Maul Tancat (I)

Maul Tancat

Joe Schreiber

El poder del Costat Fosc mai és més perillós que quan està arraconat.

És matar o ser matat a la penitenciaria espacial que alberga als pitjors criminals de la galàxia, on els condemnats s'enfronten en combats de gladiadors, mentre que un imperi d'apostes de l’inframón cull els beneficis de l'il·lícit esport sagnant. Però el més recent contendent en aquesta salvatge sorra, tan demoníac a la vista com mortal al desafiament, està lluitant per alguna cosa més que la supervivència. La seva missió de viure o morir, per als mestres foscos als que serveix, és capturar l'arma definitiva: un objecte capaç d'aniquilar als Jedi i conquerir la galàxia. Els Senyors Sith Darth Plagueis i Darth Sidious estan determinats a posseir el premi. I un del duo, famolenc de poder, té els seus propis plans traïdors per a ell. Però primer, el seu temible aprenent s'ha d'enfrontar a una sanguinària alcaidessa de presó, una colla caníbal, el ferotge senyor del crim Jabba el Hutt, i un horror alienígena indescriptible. Ningú més podria enfrontar-se a semblant guantellet de la mort i sobreviure. Però ningú més és el temible deixeble del Costat Fosc conegut com Darth Maul.

Fa molt temps en una galàxia molt, molt llunyana...

1

SUB RUSC 7

Wam!

El primer cop de puny va arribar al costat d’en Maul, girant la part superior del cos amb la pura força de l'impacte i portant-lo enrere mig pas abans que recuperés completament l'equilibri. En algun lloc sota els peus, les plaques d'aliatge del sòl de la cel·la van semblar tremolar i vibrar, amenaçant amb cedir.

Va escopir una dent i es va netejar la sang.

La criatura davant d'ell era un trofeu errant de matances anteriors. Dos metres i mig d'alt, les espatlles descomunals i un tors superior atrapat en les plaques dentades d'una armadura primitiva que clarament va servir una vegada com la mandíbula i la closca d'un depredador molt més gran, semblava ocupar tota una cantonada de la cel·la de la presó.

Maul va mirar a la cosa. El pendent gris de la seva cara era el malson d'un cirurgià de cicatrius rituals, anells orgànics, bucles i ganxos fibrosos, amb unes ulleres blaves que palpitaven sota els seus ulls, tot això buidant-se cap a una boca buida, amb dents com navalles. Fins i tot els seus braços semblaven haver estat acoblats de dos organismes diferents. La mà dreta era un puny d’artells roms, l'esquerra era una arpa amb dits d'aranya. Junts formaven un mall i una espasa, un feta per ferir, l'altra per aixafar. Va ser la dreta la que va arribar corrent d'enlloc just segons abans, colpejant a Maul cap enrere i fent-li saltar una de les dents.

La cosa va estendre el braç cap avall i agafà l'incisiu d’en Maul del sòl de la cel·la. Alçant-se, va enterrar la dent en un espai buit de la seva pròpia boca, torçant-lo fins que es va ancorar en el lloc. Llavors va somriure a Maul com preguntant-li si li agradava veure una de les seves dents a la boca... un altre trofeu per a la seva col·lecció.

Maul li va tornar la mirada.

I llavors va arribar la ira.

I la ira era bona.

L'uniforme que li havien donat era una granota estàndard taronja, la tela pesada impedia el moviment en la majoria de direccions. Maul va escoltar les seves costures estripar-se mentre saltava cap al seu oponent, apropant el buit de mig metre entre ells en menys d'un segon. La cosa va respondre exactament com ell havia esperat, abalançant-se ansiós per trobar el seu avanç. Els seus braços desiguals rodaven salvatgement davant seu, balancejant i agafant-se en l'aire gris ranci de la cel·la, la seva veu barbollant-li en un llenguatge gutural, entretallat, que mai havia escoltat abans.

Que aquestes siguin les teves últimes paraules, va pensar Maul. Aquí mateix. Avui.

Ara, prou a prop com per poder olorar la pudor de cadàver que supurava d'ell com si fos carn podrida, va caure en una sèrie de moviments reflexius. Les dues mans es van disparar cap a fora i van agafar la criatura per la seva gola, pujant fins al seu cap i estrenyent fins que va sentir els profunds tendons del seu coll començant a cedir i afeblir-se en la seva adherència. Hi va haver un clic humit i esmorteït d'alguna part de l'interior del pit de la cosa i una inundació sobtada d'un fluid càlid, dens i enganxós va començar a escopir de la seva gola.

Sang.

Negre atzabeja.

La visió no li va donar a Maul cap satisfacció, només el vague descobriment molest que mai havia d'haver-li portat tant de temps virar la batalla al seu avantatge. Tot i així, acabar amb la vida del seu oponent ràpidament restauraria cert equilibri necessari a la trobada, si no honor, almenys reivindicació. Ell va estrènyer la seva adherència, i el so del crit es va tornar més fort, convertint-se en un grall trencat, com d'au. Més sang va saltar, negra com la tinta i viscosa, i va començar a brollar de la seva boca i les conques dels seus ulls.

Suficient.

Executant un gir perfectament equilibrat, Maul va balancejar la criatura i la va colpejar contra el terra amb un Clang agut, contactant amb tanta força que va sentir les plaques d'acer reverberar sota els seus peus. El cap de la cosa penjava del seu coll trencat, inclinant-se als costats per exposar els vasos palpitants sota la seva carn gris.

Només ara es va permetre Maul exhalar. Com havia anticipat, no necessitava el seu sabre làser ni la Força per despatxar aquest malbaratament de carn, ni tampoc era realment una opció. Mirant cap a baix a la cara de la cosa, va aixecar un peu i va posar el seu taló a la gola exposada, preparat per polvoritzar la tràquea, o el que fos que la cosa utilitzés com a vies d'aire, amb una trepitjada decidida. Per un instant va trobar els seus ulls enfonsats, inarticulats.

Ara, va ordenar a la cosa, que semblava estar adonant-se que estava destinat a acabar els últims patètics segons de la seva vida aquí, a la foscor sense nom. Mor.

Tot alhora, amb una velocitat encegadora, la criatura es va deixar anar i va irrompre de peu, estenent el braç cap a la seva esquena per treure’s el que semblava ser un bastó llarg doblegat. Mentre el bastó anava cap a ell, Maul es va adonar que l'arma, que al principi havia pres per un tros de fusta o algun tipus d'híbrid biomecànic, era en realitat un organisme viu, una serp, el cap de la qual es va llançar cap a ell a la velocitat del llamp, tancant-se en la seva cara, tallant cap als seus ulls.

Maul va retrocedir, però era massa tard. Amb una rampa, la seva visió se'n va anar, enterrant-lo en una foscor instantània. Aquesta era la segona vegada en diversos segons que la cosa li havia enxampat amb la guàrdia baixa, i ara sabia per què: la criatura estava d'alguna manera tallada de la Força, totalment deslligada del camp profund de sensibilitat augmentada de la qual estava constantment extraient informació sobre els seus voltants. Les habilitats sensorials intuïtives que donava per fetes en un combat normal simplement no hi eren.

Una pesadesa àcida es va apoderar dels seus nervis òptics com un lent degoteig, filtrant-se dins, enfonsant-se profundament, i es va adonar que ja podia sentir el verí prenent el control, escampant-se en les capes concèntriques de l’ensopiment a través dels músculs i teixits de la seva cara.

Ara el riure estrident de la cosa estava a tot arreu. Obstinada. Triomfant.

Has d’acabar amb això ara.

Maul es va tensar. La veu en el seu cap era la seva pròpia, una evocació austera del seu propi entrenament. Però la cadència era inequívocament la del seu Mestre, un ressò de despietat entrenament, hores, dies, anys de disciplina i dolor insuportable. Sidious mai estava lluny d'ell. L'evocació de la presència del Lord Sith aquí li va tornar de tornada a l'instant, al moment amb total claredat.

Alçant el braç a través de la ceguesa, Maul va agafar la serp, lligant-la amb tota la seva extensió. En alguna part del buit podia sentir l’ondulat tendó coriaci del bastó enrotllant-se al voltant del seu coll, va sentir els centenars de petits músculs retorçant-se i contraient-se sobre la seva tràquea, pessigant la seva via aèria com una soga vivent. Els propers segons serien crucials.

Ell es va flexionar, va doblegar el seu cap, i la va llançar cap endavant, però la cosa no li alliberaria. Va seguir envoltant-li, enrotllant-se més i més, desafiant cada intent d’agafar-la.

Maul estava determinat a estar absolutament tranquil, un estudi en perfecta rigidesa, permetent a la serp, en el seu moviment o en la seva confiança fatal, estrènyer, estrenyent fins que percebés el seu cap tornant a donar la volta davant d'ell. Així i va esperar. Sobretot podia olorar la pudor fètida del seu oponent, podia percebre les urpes del seu oponent esgarrapant la seva pell, retorçant-se a la seva cara, furgant per tenir adherència. Li udolava, i aquesta vegada el crit era de pura victòria, que podia fins i tot haver estat un riure. Famolenc, dement. Un guerrer sense res a perdre.

No ets un guerrer, va pensar Maul. No saps res del Costat Fosc.

Havia arribat el moment. Va agafar el cap del bastó-serp, aferrant-se al seu morro rom i boca d’ullals. Els seus dits es van agafar a la part superior distesa, retorçant-la i girant fins que va apartar el cap de la serp del seu cos amb un pop humit i carnós.

Els resultats van ser instantanis. Amb una esgarrifança galvànica, la serp es va deixar anar i va caure flàccida, les rosques ja començant a lliscar del seu coll, i Maul es va permetre un únic alè, sense obstruccions abans d'acabar el seu treball aquí.

En algun lloc davant d'ell, l'atacant ja havia respost a la mort de la seva arma amb un udol d'ira mentidera. Maul ja no l'escoltava. Primitiu com era, encara era només una emoció, un plor de debilitat no més instructiu o rellevant que el dolor que havia testificat moments abans. No tenia més utilitat ara que abans.

Va prendre, però, avantatge del crit del seu oponent just prou com per agafar la seva boca oberta, sentint la calor humida del seu alè a la mà mentre recuperava la seva dent, arrencant-la de les genives de la cosa. Sostenint oberta la boca, Maul va prémer el cap tallat de la serp dins, llavors va tancar amb força els llavis grisos per evitar que el cap de la serp caigués. Va arrencar tres dels pírcings més grans del braç dret de la cosa i els va clavar cap amunt a través dels llavis, doblegant-los cap enrere com garfis amb pues i prement la boca amb el cap de la serp encara atrapada dins. Amb les seves mans contra aquests llavis, Maul podia sentir el cap retorçant-se dins la boca, enfonsant els seus ullals reflexivament, escopint verí mentre l'atacant se sacsejava amb espasmes i tractava en va de cridar.

Acaba amb ell.

Encara sense vista, ara sostenint el seu oponent a la distància del seu braç, Maul va inclinar el seu propi cap cap avall. Es va llançar cap endavant, portant les seves banyes cap als ulls enfonsats de la cosa, sentint que es feien en gelatina quan els va aixafar contra el seu crani.

Els espasmes es van aturar, i Maul va retrocedir, alliberant el cos, permetent-li col·lapsar als seus peus.

Va parpellejar i va encongir els seus ulls encara cremant, agafant la seva dent amb la mà. La seva visió ja estava començant a tornar a ombres borroses de gris plomís i blau metàl·lic. El procés era furiosament lent, però estava passant. No hi havia motiu per no assumir que en un parell d'hores, estaria del tot recuperat, i quan...

El sòl va començar a tremolar.

Maul es va girar, escanejant les profunditats de la seva cel·la a partir de la font de vibració. De tot el seu voltant, una cacofonia mecànica s'havia apoderat de la cel·la, el so d'enormes cadenes sent arrossegades a través dels engranatges i politges d'algunes vastes peces de maquinària. El so omplia tota la cambra, elevant-se fins a un rugit diàfan. Tot al seu voltant hi havia començat a moure’s i inclinar-se. Maul va estendre el braç, confirmant amb les puntes dels seus dits el que ja havia començat a sospitar.

Les parets s'estaven acostant.

Això no era cap il·lusió, cap efecte secundari de la seva visió deteriorada. La mateixa cel·la estava literalment canviant de forma, les plaques d'acer individuals que formaven les parets, terra i sostre, totes sobreposant-se i lliscant juntes com a grans escates mecàniques, corbant-se cap dins mentre el pendent del terra s'inclinava més, convertint-la en una espècie de bol, obrint-se al centre per crear un embut.

Estenent el braç cap enrere, Maul va agafar la nansa ancorada al banc darrere d'ell, agafant-se per mantenir l'equilibri i sostenir-se fermament. Tot al seu voltant, l'udol i grinyol del metall es va tornar més fort mentre s'obria un forat al mig del sòl.

Ell va arrufar les celles, ajustant els ulls. La seva visió s'havia tornat prou clara com per entreveure el cos sense vida del seu antic atacant, la cosa en la seva trencada i ara totalment inútil armadura orgànica lliscant cap avall fins al centre de la cel·la. S'enfonsava cap endavant en un rastre de la seva pròpia sang negra, un esclau de la física simple, el seu passatge fins a l'oblit seguit de prop pel cos decapitat, flàccid del bastó-serp.

Maul va observar mentre el guerrer i el bastó lliscaven tots dos a través del forat i fora de vista en un bany de foscor gairebé tan profund com del qual acabava de sortir ell mateix. Per un instant –Era real? – Va pensar que va veure alguna cosa pàl·lida i sense ulls estenent-se cap amunt per succionar els cossos.

El forat es va tancar de nou i el terra es va elevar, allisant-se i tornant-se pla un cop més. El taloneig i la tremolor es van aturar. La cel·la al seu voltant hi havia tornat a la seva forma rectilínia anterior.

En algun lloc davant d'ell, un panell de llums vermelles va parpellejar i es va tornar verd.

Va esperar mentre la cel·la començava a dur-lo cap amunt.

 Següent