Mor l'esperança (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

L'aire era tan pur i net a Ragoon VI que donava la impressió que podies veure fins al futur, o fins i tot el passat. Durant una de les seves poques freqüents trobades en el Temple, Tahl havia proposat a Qui-Gon l'exercici d'entrenament. "Si no ho feien en aquell moment, quan ho anaven a fer?", li va dir ella, apuntant-lo amb la barbeta, com sempre feia quan volia sortir-se amb la seva. No trigarien a tornar a enviar-los a alguna missió.

Ell sabia que la Tahl li havia proposat el viatge pel que havia passat amb Xànatos. El seu padawan havia caigut en el Costat Fosc, i les setmanes de meditació i de xerrades amb Yoda no havien estat suficients perquè Qui-Gon acabés d’oblidar-ho. Es va adonar que Yoda estava preocupat pel seu estat, però ell estava estancat, sense poder deixar de pensar en tot el que havia fet i en el que hauria d'haver fet.

Per al seu alleujament, Tahl no havia tret el tema de Xànatos a Ragoon VI. En lloc d'això, es van concentrar en l'exercici. El paisatge de Ragoon VI era impressionant, però era un terreny difícil. Es van emprar al límit, escalant muntanyes i caminant per abruptes senders.

Es van detenir a descansar en una roca plana que dominava una vall.

- Veus aquest irid volador? -va dir la Tahl, assenyalant-. Mira el groc que té sota les ales.

Qui-Gon va mirar cap on ella assenyalava. Tahl sempre havia tingut millor vista que ell. Va esperar que els seus ulls s'adaptessin i va enfocar l'ocell, una resplendor de colors cridaners sobre el cel blau.

-És preciós.

-Sí, però són ocells horribles. Són capaços d'atacar als seus. Però és estrany. Tenen cura de les cries amb molt d'afecte, els ensenyen a volar, a caçar, a fer els seus nius. Però quan arriben a la maduresa, tenen les mateixes possibilitats de menjar-se als seus pares que als seus semblants.

Qui-Gon va contemplar la vall.

- Se suposa que les paràboles em van a fer sentir millor? Sé que estàs parlant d’en Xànatos. Jo el vaig cuidar i ell em va trair. No va ser culpa meva. Era la seva naturalesa. Intentes dir-me això?

-Estic parlant dels irid -va dir la Tahl amb serenitat-. Però ara que treus el tema...

-Escolta, jo no...

-M'agradaria dir-te alguna cosa. No pots controlar tot el que toques, Qui-Gon. I tampoc pots intentar entendre-ho tot, per molt que ho analitzis o meditis sobre això. Ni tan sols tu.

-Això no té res a veure amb l'ego -va dir.

Ella el va mirar fixament, amb els seus ulls daurats i maragda.

-Ah, no?

***

Un altre retard. Qui-Gon volia udolar la seva ràbia al cel. En lloc d'això, va ajudar al seu padawan a pujar al lliscant de l’Eritha i el va dipositar suaument al seient. El rostre d'Obi-Wan estava retorçat pel dolor.

L'última cosa que volia en aquell moment era fer una aturada en la recerca, però el seu padawan necessitava cures mèdiques.

Eritha va conduir el seu lliscant, i un dels Obrers Miners va portar la barredora d'Obi-Wan. Qui-Gon els va seguir mentre avançaven a corre-cuita pels congostos cap a l'assentament dels Obrers Miners.

Li va alegrar veure que no estava molt lluny. Es trobava en una petita vall envoltada de pedreres. Hi havia passarel·les de pissarra que portaven a les cases, a les botigues, a l'escola i a un petit centre mèdic.

Obi-Wan va ser atès per una noia que va sortir immediatament a veure com tenia la ferida.

-He estudiat medicina -va dir ella-. Em dic Yanci. He vist moltes ferides com aquesta en les pedreres. No és greu. El vostre amic es recuperarà en breu.

Qui-Gon assentir a manera d'agraïment. Yanci i ell van ajudar a Obi-Wan a entrar al centre mèdic.

-Ja me n'ocupo jo -va dir Yanci a Qui-Gon, traient una tauleta i començant a preparar un bany de bacta-. El menjador està a l'altre costat de la passarel·la. Per què no descanses? Jo m'acostaré després i et diré com va.

Obi-Wan va dedicar un somriure a Qui-Gon que es va torçar en una ganyota de dolor.

-Jo estaré bé.

Qui-Gon li va donar un copet per animar-lo i va sortir del centre mèdic. Podia ser útil parlar amb els Obrers Miners sobre els Absoluts. Li va sorprendre sentir que els Absoluts havien fet incursions. Això significava que eren molts més del que ell pensava. I això no era positiu, de cap manera, per la seva missió. Va sentir una onada de frustració que va amenaçar amb asfixiar-lo. Va respirar fondo per intentar calmar-se. La frustració es va aplacar, però ell sabia que era allà, disposada a bullir de nou.

Volia continuar amb el seguiment, però no podia deixar a Obi-Wan sense conèixer la gravetat de les ferides.

Qui-Gon es va acostar al menjador. Allà va trobar als dos miners que havien sortit de la màquina excavadora. Havien portat te i menjar a l’Eritha. Qui-Gon va negar amb el cap quan li van oferir una mica, i es va asseure enfront d'ells.

La dona va assenyalar al seu company.

-Jo sóc Bini, i aquest és Kevta -va dir ella-. He de reiterar les meves disculpes per haver-vos confós amb Absoluts. No solen venir viatgers per aquesta zona, així que vam treure conclusions precipitades. Què tal està el vostre jove amic?

-Va ser un error comprensible -va dir en Qui-Gon-. Obi-Wan estarà bé, segons la doctora. Aviat vindrà a donar-me un informe.

-Yanci té molt talent. Teniu sort d'haver-lo portat aquí.

-Digueu-me -va dir en Qui-Gon-. Heu dit que els Absoluts van assaltar el vostre assentament. Quants eren?

Kevta es va posar mel en el te.

-Ens va atacar un esquadró d'uns trenta, però sempre que els provoquem baixes, vénen més. No hi ha manera de saber quants són. Nosaltres som quaranta, però això inclou a la gent gran i als nens. A més, els Absoluts estan armats fins a les dents. En la seva primera incursió es van dur les nostres armes de menor calibre, les pistoles làser i els míssils de dards.

- No sabeu on tenen el quarter general? -va pressionar en Qui-Gon.

Bini va envoltar la tassa de te amb les mans. Qui-Gon va veure que ella tenia mans grans que semblaven extraordinàriament fortes. Un dels dits estava negrós i blavós, i mostrava cicatrius en els artells. Les seves mans li deien més que les paraules de les difícils condicions de treball de les pedreres.

-No ho sabem -va dir ella amb calma-. Hem buscat. Si tenen una base, la tenen ben amagada.

Qui-Gon va sentir créixer la seva irritació. La informació que tenia era massa escassa. No podia deixar de pensar en el fet que estava perdent el temps.

- És possible que duguin a terme les incursions des de la ciutat?

Kevta va negar amb el cap.

-No. Sabem que tenen una base en algun lloc de les pedreres. Hi ha incursions cada poc temps. Sobretot últimament. Ens han atacat cinc vegades en l'últim mes.

- Us queda armament? -va preguntar Qui-Gon.

-Unes poques pistoles làser, res més -va dir Kevta-. Només tenim les nostres eines i els explosius que utilitzem en les pedreres. No obstant això, són cars i no ens agrada utilitzar-los. Però comencem a estar desesperats. Per això us vam atacar avui.

-Estem farts. Sabem que volen els nostres explosius a llarg abast. I si els aconsegueixen estarem perduts. Aquesta explotació minera és una cooperativa. Tots compartim el treball i els beneficis. Si perdem les eines i els explosius, no en podrem comprar més.

-Necessiteu ajuda -va dir Eritha-. Heu informat a la Legislatura Unida? Podrien enviar un cos de seguretat per protegir-vos.

-Els hi vam informar fa setmanes i encara no hem tingut notícies seves -va dir la Bini-. Els problemes de la capital han eclipsat als nostres.

Qui-Gon va pensar en el que li havien explicat Bini i Kevta. Es va acordar d’en Mota, el venedor del mercat negre i les seves taules buides d'armes que antany vessaven mercaderia. Els Absoluts estaven reunint armes a gran escala. Estaven preparats per entrar en acció. I tot això coincidia amb el segrest de la Tahl. Però hi havia realment una connexió?

Inquiet, Qui-Gon tamborinejà amb els dits a la taula. Tot d'una es va aturar. Eritha el va contemplar per sobre de la seva tassa.

La porta es va obrir, i Yanci va entrar a la sala. Va veure a Qui-Gon, immediatament i es va acostar a ell.

-Obi-Wan és un bon pacient -va dir ella-. Encara que un tant tossut. Vol marxar ja. Però et previnc que intentis raonar amb ell. La seva ferida es curarà, però necessita temps perquè el bacta regeneri el que ha perdut.

- Quant? -va preguntar Qui-Gon.

-Un dia. Potser més. S'arrisca a patir danys permanents si no descansa la cama.

Qui-Gon va assentir. Acceptar el diagnòstic no era fàcil. Cada part del seu cos li cridava que se n'anés, que rescatés la Tahl. Havia d'esperar almenys fins al matí per prendre una decisió. I ell volia marxar aquesta nit. En aquest precís moment.

Yanci es va mostrar comprensiva.

-Les llunes estan minvants. Serà difícil rastrejar aquesta nit. Les pedreres són llocs perillosos.

- Podríeu prestar-nos una sonda robot?

Bini va negar amb el cap.

-Les sondes robot són il·legals. Els Absoluts segueixen utilitzant-les, és clar. Nosaltres no.

Qui-Gon es va adonar que no tenia elecció. Es va aixecar reticent.

- Podria passar la nit al centre mèdic? No vull que Obi-Wan estigui sol.

-Ho organitzaré -va prometre la Yanci.

-I Eritha pot dormir en la meva unitat -va dir la Bini.

-És només un dia més -va dir la Yanci.

Però un dia més podia significar-ho tot. No podia arriscar la salut d'Obi-Wan. Qui-Gon va ajornar la decisió fins al matí següent. Si Obi-Wan no havia millorat per llavors, consideraria l'opció de marxar sol i deixar l’Eritha amb ell. No era una decisió que li agradés en absolut.

I quan la cacera comencés de nou, no tindria la sonda robot. Hauria de seguir a Balog pel seu compte. Trigaria més. I potser no ho aconseguís.

Tahl estava cada vegada més i més lluny.

Sigues forta, Tahl. Em vas lliurar la teva vida. Jo et vaig donar el meu cor.

Saps que et trobaré.

Següent