CAPÍTOL 5
Qui-Gon sabia que no
havia d'abandonar la residència d’en Manex sense dir a Obi-Wan o Mace a on
anava, però no ho lamentava. Més converses significaven més retards. Si
s'hagués anat acompanyat del seu padawan, l’hauria posat en una mala posició.
Si havia de tenir conflictes amb Mace Windu, no volia implicar a Obi-Wan en
ells.
I, francament, els
seus instints li deien que havia de fer això sol. Quatre Jedi eren quatre
opinions, més xerrada i més discussió. No tenia temps per a això. Havia de
moure’s amb rapidesa si volia trobar a Balog.
El seu comunicador
va emetre un senyal. Era la tercera vegada en una hora. Sabia que era Obi-Wan.
Podia sentir que volia parlar urgentment amb ell. Qui-Gon va titubejar abans
d'apagar el comunicador. Ja li diria quant tingués alguna cosa concreta.
Esperava que el seu padawan ho comprengués.
La informació de la
Yanci podia ser inútil. No li portaria molt temps comprovar quatre clíniques.
Mentrestant, Mace podria anar a la Legislatura Unida i parlar tot el que
volgués.
Ja havia visitat
tres clíniques. Oleg no estava inclòs en la llista de pacients. És clar que
podria estar amb nom fals, però això era improbable. El tractament mèdic era
gratuït a Nou Apsolon, i es guardaven els historials de tots els ciutadans que
requerien tractament. Els historials eren accessibles mitjançant un escàner de
retina. Quan Oleg necessités tractament, la clínica necessitaria el seu
historial per poder-lo tractar. No hi havia cap dubte que correria el risc d'utilitzar
el seu propi nom.
Qui-Gon es va
dirigir a l'última clínica, situada als afores del sector Civilitzat. Fins al
moment havia estat senzill determinar si Oleg havia estat o no un pacient en
les clíniques. Se les havia arreglat per sostreure la informació als empleats,
utilitzant l'amenaça o la persuasió. Les clíniques no tenien molta seguretat.
Esperava que l'última fos igual de fàcil. Si tenia sort, Balog estaria aviat al
seu abast. Les seves esperances augmentaven a mesura que caminava cap a l'entrada.
A fora hi havia una
dona amb aire dubitatiu. Qui-Gon es va disposar a obrir la porta, i llavors va
notar que era cega. Es va aturar i va observar mentre ella allargava la mà,
buscant el panell d'accés de la porta.
Quantes vegades li
havia retret a la Tahl que li deixés fer alguna cosa per si mateixa? Havia
après a deixar que ella li servís el te, que accedís a un arxiu, que li
precedís quan anaven al llac.
"No puc
suportar que te m’avancis", li deia ella. "Seré cega, però segueixo
tenint sentit de la direcció." Fins i tot el menor record de la Tahl li
provocava dolor. Potser els petits records fossin els pitjors. La seva llarga
amistat estava feta de milers de petits records com aquest. Nadarien en la
superfície de la seva consciència la resta de la seva vida. Recordaria coses
d'ella que ja havia oblidat. Patiria cada vegada que la recordés.
-A la seva
esquerra -va dir en Qui-Gon educadament.
-Gràcies -va murmurar
ella.
La dona va buscar el
panell d'accés i va prémer el senyal. La porta va lliscar, obrint-se. Va entrar
i es va dirigir cap al taulell, que estava just davant. Qui-Gon va poder veure
llavors que ella feia servir un sensor làser per guiar els seus moviments. Com
a Jedi, Tahl havia decidit recórrer als seus altres sentits per no dependre de
semblant tecnologia.
La dona va parlar un
moment amb l'encarregat, que la va enviar a un seient amb veu sonora i esquerpa.
En veure l'expressió altiva i la cara prima de l'encarregat, Qui-Gon va sentir
que tindria problemes. Va mirar el nom a la placa identificativa i va caminar
cap a ell.
-Bon dia, Vero.
Espero que puguis ajudar-me. El meu nebot Oleg ha desaparegut. Crec que és
pacient aquí. Em seria de gran ajuda saber...
Vero va interrompre’l
immediatament.
-No es lliurarà cap
informació mèdica sense la deguda autorització.
-Aprecio la seva
fidelitat a les normes, però...
-Sense excepcions.
Vero es va girar i
va bordar el nom d'un altre pacient, ignorant a Qui-Gon.
Per descomptat, era
una situació diferent. En les altres clíniques havia trobat empleats amables
que van escoltar la seva història i van intentar ajudar-lo. Qui-Gon podia usar
la Força en Vero, però tothom a la clínica estava escoltant. Els hi semblaria
estrany que el groller Vero canviés d'actitud. I tampoc pensava anar-se'n sense
descobrir el que necessitava saber.
Tot d'una, va sentir
un estrèpit darrere d'ell. La dona cega havia tirat la seva cadira, i després
la que tenia al costat. Va intentar aixecar-les, posant-se en el camí d'un
altre pacient. Va començar una discussió.
- Callin! Callin!
Això és una clínica! Què està fent? No toquin això! No es mogui! -Vero va
envoltar el taulell, alterat per la commoció.
L'aguda mirada d’en
Qui-Gon va veure que la dona derrocava a propòsit un gerro.
- Compte amb els
meus ginkes! -va cridar Vero, llançant-se a per les flors.
Va saber que ho feia
per ell. Li estava donant una mica de temps. Va allargar la mà sobre el taulell
i va girar la pantalla de dades per tenir-la de front. Va teclejar ràpidament
el nom d'Oleg. Per al seu alleugeriment, l'historial va aparèixer davant seu.
Oleg havia donat una adreça propera a la clínica. La seva pròxima cita era en
dues setmanes.
Va retornar la
pantalla a la seva posició original, va passar al costat d’en Vero, que
recollia les flors i renyava la dona per tirar-les, va redreçar una cadira i va
oferir una mà a la dona per ajudar-la a seure. Es va inclinar cap a la seva
oïda.
-Gràcies per la seva
ajuda.
-Vostè sap quan
ajudar i quan no -va dir ella-. Això és estrany.
-Vaig tenir una bona
mestra.
Qui-Gon va sortir
amb rapidesa. La porta es va tancar darrere seu, aïllant-lo de la cridòria. Hi
havia memoritzat la direcció i recordava el carrer per haver-lo creuat camí de
la clínica. Es va dirigir ràpidament cap allà.
La direcció era d'un
petit hotel. Va preguntar per l’Oleg i li van dir que havia sortit, però que
mirés al caf de la cantonada. Així ho va fer, una mica sorprès perquè Oleg no
fos més discret.
L'amo estava
netejant les taules del front i, després de preguntar, li va assenyalar una
taula del fons.
A la taula s'asseia
un home petit i ros, envoltant amb les mans una tassa de suc. Qui-Gon va seure
al seu costat.
-Ja era hora -va dir
Oleg nerviós-. Cada minut que passo aquí em posa en més perill.
-He vingut el més
aviat possible -va dir en Qui-Gon.
Evidentment, Oleg
esperava a algú que no coneixia. Això explicava per què no s'havia molestat a
usar un nom fals. Era evident que el jove no acostumava a tractar amb el
perill. Mirava contínuament a tot arreu, buscant possibles problemes. Qualsevol
que hi anés buscant-lo l’identificaria de seguida.
-Tinc l'arxiu -va
dir Oleg-. No el tinc a sobre, però no està lluny d'aquí. I et previnc que
estic disposat a disparar si intentes qualsevol cosa. He pujat el preu.
- Per què?
Qui-Gon pensava
seguir-li el joc. Va suposar que Oleg parlava de la llista, és clar. No volia
comprar-la. Si encara la tenia, això significava que Balog no.
-He de deixar el
planeta -va dir Oleg, assecant-se el front humit amb un tovalló-. Creus que
això és fàcil? Hi ha massa gent buscant-me.
-Potser puc
aconseguir més.
-Aclareix-te ara. No
tinc temps per perdre. –El seu comunicador es va encendre, el va escoltar per
un moment i va respondre amb els ulls fixos en Qui-Gon-. Sí, això és. Encara el
tinc. Accepta el meu preu? Bé. Llavors ens veurem allà. No pot ser abans?
D'acord. –Apagà el comunicador-. Com veus, hi ha altres que sí que pagaran el
meu preu. Tinc una cita, però pots comprar-me-la tu abans. Així que
decideix-te. O ara o mai.
-Mai. El preu és
massa alt. Ho sento.
Qui-Gon es va
aixecar, i Oleg va semblar posar-se encara més nerviós.
-Mira, no tinc per
què vendre'l en aquesta persona. No em cau bé. És un Absolut, i jo els odio. Em
van arruïnar la salut. De veritat que prefereixo que la llista acabi amb un
Obrer. Potser et sembli un traïdor, però només intento tenir cura de mi mateix.
Igual podem arribar a un acord.
-Ho sento -va tornar
a dir Qui-Gon, tornant-se i sortint del caf.
Es va situar fora de
la vista de l'Oleg, però sense deixar de veure’l mitjançant el seu reflex a
l'aparador del caf. Seria Balog l'apostador que havia trucat? Tenia el
pressentiment que si. Oleg havia començat a suar. I havia dit que no volia que
la llista caigués en mans Absolutes.
Estava molt a prop. Ho
pressentia. Tota la seva concentració estava centrada en l'homenet nerviós del
caf. La ira i la pena s'havien comprimit en el seu interior fins a formar una
ardent bola que amenaçava amb esclatar en flames, i es va esforçar per
apaivagar-la. Paciència, es va renyar. Tindria a Balog molt aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada