Llinatges (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

Aliit ori'shya tal'din.

La família és més que el llinatge.

-Proverbi mandalorià.

APARTAMENT DELS SKYWALKER, CORUSCANT: 0800 HORES.

La Mara gairebé deixa caure la seva tassa i deixà anar un cop amb la mà a la taula.

-Què passa? -Luke la va subjectar per l'espatlla i es va inclinar sobre ella. Ella va començar a recollir el caf vessat amb el seu tovalló, distreta-. Amor, estàs bé?

-Jacen –Va dir ella.

Luke va buscar a Ben en la Força immediatament.

Estava allà, sense rastre de preocupació o perill.

Jacen, però, no hi era. No hi havia res d'ell per detectar.

-Ell simplement va parpellejar -va dir la Mara. Va obrir el seu comunicador-. Sé que pot fer això quan vulgui, però se sent estrany. -Ella va fer una pausa, amb els ulls desenfocats i fixos en el costat més allunyat de l'habitació mentre escoltava-. Ben?

»Ben, estàs bé?... Sí?... On és Jacen?... No, res important, no et preocupis. Et trucaré després.

Luke no va sentir la resposta d’en Ben, però estava clarament a l'apartament d’en Jacen, com se suposava que devia, i il·lès. La Mara es va posar dreta i va col·locar el seu pèl una altra vegada darrere de les seves orelles, encara semblava distreta. Estava molt més en consonància amb Jacen que Luke i ell es va preguntar si ella controlava al seu nebot com a precaució. Això li va tranquil·litzar. Els seus vells hàbits d'assassina no havien mort. Encara eren part d'ella, adaptats, pragmàtics i útils.

-L’HoloRed -va murmurar ella i va encendre la pantalla, buscant un canal de notícies-. Tinc el proverbial mal pressentiment sobre això. Només necessito saber què està passant.

Ella tenia raó: Luke va començar a sentir una ansietat i una pertorbació que anava en augment, una sensació com d'alguna cosa creixent semblant a un grup de núvols de tempesta. Mentre que la Mara feia de nou caf, ell va recollir la resta del que s'havia vessat, mirant-la cura. Havien acabat l'esmorzar quan les notícies d'última hora de l’HNE van anunciar que hi havia hagut una explosió al districte d'hotels al sud del Senat. S'especulava, va dir l’holoreporter, que era una bomba.

La Mara va obrir el seu comunicador instantàniament, amb la cara fixada per la concentració i va esperar.

-Jacen no està responent –Va dir ella.

Era fàcil sumar dos i dos i arribar a un total completament equivocat. Luke va col·locar el seu braç al voltant d'ella i va estrènyer.

-Hi haurà una explicació simple. És un planeta gran i les oportunitats que s'hagi vist atrapat en això són remotes.

-Tendeixo a planejar els pitjors escenaris -va dir ella i li va tornar l’abraçada-. I just ara no tinc ni idea de si hauríem d'estar-lo buscant o no.

Com tota la gent acostumada a tenir el control i actuar, la Mara tenia aquest instint de fer alguna cosa en una crisi, encara que no hi havia res obvi que ella pogués fer. Luke ho compartia. No podem mantenir-nos fora d'això, encara que no sabem el que és. La Força no es prenia un dia lliure.

-Si això va ser realment una bomba terrorista -va dir en Luke-, llavors serà millor que ens dirigim al Senat, perquè Omàs voldrà discutir les implicacions.

La velocitat de parpelleig de la Mara s'havia alentit i ella s'havia tornat tranquil·la. Ell pensava en això com la seva manera de franctiradora: assassina, planificadora, fredament racional. Sempre li impressionava que ella pogués salvar les parts beneficioses de la seva vida passada com assassina imperial i descartar els aspectes més foscos. Però encara estava agraït que estiguessin en el mateix bàndol.

Ella va agafar una jaqueta, no una de les normals a la moda sinó una gris i funcional, com si es preparés per al combat.

-Espero que ningú arribi a conclusions massa ràpidament. Aquesta és una d'aquelles coses que podria portar a la gent d'aquí a fer alguna cosa impulsiva.

Luke no estava segur de si ella volia dir polítics o ciutadans. Potser no importava: uns posarien en moviment als altres de totes maneres.

Ell va fer un gest cap a la plataforma d'aterratge.

-Jo conduiré. Tu monitoritzes les notícies.

L’HNE va seguir utilitzant la paraula explosió i se les va arreglar per fer que sonés com a bomba cada vegada.

Luke va intentar ficar el lliscant aeri a través de les línies de trànsit creixentment congestionades mentre el trànsit es retreia de l'escena de l'explosió. No portava molt temps embotellar tot el trànsit en una ciutat tan atapeïda que depenia del transport altament controlat.

Ell va mirar la Mara.

-Què passa si no és una bomba?

-La gent arriba a conclusions. Si volen creure que és una bomba, els fets demostrats no s'interposaran en el seu camí.

-No puc imaginar a Corèllia saltant a plantar bombes en àrees civils.

-Corèllia -va dir la Mara.

-Veus? Tots ho fem. Jo també vaig pensar en Corèllia. Tenim mil espècies a Coruscant i la majoria d'elles tenen els seus elements bojos. Podria ser qualsevol.

-Les percepcions normalment anul·len els fets.

-Tu ho has dit, cor.

El lliscant va frenar fins arrossegar-se pel trànsit mentre les línies de trànsit per sobre i per sota també s'embussaven. Luke va considerar obrir-se pas amb empentes de la Força entre els vehicles, però simplement no hi havia lloc per maniobrar de manera segura. Va trobar la següent àrea d'aterratge públic i va posar el lliscant per continuar el viatge a peu.

En teoria, un vianant podria creuar tot el planeta per les passarel·les i els carrers. En la realitat, era un camí lent. Però era útil estar prou a prop de la gent per tenir una sensació del que estaven sentint. I el principal sabor a la Força era majorment fúria. No era la fúria política que emanava dels delegats del Senat. Era la fúria personal, centrada i temorosa de la gent amb unes vides que s'havien vist directament afectades per un conflicte en un altre planeta.

Els coruscantins s'havien acostumat a sentir-se fora de perill durant mil·lennis. Simplement s'estaven acostumat a estar fora de perill una altra vegada des que els yuuzhan vong havien estat derrotats, i ara aquesta fràgil seguretat s'havia trencat.

Era com una fissura volcànica obrint-se al Costat Fosc. L'aire semblava carregat. L'objecte d'aquesta fúria, aquells a qui odiaven, aquells a qui culpaven, afectaria el curs del conflicte amb Corèllia.

Mentre Luke i Mara caminaven cap al Senat, les pantalles públiques d’holonotícies estaven envoltades per gent que mirava lúgubrement cap amunt a les reveladores notícies. Les pantalles mostraven quines parts de la Ciutat Galàctica havien estat segellades ara i a oficials de serveis de bombers aclaparats explicant que encara no havien arribat al centre de l'explosió o asseverat el nombre total de baixes.

Luke es va parar darrere d'ells. Mara va continuar i va desaparèixer en la multitud. Ningú els va reconèixer. Això podria haver estat una benedicció.

-Algú ha reclamat ja la responsabilitat? -va preguntar ell.

Un home jove vestit amb una granota groga de pilot de lliurament mig es va tornar cap a ell.

-No, però ells no necessiten fer-ho, oi?

-Ells?

La mirada de l'home va tornar cap a la pantalla.

-Corèllia. Venjança per Centràlia, oi?

Obvi.

Luke es va mossegar la llengua per no respondre i simplement va continuar caminant. Va atrapar a la Mara, que l'estava esperant en una porta i parlant amb algú pel seu comunicador.

Ella va aixecar la vista i va negar amb el cap en direcció a ell.

-Cent cinc morts fins ara i segueix pujant. Tres-cents ferits. Simplement vaig trucar a l'oficina de l’Omàs. Han declarat una emergència.

-Hi ha d'haver estat un artefacte gran, a jutjar pel mal.

-No necessites molt per fer molt de mal en una ciutat superpoblada feta de torres.

El transpariacer esclatava com un milió de fulles, els lliscants queien milers de metres, les ones expansives es concentraven en els edificis pels canons... Luke podia endevinar els detalls.

La Força al seu voltant se sentia agitada, però la major part d'això semblava estar venint de la gent que estava a prop.

Ell va agafar el braç de la Mara i va pressionar per travessar les multituds. Els hi va portar una mitja hora a arribar al Senat i Omàs ja havia deixat la càmera per visitar el centre de comandament de resposta d'emergència per sota del nivell del sòl.

Luke i Mara van entrar en una habitació enorme que semblava ser una gran holopantalla plena d'oficials uniformats. El rètol sobre les portes simplement deia centre estratègic. Aquí era on les autoritats unides de la Ciutat Galàctica tractaven amb els efectes a llarg termini d'un incident, planejant el que es necessitava en els dies que seguissin, mentre que el treball minut a minut continuava en els centres de comandament operacionals més avall a la cadena.

Quan Luke es va concentrar en el lloc on havia entrat, es va adonar que cada branca dels serveis d'emergència de la ciutat tenia personal allà. Va reconèixer a la Força de Seguretat de Coruscant, a Bombers i Rescat, a Control de Trànsit Aeri, directors de centres mèdics i l'autoritat de la ciutat. Omàs estava dempeus parlant amb un jove capità de l’FSC davant d'una pantalla de dades. Quan Luke va caminar fins darrere d'ells, va veure que estaven mirant a una llista canviant de baixes. La paret sencera era una massa de panells d'estat, des de les llistes de les línies de trànsit que havien estat reorientades fins a quin centres mèdics estaven rebent als ferits.

Omàs es va tornar cap al Luke i la Mara i va negar amb el cap.

-Podem eliminar una explosió accidental -va dir ell-. L’FSC ha recollit restes de detonita de puresa comercial.

La Mara va mantenir la seva desafecció. La seva mirada es movia de dalt a baix per la llista de baixes, principalment sense noms, simplement descripcions, i Luke es va preguntar si ella estava buscant a Jacen entre ells.

-On va ser col·locat? -va preguntar en Luke.

-En un dels hotels -va dir l'oficial de l’FSC. La xapa de la ID en la seva túnica deia SHEVU-. L’Elit. No hi ha motiu obvi per a la localització, però sembla com si hagués detonat en una habitació d'hostes. Podria haver estat una fita personal.

-Fita personal?

-Va esclatar mentre el terrorista l’estava manejant.

-Així que tenim lloc per continuar. Llavors hauríem de tenir una identitat per a l'hoste.

-Estem comprovant això.

-No podem permetre'ns endevinar-ho.

El capità Shevu va mirar cap avall més enllà del seu nas en direcció al Luke, educat però clarament irritat pel suggeriment.

-Jo no endevino sobre res, senyor. Estem treballant amb informació difícil que ve de tàctica i Operacions i, on hi ha buits, romanen els buits fins que tenim dades.

-I quina serà la nostra resposta si resulten ser corellians?

Omàs va semblar prendre un interès excepcional en un panell d'estat mostrant la llista de locals afectats per l'explosió amb punts vermells de llum indicant si ja havia estat comprovats i assegurats.

-Si això no es demostra més enllà de tot dubte que és responsabilitat del govern corellià, llavors la nostra resposta ha de ser tractar-lo com qualsevol altre crim.

-Crec que el Mestre Skywalker vol dir la resposta menys formal -va dir una veu darrere d’en Luke.

Ell no havia sentit a Jacen entrar a l'habitació. El fet que Jacen pogués sorprendre’l era pertorbador. La Mara també es va tornar i, fins i tot encara que en Jacen hi era dret davant d'ells, Luke no podria sentir-lo i, a jutjar per l'expressió d'ella i per la seva petita espurna d'ansietat en la Força, la Mara tampoc podia. Llavors, com l'aroma sobtadament portat pel vent des d'una flor, la presència d’en Jacen hi era, a tot al voltant d'ells, magnificada. Així que vol mostrar-me com de poderós que és. Luke es va penedir de l'hostilitat en els seus pensaments. Però aquest no va fer res per tranquil·litzar-lo.

-Perdona, oncle -va dir en Jacen. La tensió era, per descomptat, invisible per a una habitació plena de no Jedi-. Em va agafar l'explosió. Vaig venir a veure el que podia fer.

-M'alegro que estiguis bé -Luke va reassumir la seva pregunta original-. Sí, capità, volia dir la resposta informal. Venjança, una escalada.

-Victimització -va suggerir en Shevu tranquil·lament, encara mirant els panells de estat-. Això farà la vida a la ciutat molt estranya. L'últim recompte del Control d'Immigració diu que tenim gairebé vint milions de corellians vivint aquí.

-La majoria dels quals són inofensius -va dir en Luke.

-I no és fàcil identificar-los excepte pels documents de ID -va dir en Jacen-. Ells simplement s'assemblen a nosaltres.

-Ells simplement són com nosaltres.

Omàs va posar la mà a l'espatlla d’en Jacen i va conduir la conversa fins a aigües més calmades amb la facilitat d'un home d'estat professional.

-Continuem aquesta discussió en un altre lloc? Ens estem ficant al mig del camí del capità Shevu. Ell té un incident a manejar.

Va fer un gest cap a una de la dotzena de petites habitacions fora de l'habitació principal, cadascuna marcada amb un panell sobre de les portes: CÈL·LULA DE BOMBERS I RESCAT, CÈL·LULA DE L'FSC, CÈL·LULA DELS SERVEIS MÈDICS. Omàs va conduir la a Mara, Luke i Jacen cap a una habitació marcada com CÈL·LULA D'INFORMACIÓ.

-M'agradaria discutir ara com fem servir això amb la nostra gent de relacions públiques. La percepció en moments com aquest ho és tot. És la diferència entre cent morts en un accident d'un bus lliscant i cent morts en un atac terrorista. Un és una tragèdia i l'altre és el començament d'una guerra.

Luke va mirar a la Mara, que el va mirar als ulls però no va mostrar cap signe exterior de la seva ansietat. La majoria dels problemes als quals s'havien enfrontat en les seves vides havien estat grans, realment grans: invasions, exèrcits alienígenes i Jedi Foscos, cada un d'ells molt més enllà de l'abast de la metòdica gestió d'incidents per part dels funcionaris civils de Coruscant. Aquest era un petit succés en termes globals, però era com la mossegada d'una serp: petita, dolorosa i amb el potencial d'enverinar a tot el planeta.

Jacen va caminar davant d'ells, amb la seva presència en la Força sense trair res excepte una determinació calmada.

CIUTAT ALTA, TARIS.

A Boba Fett no li importava si algú reconeixia l'Esclau I com la seva nau.

No hi havia molt que poguessin fer respecte a això: escapolir-se en aquest lloc estava bé, però ell no havia d’ocultar-se. I el casc antic restaurat de l'en un temps gloriosa Taris estava tan allunyat dels bons cursos aquests dies, que realment hi havia una oportunitat que ningú aquí sabés qui era ell.

Era una base útil per als temps que s'aproximaven. La galàxia semblava haver oblidat que existia, el que no era una cosa dolenta atès que havia estat arrasada fins als fonaments feia quatre mil·lennis en les guerres civils dels Jedi. Fett va assaborir la ironia. Havia arribat a pensar en la majoria de les guerres galàctiques com conteses Jedi, perquè gairebé sempre es reduïen a Jedi contra Sith. Els yuuzhan vong gairebé havien estat un refrescant interludi.

Les coses mai canvien, oi?

També va trobar interessant que la restauració total d'un planeta devastat resultava en un ordre social semblant a l'anterior i el món de nou reflectia l'enorme golf entre les seves classes en literals nivells arquitectònics.

La gent tampoc aprèn mai.

Va col·locar l'escut de defensa a l’Esclau I i va caminar al llarg del passeig, atraient mirades curioses d'alguns dels residents més intel·ligentment vestits que havien sortit per als seus passejos de la tarda. La Ciutat Superior de nou era un ressò de Coruscant, altes torres habitades pels sòlidament rics. La Ciutat Inferior era una fossa sèptica i els nivells subterranis... bé, vagament recordava haver perseguit a una recompensa allà baix, feia anys, i havia estat molt lleig fins i tot per a un home que havia vist les cares més lletges de la galàxia.

Qualsevol que vulgui que jo torni a baixar-hi pot pagar-me el triple.

La idea li va agafar amb la guàrdia baixa. Era la classe de pla de futur vague que estava més enllà de l'abast d'un home moribund.

Goran Beviin estava esperant-lo al luxós Hotel Horitzó. Estava assegut al bar amb una gran gerra de cervesa tarisiana i un bol d'alguna cosa que podria haver estat crustacis molt fregits d'alguna classe. Gairebé acceptava el codi de vestir del bar, perquè el seu casc estava col·locat a la barra al costat d'ell, però amb la seva armadura mandaloriana blau fosc i plena de les cicatrius de la batalla encara no encaixava entre els parroquians bellament vestits. Fett va caminar darrere d'ell.

-Sempre t’asseus amb l'esquena cap a les portes?

Beviin es va tornar, aparentment sense sobresaltar-se de sentir la veu del seu Mandalore, governant dels clans, Comandant de Supercomandos. Fett mai havia acceptat molt el seu paper en temps de pau.

-Quan he avaluat el risc, si. -Va mirar al nucli d’en Fett amb lenta deliberació-. Puc aconseguir-te una cervesa i una palleta per beure?

-Ets molt graciós. Què són això?

Beviin va llançar una de les coses fregides a la seva boca i la va aixafar amb un delit exagerat.

-Crancs moneda. Em recorden aquells dies feliços que vam passar fregint yuuzhan vong.

-Sentimental.

Beviin va fer un gest al seu voltant cap a la fusta polida i la tapisseria cara.

-Això és bastant còmode. Sempre penso en Taris com en un món mort.

-Potser això és perquè sento un parentiu amb ell.

-Què?

-La gent sovint també pensa que sóc mort. -El comentari sarcàstic no era ara tan divertit. No tenia sentit parlar a ningú més de la seva condició, encara no... i potser mai-. Llavors què tens per a mi?

Fett va seure al tamboret al costat d’en Beviin, ajustant-se acuradament la cartutxera. El cambrer, un humà de mitjana edat amb un uniforme de coll alt que semblava tan car com els vestits de nit dels seus clients, tenia una pregunta formant-se en els llavis nerviosos. Fett sabia que probablement era un recordatori que el senyor havia de llevar-se el casc. Va tornar el seu cap de manera que fos clar que estava mirant l'home a través del seu visor i va esperar fins que aquest canviés d'idea. L'home ho va fer. Fett es va tornar de nou cap a Beviin.

-Endavant.

-Thrackan Sal-Solo s'ha posat en contacte amb mi amb un contracte per a tota la família Solo.

Ja saps, realment m'agradaria prendre ara una cervesa. Relaxa't. Mai has fet això abans. No com la gent corrent.

-Directament?

-Per via d'un intermediari, però oblida com de bones que són les meves habilitats de vigilància de comunicadors. I els meus contactes, per descomptat.

-Em pregunto per què no em va demanar a mi que fos darrere dels Solo -va dir en Fett. Va considerar menjar alguns crancs moneda i s’ho va pensar millor-. Tots els altres ho van fer.

-Potser pensa que t'avorriries amb això. I que ets massa car.

-Té raó en les dues coses. -Han Solo era ara irrellevant, realment irrellevant. Fett mai havia tingut una enemistat amb ell de totes maneres. Simplement una sèrie de contractes i els contractes mai eren personals-. I?

-I he sentit que uns quants han acceptat.

-Tu no.

-Jo no faig famílies. Només cassó criminals. No en vull ser un.

-Encara estic esperant.

-D'acord. El rumor és que Ailyn ha tornat i també està interessada en el contracte.

Fett es va alegrar de la privadesa del seu casc. Rarament mostrava sorpresa, perquè no quedava gairebé res en la galàxia que pogués sorprendre-li. Però de cop i volta això es va tornar tan dolorós després de dècades.

La seva única filla era viva. No havia sentit res d'ella des de la invasió dels yuuzhan vong, quan bilions d'éssers havien perdut la vida. Quina edat tindria ara? Cinquanta-quatre? Cinquanta-cinc?

D'alguna manera sabia que ella no estava morta.

-Això supera que accepti un contracte sobre mi. –El seu estómac es va congelar. No, això no és així per a res. El que vols dir és que ella és la teva filla, sense importar quant t'odiï, sense importar quant et culpi per la mort de la seva mare, i t'estàs morint, i vols veure-la una última vegada. Ella serà tot el que deixis enrere per demostrar que alguna vegada vas existir-. Qui més ho sap?

Beviin, amb cinquanta-molts, de cabell gris, però amb un somriure que li feia semblar com un nen entremaliat, semblava estar mirant-lo als ulls, preocupat. El casc d’en Fett mai semblava ser una barrera per als mandalorians. D'alguna manera ells miraven just al seu interior.

-Pensaria que ningú, perquè ella es fa dir Ailyn Habuur.

Fett va esperar. Beviin va prendre un glop de la seva cervesa i no va dir res.

-Llavors què et fa pensar que és Ailyn Vel?

-La meva font em diu que té al voltant de cinquanta, té un tatuatge facial kiffar i vola una nau d'assalt KDY que crec que reconeixeries. Però no crec que això signifiqui molt per a ningú aquests dies.

La seva filla li havia odiat prou per matar-lo i robar-li la seva nau i la seva armadura. Almenys, això era el que ella havia pensat que havia passat. Hi havia descobert alguna vegada que havia matat un clon en el seu lloc?

Fett se les havia arreglat per ignorar les notícies en aquell moment. Feia més de vint anys.

Però ara era diferent. Volia saber on havia estat ella, què havia fet. Però era estúpid i irrellevant... i massa tard. Va apartar l'impuls.

-Llavors espero que vagi amb compte -va dir ell.

Beviin estava esperant una reacció més gran, amb les celles aixecades, però no anava a tenir-la.

-Això és tot?

-Sí. Estic més interessat en els kaminoans. Què saps de la Ko Sai?

-Apart dels rumors?

-Em conformaré amb els rumors en aquest moment.

-Diuen que va ser assassinada durant la Batalla de Kamino, però l'apreciació general és que va desertar al bàndol separatista. Llavors hi ha un gran forat negre i el següent rumor és que algú la va enviar de tornada a Kamino.

-Jo ho hauria sabut si...

-Tros a tros.

-Què?

-Parts del cos. Bé, algunes d'elles.

Només els segrestadors feien aquesta mena de cosa.

Ho feien per crèdits. I això no encaixava gens amb una deserció en temps de guerra. De manera que així era com sabia Koa Ne que algú havia localitzat la Ko Sai.

-Dits? -Això era les parts triades per treure normalment si un segrestador volia concentrar la ment d’algú-. Els kaminoans no tenen orelles externes.

-No exactament. Parts que ella realment necessitava, o això he sentit.

Fett va intentar imaginar què podia haver fet la científica per acabar morta i disseccionada. Potser va intentar retenir les seves dades. Però, per què enviar les parts de tornada a Kamino llevat que qui vulgui que la tingués volgués pressionar el seu govern o ensenyar-los una lliçó?

I les dades mai havien estat venudes. S'haurien utilitzat ja si ho haguessin estat. I fins on ell podia dir, als kaminoans mai se'ls hi havia exigit res, crèdits o dades, a canvi.

Això sonava com a venjança. I això no li ajudava a trobar el que estava buscant.

-Per què estàs interessat en una desaparició de fa tant de temps? -va preguntar en Beviin-. Si algú vol trobar la resta d'ella, és una mica tard.

Aquí era on les coses es tornaven incertes per a Fett. Ell només havia confiat en el seu pare, qui havia posat cada mica de la seva energia a convertir al seu fill en totalment independent. Boba Fett caçava sol.

Però de tant en tant se li recordava que també era el Mandalore. Tenia una responsabilitat amb cent guerrers i, aquest era l'aspecte que més problemes li causava, amb una nació que no només era geogràfica sinó també una cultura nòmada, excepte que tenia un planeta natal i un sector i... no, no estava gens clar. Ja no estava segur del que significava ser Mandalore.

I es va preguntar si pensava en si mateix com a mandalorià primer i caça-recompenses després.

No ho feia.

-Verd ori'shya beskar'gam. -Beviin va prendre un glop de la seva cervesa-. Un guerrer és més que la seva armadura.

Fett es va girar cap a ell.

-Què?

-Ailyn. Portant la teva armadura, volant en la teva nau. No hi ha substitut per a un esperit guerrer. -Beviin mai va semblar tenir-li por i mai li deia senyor. Un mandalorià tradicional mai ho faria, per descomptat-. Encara que no parles mando'a, oi?

-Bàsic i huttès. En aquests són en els que faig negocis.

-Potser ens cal una mica menys de negocis i una mica més de Mandalor, Bob'ika.

Bob'ika. Alguns dels associats del seu pare li deien així quan era nen. El seu pare mai ho havia fet. Però va ignorar la forma massa familiar del seu nom.

-Just ara estic en els negocis.

-No vols que es faci res més?

-No.

-Serà millor que me’n vagi. Només truca’m si tens ordres per a mi. -Beviin va buidar la resta de la seva cervesa i va bolcar la resta dels crancs moneda en un tovalló per embolicar i se'ls va ficar en un butxaca-. Després de tot, ets el meu Mand'alor.

Podria haver estat sarcasme.

-Sones molt tribal aquests dies.

-L’esperit dels temps. Sembla estar atrapant-me.

Fett no havia visitat Mandalore o el sector que l'envoltava en un parell d'anys. No hi havia cap raó perquè no la sentia com una llar en la mateixa manera en què sentia Kamino.

Ni tan sols sabem quants mandalorians hi ha a la galàxia. No necessites una ID o un certificat de naixement per ser un... de nosaltres.

Beviin es va tornar a col·locar el casc i va sortir sense mirar enrere. Sense una beguda davant d'ell, Fett tampoc tenia raó per estar assegut allà per més temps.

Es va aixecar del tamboret, per a alleugeriment visible de l'empleat del bar, i va caminar sense rumb fix de tornada a l'Esclau I, admirant les vistes al llarg del camí.

Hi havia una botiga d'accions a la vorera. La Ciutat Superior estava plena d'elles, obertes a tota hora per estar al dia amb els tractes en les mil borses a través de la galàxia que formava el Mercat de Canvi Interestel·lar. Els tractes d'accions s'havien convertit en un entreteniment per als rics d'aquest món oblidat. Fett es va aturar i va entrar en un vestíbul vivament il·luminat per mirar a l’holopantalla interactiva constantment canviant dels mercats diversos.

L’MCC de Coruscant, l'índex de mercat domèstic, s'havia enfonsat des que havia comprovat els mercats des del seu viatge d'arribada. La petita línia vermella encara es dirigia cap a baix contra l'índex del Milió Superior de l’MCI. Una cosa havia d'haver espantat els inversors. No es necessitava molt per a això. Un bantha podia rotar i escombrar bilions dels preus si el mercat estava prou nerviós.

Fett va allargar un dit enguantat i va tocar l'índex que deia BIOTECNOLOGIA. Una cascada de subíndexs va aparèixer en una taula i va ignorar SELECCIONI LA ​​COMPANYIA per triar VOLUM DE MOVIMENT D'ACCIONS. Això va portar la llista ordenada de les companyies on més accions havien estat venudes i comprades en un cert període. Va triar UN MES ESTÀNDARD.

Tres companyies encapçalaven la llista: SanTech, Micro Arkanianes i AruMed. No obstant això, els preus de les accions de Micro Arkanianes no havien canviat més d'un deu per cent i sempre estaven entre les accions de preus més altes. Va ser AruMed la qual va cridar la seva atenció. La icona verda al costat del nom li va dir que era petita i relativament nova. Però algú havia comprat un bloc del 25 per cent de les seves accions a preu de ganga en l'última setmana.

Llavors vegem què sembla tan interessant als seus ulls.

Fett va comprovar la base de dades que es mostrava a la pantalla interna del seu casc però no va trobar res remarcable sobre les activitats de la companyia. AruMed havia estat en els mercats durant un any i estava especialitzada en fàrmacs fets a mida genèticament i no hi havia un nou producte dramàtic que semblés estar a l'horitzó per garantir la compra especulativa d'accions.

Llevat que això sigui una compra interior.

Llevat que algú sabés que la companyia havia contractat una científica kaminoana recentment, les accions no haurien estat per a res molt interessants.

Fett va notar que l'assistent li mirava amb una preocupació discreta. Probablement no tenia molts clients amb motxilles coet i llançaflames en provisió.

La base de dades localitzava el quarter general d’AruMed a Roonadan. Semblava poc comú per a una petita companyia de biotecnologia tenir la base en el Sector Corporatiu sota el nas dels agressivament adquisitius laboratoris Chiewab, així que Fett va gravar el detall i va tornar a l’holopantalla per fer una ullada general a les companyies farmacèutiques. Només dos més van mostrar una activitat de venda d'accions inusual en el període des que Taun We s'havia donat a la fuga. I una d'aquestes era Con-Care, basada en Rothana, que semblava centrar-se en drogues per als ciutadans ancians.

Com jo.

Als kaminoans no els hi agradava realment estar molt lluny de la seva llar. Rothana estava dins de la distància d'un tret de pedra de Kamino en termes galàctics. Va prendre nota mentalment per comprovar aquesta després d’AruMed.

-Vol invertir, senyor? -va dir l'assistent.

Fett sempre duia a terme els seus tractes d'accions a través del seu comptable, Puth, un nimbanel que podia netejar i esborrar una pista per a una auditoria tan bé com el propi Fett. No tenia sentit tenir un comptable que era més llest que tu, després de tot.

Però fins i tot un caça-recompenses podria ser procliu a les compres impulsives.

Va treure un xip de crèdits.

-Vull cinquanta mil accions de SteriPac.

-Fan dissenys per al camp de batalla -va dir l'assistent. La seva mirada fixa li va dir a Fett que rarament venia una quantitat d'accions per valor de cent mil crèdits de cop i la seva mà es va embolicar al voltant del xip com si pensés que s'anés a escapar-. Està esperant una guerra?

-Sempre. I mai estic decebut.

Fett es va obrir camí cap a l'apartament escassament moblat que havia comprat un any abans i que no es convertiria per una vegada a la vida, en un actiu per aconseguir un guany ràpid. Taris no era un mercat immobiliari que es mogués ràpidament, però valia la pena pagar per una privadesa relativa.

Així que algú va enviar a Ko Sai a casa trosset a trosset.

Els sensors del seu casc li van dir que una humana estava caminant darrere d'ell, mantenint una distància constant.

Els kaminoans podrien fàcilment haver fet un petit treball forense amb això i figurar-se d'on van venir els paquets.

Era una dona jove, potser d'uns divuit, amb els cabells arrissats i foscos tallats curt. Ell podia veure la imatge a la pantalla integrada del seu casc, transmesa per la vista del darrere de l'abast del cercador. I mentre que ella portava una pistola làser enfundada en un maluc (qui no anava per aquí armat aquests dies?), no semblava ni local ni hostil. Portava una armadura corporal gris, unes plaques bàsiques per al pit i l'esquena com una mandaloriana, però sense colors ni marques.

Però m'està seguint a mi. Ho sé.

Així que... si els kaminoans sabien qui havia agafat a Ko Sai, tenien una molt bona raó per no anar darrere d'ells. I les seves investigacions mai han sortit a la superfície.

Fett estava preocupat quan no podia veure els motius. Tothom tenia un motiu.

Demà, es posaria en camí cap a Roonadan i trucaria a Puth. Necessitava posar en ordre la seva fortuna per si de cas perdia la seva carrera contra el temps.

Què faré amb això?

Sempre havia pensat que coneixeria un nou dia, fins que aquest dia va ser sobrepassat per les males notícies. Darrere d'ell, la noia va alleugerir el pas i li va atrapar, ara prou a prop per allargar la mà, va fer dos passos ràpids i li va tocar.

Ell es va tornar abans que ella pogués fer-ho i es va quedar bloquejant-li el pas, irritat. No va semblar sorpresa. Ella el va mirar al visor com ho havia fet Beviin, el que era poc comú en si mateix.

-Ets Boba Fett -va dir ella.

-Has passat el teu test visual.

-Necessito parlar amb tu.

-Sigui el que sigui, no et pots permetre pagar-me.

-Però et pots permetre tu pagar-me a mi?

Fett va pensar durant un moment que realment l'havia interpretat malament completament, però ella va mantenir el seu puny premut, amb el palmell cap amunt i va separar els dits per revelar un disc pla de pedra opalescent, daurat amb centelleigs vermells, blaus i violeta. Un cordó de cuir estava lligat a través d'un forat trepat en una vora.

Era una gemma cor-de-foc. Ell ho sabia, perquè li havia donat un a Sintas Vel quan estaven casats: era de la llar d'ella, de Kiffu. Ell havia tingut només setze anys i Sintas no era molt més gran.

No, ell li havia donat aquesta mateixa pedra a ella.

Aquesta era la mateixa gemma. Podia veure la vora gravada com una corda.

Quatre línies d'un vot matrimonial mandalorià que no enteníem. Una pedra que ella va dir que era part del meu esperit i del seu contingut en això per sempre.

Per sempre van resultar ser tres anys. Es van separar abans que Ailyn complís dos anys. Sintas s'havia anat a caçar una recompensa quan Ailyn tenia setze anys i mai va tornar.

Això és la raó per la qual la meva filla estava preparada per matar-me.

-On vas aconseguir això? -va preguntar ell tan calmadament com podia.

Estava clar que la noia sabia que ell ho reconeixeria. No tenia sentit faronejar. Ell no ho necessitava.

-De l'home que va matar la teva dona -va dir ella-. La teva filla em deu una recompensa. I sé exactament on és.

BAR DE CARD, BOULEVARD CEL BLAU, CORONITA.

És com et comportes el que marca la diferència, va decidir en Han.

Estava assegut al local mirant la finestra i buscant la Leia mitjançant el transpariacer colpejat per la pluja. Pensava que li reconeixerien per fi, però una vegada que s'havia acostumat a no donar passes a propòsit i atreure l'atenció sobre si mateix, i va començar a moure’s com una persona normal, igualant el pas de tots els altres amb les espatlles relaxades, ningú va semblar fixar-se en ell.

Es va convertir simplement en un altre ciutadà de Coronita prenent un caf i passant el temps en el bulevard. Hi havia una pantalla a la paret darrere seu i RedNotícies estava connectada. Normalment passaven per ell com a part del soroll de fons, però fins i tot per sobre del xiuxiueig del doll de la màquina de caf al bar, va sentir molt clarament les paraules bomba i corellià.

Igual que van fer tots els altres al bar. El silenci va caure. Els empleats fins i tot van apagar el xiuxiueig del filtre de pressió del caf i tothom es va tornar als seus seients o en els seus tamborets per veure el butlletí.

Les escenes de Coruscant eren terribles: una càmera flotant va gravar les restes trencades del frontal de l'hotel on les restes d'un rètol, només les lletres ELI penjaven d'una secció de permacret suspesa de la torre per un fi cable de duracer de recanvi. La càmera va caure fins al nivell del sòl: lliscants, maçoneria i cossos. Han, un home acostumat a la guerra, va apartar la vista i va tancar els ulls.

El silenci sorprès va donar pas al debat entre els estranys reunits per la fúria comuna.

-Nosaltres no vam fer això -va dir una dona.

-Nosaltres vam lluitar netament.

-Si volguéssim bombardejar Coruscant, utilitzaríem la flota.

-Ens culpen a nosaltres. Per què? No ens coneixen ja?

No, el terrorisme no era la manera corelliana de fer les coses. Hi havia el sabotatge militar, però els corellians tendien a ser bastant clars sobre qui era un objectiu legítim i qui no ho era. Han es va preguntar si l'explosió era una cosa bruta d'operacions negres per part de Coruscant i l'Aliança en general per polaritzar les posicions en bombardejar a la seva pròpia gent.

M'estic tornant boig. És d’en Luke de qui estic parlant. El consell Jedi no deixaria que el Senat seguís endavant amb això.

Però hi havia tota classe d'agències clandestines que el Senat probablement finançava i no controlava per raons pragmàtiques, plausibles i per poder negar-les. Luke ni tan sols ho sabria. Ell era el mateix nen decent i idealista de cor que sempre havia estat.

Van a utilitzar la fúria per aquesta anomenada bomba per pujar l'aposta inicial, per fer-nos trossos.

Han va col·locar el seu cap a les mans i es va asseure allà durant un moment, preguntant-se què podia fer possiblement ara per ajudar a Corèllia quan ni tan sols era benvingut aquí. Amb els ulls tancats, va allargar la mà cap a la seva tassa i aquesta no estava on ell va pensar que l'havia deixat.

Algú va col·locar una mà en el seu braç.

-Han...

Era un home i l'instint d’en Han va ser tirar del seu braç cap enrere i treure una pistola làser. Però es va parar de sobte, amb la mà a una dècima de segon d'assolir la seva cartutxera. L'home tenia al voltant de vint anys, de pell fosca i cabells negres curt, tallat gairebé a l'estil militar. Un estrany.

-Em coneixes? -Han estava a punt per fer-lo caure on era-. Perquè jo no et conec a tu, amic.

-Però la seva dona va conèixer al meu pare.

Ah, Gejjen. No, fes-te el fred. No tens ni idea de qui és aquest paio.

-Demostra-ho. -Han va veure un moviment familiar fora de la finestra i la Leia, amb la caputxa de la capa aixecada sota la fina pluja-. Com ens vas trobar?

Gejjen, si és que era ell, va deixar caure la seva veu fins a gairebé un murmuri.

-Quan van arrendar l'apartament, van pagar amb crèdits que no es podien seguir. Això són molts diners en metàl·lic. Prou poc comú per atreure l'atenció en aquest moment.

-De qui?

-De les nostres pròpies forces de seguretat.

-Així que SegCor sap que som aquí i Thrackan no ho sap? -Han gairebé va escopir el nom. Afortunadament era un nom prou comú per no atreure la mateixa atenció que hauria atret grunyir Sal-Solo-. D’acord. Intenta-ho una altra vegada.

-Està assumint que tots a SegCor voldrien dir-ho a Thrackan.

Han va negar amb el cap lentament.

-Per què tinc la sensació que no vull saber això?

-Bé, està Corèllia i està Thrackan i no són la mateixa cosa als ulls de molta gent. Gent que li agradaria fer alguna cosa respecte a això.

-Digues-me cínic, però crec que estàs parlant d'un canvi d'administració sense unes eleccions. Estic intentant recordar una paraula per això.

Gejjen, no podia ser ningú més, va seure al seu costat.

Mentre la Leia entrava al bar, va mirar al Han i després a Gejjen i els seus llavis es van separar com si ella s'hagués adonat d'alguna cosa que la complaïa.

-Vostè és la viva imatge del seu pare -va dir ella.

-Dur Gejjen -va dir el jove molt baixet. Va allargar la mà per estrènyer la d'ella i les seves veus es van perdre en la xerrameca que havia tornat a inundar el local-. Al seu servei, senyora.

-Hola, amor -va dir en Han-. Aquest jove tan amable estava a punt de demanar-me que prengui part en un cop d'estat. –Va somriure teatralment a Gejjen-. Vaig trobar les paraules correctes?

-Li vaig demanar que es trobés amb nosaltres aquí -va dir la Leia tranquil·lament-. Però ha arribat d'hora...

-Les meves disculpes. És un costum, només per si de cas els missatges són interceptats alguna vegada. Ens anem? -Gejjen va indicar la porta-. Poden triar la localització. Només per tranquil·litzar-se en cas que creguin que els estic tendint un parany.

-Bona idea -va dir la Leia-. Conec just el lloc.

Ella li va fer senyals al Han. Ell va posar els ulls en blanc, però es va empassar la resta del seu caf i la va seguir cap a fora sota la pluja, quedant-se a un costat d’en Gejjen de manera que pogués fer-li una ullada a ell. La Leia els va portar fins a una botiga de moda femenina.

-Aquí cau la meva imatge de paio dur -va dir Han, dubtant davant les portes ornamentalment daurades.

-El turboascensor -va dir la Leia, fent un gest als dos homes perquè entressin amb una expressió d'ulls prims de burleta impaciència. Sota aquestes circumstàncies, ella semblava de bon humor-. Hi ha un bar de caf al pis superior. Bonic i públic amb diverses sortides si passa alguna cosa que no estem esperant.

Gejjen es va prendre la sospita dirigida a ell bastant bé.

-Una precaució sensible -va dir ell.

Han sabia que mai tornaria a gaudir del caf de la mateixa manera, perquè el gust estava començant a tornar-lo inextricablement unit en el seu subconscient amb males notícies. Es van apinyar al voltant d'una taula, envoltats per clients xarlatans i nens sorollosos i van intentar passar desapercebuts. L'omnipresent holopantalla murmurava en una paret.

Els corellians eren addictes a les notícies. No hi havia manera d'escapar de l'explosió d'aquella bomba.

-D'acord, on érem? -va dir en Han-. Ah, ja me'n recordo. Eliminar al govern electe. Endavant i sorprèn-me, nen. -Li va oferir a Gejjen una petita gerra-. Llet? Sucre?

-Han... -Leia va fixar en ell la seva mirada.

-Ho sento, cor. -Ell es va inclinar cap enrere i va creuar els braços-. Endavant, Gejjen.

El jove encara estava totalment impertorbable.

-Estan en perill i també ho està Corèllia. De la mateixa font.

-El govern galàctic embogit pel poder?

-Individus embogits pel poder.

-Això és la meitat de la galàxia en un dia bo.

-Senyor, el seu cosí no li està fent a ningú cap favor.

-Jo no vaig triar la meva família.

-Bé, ell matarà a la seva, perquè ha col·locat un contracte per a vostè, la seva dona i els seus fills. I si continua pel camí que va, també farà que matin a molts corellians en una guerra que no podem guanyar.

Han encara no sabia quina utilitat tenien ells per a Gejjen, però sentia un disgust instantani per frases com no podem guanyar.

-Així que vols que fem alguna cosa? Veuràs, tinc aquest pressentiment de què si.

-Si Thrackan és eliminat, consideraria ocupar el seu lloc?

Au, apa noi.

-No.

Fins i tot la Leia va semblar agafada amb la guàrdia baixa.

-Absolutament no –Va dir ella.

-Sí, ja vaig dir això, cor.

Gejjen se les hi va arreglar per posar un somriure nerviós.

-No pretenia avergonyir, senyor.

-Faré qualsevol cosa per Corèllia -va dir en Han-. I estic d'acord que Thrackan està liderant la seva pròpia guerra per als seus propis fins, com fa sempre. Però hi ha una amenaça real allà fora per part de l'Aliança i requerirà a una Corellia unida per fer-li front. Simplement dóna’m una pistola làser. No una oficina.

-Llavors tornaran a Coruscant?

-Per què hauríem de fer-ho? No estem fugint d’en Thrackan. –En Han va lliscar la seva mà sota la taula i va agafar la mà de la Leia. Ella li va fer una encaixada que va amenaçar amb entumir-li els dits-. I tampoc viurem amagats a Coruscant. També podríem viure aquí.

-Ho entenc.

-Bé.

-La bona notícia és que Thrackan sembla pensar que estan a Coruscant.

