Fúria (XXX)

Anterior

CAPÍTOL 30

LLUNA SANTUARI D’ENDOR, POST AVANÇAT JEDI

Jag estava estès en un llit de l'ala mèdica. Podria haver estat confós amb un mort excepte pel lent pujar i baixar del seu pit.

Jaina, asseguda en una cadira prop dels peus del llit, tenia una bona idea de com de prop de la mort que havia estat Jag. Hi havia patit dany al coll, tenia fracturat el colze esquerre, múltiples fractures a la cuixa esquerra, ferides internes... Atès que mai hauria sobreviscut a un salt directe des del sistema de l'asteroide fins a Endor a la cabina d'un caça estel·lar, havien fet un salt curt fins a Bimmiel, transferint-lo fins al Falcó i deixat el seu Ala-X cobert amb llençols de camuflatge i sorra en una freda vall de tundra.

Però ara, després d'un temps en un reconstituent tanc de bacta, després de medicines i descans, els metges van dir que estava molt millor. Aviat es recuperaria completament.

Jaina no estava tan segura. A la Força, Jag no se sentia com un home lluitant per recuperar la salut i la vitalitat.

Jag va obrir els ulls. No es va moure, ni tan sols girà el cap, fins que hi va haver vist tot el que es podia veure des de la seva posició. Un tret de supervivència, va decidir la Jaina, possiblement un que va aprendre mentre estava atrapat a Tenupe.

Finalment va girar el cap i la va veure a ella. Ell no li va oferir un somriure, però va parlar.

-Hola.

-Hola a tu també. Recordes alguna cosa?

-Sí. -Ell va començar a assentir i va repensar mentre les seves ferides mig curades li van donar una estirada-. Ho recordo tot. Excepte on som.

-Endor. Estaves inconscient quan vam arribar aquí.

-Ah. I Zekk?

-Millor. Estava fet un embolic en sortir de l'asteroide. Va rebre el mateix mal que tu... però emocional, no físic.

-Això és dolent. Les cicatrius físiques són molt millors per començar converses en les festes.

Ell va tornar la seva atenció al sostre i el va estudiar durant llargs moments.

-Bé. Missió completada.

-Exacte, missió completada. I has fet el que necessitaves fer. Ajudar a restaurar l'honor de la teva família.

-Sí.

No hi havia plaer en aquesta paraula, només acceptació.

La Jaina va desitjar no haver tret el tema de la família. Els Fel, encara que una família humana d'ancestres corellians (la mare d’en Jag era la germana gran d’en Wedge, la primera Syal Antilles), ara vivien a l’Ascendència Txiss, sota les regles d'aquella gent de pell blava.

I aquestes regles dictaven que, per causa d'errors i decisions preses per altres persones, Jaina entre elles, Jag mai podria anar a casa. Caçar l’Alema Rar havia estat l'última tasca assignada a ell pel seu clan. En completar-la, ell havia tallat els seus últims llaços amb ells.

De fet, la comprensió la va colpejar com un tret en una pràctica de combat, l'acte d'acabar amb l'amenaça que suposava l’Alema potser havia tallat els seus últims llaços amb tothom.

Ella va fer que la seva veu es tornés tendra, una tasca desacostumada per a ella.

-Què faràs ara?

Ell va arronsar les espatlles, fent una ganyota de dolor mentre aquesta acció tirava d'algunes de les seves ferides.

-Hi ha una guerra en marxa. Estic segur que algú necessita un pilot.

-Queda't amb els Jedi.

-És clar.

Tot d'una ella havia perdut la paciència amb ell.

-No vull dir com un empleat civil. Vull dir com a amic.

Finalment ell va tornar a mirar-la.

-No he fet un gran treball fent amics. Qualificaria el meu èxit com proper a zero.

-Zekk et veu com a un amic.

-Sí. Bé, sense ell, el meu èxit seria exactament zero. I la veritat sigui dita, per raons que estic segur que entens, ell probablement preferiria que no estigui a prop massa temps.

-Jo sóc la teva amiga.

-Ho ets?

Ella va exhalar un sospir exasperat.

-Oh, no estem tenint aquesta conversa altra vegada.

-No, no l'estem tenint. Aquesta és una de nova. No t'estic demanant que deixis de banda la teva concentració, que et distreguis d'entrenar-te per la pròxima missió. No t'estic demanant que li donis marxa a enrere al crono quinze anys fins quan érem adolescents.

Tot i la incomoditat, ell es va impulsar cap enrere de manera que pogués seure’s recolzada contra els coixins de la capçalera del seu llit.

-T’estic demanant que em diguis si tinc un lloc en la teva vida. Algú cap a qui et tornaries si mai reconeguessis que necessites ajuda. Algú a qui trobaries a faltar més que ocasionalment si es marxés lluny. Sóc el teu amic?

