20
SECRETS OBERTS
Durant
un llarg moment l'home gran simplement va mirar amunt, cap a ell. La seva cara
s'havia tornat completament blanca a excepció dels seus ulls, que s'havien
convertit en orbes sagnants. La seva respiració era ronca i laboriosa. Estava
tremolant violentament. Tot i així, de moment, encara semblava estar lúcid.
–Què has
fet per Iram Radique? –va preguntar en Maul–. Per què no et deixaria marxar?
Els
llavis vells del reclús es van moure, però les paraules que van formar eren
massa lleus perquè s'escoltessin. Els blàsters van començar a disparar de nou
fora de l'escotilla tancada de la plataforma mèdica. Inclinant-se cap endavant,
Maul va aconseguir captar les seves paraules.
–Eogan...?
–El teu
fill és aquí, –va dir en Maul, mirant cap a on el noi jeia estès inconscient
entre una pila d'instruments quirúrgics. Llavors va mirar de tornada cap a
l'home gran, assimilant la visió de la seva cama minvada i el llac creixent de
sang que li estava rodejant–. Però no vas a estar en cap posició de vigilar-lo
molt més. No així.
La cara
vella del reclús es va tensar. Ja semblava captar la severitat de la situació.
–Puc protegir-lo,
–va dir en Maul–. Si em dius el que necessito saber. –Ell es va inclinar de nou–.
Què has fet per Iram Radique?
L'home
gran va assentir. Quan va parlar de nou, la seva veu era ronca, un murmuri
forçat.
–Li vaig
salvar la vida.
–La d’en
Radique?
Un altre
assentiment.
–Quan va
ser això?
–Fa vint
anys, –va dir l'home gran–. A l'Estació Lakteen. A prop de la Ruta Giju.
–On és
ell? –va preguntar en Maul–. On puc trobar-lo? Està dins Sub Rusc 7 ara mateix?
La boca
d'Artagan va tremolar.
–Està...
A fora,
els crits dels guàrdies van ser més forts. Ara els blàsters fora estaven molt a
prop. Fragments de metall estaven rebotant en les parets interiors, tocant i
esgarrapant dins de la plataforma mèdica. Maul sabia que l’obririen en uns
moments.
Es va
girar, alçant-se, i va veure la cara tacada de sang del reclús vell mirant-lo,
a tan sols uns centímetres de distància. Va estendre el braç i va agafar el
canell d’en Maul. D'alguna manera, derrotat gairebé fins a la mort i sense una
cama, el vell encara aconseguia reunir les seves forces.
–On és
ara? –va preguntar en Maul.
L'home
gran el va mirar, forçant les paraules a través de la seva pura determinació.
–Eogan, –va
dir ell–. Eogan ho sap. Tot.
Abans
que Maul pogués tornar a preguntar, hi va haver un agut clic seguit d'un soroll
brunzinaire mentre l'energia tornava. Els fluorescents superiors van vibrar a
través de la plataforma mèdica al seu voltant, la seva intensitat revelant
l'autèntica ruïna de la cara del vell.
–Quedeu-vos
aquí mateix! –va cridar la veu d'un guàrdia. Les portes es van lliscar per
obrir-se mentre els guàrdies irrompien a l'habitació, blàsters preparats, flanquejant
a cada costat.
Maul va
escoltar les botes dels guàrdies colpejant cap a ell mentre li feien caure de
genolls, agafaven els seus braços, i el portaven contra la seva esquena. Va
començar a aixecar-se i va sentir l'inequívoc anell calent de metall d'un canó
de blàster recentment descarregat pressionant contra la part posterior del seu
crani.
–No et
moguis, cuc, –va dir el guàrdia darrere seu–. Tenim ordres de portar-te
directament davant la Guardiana. –L’acer calent va prémer amb més força contra la
seva pell–. Però això no vol dir que no puguem tenir un desagradable accident
pel camí.
En Maul
va grunyir. Només llavors es va girar i va tornar a mirar el vell, que jeia en
un munt a menys d'un metre de distància.
Eogan ho sap. Tot.
–Vinga, –va
dir el guàrdia–. Ara.
Maul va
tornar la seva mirada des del vell i es va aixecar lentament dret per seguir
als guàrdies fora a través de l'escotilla cap al passadís obert de més enllà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada