Maul Tancat (XI)

Anterior

11

DE LES TERRES DE GEL I NEU

Maul va tornar a la seva cel·la amb escassos segons restants.

L'escotilla es va tancar darrere seu, els seus borns magnètics tancant-se fermament amb un cop segellat al buit. El panell de llums grogues havia començat a parpellejar en vermell. Tot al seu voltant, la cel·la, ja havia començat a canviar de forma, el sòl inclinant-se sota els seus peus, les plaques de les parets lliscant amb un moldre ara familiar d'aliatge contra aliatge, constrenyent-se cap amunt per fondre’s amb el sostre.

Va respirar lentament, dins i fora, i es va prendre un moment per revisar el que acabava de passar. Res d'això tenia sentit. No és que ho esperés.

L'emboscada del conducte de ventilació havia funcionat com havia esperat... fins a cert punt. S'havia anticipat per complet a un parany, i en això el guàrdia no l'havia decebut. Un home com Iram Radique no hauria sobreviscut tant sense pastar un exèrcit de soldats a peu i vigilants, tant reclusos com guàrdies, per despistar aquells que vinguessin buscant-lo. Estava Zero treballant per a Radique? Podia ser així de simple?

I hi havia la pregunta més immediata de per què no havia estat assassinat quan el guàrdia havia activat les càrregues implantades en el seu cor. Hi havia intervingut d'alguna forma el Costat Fosc per salvar-li en l'últim segon?

Les implicacions d'aquesta possibilitat van fer a Maul recuperar el seu alè. Per totes les vegades que Darth Sidious parlava del seu rol com el seu aprenent i finalment el seu successor, Maul encara sentia molt poca connexió amb el gran pla dels Sith per a la galàxia i el seu lloc en ell. A les ordres del Lord Fosc, havia passat anys entrenant a Orsis i llavors a Coruscant a l'Edifici LiMerge, resistint anys de privació i la disciplina més dura imaginable mentre esperava les visites del seu Mestre. I era cert... Sidious havia parlat llargament, de manera intoxicant, sobre el Costat Fosc i el seu poder, i més vagament sobre el paper que Maul jugaria mentre continués en el seu estudi de les arts Sith. En els seus moments més solitaris, Maul s'havia atrevit a esperar aquest moment en què la Força s'anunciés dins d'ell al complet, intervenint d'una manera que no podia ser confós amb res excepte amb el pur destí.

Podia ser aquest aquest moment?

Si això és cert...

Hi va haver una sacsejada sobtada i tot es va sortir del seu eix. Maul es va agafar a les nanses de cada costat del catre, col·locant-se en posició, sentint la pressió hidrostàtica a la cara i coll mentre tota la càmera girava de dalt a baix, llavors es va bolcar de costat, llançant-lo primer a l'esquerra, després a la dreta. La cel·la va girar, es va llançar a l'esquerra, va rodar cap endavant, es va llançar a la dreta de nou. L'equilibri va abandonar-lo momentàniament i ell va reafirmar la seva adherència.

Hi va haver un soroll metàl·lic agut i la càmera es va aturar. Una cosa xiuxiuejà, una escotilla hidràulica a l'altre costat d'una de les parets, però l'escotilla davant d'ell va romandre segellada.

Llavors, a través de la paret, ho va escoltar.

Un grunyit baix, bronquial.

En Maul va tancar els ulls i va escoltar. El que fos que hi hagués a l'altra banda d'aquesta escotilla sonava més gran i més famolenc que la criatura amb la qual havia lluitat abans. El grunyit tenia un timbre sonor, de pit fort i gruixut que agitava el propi aire. Es va trobar estenent les seves sensacions i es va forçar a retirar-se, la veu del seu Mestre cremant a les orelles de la seva última trobada a Coruscant.

Si en qualsevol punt reveles la teva autèntica identitat com un Lord Sith, li havia dit Sidious, tota la missió serà inútil, ho entens? No has de fer servir mai la Força, no importa les circumstàncies, o tot estarà perdut. Captes la magnitud de responsabilitat que t'ha estat confiat?

Maul ho feia. Massa bé.

Va continuar quedant-se absolutament tranquil, escoltant, en sintonia amb el moment. Quan el grunyit va arribar de nou, havia augmentat de volum i intensitat i ara era un rugit fort de fúria. Les cadenes de metall van sonar, dringant audiblement, i una bèstia va colpejar contra la paret amb un cruixit sobtat, diàfan, que va agitar la mateixa mampara davant d'ell. Va haver-hi un altre bram, fins i tot més fort que abans, que va poder sentir-se en el buit del seu pit. La bèstia a l'altra banda de la paret podia olorar-li ara, estava segur d'això. No trigaria molt.

Les llums intermitents es van tornar d'un vermell sòlid.

I l'escotilla es va obrir.

Maul va romandre immòbil per un llarg moment, mirant-lo.

El wampa estava encadenat, enganxat a terra de la seva cel·la amb pesats grillons de Nylacer al voltant de les seves cames, canells, i gola. Tenia gairebé tres metres d'altura, el seu dens pelatge clapejat amb brutícia, greix, i sang. Una de les seves banyes s'havia partit per la meitat, creant una daga dentada de color ocre que s'arrissava només a la meitat del costat dret del seu cap. Pel seu pit i abdomen, grans franges i pegats del pelatge blanc havien estat estripats per exposar una visió arrugada de teixit cicatritzant... sens dubte resultat de les batalles prèvies. Els seus llavis es van arronsar cap enrere per revelar grups de dents esmolades com navalles, i les baves volaven mentre desfermava un bram d'ira famolenca i frustrada, i tirava de les seves cadenes.

Maul va mantenir la seva posició. Es va donar un parell de segons per avaluar l'espai on estarien lluitant –l’alçada del sostre, el diàmetre de la càmera– abans de tornar a mirar a la cosa directament als seus ulls grocs, mig conscients.

Vine, vinga.

Com si escoltés els seus pensaments, el wampa es va inclinar cap avall, reunint les seves forces, i en el moment els grillons van caure. Maul mai els va escoltar colpejar el sòl.

La bèstia va venir a per ell.

Maul va saltar cap amunt, esquivant l'atac inicial... però el braç enorme de la criatura es va balancejar al voltant mentre passava, les seves urpes esgarrapant la seva esquena, estripant a través de la carn i clavant-se profundament al múscul per la seva columna. Maul va sentir que l'alè sortia dels seus pulmons. Una punxada cruel, calenta –fins i tot ara es negava a pensar-hi com dolor– va prendre adherència de tot el lateral del seu cos, acomodant-se en el profund de les seves terminacions nervioses. L'olor sobtada de la seva pròpia sang, aguda i rogenca, va omplir la cel·la.

Ajupint-se baix i llavors saltant cap al sostre, va sentir un líquid calent corrent-li per la cama, arribant fins a terra sota els seus peus. Va relliscar, topant contra la paret davant d'ell. Era la cel·la realment més petita del que ho havia estat un moment abans? Ja havien canviat la forma al seu voltant?

Maul va prendre alè i es va concentrar. Les coses estaven passant massa ràpid. Necessitava frenar-les. Però el wampa ja estava llançant-se de nou, els seus braços llargs, com de mico, balancejant-se, les urpes fent ombres, colpejant-lo d'esquena contra la paret corbada d'acer mentre les mandíbules es tancaven a centímetres de la seva cara. Maul va lliscar cap avall a través del toll de la seva pròpia sang, va rodar lliure, i va saltar darrere de la bèstia més ràpid del que ella podia girar-se. Llançant enrere un braç, va tensar la seva espatlla i va colpejar el seu colze contra la base del crani de la criatura, posant cada unça de la força del seu cos superior en un cop que havia d’haver-li trencat el coll.

Res. Era com donar-li un cop de colze a una pedra sòlida coberta amb una capa de dens pelatge. Ara la criatura donava voltes cap a ell de nou, amb els braços aixecats, alçant-se per omplir el que semblava tota la cel·la. Aquest cop quan va rugir, el soroll era més com un crit –un udol trencat, flegmós, bronquial– com si la pròpia bèstia estigués sent d'alguna manera torturada per atacar-li. Una espurna de revelació va passar per la ment d’en Maul.

Alguna cosa li passa. No és...

L'arpa del wampa es va llançar cap endavant, tallant en diagonal contra la cara d’en Maul.

El moment de claredat es va esvair davant l'allau càlida de la seva pròpia ràbia. Maul va baixar el cap, reafirmant el seu centre, escoltant un nou grunyit alçar-se... el seu propi grunyit aquest cop, emanant del pou més profund i primitiu del seu ésser. Es va obrir a si mateix a ell, el profund verí de la ira prenent el control, ràpida i elegant i poderosa. No trigaria molt ara. Rebutjant el brillant tall de calor per la seva galta i el pont del seu nas com havia rebutjat l'estranya brillantor de lucidesa que li havia precedit immediatament, va caure ajupint-se, deixant que el wampa arribés cap a ell de nou.

El seu següent moviment seria l'últim.

Maul va saltar directament cap a ell, portant el seu cap amb banyes cap a la mandíbula inferior de la bèstia, fent pols la seva mandíbula i colpejant fragments d'os esmolats com agulles contra la seva caixa cranial. Maul podia realment sentir les juntes i fissures destrossar-se dins el crani del wampa i va saber intuïtivament que havia donat un cop mortal.

Però quan va mirar a dalt de nou, la bèstia estava dreta i avançant cap a ell, udolant i ansiosa, un colós cec. El cop de cap li havia deixat la cara feta una massa perforada de sang i ossos exposats. D'alguna part de dins del calder de la seva ràbia, Maul va sentir una onada d'incredulitat.

Com estava encara lluitant?

Desafiant tota lògica, es va llançar cap a ell, tot urpes i dents, una massa de mort indestructible. Plantant els seus peus contra la paret darrere d'ell, Maul va agafar la bèstia per la seva banya restant i va posar cada unça de les seves forces en torçar el seu cap cap a un costat. Va apartar el cap de la bèstia d'ell, i es va donar compte en l'últim segon que no podia contenir-la. El que hi hagués dins el wampa era més resistent del que havia esperat inicialment.

La bèstia es va llançar de nou, enfonsant les seves dents a l'espatlla d’en Maul, colpejant conjunts de nervis crucials. Tota la força va desaparèixer de la seva mà i el seu canell, el seu cos traint-lo en el pitjor moment possible. Els seus braços es van tornar flàccids i va trontollar cap enrere, mirant al seu adversari. La foscor com mai l'havia conegut abans estava rondant la seva visió perifèrica, densa i polsant, estrenyent a cada segon. Per primera vegada se li va ocórrer l'impossible... la possibilitat que pogués perdre realment.

Va alçar el cap, es va netejar la sang dels ulls.

Mira’l, una veu va parlar des de la profunditat del seu interior... no la veu d'en Sidious sinó un instint d'autoconservació que era encara més gran que el seu servei al seu Mestre. No ho veus?

Maul va mirar. Quelcom li passava al wampa... quelcom profundament erroni que anava més enllà de la predisposició a la violència genètica i a un historial de matances de depredació. I igual de ràpid, va saber com acabar amb això.

Invocant el que quedava de les seves forces, Maul es va disparar cap a la bèstia. Convertint les seves mans en urpes, les va clavar en la seva pell, estripant el suau teixit del seu tors. El wampa va cridar i udolar. Maul amb prou feines ho va escoltar. Empenyent més profundament les seves mans, va enfonsar els dos braços fins al colze, sota la seva caixa toràcica i dins de la seva cavitat toràcica, furgant fins que va trobar el que estava buscant: la massa enganxosa, palpitant del seu cor.

Maul el va agafar, va enllaçar els seus dits, i va estrènyer.

El cor del wampa va esclatar entre els seus dits com una flor densa i fibrosa. Tot d'una la bèstia va trontollar cap enrere amb un tipus de malaptesa, estenent-se, trontollant, caient contra la paret amb un gemec baix, com si hagués estat alliberat dels lligams que anaven més enllà de les cadenes o els grillons. Va fer una última tos emetitzant, es va estremir una vegada, i llavors va caure.

Maul va llepar la sang de les seves dents i va escopir. Va trontollar cap enrere, va tractar de recompondre’s, i va fracassar. La fatiga ja estava prenent adherència, una xarxa densa i miserable que feia fins als més simples moviments difícils. La sang que havia perdut no es reposava tan fàcilment. La foscor estava venint de nou, i aquesta vegada sabia que no seria capaç de contenir-la.

L'última cosa que va veure va ser la cel·la al seu voltant elevant-se i començant a alçar-se.

Després la negror.

Següent