-Bé, aquesta és una altra bona raó per quedar-nos, oi?

-Quan descobrim qui ha acceptat el contracte, els advertirem. -Gejjen es va posar dempeus i els va estrènyer les mans. Tenia un aire madur i sòlid, com un ancià home d'estat en el cos d'un home jove-. Si volen ajuda per traslladar-se, saben on trobar-me. Si nosaltres vam poder seguir-los, també podrien altres.

-Crec que ja sé qui em trobarà. -Han va veure anar-se'n a Gejjen. Quan va estar segur que l'home havia desaparegut al turboascensor, es va tornar cap a la Leia-. Bé, no vas dir molt per ser una reeixida diplomàtica...

-No és apropiat per a una Jedi discutir els cops d'estat polítics.

-Sí, puc entendre com podria ser una àrea sensible. Com el vas trobar?

-Vaig buscar Gejjen a la guia de comunicadors.

Han va riure en alt. Una dona gran amb una granota taronja brillant que realment no li feia cap favor es va tornar cap a ell durant un segon.

-Té gràcia, sempre pensem que això és una d'aquelles coses de capa i espasa.

-Gejjen no necessita amagar-se. És un representant electe d'un partit polític legal, l'Aliança de la Democràcia. Tenen molts escons ara a l'Assemblea Corelliana. Amb el Front Liberal Corellià, realment formen el bloc de vots més gran, però Thrackan encara aguanta.

-Si aquest sac d'escòria s'acosta a tu o als infants, el mataré, ho juro.

-Creus que té una oportunitat, contra tres Jedi?

-No ho farà. Contracte, recordes?

-Creus que serà en Fett, oi?

-Sí.

-No. Fett no. Per què ho faria? Ens va salvar dels vong.

-Potser perquè els negocis són els negocis. -Han va poder sentir alguna cosa elevant-se en el seu pit i no era l'efecte de massa caf. Era una cosa animal i irracional, una cosa que estava fent que el seu pols bategués en les seves temples. Era fúria i por. No obstant això no era por per si mateix, sinó per la Leia, Jaina i Jacen-. Thrackan ha fet algunes coses brutes, però mai abans ha anat tan lluny. No fins contractar homes perquè ataquin. Això ho canvia tot.

Tenia una idea i era una que gairebé el va fer retrocedir.

Mataré aquest sac d'escòria aquesta vegada.

Ningú toca a la meva família.

La Leia va reaccionar com si ell ho hagués dit enlaire.

-No... No vas a contactar amb Fett i no vas a contractar-li per atacar al teu cosí.

-Això mai se m'ha passat pel cap -va dir en Han i realment no se li havia passat. Ella podia veure-ho i també podia sentir-ho, ell ho sabia. Desafortunadament, ell sabia que tindria molta feina ocultant el fet que encara se sentia assassinament protector-. A més, no he tingut tractes amb paios com aquest en molt temps. Potser col·loqui una petició al Setmanari del Caça-recompenses aquests dies. O truqui als seus agents.

-Sí, així que recorda que podem tenir cura de nosaltres mateixos -va dir la Leia-. Simplement advertiré a Jacen i la Jaina.

Jacen. Han seguia trobant-lo a faltar cada vegada que enviava o li tornava un missatge. Realment volia parlar amb ell ara i no per fer-li retrets. Simplement volia sentir la veu d’en Jacen. Fora com fos la bogeria que els hagués col·locat en costats oposats de la línia, Jacen encara era el seu nen petit i sempre ho seria, sense importar com de gran o poderós que pogués ser o com de distant que pogués estar.

Ningú toca a la meva dona i els meus fills.

Han Solo no era un dels assassins naturals de la galàxia. Lluitaria per defensar-se a si mateix, però mai havia anat darrere d’algú amb la intenció de matar-lo. Sempre hi havia una primera vegada. Aquesta seria la seva.

Perdut en els seus pensaments, Han va remoure les restes del caf amb una cullera, preguntant-se com farien l'escuma perquè durés tant, i llavors va ser tret del seu tràngol per l'única cosa que garantia el fet d’atreure l'atenció d'algú: el seu propi nom.

Les paraules Han Solo van tallar a través de l'aldarull de veus i els crits dels nens com si el local hagués quedat en un silenci complet i total durant un moment.

-En una declaració oferta per l'Oficina d'Estat, el president Sal-Solo ha declarat a Han Solo i la seva família enemics de Corèllia després dels atacs portats a terme a Centràlia i Rellidir i ha ordenat els seus arrestos -va dir l’holoreporter de l’HNE.

Han va intentar no girar-se en la seva cadira o maleir a la pantalla. Va aixecar el cap molt lentament, va creuar la seva mirada amb la Leia i es va concentrar en la pantalla com si estigués avorrit. No, no estava gens avorrit. Estava furiós i una mica espantat. Es va preguntar si seria un bon actor. Però ningú semblava estar-lo mirant.

Probablement era perquè la imatge de la pantalla era d'un Han més jove, un home encara amb cabells castanys i relativament poques arrugues.

La imatge de la Leia també estava passada de moda.

-Crec que serà millor que marxem -va dir la Leia-. A fer una bugada urgent.

-Vaig just darrere teu -va dir en Han.

A ell no li agradava córrer i no hi havia cap lloc segur al qual córrer. Coruscant tampoc anava a donar-li la benvinguda amb els braços oberts. De qualsevol manera, eren fugitius. Es van separar tan aviat com van deixar la botiga i es van reunir de nou a l'apartament.

-Tant he canviat? -va dir la Leia.

-Què?

-La imatge de mi que estan posant.

-Això espero -va dir en Han. Potser hauria d'haver-li assegurat que estava tan bé com sempre ho havia estat per a ell, però va pensar que la tranquil·litat pràctica sobre la seguretat d'ella era més important que l’adulació en aquell moment-. I vaig a deixar-me créixer la barba, només per si de cas. Què hi ha de tu?

La Leia li va dirigir una mirada desdenyosa.

-No m'he afaitat avui. No te n’has adonat?

-Vull dir canviar-te els cabells o alguna cosa.

-El look d’Aurra Sing? Sí, és tan propi de mi.

-M'alegro que mantinguis el sentit de l'humor.

-Ja saps el que diuen -va dir la Leia i va agafar les tisores de la cuina-. Si no pots suportar una broma, no hauries d’haver-te unit al grup.

Següent