilot estava cridant.

Jacen es va redreçar, mirant als ulls que parpellejaven ràpidament d'una commocionada Niathal, i va saber que havien estat aconseguits per la cua d'una enorme explosió.

-Ohhh... Només mira això... -va dir el pilot.

Semblava estar sostenint el taxi anivellat sense l'assistència invisible d’en Jacen.

La Niathal va empassar amb força.

-Bé, això ho canvia tot.

Jacen va poder sentir el que havia passat, però encara era una imatge sorprenent. Davant d'ells, les línies de trànsit semblaven ser un forat de no-res, com si una enorme massa de lliscants hagués caigut del cel, el que clarament havia passat, i durant cent metres dels edificis a banda i banda estaven dentats i eren com boques obertes. Cada frontal de transpariacer havia estat fos. La Força estava esquinçada per la fúria i la por i la commoció. El silenci innatural es va trencar per les sirenes d'emergència i el ressò dels crits. Jacen es va adonar que les finestretes del taxi havien caigut dins de la cabina, tot i que encara d'una peça.

I Jacen va sentir fúria: una fúria real i física. Això era violència indiscriminada i sense sentit i la galàxia podia destruir-se a si mateixa en un bilió d'actes més com aquest si l'ordre no prevalia. Va abandonar el seu autocontrol Jedi durant un moment i es va atrevir a assaborir la seva pròpia fúria i la seva pena per les inevitables víctimes.

-Corellians -va dir el pilot.

La seva veu era convulsa. Havia arribat a una conclusió instantània que ni tan sols permetia la possibilitat d'una explosió accidental. Igual que farien molts altres coruscantins. Com la Niathal, la seva primera idea va ser que una bomba havia detonat i que el conflicte havia escalat fins a una cosa que enduriria la posició de tots.

El terrorisme havia tornat a Coruscant.

A través de la finestra posterior oberta, Jacen va veure lliscants aeris retrocedint darrere d'ells. Difícilment s'atrevia a pensar en el que estava passant a centenars de metres per sota, on la runa i les naus atrapades en la deflagració havien caigut. Però ell va pensar i va deixar que la fúria s'encengués en ell i li tornés a donar un propòsit.

-Potser no -va dir en Jacen-. I potser al final realment no importa qui siguin.

El conductor va mirar a Jacen com si estigués boig.

-Conductor, porti’ns de tornada a l'Edifici del Senat per qualsevol camí que pugui –Va dir la Niathal. Ella s'havia recompost ràpidament. Probablement feia falta molt per afectar una almirall que havia vist l'acció. Ja estava clicant codis en el seu comunicador i cridant a ajudants per aconseguir informació de les forces de seguretat-. Jedi Solo, necessito parlar amb el nostre senador.

El pilot es va fer per obeir amb aquesta manera estranya i tranquil·la que tenia la gent commocionada, i va girar el taxi per elevar-lo fins a una línia de trànsit més alta. Jacen va ajudar amb unes quantes empentes de la Força bé calculades per apartar suaument als lliscants abonyegats.

Sí, corellians.

Realment volia estar equivocat respecte a la guerra.

-Això es posarà lleig amb molta rapidesa -va dir ell.

-Llavors requerirà algunes accions dures per tranquil·litzar-ho -va dir la Niathal.

-Què passa amb el mal al meu taxi? -va dir el pilot.

Cap d'ells va respondre.

La ment d’en Jacen va córrer cap endavant. Aquest era un moment perfecte per als propòsits de la Lumiya.

Innaturalment perfecte. El fet que ell no pogués sentir la mà d'ella en això no significava res.

Ella semblava ser capaç d’enganyar-lo.

Però això gairebé no importava. Els esdeveniments que havien estat alliberats tindrien una vida pròpia. Se li necessitava més que mai. Ell podria prevenir l'anarquia total.

I aquesta era una idea perillosa, però ell la va pensar de totes maneres.

Algú ho havia de fer. I d'alguna manera necessitava provar a la Lumiya.

 Següent