La crida de la venjança (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

A Qui-Gon no li semblava possible que un ésser trigués tant com Oleg en consumir un got de suc. No semblava notar la mirada fosca de l'amo del caf, ni la pressió dels clients que entraven buscant taula a mesura que el caf s’anava omplint.

Qui-Gon va començar a sentir que la seva presència era notòria, i es va desplaçar pel carreró per aturar-se davant un altre aparador del caf. Minuts després es va moure fins al fons per vigilar-lo a través d'una bruta finestreta. Va romandre allà, rondant, fins que la gent va començar a tornar a casa del treball i les finestres es van il·luminar al carrer. Va tornar a moure’s cap al front i va creuar el carrer. Es va situar davant d'un bar de sucs, amb un bon angle per vigilar la part frontal del caf. Va caure la nit. La seva paciència s'esgotava. No hauria estat la conversa un farol. Un intent perquè Qui-Gon acceptés el seu preu?

Començava a considerar la possibilitat de tornar-lo a abordar quan el va veure sortir del caf, mirant nerviós per sobre l'espatlla. Qui-Gon es va unir a la riuada de gent de la vorera i el va seguir.

Al principi li va resultar fàcil. La gent del carrer era una bona tapadora. Però la gentada va augmentar en entrar al sector Obrer. Oleg era un home petit, i aviat es va perdre entre la multitud. Era difícil no perdre’l de vista sense ensopegar amb ell.

A poc a poc es va adonar que ell no era l'únic que el seguia. No va tornar el cap ni va canviar el pas, però va llançar la seva atenció al seu voltant com si fos una xarxa. Algú seguia a Oleg des de l'altra vorera.

Era Balog. El va veure reflectit en la lluent superfície d'un lliscant. Va reconèixer la seva forma robusta, la forma en què les seves cames musculoses semblaven moure el seu cos cap endavant com una màquina, no com un home.

No sabia si Balog l'havia vist al seu torn. Igual estava concentrat en Oleg. Amb sort, seria així. Però no podia dependre de la sort. El cor se li va començar a accelerar i va haver de disciplinar-se per mantenir la concentració. Volia girar-se i precipitar-se contra Balog en un atac demolidor. Volia fer-li pagar per cada glopada d'aire que la Tahl havia obtingut entre panteixos, per cada segon que els seus sistemes vitals havien trigat a enfonsar-se. Faria que cada instant de patiment d’en Balog li semblés una eternitat...

D'on havia sortit aquest pensament? La seva ferocitat li va espantar. Hi havia brollat ​​del seu interior. Sonava a venjança. No sabia que una emoció semblant pogués existir en el seu interior. Aquest coneixement li va incomodar.

Puc controlar-lo. No s'apoderarà de mi. Puc capturar a Balog sense deixar que la ira s'apoderi de mi.

Es va dir això tal com l'hi hauria dit a Obi-Wan.

Era un Jedi. El seu entrenament el mantindria en el bon camí. Havia de ser així.

Les mans li van tremolar, i se les va agafar per un moment, "Ajuda’m, Tahl", va dir amb fervor. Mai li havia dit alguna cosa així quan ella vivia, encara que ara es donava compte de la quantitat de vegades que havia acudit a ella buscant ajuda. Ella sempre va saber el molt que li costava demanar-ho. Era l'única cosa de la que ella no es burlava. En comptes d'això, es limitava a proporcionar-li el que necessitava: informació, tranquil·litat, compassió.

A la seva esquerra, Balog va accelerar el pas. Qui-Gon va retrocedir.

Ara havia de tenir controlats tant a Balog com a Oleg.

Aquest va entrar en un magatzem. Balog va córrer per un carreró lateral de l'edifici. La ment d’en Qui-Gon no albergava cap dubte respecte a qui havia de seguir. Es va dirigir cap al carreró, darrere d’en Balog.

Quan va arribar al final es va trobar davant d'una petita tanca. El lloc estava buit. Totes les finestres del magatzem que miraven al carreró estaven a les fosques. Va provar amb la porta. Tancada.

Un moviment que va captar de cua d'ull el va alertar. Només era això, però va ser bastant. S'estava tornant i activant el sabre làser quan el va atacar la primera sonda robot. Trets làser li van ressonar a l'orella. Va sentir calor a prop de la seva espatlla. Va intentar derrocar-la amb l'arma, però es va apartar.

Trets a la seva esquerra, després a la dreta. I darrere d'ell. Va comptar set sondes, totes en mode d'atac. Els seus sensors brillaven vermells en establir les coordenades del seu parador. Els trets làser van ploure al seu voltant, traçant una gàbia. Era gairebé impossible esquivar-los.

Va córrer cap a la tanca. Desplaçant el seu cos de forma horitzontal, invocant la Força perquè l'ajudés a escalar sense fer servir les mans. Tenia un equilibri perfecte en arribar a dalt. Va fer un salt cap enrere i va acabar amb dues sondes d'una sola espasada cap avall.

Abans de tocar terra, es va doblegar en l'aire per aterrar a uns centímetres d'allà, confonent la sondes robot, que van disparar cap on havia d'haver aterrat.

Va córrer cap a la paret del magatzem, va pujar per ella i va fer un salt cap enrere, escombrant amb un cop a la tercera màquina. Aquesta va llançar un brunzit, i els trets làser van brollar en una sèrie de fogonades. Llavors va començar a treure fum i a girar sobre si mateixa fins caure.

Qui-Gon va lluitar amb frenesí, pensant que Balog estava dins del magatzem. Les sondes robot li retardaven, i la frustració cremava al seu interior.

Va atacar amb ferocitat redoblada. Va saltar a dalt de la tanca, donant un cop de peu que va fer volar a una sonda mentre enfonsava la seva arma al cor d'una altra. Aquesta va llançar un grinyol angoixant i es va desplomar ràpidament contra el terra, estavellant-se i explotant en flames.

Qui-Gon va tocar terra, sabre làser en alt, a punt per al següent assalt. Però, per la seva sorpresa, les dues sondes robot restants es van allunyar de sobte i van desaparèixer en la foscor.

No va vacil·lar ni un moment. Va obrir un forat a la porta amb el sabre làser i va carregar dins. Va córrer pel passadís, mirant sala rere sala. Estaven plenes d'eines, equips i bidons de duracer. No va trobar res fins arribar a una petita cambra prop del turboascensor.

Allà estava l’Oleg, estirat a terra, amb els braços estirats i la boca oberta. Una expressió de sorpresa pintava la seva cara. Però mai tornaria a sorprendre’s.

 Següent