Sabent la resposta que ell volia sentir, la resposta que li ajudaria a posar-se millor, Jaina va obrir la boca per oferir-la. Llavors la va tancar una altra vegada. Ell es mereixia una cosa millor que això. Es mereixia la veritat. Era només que ella no estava segura de quina era la veritat.

Li va portar llargs moments examinar a fons els seus sentiments entre la insultantment confusa capa de decisions i codis de conducta que ella s'havia fabricat. Per trobar-la, va haver de mirar més enllà del que havia de fer i ser. Havia de trobar el lloc on guardava el que volia fer i ser.

Però va trobar la seva resposta.

-Sí. Ho sóc.

-Bé.

Ell va allargar la mà.

Ella va posar la seva sobre ella.

Ell es va relaxar.

-I, què faràs tu ara?

-Una missió. Una cosa simple. Rescatar una princesa. Una tradició de la família Solo. Fer esclatar una gran estació espacial.

-També una tradició de la família Solo.

-Pots venir, si recuperes la forma a temps.

-Ho faré. I si alguna vegada necessites que algú es disfressi de negre i et doni una pallissa...

Jaina va somriure.

-Només calla.

CORÈLLIA, CORONITA, BÚNQUER DE COMANDAMENT

Aquesta nit sent tard, sense forces enemigues en òrbita, el búnquer de comandament estava gairebé desert i el xiuxiueig normal dels condicionadors d'atmosfera era l'única cosa que se sentia en la majoria dels pisos, en la majoria de les habitacions.

Però a la cambra de comunicacions principal, no l'elegant estudi on la majoria de les transmissions s'iniciaven o es rebien, ni la càmera segura del Primer Ministre on Sadras Koyan duia a terme la major part de les seves xerrades, els bancs d'equipament d’holocomunicacions estaven encesos, afegint el seu propi xiuxiueig al soroll ambient.

El ministre d'Informació Denjax Teppler va aixecar la vista per mil·lèsima vegada, assegurant-se que la porta de la cambra encara estava segura, que no hi havia díodes d'emergència encesos en els aparells que hi havia connectat per vigilar l’holocàmera sobre la porta. Llavors va tornar la seva atenció a la tasca que tenia davant seu. Un dels bancs de control de les holocàmeres estava obert davant seu i necessitaria treballar només uns quants minuts per acabar de connectar la targeta del bypass que havia comprat, l'aparell que evitaria que la comunicació que estava a punt de rebre fos rebuda per Seguretat Corelliana.

Estava a punt de cometre un altre acte més de traïció i necessitava fer-ho apropiadament.

Amb la tasca acabada, va fer un pas cap al panell de control primari, va comprovar el seu crono i va activar l'aparell. Es va moure per estar davant de l'única paret blanca de la cambra, un lloc de transmissió auxiliar que no havia estat utilitzat en anys.

Trenta segons més tard, una lluentor va aparèixer en l'aire davant seu i es va resoldre en una forma hologràfica: el general Turr Phennir, ple de cicatrius i imponent... i just una mica per sobre d'un metre d'alt.

-Bona tarda, Ministre Teppler.

-Nit, on jo estic, però el mateix li dic. -Teppler va arrufar el gest-. Quina altura...? No importa, alguna cosa va malament en aquest costat. Esperi.

Es va moure de tornada cap al panell de control, va notar que l'escala de la imatge que es rebia estava fixada a un 60 per cent per a l'origen d'aquesta transmissió, i el va anul·lar temporalment, fixant-lo a un 100 per cent.

Phennir va emetre un centelleig i després instantàniament va assumir l'altura del propi Teppler.

Teppler va tornar a la paret i ara va poder mirar al general cara a cara a la mateixa altitud.

-Això està millor.

-Un altre símptoma de les deficiències mentals del seu líder.

Teppler va fer un gest amb la mà per apartar l'assumpte.

-No vaig sol·licitar aquesta comunicació per discutir les excentricitats del Primer Ministre. La vaig sol·licitar perquè poguéssim parlar sobre el seu embargament no oficial a Corèllia. Està contenint els subministraments i el material que necessitem desesperadament.

-I estic d'acord en aquest intercanvi perquè la incompetència d’en Koyan ha de ser el nostre principal assumpte de discussió. Perquè aquesta incompetència és la raó de l'embargament.

Teppler va fer una ganyota.

-Som un aliat i ens ha deixat perillosament vulnerable.

-Permeti'm explicar el per què. Perquè és un polític, utilitzaré símils i altres ajuts conversacionals.

-Sense esmentar els insults.

Phennir va fer una pausa.

-Té raó. La meva fúria cap al Primer Ministre s'ha contagiat a vostè. Em disculpo. Tot i així, imagini que és un digne guerrer. Seria menys digne si ha perdut un dels seus braços.

-És veritat.

-Importaria si no perd un braç. No obstant això si va caminant per la jungla i li mossega al canell un animal verinós. El verí s'escamparà pel seu braç i enverinarà fatalment la resta de vostè en menys d'un minut. Què fa?

-Bé, si s'ha preparat degudament per a aquesta expedició, treu l'antitoxina i se la injecta.

-Correcte. Però en aquest cas, no té antitoxina. Només té una gran vibroespasa.

-Llavors et fas un torniquet, et talles el braç... i esperes ser capaç d'injectar-te els calmants abans de perdre el coneixement.

-També correcte. Perquè per ser un guerrer digne, necessites més una cosa que els dos braços.

-La vida.

-Sí.

Teppler s’ho va pensar.

-Està dient que la Confederació és el guerrer i Corèllia és el braç.

-Sí. I Sadras Koyan és el verí. El seu ús de l'Estació Centràlia ens va colpejar gairebé tan mortalment com ho va fer l'enemic, en termes de moral, d'assegurar la cooperació entre les nostres forces armades. I està clar que si guanyem aquesta guerra, i vull dir si ho fem, no quan ho fem, el seu primer acte serà apuntar l'estació a un dels seus aliats i començarà a dictar els termes de pau i la prosperitat de la postguerra.

-Què està suggerint?

-Apartar lo del poder.

-No és tan fàcil. Tenim un govern de coalició en el qual els seus representants maniobren pel poder sense fi.

-No li estic dient a qui posar al poder. Li estic dient que aparti a Koyan, el que és així de fàcil. Es pot fer amb un petit grup d'especialistes que l'aparten al mig de la nit i el retornin quan s'acabi la guerra. Es pot fer amb una pistola làser pressionada contra el seu ronyó i disparant-la. Es pot fer amb evidències que no són res més que proves que és l'idiota que realment és. -Phennir es va inclinar per apropar-se -. No estic jugant a l’entronitzador. No vull decidir qui governa a Corèllia. Només necessito que triïn a un governant amb qui pugui treballar. Fins que ho facin, Corèllia es queda fora de la comoditat del nostre campament.

-Pensaré en el que està dient.

-Bé. -Phennir realment es va estremir i el seu to es va tornar conspirador-. Escolti, admetré que no els entenc a vostès els corellians. Col·loquen el valor de la llibertat tan per sobre del deure que són incomprensibles per a mi. He volat amb i contra els millors i més disciplinats pilots que Corèllia ha ofert, Soontir Fel, Wedge Antilles, i ni tan sols els entenc. Potser és culpa meva, però la Confederació es farà miques si Koyan roman al comandament. Aconsegueixi’m algú que em pugui entendre a mi.

Teppler va assentir.

-Entesos.

Phennir li va fer una mitja inclinació de cap. Llavors el seu holograma va desaparèixer.

Movent-se ràpid, Teppler va desconnectar la targeta que meticulosament havia connectat a l’holocomunicador. Va pressionar un botó en ell, enviant una descàrrega elèctrica a través del delicat aparell, cremant la seva memòria i els seus circuits, i destruint la majoria de les evidències de les seves accions aquí.

Phennir tenia raó. Però Teppler, encara que havia estat breument el Primer Ministre dels Cinc Mons, no sabia si hauria estat millor que Koyan en aquest paper en aquest temps de guerra. Ni tampoc sabia si algun oficial militar podria donar un cop d'estat amb la necessitat gairebé carnívora d'atenció i estat que caracteritzava als caps d'Estat planetaris corellians amb els que ell havia de tractar.

Va tancar de cop el panell de l’holocomunicador i va tornar a la feina al voltant de la càmera, utilitzant un sabó químic que semblava tela per netejar totes les superfícies que havia tocat. Les empremtes dactilars i les evidències genètiques eren destruïdes simultàniament amb cada passada.

Espera... L'Aliança tenia ara una oficina del Cap d'Estat compartida per dos col·laboradors, un originàriament civil i una altra originàriament militar. La mateixa estructura podria funcionar per a Corèllia.

L’almirall Delpin era intel·ligent, raonable i, a diferència d’en Koyan, honorable. Ella podria atreure el suport de la Defensa Corelliana mentre que Teppler tractava amb els caps civils.

Podria funcionar. Si es podien lliurar de Sadras Koyan, i aviat.

Teppler va fer una pausa a la porta de la cambra i va mirar el seu treball. No hi havia res que suggerís que ell havia estat aquí mai, res excepte els cables que portaven del seu aparell de vigilància de l’holocàmera fins a l'aparell gravador de sobre la porta. Va agafar l'aparell i li va donar una tirada, desconnectant el seu cable de dades de l’holocàmera. Va posar el dispositiu a la butxaca amb la targeta cremada.

Sí, l’almirall Delpin. Potser, tot i el seu port i la seva reputació, estaria disposada a convertir-se en una traïdora tan gran com el mateix Teppler.

Següent