CAPÍTOL 5
La Zanita es va
quedar asseguda en silenci una altra estona. Quan va alçar la vista, tenia els
ulls negats de llàgrimes.
-Hi ha uns documents
-va dir lentament-. Crec que podria aconseguir-los, però has de prometre que el
meu nom no es relacionarà amb el teu testimoni de cap manera.
-És clar que no,
Zanita -li va garantir. Després li va acariciar l'espatlla-. Sé que la
violència i la corrupció no són cosa teva.
Zanita va semblar recobrar
el seu poder mentre feia funcionar la seva ment. A Qui-Gon li va recordar i
molt la Lena.
-Tardaré un temps a
fer-me amb els documents. Potser els tingui per demà a la nit -va dir-. Cal anar
amb molt de compte. Si Solan sospités alguna cosa...
Tot d'una, una veu
estrepitosa va ressonar just a les portes de la biblioteca. Qui-Gon va mostrar
el seu gest de preocupació. Era una veu masculina amb un evident enuig.
Lena va deixar anar
el braç de la seva sogra i li va indicar que guardés silenci. Sense perdre un
segon, es va aixecar i es va amagar darrere d'una pesada cortina que cobria les
portes de transpariacer de la biblioteca.
Un moment després,
les portes es van obrir i Solan va irrompre a l'habitació.
-Mare -va dir amb
brusquedat, mirant-la com si fos una nena a la qual calgués reganyar-. Què fas
aquí?
Zanita va mirar
tranquil·lament al seu fill. No era una nena, i, pel que semblava, no li
agradava que la tractessin com a tal.
-Només estic
descansant una estona -es va limitar a dir. En el seu rostre no hi havia gens
de por.
Solan es va mostrar
impacient.
-Ets l'amfitriona de
la celebració de l’aniversari del teu fill -va sentenciar ell-. No em sembla bé
que t’escapis per descansar una estona. Ja ho faràs quan s'acabi la festa.
-Deixa d’aclaparar-me,
Solan. Estic a casa meva i faré el que em doni la gana -Va mirar al seu fill
fixament. Solan va parpellejar i va fer un pas enrere.
-Juno necessita que
vagis a la cuina -va dir ell amb més calma-. No sap quina vaixella posar per al
sopar.
-Bé. Ja aniré a parlar
amb ella -va respondre la Zanita.
-D'acord. Llavors
torna a la festa.
Zanita va passar per
alt el fet que el seu fill li acabava de donar una ordre. Es va limitar a
seguir-lo dòcilment, sortint de la biblioteca. No es va girar quan la porta es
va tancar darrere seu.
Després d'esperar un
moment. Lena també va sortir de l'habitació. Minuts després es va reunir amb
els Jedi en el post de guàrdia.
-Suposo que haureu
sentit tot el que ha passat -va dir-. Aquest Solan em posa histèrica, parlant-li
així a la seva mare. A vegades m'agradaria que ella li posés al seu lloc -la
seva veu es va calmar-. Però suposo que això acabaria amb la seva vida.
Lena es va aturar
mentre la seva ràpida ment es movia fins al següent pensament. Tot d'una, la
seva mirada va deixar veure una lluentor d'agitació. Qui-Gon no estava segur de
si era per l'emoció d'haver escapat o pel resultat de la reunió amb la seva
sogra.
- No és genial? -va preguntar,
potser massa alegre-. Zanita ens ajudarà. Sabia que ho faria. Només una dona
podria entendre que la violència del món del crim no condueix a res més que a
la destrucció i l'odi.
Qui-Gon no va poder
evitar pensar en la Jenna Zan Arbor, una científica boja que havia realitzat
experiments terribles en subjectes humans vius..., inclòs ell. Coneixia moltes
dones que portaven vides delictives i violentes, Però no va dir res.
-Ara estic més
tranquil·la. La trobada no podia haver sortit millor.
-Sí, sembla que la
teva sogra està disposada a ajudar-te a testificar -va assentir Qui-Gon-.
Esperem que mantingui la seva paraula.
Lena va assentir
mentre donava l'esquena a les pantalles de seguretat.
-Encara hem de
sortir d'aquí sense que ens descobreixin -va dir. Mirà les pantalles, fixant-se
en la ubicació de cada un a la casa. Qui-Gon es va adonar que estava calculant
quin era el millor moment per sortir d'allà.
-Seguiu-me -va dir la
Lena al cap d'una estona. Va treure el cap per la porta del post de guàrdia i
va mirar al passadís. Indicà als Jedi que la seguissin i van sortir de la sala.
Zanita seguia en les cuines amb Juno, per la qual cosa van sortir per una altra
entrada que gairebé mai es feia servir, en un lateral de la mansió.
Un cop fora de la
casa, Qui-Gon va pensar en la família Cobral. Aparentment, eren com qualsevol
altra família: units, afectuosos..., però amb algunes tensions. Però sota la
superfície quedaven punts foscos. Hi havia por, i possiblement també odi.
Però, és clar, allò
no era del tot sorprenent per a Qui-Gon. Era d'esperar que una família que
governava el planeta gràcies a la corrupció i la violència estigués unida per
una fosca xarxa.
Distret amb els seus
pensaments. Qui-Gon no va percebre el perill imminent. Va ser Obi-Wan el primer
que va cridar:
- Compte! -va exclamar,
empenyent a Qui-Gon i Lena per apartar-los del lliscant.
Mentre els tres
queien a terra, una gran estàtua de metall es va desplomar just al lloc on
havien estat ells i va anar a parar al morro del seu lliscant, tot just a uns
centímetres dels tres.
El seu vehicle
estava destrossat. I, si no hagués estat per uns pocs segons, ells també
podrien haver mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada